La Revolució Russa no va començar el 1917, sinó el 1905. El 22 de gener d’aquell mateix any (el 9, d’acord amb el calendari julià, imperant en aquell moment a l’imperi rus) una multitud encapçalada pel pare Gapon, que portava una llista de reclamacions al tsar Nicolau II (1894-1917) va ser atacada salvatgement per l’exèrcit que protegia el Palau d’Hivern, residència del monarca. Quan convergiren les diferents columnes de treballadors i camperols davant l’edifici, la cavalleria carregà i un regiment d’infanteria començà a disparar sobre la multitud. El resultat: segons els corresponsals estrangers que cobriren l’esdeveniment, hi hagueren 4600 morts d’una manifestació que havia aplegat a 100.000 persones.

En la Rússia tsarista, la modernitat havia entrat al país d’una manera encara més particular que a la resta d’Europa. Considerada un híbrid, una terra a cavall del “despotisme oriental” i la influència cultural d’Europa (cap a on, des dels temps de Pere el Gran havien mirat tots els monarques russos), la força de l’Antic Règim era encara a principis del segle XX desproporcionada a causa del mateix funcionament de l’estat i de l’enorme extensió del seu imperi, que impedia a Sant Petersburg d’exercir un poder directe en els seus propis territoris.

No obstant, l’estat va haver de tornar-se liberal: la Guerra de Crimea (1854-56), que demostrà l’endarreriment tecnològic i militar rus respecte a Europa i la Revolució Industrial el van forçar a fer algunes concessions, com l’abolició nominal de la servitud el 1861. Tot i això, aquesta i altres mesures no tocaren en allò essencial els interessos de les classes més afavorides de Rússia, que, malgrat assolir noves funcions en la maquinària de l’estat modern, continuaren dominant la vida política i la de la cort. Sense democratitzar, la Rússia tsarista va convertir-se en un estat policial vigilat per la temible policia secreta: l’Ojrana, que es dedicà a perseguir infatigablement a qualsevol veu mínimament reformista o reivindicativa.

Certament, els últims anys del segle XIX i els inicis del segle XX (fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial) es caracteritzen a Rússia per una acceleració de la industrialització i un creixement de l’economia, però tot i així, l’imperi es trobava encara a anys llum d’equiperar-se a altres potències industrials. Era la cinquena economia mundial, però només un 20% de la seva població vivia a les ciutats i les seves infraestructures, si bé milloraven, encara eren deficients. Rússia era, en paraules de Philip Blom, “un estat medieval finançat per una economia industrial moderna”.

Això es demostraria dramàticament amb l’esclat de la guerra amb els seus veïns japonesos. Quan el 8 de febrer de 1904 els japonesos ataquessin per sorpresa Port Arthur, Rússia es veuria obligada a lluitar amb una nova potència industrial no occidental que havia fet els deures notablement millor que ells. El resultat d’aquella guerra va ser una derrota contundent del règim tsarista i que s’allargà fins al 1905.

Quan la guerra portava ja gairebé un any, els problemes de la població s’agreujaren i diversos prohoms de les zemstvo (assemblees locals) es reuniren a Sant Petersburg per a elaborar un document reclamant diverses reformes al tsar. La majoria de la població creia (amb una mentalitat notablement d’Antic Règim i rural) que el tsar no coneixia la seva situació i que eren els mals ministres que l’envoltaven els que no el deixaven saber-ho. Creien que amb la seva inherent i paternal bondat, castigaria als culpables i que donaria al poble allò que li demanaven.

El pare Gapon dirigeix a la multitud cap al Palau d'Hivern. Font Viquipèdia

El pare Gapon dirigeix la multitud cap el Palau d’Hivern. Font: Viquipèdia

S’organitzà una marxa pacífica on una multitud acompanyaria els seus representants per a que parlessin amb el tsar. No tothom ho veia clar, però. Ho demostra el fet que alguns dels participants redactessin els seus testaments o escrivissin cartes de comiat a la seva família abans d’assistir a la marxa. Al capdavant dels manifestants hi havia el pare Gueorgi Apolónovich Gapon (1870-1906), un informant del govern infiltrat que acabaria creient-se el seu paper de líder de les masses proletàries. Però el 9 de gener no va ser el tsar qui rebé als seus súbdits, sinó un regiment de granaders a cavall, que carregaren amb sables contra la multitud i un altre d’infanteria que provocà una autèntica matança. Amb raó, s’anomenà a aquest fet “Diumenge sagnant”.

“Déu ha mort! No hi ha tsar!” cridava el pare Gapon mentre la gent al seu voltant anava caient. Els esdeveniments d’aquell dia marcarien la història de Rússia fins a la Revolució d’Octubre de 1917. El trencament afectiu i sentimental del poble rus amb el seu governant va ser total. Ja no hi havia cap dubte: el vel va caure dels seus ulls. El problema no eren els ministres: eren els ministres, el tsar i el sistema.

Aquells fets provocaren al llarg de 1905 una situació revolucionària arreu del país (alguns dels elements més icònics serien la sublevació del cuirassat Potemkin i la revolució general del 10 d’octubre a tot el país) que obligà al tsar a fer importants concessions, la més rellevant de les quals seria la convocatòria d’unes eleccions lliures i generals a la Duma (parlament). Tot i que aquests gestos varen ser ràpidament suprimits durant el 1906 i que la venjança del tsar i de les classes dominants va ser terrible, res tornaria a ser igual. La revolució russa de 1905 seria l’escola revolucionària d’alguns dels prohoms que anys després serien protagonistes de la revolució de 1917. El sistema tsarista tenia ja data de caducitat, però ningú podia veure-ho encara.

Premsa anglesa informant sobre la situació revolucionària a Rússia després del Diumenge Sagnant. Font: Rare Newspapers

Mentrestant, a Suïssa, un exiliat revolucionari rus nomenat Vladímir Ilitx Uliànov, “Lenin” es reunia amb els oficials sublevats del Potemkin i veia esperançat com s’obria un període revolucionari a Rússia. Dotze anys després, ell també marxaria sobre el Palau d’Hivern.