Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El 19 de març de 1812 s’aprovava el text definitiu del que seria la primera constitució espanyola: la Constitució de 1812 o de Cadis, també coneguda popularment com “La Pepa” per haver estat promulgada el dia de Sant Josep. Tot i tenir una breu i infructuosa aplicació pràctica de les seves reformes, la Constitució de Cadis materialitzava la llavor de canvi latent en una Espanya en plena invasió francesa: la ruptura amb l’Antic Règim, la instauració d’un nou estat liberal i la constatació d’un primer intent de revolució burgesa en territori hispà

El naixement d’aquesta primera carta magna el devem en gran manera a la Revolució Francesa (1789). Derrocada la monarquia a França, el govern passaria a mans de Napoleó Bonaparte, que col·locaria el seu germà Josep com a rei d’Espanya amb l’Estatut de Baiona (1808) després que tant Carles IV com el seu fill Ferran VII abdiquessin en favor seu. El 2 de maig d’aquell mateix any, a Madrid el poble s’alçava contra la invasió francesa donant inici a la coneguda Guerra del Francès (1808-1814). La principal conseqüència d’aquests fets va ser un buit de poder, que exigia una reconstrucció immediata de l’Estat. A la vegada que es produïen els primers enfrontaments armats, quasi paral·lelament es van formar juntes de govern locals i provincials que, a la vegada, s’organitzaven en juntes supremes o regionals, principalment enfocades a coordinar la resistència contra l’ocupació francesa. Però alguns van veure aquí una oportunitat per crear un govern diferenciat al de l’absolutista monàrquic. 

La defensa del parque de Monteleón durante el Levantamiento del 2 de mayo en Madrid, Joaquín Sorolla, 1884 (Font: Viquipèdia)
La defensa del parque de Monteleón durante el Levantamiento del 2 de mayo en Madrid, Joaquín Sorolla, 1884 (Font: Viquipèdia)

Si bé la influència de la Revolució Francesa ja s’havia deixat sentir a Espanya abans de la invasió de Napoleó, el nivell cultural del poble i la influència de l’Església no van permetre que aquestes idees fructifiquessin seriosament. Però existia a Espanya una certa classe il·lustrada que, tot i que molt minoritària, coneixia bastant bé els textos revolucionaris i anteriors a la Revolució, per la qual cosa ja havia sorgit per primer cop a Espanya la idea d’una Constitució i una monarquia parlamentària. Aquests nacionalistes liberals, guiats pels principis de la Il·lustració, van proposar-se un projecte de futur basat en el model francès, fet pel qual el 1809 van reivindicar la convocatòria d’un organisme d’origen medieval: Les Corts. Aquesta institució, que durant l’Edat Mitjana representava les assemblees de cada regne peninsular on es reunien els tres estaments (Església, noblesa i vil·les reials), havia inclús arribat a aprovar lleis fins que, a partir del segle XVI, va caure en desús fruit de l’afiançament del poder absolut monàrquic. La proposta no va passar inadvertida pels defensors de l’absolutisme, que veien escandalós convocar sense el monarca un organisme molt lligat a ell. Al final però, el 24 de setembre de 1810, s’obria l’assemblea de les Corts al teatre Cómico de la Isla de León, a Cadis, on es traslladaria permanentment a partir de 1811. El perfil dels diputats (representants tant regionals com de les colònies) aviat va ser un problema, ja que es van crear de seguida dos grans grups ideològics: els partidaris de l’absolutisme i els liberals. 

La labor legislativa de les Corts va ser enorme: del 1810 al 1813 es van celebrar 1.800 sessions, i es van aprovar moltes lleis, d’entre les quals destaca la Constitució, base de la reforma de tot l’entramat jurídic i polític absolutista. El text establia un model liberal d’Estat, basat en la divisió de poders, on tot el pes legislatiu requeia en les Corts i on el rei tenia una funció més restringida. De les reformes presents a la carta magna, destaquen les enfocades a un nou dret de propietat, com l’abolició dels senyorius o l’impuls definitiu de la desamortització; les relatives a l’ordenació de la nova societat, com l’abolició de la tortura, la supressió dels privilegis nobiliaris, i la llibertat d’impremta; i les referents a l’Església, tals com l’abolició de la Inquisició i la desamortització eclesiàstica. Les Corts de Cadis es van proposar instaurar la llibertat, la igualtat i la propietat com a eixos fonamentals de les relacions entre els ciutadans. Uns ciutadans sobre els quals, per primer cop residia la sobirania, ja que aquesta requeia únicament sobre la “Nació” i no sobre el monarca. Tot i això, hem d’entendre com a “ciutadans” el col·lectiu burgès, que s’afiançaria substituint l’aristocràcia i el clergat com a classe privilegiada. Les classes populars, protagonistes de l’aixecament militar contra la invasió napoleònica, van seguir vivint les mateixes penúries que abans. 

Juramento de las Cortes de Cádiz en la Iglesia Mayor Parroquial de San Fernando el 24 de septiembre de 1810, José Casado del Alisal, 1863, Congreso de los Diputados de Madrid (Font: Wikimedia Commons)
Juramento de las Cortes de Cádiz en la Iglesia Mayor Parroquial de San Fernando el 24 de septiembre de 1810, José Casado del Alisal, 1863, Congreso de los Diputados de Madrid (Font: Wikimedia Commons)

Oblidant les seves mancances, poc se sap que la Constitució de Cadis va funcionar com a referent per a molts altres textos constitucionals en l’Europa de les revolucions liberals (com la primera carta magna del Regne de les Dues Sicílies el 1820, o les reformes de la Revolta Desembrista russa del 1825) encara que en el contingut tingués en realitat poc d’original: s’havia unit una adaptació de la Constitució Francesa post revolucionària amb els intents reformistes dels ministres il·lustrats en temps de Carles III. Per desgràcia, l’únic fet pel qual se l’acostuma a recordar és per haver estat completament anul·lada al tornar el rei de l’exili al cap de dos anys i, d’aquesta manera, retornar a l’absolutisme. Potser convindria començar a rememorar-la per un dels principals motius pels quals va aixecar l’admiració de tota Europa: passar d’un règim absolutista a un de liberal sense vessar una gota de sang, almenys en un primer moment.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>