El dia 7 de desembre de l’any 1492 Ferran II d’Aragó es trobava a Barcelona en visita reial després de dotze anys sense trepitjar la capital catalana. Joan de Canyamars, un pagès de remença provinent d’un petit nucli rural del Maresme, Canyamars, també estava a la Ciutat Comtal.

A les dotze del migdia Ferran el Catòlic decidí donar per acabada l’audiència en la que estava escoltant els greuges dels barcelonins. Quan el monarca sortia del Palau Reial, a la Plaça del Rei de la ciutat, Joan de Canyamars esperava cobert per una capa, amagant una espasa curta. En el moment en què el rei baixava per les escales del Palau el remença s’acostà a Ferran i li llença el cop que havia d’acabar amb la seva vida. Probablement per pura casualitat el monarca es girà, en l’instant precís en què havia de rebre el cop, per parlar amb un membre del seu seguici, i d’aquesta manera evità que l’arma d’en Canyamars el decapités. El rei quedà, però, greument ferit, davant d’una multitud, aquell 7 de desembre de 1492.

En el moment en què els guàrdies del monarca es varen adonar de la situació reduïren ràpidament el camperol català, probablement l’haurien mort en aquell mateix moment si no hagués sigut per la intervenció del rei qui, tot i la ferida que l’espasa del pagès li havia provocat, demanà als soldats que no l’assassinessin. Ferran II volia saber quins motius havien empès l’espasa de l’home que havia intentat cometre un regicidi.

Imatge actual de la Plaça del Rei de Barcelona, a la dreta de la imatge es veuen les escalinates on Joan de Canyamars atempta contra el monarca l'any 1492. Font: Barcelona Turisme

Imatge actual de la Plaça del Rei de Barcelona, a la dreta de la imatge es veuen les escalinates on Joan de Canyamars atempta contra el monarca l’any 1492. Font: Barcelona Turisme

Joan de Canyamars seria executat de forma extremadament cruel després de ser sotmès a turment. La historiografia tradicional, representada per autors com J. Vicens Vives, atribuí l’intent de regicidi a la bogeria de Joan de Canyamars. En els últims anys, però, altres historiadors com Valentí Gual, han volgut analitzar amb més profunditat la figura del remença català que intentà acabar amb la vida del monarca que, amb el seu matrimoni, unificà les corones de Castella i d’Aragó.

La hipòtesi d’una suposada bogeria de Joan de Canyamars obvia el context de conflicte social duríssim que s’estava vivint a Catalunya des de finals del segle XIV. El conflicte entre els pagesos de remença i els senyors feudals havia portat a l’esclat de les dues Guerres Remences. L’any 1486 Ferran II sanciona la Sentència Arbitral de Guadalupe amb l’objectiu d’acabar amb les lluites pageses. Els remences havien reivindicat durant dècades l’abolició dels mals usos i de la servitud feudal. La Sentència Arbitral de Guadalupe no els abolia sinó que permetia la redempció d’aquests a través d’un pagament, pagament que molts pagesos pobres no es veien amb la capacitat de pagar.

Joan de Canyamars fou un pagès de remença que no havia pogut pagar els talls que s’exigien per redimir els mals usos. Molt probablement l’any 1492, només 6 anys després de la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe, la situació al camp català continuava sent tensa. Els remences havien donat suport a la monarquia durant la Guerra Civil Catalana i en un inici s’havien alçat en nom de Ferran II l’any 1484 quan comença la Segona Guerra Remença. No es pot descartar que Joan de Canyamars fos un remença que, com molts altres, estigués decebut amb la monarquia i decidís tirar pel dret.

Amb els estudis que s’han realitzat fins a l’actualitat és difícil determinar amb seguretat quins motius tingué Joan de Canyamars per intentar assassinar a Ferran el Catòlic, és tasca dels investigadors esclarir els fets. Independentment d’això és bo recordar, en un dia com avui, la figura de Joan de Canyamars: un pagès de remença català que, en cas d’haver tingut èxit, hauria pogut fer canviar radicalment la història de Catalunya i del conjunt dels territoris peninsulars.