5 de desembre de 1484: el Papa Giovanni Batista, conegut com a Innocenci VIII, va promulgar la butlla Summis Desiderantes Affectibus. Aquest pontífex va ser el mateix que va anomenar Torquemada inquisidor en cap a Espanya i que va concedir el títol de Reis Catòlics a Ferran i Isabel, i va tenir algunes decisions polèmiques, com l’empresonament del filòsof i escriptor Giovanni Pico della Mirandola. La butlla d’Innocenci VIII va significar un canvi en l’actitud oficial del Vaticà i de tot el cristianisme cap a les bruixes: es va passar de negar-ne l’existència a ser perseguides.

Per entendre el significat i pes que va tenir el document, el primer que hem de fer és fixar-nos en quin era el marc teòric imperant fins aleshores. L’any 906 s’havia publicat el Canon Episcopi, que negava l’existència de les bruixes. És més, considerava que afirmar que les bruixes existien era una heretgia, ja que donava peu a imatges reals que s’atribuïen a costums paganes i bàrbares, una màgia practicada per mortals i que no provenia de la divinitat, sinó del diable. La butlla d’Innocenci va revertir aquesta tendència; les bruixes no només existien, sinó que se les havia de perseguir. Això no vol dir que ningú fins aleshores hagués afirmat l’existència de bruixes, ja que era una acusació cada vegada més estesa a mesura que passaven els anys. Però cap pontífex, fins al moment ho havia confirmat ni li havia donat aquest caràcter oficial, i tot i que alguns documents ja afirmaven sense manies que les bruixes existien, cap d’ells tenia aquesta posició de força extensible a tot el cristianisme.

malleus_1669

Portada del Malleus Maleficarum

Però hem de tenir en compte les persecucions i condemnes de bruixes no van venir per causa directa d’aquest document. El Papa Innocenci va anomenar dos inquisidors, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, que van ser els autors del conegut Malleus Maleficarum. Aquesta va ser realment l’obra de referència a l’hora de perseguir bruixes i saber com identificar-les, interrogar-les i castigar-les. És a dir, la butlla papal no detallava cap mena de persecució, interrogatori ni càstig cap a les bruixes, però donava carta blanca als inquisidors designats per realitzar aquesta tasca, situant-los fins i tot per sobre de bisbes regionals:

Nosaltres, amb autoritat apostòlica, […] establim que es tregui d’enmig qualsevol impediment pel qual es pugui retardar d’alguna manera l’execució de l’ofici d’aquests inquisidors, perquè la ruïna de la depravació herètica i la follia aliena no difongui els seus verins en perjudici d’altres innocents […]. Ordenem que en elles (referint-se a regions d’Alemanya) l’ofici de la inquisició pot ser desenvolupat per aquests inquisidors, i que se’ls ha de permetre la correcció, empresonament i càstig de les persones en els referits delictes i crims […].”

Fragment de la Butlla Summis Desiderantes Affectibus

Per tant, la butlla Summis Desiderantes Affectibus va canviar el marc teòric, pràctic i oficial sobre les bruixes: en va confirmar l’existència i va posar els fonaments per perseguir-les, però no va ser un document decisiu ni de referència en l’obertura dels processos contra elles.