Niccolò di Bernardo dei Machiavelli va morir el 21 de juny de 1527 a Florència, la mateixa ciutat on havia nascut el 3 de maig de 1469. Hem de dir, d’entrada, que aquest autor pateix una mala fama que no li és gens merescuda. Si preguntéssim una obra i una frase de l’autor, la majoria citaria El Príncep i la cèlebre expressió “el fi justifica els mitjans”, però la realitat és que Maquiavel mai va escriure aquesta frase, ni El Príncep va ser l’obra a la qual va dedicar més temps i energies. El pensador, com a molt, vol expressar que són els resultats, i no pas el fi, el que justifica els mitjans. En el terreny de la moral existeixen accions intrínsecament bones o dolentes, però no és així en el camp polític. Aquí, que siguin bones o dolentes ho marca l’eficàcia, els resultats, i és per aquest motiu que Maquiavel argumenta que el resultat, i no pas el fi, justifica els mitjans.

Pel que fa a la seva obra, El Príncep no era més que un divertiment per ell, que a més a més es va publicar de forma pòstuma. El text que realment volia que passés a la posteritat i en el qual va treballar amb més entusiasme eren el Discursos sobre la primera Dècada de Tito Livio. El Príncep era un Specula, un mirall, estil que era habitual en aquella època. L’objectiu era aconsellar a un governant, en aquest cas Lorenzo II de Mèdici; en tant que es vegi reflectit en el text, prendrà bones decisions com a líder de Florència.

Maquiavel va ser un home dedicat a la vida pública de la ciutat-estat de Florència. Amb el govern de Soderini va ocupar múltiples càrrecs: ambaixador a diversos territoris, encarregat de la defensa de la ciutat… Posteriorment decideix exiliar-se la Toscana amb l’arribada dels Mèdici, comprenent que la situació no és la més indicada per a ell. Tot i això, les tendències polítiques de l’autor eren més aviat flexibles, i ja hem vist que després de la seva fidelitat a Soderini es va acostar al govern dels Mèdici escribint El Príncep. Aquest fet podria ser titllat d’hipòcrita avui dia, però la realitat és que era una pràctica comuna en aquella època: com a humanista, Maquiavel no es tancava a una opció política, sinó que volia mostrar la seva utilitat i habilitat als governants.

Així doncs, aquest autor, pensador i figura pública italiana pateix els indesitjables tòpics que la història, i sobretot les interpretacions presentistes, han fet caure sobre ell.

 

Estàtua dedicada a Maquiavel