Un 16 de febrer, però de l’any 1936, el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya), guanyava les eleccions generals de la Segona República Espanyola, ja del tot polaritzada i inestable tant en el sentit social com polític. Aquesta victòria, si bé molt ajustada, seria suficient per finalitzar el període de retrocés i d’interinitat en què s’havia trobat el progressisme republicà en el marc espanyol, en el Bienni Negre. Durant aquest, les dretes van aturar totes les reformes i lleis més modernes i populars que havia iniciat el primer govern. El caràcter més esquerrà del Front Popular, sumat a l’agudització del conflicte de classes i de les contradiccions nacionals, que havia catalitzat el govern de la CEDA, donarien pas a un govern més reformista i popular del que la dreta espanyola podria pair.
Per tal d’aturar un govern que minaria els seus privilegis de classe, la dreta va haver de recórrer a un alçament militar i a una dictadura, el principal objectiu de la qual seria aniquilar tota lluita política que treballés per dignificar la classe treballadora i els pobles oprimits de l’Estat. Amb tot, el breu període de pau del tercer govern republicà (de febrer a juliol de 1936) va suposar una millora substancial de les condicions d’existència del proletariat i de la pagesia d’arreu de l’Estat, en un procés emancipador que continuaria durant els anys de guerra. Però que quedaria, lògicament, alterat pel context bèl·lic i revolucionari.
En la convulsa Europa dels anys 30, el futur d’Espanya era tan incert com el de la resta de països europeus, fins a tal punt que el febrer de 1936 arribà a uns nivells de polarització i conflictivitat social equiparables, o fins i tot superiors, als últims anys de la República de Weimar. El govern sorgit el novembre de 1933, presidit per Lerroux (del Partit Republicà Radical) amb el suport de la CEDA, que malgrat tot, tenia més escons que el primer, era un pacte profundament reaccionari, més unit per la por al fantasma de la revolució i per la necessitat d’aturar les reformes de l’anterior legislatura, que no pas per una convergència ideològica. Aquesta contradicció latent es faria visible a mesura que anessin augmentant les tensions. Lluny d’aconseguir consolidar una política de dretes propositiva i anul·lar d’arrel les polítiques d’esquerra, el govern del Bienni Negre va catalitzar la unitat de l’esquerra tant per fer oposició al govern com per planificar l’alternativa que l’hauria de superar.
El moment de més alta tensió d’aquesta legislatura es va viure a Catalunya el 6 d’octubre del 34, quan el president Companys va proclamar la República Catalana. Aquesta proclama frustrada, que no va tenir cap suport per part de les forces d’esquerra de la resta de l’Estat, va desencadenar una onada repressiva contra el govern i el sobiranisme català que contribuiria definitivament en la particularització dels processos i esdeveniments catalans.
A Espanya, encara que no tan acusadament, també es van viure episodis de violència i repressió (especialment a Astúries). I amb la desmesurada infrarepresentació de l’esquerra després de les eleccions del 33, producte de la fragmentació del bloc, aquesta van començar a treballar en una línia unificadora, entre els promotors de la qual hi havia Azaña, l’ex-president del govern i futur president de la República. Malgrat l’apatia que havia mostrat l’esquerra espanyola davant l’intent de ruptura catalana, la dreta espanyola va intentar vincular a Azaña amb els fets del 6 d’Octubre per tal de fer extensible a ell també la repressió, cosa que va contribuir encara més a la unificació de les esquerres espanyoles per fer front a una dreta cada cop més acorralada i agressiva. D’aquesta manera Izquierda republicana, Unión republicana i el Partido Nacional Republicano van pactar una candidatura única d’esquerres, a la qual es sumarien els altres partits de parer similar.
La formació de l’aliança d’esquerres a Catalunya es va dur a terme de manera particular, però seguint la línia estatal dels blocs a partir de l’eix esquerra-dreta: amb la cúpula i Companys a la presó, Esquerra Republicana de Catalunya va promoure des de la clandestinitat aquesta aliança, que rebria el nom de Front d’Esquerres (nom que també adoptaria la coalició del País Valencià). Aquest Front d’Esquerres estaria format per la direcció indiscutible d’ERC amb la suma de fins a 9 partits més i un sindicat agrari, amb un espectre ideològic que anava des dels postulats marxistes ortodoxos i heterodoxos fins a la socialdemocràcia representada per les branques catalanes de partits espanyols. Aquesta àmplia forquilla ideològica va ser capaç de congriar-se sota uns punts programàtics bàsics: l’amnistia i la represa de les reformes fonamentals que havien quedat troncades de l’anterior legislatura d’esquerres. Per aquesta raó la CNT no va promoure cap campanya abstencionista com havia fet durant les eleccions del 33.
