18 de març de 1871. París es lleva amb els crits de “Vive la Commune!”. El 26 s’escullen els membres de la seva nova Comuna (consell de ciutat).

Analitzar les causes que portaren al primer experiment socialista del món és d’una alta complexitat, tan com ho era la situació de la França d’aquell moment. Des del cop d’estat de Napoleó III (1852) fins a la guerra franco-prussiana de 1870-71, el país gal va viure uns anys de gran bonança econòmica, que anaren acompanyats de l’expansió industrial i del proletariat (si bé el seu gran augment quantitatiu arribaria cap a finals del segle XIX), l’auge d’una poderosa alta burgesia i una ambiciosa política exterior i de prestigi que seria, inicialment, força exitosa fins el fracàs de l’expedició francesa a Mèxic (1861-67).

Ara bé, l’altra cara d’aquest enorme i accelerat ‘progrés’ econòmic va ser la construcció d’un règim autoritari que va reprimir fortament el moviment obrer, va limitar la llibertat d’expressió i que donà via lliure a la corrupció, especialment en tots els afers que envoltaven la remodelació i expansió de París.

Napoleó III (esquerra), fet ja presoner, i el canceller prussià Otto von Bismarck (dreta) parlant després de la desfeta francesa a Sedan. Font: Viquipèdia

Napoleó III (esquerra), fet ja presoner, i el canceller prussià Otto von Bismarck (dreta), després de la desfeta francesa a Sedan. Font: Viquipèdia

La guerra de 1870-71 es va decantar ràpidament a favor dels prussians, els quals infligiren dues humiliants derrotes als francesos a Sedan i Metz. Amb l’emperador capturat, es proclamà la III República francesa, mentre els ciutadans de París defensaven la capital contra les tropes prussianes. La nova Assemblea Nacional inicià les seves sessions el 19 de febrer de 1871 a Bordeus i tenia una majoria de diputats promonàrquics (450 de 750), que representaven els interessos de les classes més benestants i reaccionàries del camp; motiu pel qual va ser nomenada despectivament “assemblea rural”. Els resultats van aprofundir les diferències entre la ciutat (especialment de la moderna i progressista París) i el camp; un element essencial si volem entendre els desigs d’autonomia que feia temps que reclamava la capital i que durant la Comuna va aconseguir.

El govern francès, liderat per Adolphe Thiers (1797-1877), va ser ostatge des del principi de l’exèrcit prussià i va haver de veure com les tropes germàniques desfilaven per París i com, el 18 de gener de 1871 es proclamava el II Reich alemany al cor de la nació francesa: al Palau de Versalles.

Barricada davant l'Església de la Madeleine durant els fets de la Comuna de París. Font: Wikimedia Commons

Barricada davant l’Església de la Madeleine durant els fets de la Comuna de París. Font: Wikimedia Commons

El 18 de març de 1871, després de suportar un setge de mesos i haver defensat la seva nació i la seva capital, l’espurna de la revolució saltà quan les tropes governamentals intentaren confiscar uns canons a les tropes de la Guàrdia Nacional. La revolta s’estengué per tota la ciutat i donà lloc a la proclamació de la Comuna de París, la qual volgué fer extensible per a tota la nació un model d’organització territorial basat en comunes autònomes lliurament associades, fortament influït pel pensament de Proudhon.

Durant aquests pocs més de dos mesos, una amalgama de líders obrers, intel·lectuals, etc. amb diferents ideologies (socialistes, ‘proudhonistes’, ‘blanquistes’, jacobines o internacionalistes) varen aconseguir posar-se d’acord per a implementar una sèrie de mesures socials i administratives sense precedent per la seva profunditat democràtica: escolarització laica i gratuïta (i promoció d’una formació professional de qualitat), prohibició de guanyar més que un obrer en l’administració, mesures contra els desnonaments, promoció de la democràcia directa, concessió de ciutadania a tots aquells immigrants que havien anat arribant durant els anys del Segon Imperi…

Aquest experiment democràtic va durar poc temps. Les figures fidels al nou govern republicà i temorosos del profund canvi social fugiren a Versalles (anys després, Marx i Lenin considerarien que un dels errors de la Comuna fos el prioritzar l’organització d’eleccions abans que acabar amb els seus enemics) i l’aïllament de París quedà patent després dels fracassos de les revoltes comunals a altres grans ciutats franceses. Otto von Bismarck, artífex del II Reich, temorós que la revolució es traslladés també a Alemanya i volent tenir un interlocutor vàlid amb qui firmar la pau definitiva, deixà anar les tropes franceses capturades uns mesos abans. Els mateixos soldats liderats pels mateixos generals (sent un dels casos paradigmàtics Patrice Mac Mahon) que havien portat el país al col·lapse militar tornaven a París per a esclafar el moviment de la Comuna.

Cadàvers de 'communards' a causa de la repressió de les tropes de Versalles. Les víctimes es compten per milers. Font: Wikimedia Commons

Cadàvers de ‘communards’ a causa de la repressió de les tropes de Versalles. Les víctimes es compten per milers. Font: Wikimedia Commons

I emprem “esclafar” a consciència: des de l’entrada a la capital francesa de les tropes de Versalles, els ‘rurals’ perpetraren una orgia de sang i repressió arbitrària que, segons les fonts, oscil·la entre els 5.000-100.000 morts. Tal com explica l’historiador Roberto Ceamanos, és innegable que cap al final de 1871, i retornats bona part d’aquells que havien fugit de la Comuna, faltaven als censos municipals 100.000 persones, la majoria de les quals eren homes. L’objectiu d’aquelles matances era clar: donar una lliçó, impedir una altra subversió de l’ordre social d’aquella magnitud.

Les ferides causades per la repressió tardarien una dècada a cicatritzar, fins que la nova República se sentí prou forta per a iniciar una política de reconciliació nacional i començar a implementar algunes de les mesures que la Comuna havia dut a terme. Malgrat la repressió, una nova generació de líders obrers (alguns dels quals s’exiliarien o visqueren aquells fets) sorgí i permeté un salt qualitatiu en l’organització del moviment obrer. Al mateix temps, la Comuna esdevenia un nou símbol del naixent obrerisme i una nova icona de l’imaginari revolucionari francès.

 Imatge del Mur des Fédérés, on 150 persones van ser afusellades. Encara avui dia és un lloc d'homenatge per a les classes populars franceses des de 1880. Font: Wikimedia Commons

Imatge del Mur des Fédérés, on 150 persones van ser afusellades.Des de 1880 és un lloc d’homenatge de les classes populars franceses. Font: Wikimedia Commons