‘Altar als Caiguts’ erigit a la Universitat de Barcelona amb diversos membres del SEU en motiu de la celebració del ‘Dia De los Caídos’, el 29 d'octubre de 1943. Font: Ajuntament de Barcelona

‘Altar als Caiguts’ erigit a la Universitat de Barcelona amb diversos membres del SEU en motiu de la celebració del ‘Dia De los Caídos’, el 29 d’octubre de 1943. Font: Ajuntament de Barcelona

El 9 de febrer de 1946 arrel d’una acció de la incipient resistència antifranquista a la Universitat de Barcelona es desfermà un episodi de repressió ferotge contra els estudiants demòcrates i catalanistes per part de membres del Sindicato Español Universitario (SEU), organització universitària de la Falange.

El SEU,  Sindicato Español Universitario fundat al novembre de 1933 pocs dies després que ho fes la Falange Española i la base dels quals eren estudiants del partit de José Antonio Primo de Rivera, es convertí en sindicat d’estudiants únic l’any 1937 en la zona sublevada i es decretà la obligatòria militància a tots els estudiants universitaris catalans a partir de 1943 i l’any següent s’integrà orgànicament al Frente de Juventudes del Movimiento. La labor d’aquest pseudo-sindicat format per grups d’activistes falangistes eren per una banda la de realitzar tasques repressives contra estudiants demòcrates, catalanistes, comunistes o llibertaris i per l’altra la d’encarregar-se de les funcions administratives i assistencials corporatives del Movimiento.

A inicis de la dècada de 1940 la situació internacional fomentà l’aparició de grups de resistència al si de les universitats catalanes, com fou el cas del Front Universitari de Catalunya (FUC), organització de resistència clandestina creada al 1942 a la Universitat de Barcelona i que al 1944 es convertí en la secció universitària del Front Nacional de Catalunya. La presència d’aquestes organitzacions accentuà el caràcter repressiu de la Falange i el SEU, que posaren en marxa els seus escamots d’acció.

La primera acció que dugueren a terme aquests escamots fou al 1943 al cinema Metropol, al carrer Roger de Llúria 115 de Barcelona, quan un grup de joves falangistes va irrompre durant la projecció del film de propaganda aliada Mujeres en la guerra, amenaçant als espectadors mentre cridaven «Viva Alemania, abajo Inglaterra».

L’acció de més violència que produïren aquests grups, però, fou la del 9 de febrer de 1946, precisament em mateix dia en què la ONU condemnà el règim de Franco. Un grup d’estudiants del FUC llençaren un petard a la capella de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona, quan s’hi estava celebrant d’una funció religiosa per al ‘Día del Estudiante Caido’ en commemoració de l’efemèride de l’assassinat de Matias Moreno, estudiant i militant falangista, un 9 de febrer de 1934 a Madrid. Coincidint amb aquesta acció, desaparegueren d’una aula de la facultat de dret els retrats de Franco i Jose Antonio i hi aparegueren pintades amb la frase «Visca Catalunya».

Celebració del 'Dia del Estudiante Caído' i commemoració del IX anviersari de la fundació del SEU al pati de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. 1 de desembre de 1944. Font: Ajuntament de Barcelona

Celebració del ‘Día del Estudiante Caído’ i commemoració del IX anviersari de la fundació del SEU al pati de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. 1 de desembre de 1944. Font: Ajuntament de Barcelona

La reacció dels militants del SEU fou ferotge. Amb el seu líder Martín Borregón al capdavant, iniciaren, els dies 11, 12 i 13 de febrer una persecució i represàlia dels estudiants demòcrates, seleccionats pels seus antecedents familiars republicans o per haver-los sentit parlar en català. En molts dels casos foren detinguts pistola en mà al pati de la facultat i traslladats a una sala de la facultat de lletres de la UB on foren sotmesos a interrogatoris, maltractaments i tortures. Durant aquells tres dies aquella sala totalment fosca i presidida per retrats de Franco, José Antonio, Hitler i Mussolini, es convertí en una autèntica aula del terror, on diversos membres del sindicat falangista obligaven als estudiants a donar noms d’altres activistes, sotmetent-los a llargues sessions de maltractaments físics i amenaces.

L’òrgan de difusió del FUC Orientacions publicà el 15 de març de 1946 el relat d’aquelles tortures patides per, almenys 13 estudiants. El que més malparat en sortí fou Josep Carrasco que, després de ser interrogat i ser sotmès a una paròdia de judici amb un tribunal presidit pels conegut membre del SEU Enrique Chinchilla, se l’apuntà amb una pistola carregada i li clavaren una pallissa de la que en sortí amb una congestió pulmonar i vomitant sang.

Tot i aquesta ferotge repressió, la resistència universitària es mantingué activa i anà en augment durant els següents anys, convertint-se en un dels focus més actius d’acció antifranquista durant les primeres dues dècades de dictadura.