D’altra banda, la dreta governamental havia quedat molt desestructurada a causa de l’augment de discrepàncies internes i de la irreprimible conflictivitat social. Davant les noves eleccions no van ser capaces de crear una aliança i un entusiasme tan poderós com ho va fer el bloc d’esquerres, tot i que la CEDA fiscalitzava prou majoritàriament el vot reaccionari. L’escàndol de l’”straperlo”, que va esquitxar directament al president Lerroux, va acabar de trencar el govern, que es va veure evocat a les eleccions més transcendentals per les que passaria la jove República. En el cas de la dreta catalana, la qual es va presentar en la coalició del Front Català d’Ordre, era dirigida per una àmplia majoria de la Lliga Catalana (hereva de la Lliga Regionalista), amb incorporacions carlistes i el mateix Lerroux. Cal afegir que hi havia algunes discrepàncies amb la dreta espanyola que s’evidenciarien després de les eleccions, com veurem a posteriori.
Després d’una ferotge campanya arribà el dia de les eleccions. Si bé a nivell estatal el marge de victòria del Front Popular respecte la dreta va ser molt just (un 48% dels vots davant d’un 46’5% de les forces dretanes), a Catalunya el Front d’Esquerres va sumar una majoria aclaparadora sobre el Front Català d’Ordre: 59% a 41%. Aquestes dissimilituds eren la prova fefaent de les realitats distintes dels dos marcs territorials, de la qual es derivarien, lògicament, estratègies diferenciades en els dos marcs territorials. Davant el govern d’esquerres, la CEDA – contràriament a la naturalesa de la Lliga Catalana – , profundament antidemocràtica, va optar per la desestabilització per totes les vies possibles del nou govern, mentre que la Lliga, que representava tots els diputats del FCd’O llevat d’un carlí, va acceptar la derrota.
Per bé que justa, com ja s’ha dit, tal victòria revertiria la direcció retrògrada del govern anterior: Azaña, tan temut per la dreta, va substituir a Alcalá Zamora en la Presidència de la República, i concediria l’amnistia pels presos polítics, entre els quals hi havia Companys i els seus, a més de la readmissió d’aquells funcionaris que havien estat acomiadats per raons ideològiques. El governador català va dimitir, i Companys va exigir a Azaña la restitució de la Generalitat i de les lleis i reformes que havia aprovat el primer govern republicà, que havien quedat derogades o latents durant el Bienni Negre, inclòs l’Estatut de Núria del 1932. Companys va ser reelegit president i aclamat per tothom menys per la Lliga, que malgrat tot, a diferència de la CEDA, va adaptar-se la derrota – com hem vist – i va mirar d’acostar-se a ERC amb posicions més centristes. Això s’explica pel fet que la Lliga s’escudava en la constitució i les lleis catalanes vigents per preservar els privilegis de la classe que representaven, mentre que la CEDA s’atrevia, en aquell moment desesperat, a instar a l’exèrcit a alçar-se contra el govern. Potser aquesta fou la raó per la qual la conspiradora Unión Militar Española que planificava l’alçament militar mai va tenir contactes amb la Lliga, que rebutjava qualsevol mena d’alteració de la legalitat.
A Catalunya es va ratificar la reincorporació de gairebé tots els consellers que havien estat destituïts, i es va poder restablir la Llei de contractes de conreu que el govern espanyol havia tombat el 1934, a més de la reincorporació al camp d’aquells pagesos que havien estat desnonats. Aquestes millores substancials de la vida de la classe treballadora, sumada a la docilitat de la Lliga amb el govern català, es van dur a terme amb relativa tranquil·litat i notòria pau social, rebaixant així la conflictivitat a Catalunya, fet que la va fer mereixedora del nom d’”Oasi de la República”. Això contrastava amb la resta de l’Estat: un govern potser menys atrevit, amb una correlació de forces pràcticament empatada amb la oposició, van esperonar la dreta més rabiosa a no reconèixer el govern i a proclamar un alçament militar a través de la seva premsa (inexistent a Catalunya) per la restitució d’un suposat ordre.
Finalment, la impossibilitat de tombar els progressos que estava aconseguint en govern d’esquerres, van portar al límit la desesperació de la dreta, que va aconseguir galvanitzar l’exèrcit, i amb el suport de carlistes, religiosos i, sobretot, la classe dominant, es va decidir a fer un cop que, frustrat, desembocaria amb una guerra. Aquesta – com ja sabem – s’allargaria tres anys i justificaria l’aniquilació de tot el gruix social que donava suport a aquell intent de modernitzar l’Estat Espanyol. L’amenaça de la guerra i del feixisme europeu era molt present en l’imaginari de l’esquerra d’arreu de l’Estat, i, efectivament, quan ja semblava que el progrés reformista no tindria aturador, la classe dominant va jugar la seva última carta. Tornava a ressonar el discurs que Companys havia fet quan va ser reescollit president, encara no feia mig any: “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer!”
