La tarda del 29 de novembre de 1947, a la seu provisional que la flamant Organització de les Nacions Unides tenia a Flushing Meadows, a les afores de Nova York, l’Assemblea General d’aquest ens supranacional prengué una decisió crucial pel desenvolupament del projecte sionista: l’aprovació de la resolució 181, que establia les bases d’una divisió del mandat britànic a Palestina en dos estats, un d’hebreu i un d’àrab, donant així cobertura jurídica internacional a la construcció d’un estat jueu al Llevant Mediterrani. Era la primera resolució que la jove ONU emetria sobre la zona històricament amb més conflicte per metre quadrat del món i, tot i així, la resolució mai no seria aplicada.  

Finida la Segona Guerra Mundial, la petja traumàtica de la Shoah havia deixat el sionisme en una posició més favorable de la que havia gaudit fins a 1939: l’impacte emocional causat per l’Holocaust i les condicions de vida —i de mort— als inferns d’extermini fomentaren un fort sentiment de cohesió entre els jueus arreu del món i desvetllaren l’empatia de l’opinió pública internacional vers una comunitat hebrea que seria, a partir de llavors i per sempre més, identificada com la víctima col·lectiva per antonomàsia de la Segona Guerra Mundial.

Ràpidament, davant l’agonia del mandat britànic a Orient Mitjà i la creixent sensibilització vers la qüestió jueva, s’identificà com una prioritat urgent la necessitat de configurar a Palestina un nou règim polític que donés solució definitiva i satisfactòria als conflictes i aspiracions existents. Les cancelleries de les principals potències van endegar una iniciativa diplomàtica basada en la composició de comissions i la celebració de cimeres sobre el tema, on es van abordar múltiples propostes de resolució, des de la creació d’un estat binacional federal fins la partició de la zona en dos estats diferenciats. Moviments diplomàtics infructuosos que fracassaren ara i adés davant les reticències i l’oposició dels interessats a la zona: els britànics es negaven a abandonar Palestina precipitadament, els àrabs no volien ni sentir a parlar de fer concessions nacionals als jueus en una terra que consideraven exclusivament pròpia, i el Yishuv, plural i complex com una societat europea moderna, oscil·lava entre un sionisme possibilista, pacient i optimista, i la creixent intransigència d’alguns sectors radicals que trobaren en el terrorisme la principal via per canalitzar la seva frustració i ira contra l’administració britànica. Palestina era una trinxera de posicions irreconciliables.

No seria fins l’abril de 1947 que l’ONU s’implicaria oficialment en l’afer proposant la creació d’una comissió internacional ad hoc encarregada d’examinar la incòmoda carpeta palestina, analitzar la situació sobre el terreny i proposar una solució terminant i definitiva. Aquest gabinet rebria el nom de Comitè Especial de les Nacions Unides per Palestina (UNSCOP, per les seves sigles en anglès) i, constituït aquell maig, seria integrat per polítics, diplomàtics i juristes d’onze estats, sense presència de cap delegat de les cinc grans potències mundials.

Comissionats de l’UNSCOP visitant el centre històric de Jerusalem l’estiu de 1947. FONT: Museus d’Israel

Comissionats de l’UNSCOP visitant el centre històric de Jerusalem l’estiu de 1947. FONT: Museus d’Israel

En la seva visita a Palestina aquell estiu, la rebuda per part dels membres de les dues comunitats ètniques seria radicalment oposada: l’actitud proactiva i col·laboradora d’uns jueus que esperaven que la seva visita condicionaria positivament l’opinió pública i serviria per obtenir beneficis en la sentència definitiva contrasta amb el petri boicot als comissionats per part de la comunitat àrab, una aspror fomentada per les pressions d’unes elits polítiques i religioses per les quals tota cessió era un atemptat contra l’orgull i la pròpia identitat. Després d’una breu gira pels estats àrabs de la zona, els comissaris de la UNSCOP s’instal·laren a Ginebra per entrevistar-se amb jueus atrapats encara en la dinàmica concentracionària dels camps de refugiats europeus, dels quals obtingueren un missatge diàfan: si no podien tornar a casa, el seu destí era migrar a Palestina i integrar-se al Yishuv.

La proposta final, presentada el 31 d’agost poc abans de les dotze de la nit, formulava la fi del mandat britànic després d’un període de transició de dos anys per la via de la independència de dos estats diferenciats associats per una unió econòmica, monetària i duanera, i amb Jerusalem com a ciutat internacional. Dos estats que haurien de compartir una mateixa terra interconnectats, no separats en dos blocs territorials compactes, sinó resultat de tortuoses fronteres traçades sobre la sorra dibuixant així un trencadís desigual de regions disgregades. La versió final, fruit d’una lleu modificació a mitjan novembre, deixava 14.100 km2 a mans dels hebreus i 11.500 km2 sota domini àrab.

Pla de partició de Palestina en dos estats proposat per la UNSCOP que basà la resolució 181 de les Nacions Unides del 29 de novembre de 1947. FONT: Wikipedia

Pla de partició de Palestina en dos estats proposat per la UNSCOP que basà la resolució 181 de les Nacions Unides del 29 de novembre de 1947. FONT: Wikipedia

Necessitant el vot favorable de dos terços de l’Assemblea General de les Nacions Unides, el lobby sionista i els seus aliats hagueren de recórrer a la negociació, a les pressions i al suborn per garantir l’èxit de la votació. Finalment, aquella tarda de novembre a Flushing Meadows la proposta de la UNSCOP fou admesa per 33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions.

Però, malgrat l’eufòria que la seva aprovació suscità en les zones de població hebrea —proporcional a la ira que desfermà entre les comunitats àrabs— i no obstant la creació del Comitè de les Nacions Unides per Palestina (UNPC, per les seves sigles en anglès) que s’hauria d’encarregar de la seva execució, la resolució 181 de l’ONU mai no seria aplicada. Així, en tant que fonament jurídic finalment no executat, la seva importància històrica rau en la legitimitat de què imbuí el projecte sionista a partir de llavors. Perquè immediatament després del seu anunci, Palestina assolí un grau de conflictivitat propi de guerra civil de guerrilles que a finals de 1947 hauria deixat un rastre de 500 morts, obligant els britànics a fixar pel següent 15 de maig de 1948 la conclusió definitiva de la seva presència colonial i forçant una reculada dels Estats Units en el seu compromís respecte la qüestió sionista.

I és que amb aquesta intenció s’havia encarregat de predicar l’aixecament violent el muftí de Jerusalem i líder de l’Alt Comitè Àrab, Haj Amin al-Husseini, el vespre d’aquell 29 de novembre de 1947, un cop havia transcendit l’aprovació de la resolució 181: «allò que a l’ONU han escrit en negre, a Palestina ho esborrarem amb roig!».