Avui, 12 de febrer, és el dia de santa Eulàlia de Barcelona, verge i màrtir, antiga patrona del Cap i Casal del Principat. S’ha de dir, però, que aquesta santa és llegendària i que rep influències de la vida de santa Eulàlia de Mèrida. Així i tot, en aquest article es parlarà de la santa llegendària:

Santa_Eulalia_05-nov13

Representació de Santa Eulàlia. Font: Historia de Iberia Vieja

Diu la tradició que santa Eulàlia era una noia barcelonina que es distingia per la seva caritat. Tots els pobres que anaven a demanar a casa seva se’n tornaven amb alguna almoina. Tant gran era la seva fama d’ànima pia que els seus pares la van arribar a renyar més d’una vegada. D’aquesta santa se’n diuen molts miracles, com quan va fer brollar aigua a un pou de Sarrià que s’havia assecat, que va acabar esdevenint un riu que subsisteix i alimenta tots els pous de Barcelona.

Quan l’emperador Dioclecià va decretar la persecució contra els cristians (303), els pares de santa Eulàlia se la van endur a viure a Sarrià, però ella, que tenia 13 anys, va anar a veure el cònsol Decià per dir-li que era cristiana i increpar-lo durament per la seva fúria contra els cristians. Decià la va fer tancar a la presó del seu palau, que estava al capdavall del Call, al final del carrer de la Boqueria. La presó donava a la Volta de Santa Eulàlia i del Remei, i es diu que el sol, avergonyit per haver servit aquell punt de presó de santa Eulàlia, mai més no hi ha volgut entrar. Per això mai no toca el sol en els dos carrerons indicats.

Es va requerir a la noia que abandonés la fe cristiana, però com que no es decidia la van condemnar a 13 martiris, un per cada any que tenia:

1. La van sotmetre a una tanda d’assots. 2. Després li van estripar la carn amb garfis i arpions. 3. Llavors li van posar els peus a un braser ardent. 4. Com que no defallia, la van posar el foc als pits. 5. Van manar que li freguessin les nafres i les ferides amb pedra tosca. 6. Després ruixades amb oli bullent. 7. Finalment regades amb plom fos. 8. Aleshores la van tirar a una bassa de calç viva. 9. Un altre martiri va ser que la posessin tota nua dins d’una bóta on hi havia una gran quantitat de bocins de vidres, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades. 10. Un cop ella a dintre, van tirar la bóta 13 vegades per un carrer que feia pendent. Actualment aquest carrer rep el nom de Baixada de santa Eulàlia. 11. Un altre dels martiris va ser posar-la dins d’un corral ple de puces, que la van picar com a feres i van nafrar i llatzerar les seves carns fines i delicades. 12. També la van fer passejar nua dalt d’un carro tirat per bous que es passejaven tranquil·lament per la ciutat. 13. Santa Eulàlia va escapar-se de la presó amb l’ajut d’un àngel, però els sequaços de Decià la van trobar i la van decidir matar. El sacrifici consistia en clavar-la a una creu en fora de X per tal que passés més vergonya. Tan bon punt va tancar els ulls, de la seva boca en va sortir la seva animeta en forma de colom; més tard els àngels van baixar per emportar-se el cos de la santa vers el cel.

Tot i ser una santa llegendària tant és patrona de diverses ciutats, viles i pobles (Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Esparreguera, etc.), com també d’alguns oficis (a Barcelona és patrona de picapedrers, mestres d’obra, boters, poataires o escurapous, bugaderes, mestresses de casa, etc.).

Imatge de Santa Eulàlia. Font: Wikimedia

Imatge de Santa Eulàlia. Font: Wikimedia

Se la representa amb una creu en aspa (en forma de X); amb un colom blanc; lligada a una estava amb foc que es retira d’ella; amb una palma. Durant el setge de la ciutat de Barcelona (1713–14) dins de la Guerra de Successió espanyola (1705–25), el Consell de Cent de la ciutat va treure i lluir el penó de Santa Eulàlia, bandera de la ciutat per protegir-se en cas d’atac.

El 1687 Catalunya es va veure assolada per una plaga de llagosts. La gent de Barcelona es va encomanar a la seva patrona, santa Eulàlia, però no els va salvar. Així que el Consell de Cent va decretar un canvi de patronatge fent ús de la insaculació. La mà innocent va treure el rodolí que contenia el nom de la Mare de Déu de la Mercè, i es va canviar de patronatge. Tot i això no va ser fins el 1868 que el papa Pius IX no va ratificar la decisió presa per la ciutat comtal. Com a resultat d’aquest canvi, sempre plou a Barcelona per la Mercè (24 de setembre), ja que són les llàgrimes de santa Eulàlia ferida per haver perdut el patronatge de la seva ciutat natal.