La biografia de Vlad Pardziarig (1426-1477) és tan fascinant com curta, intensa i esgarrifosa. Nascut a l’actual Hongria un 28 de desembre, era fill d’un noble menor, Johannes Pardziarig, del qual tenim diversos testimonis escrits de la seva extrema crueltat vers els seus pagesos, als quals no dubtava d’escaldar i treure’ls-hi la pell si s’endarreria en l’entrega de les collites.

La influència del seu progenitor deuria ser profunda, ja que a l’edat de quinze anys, una vegada mort Johannes, Vlad va seguir controlant els seus dominis amb mà de ferro. Una mostra del seu sadisme la tenim quan va ordenar capturar a una família de pagesos perquè un dels seus membres havia intentat fugir dels territoris del seu senyor i els va fer devorar per un grup de porcs famolencs. Davant dels seus crits, Pardziarig reia mentre bramava: “ara segur que us en penediu que aquell porc abandonés els meus dominis!”. No sabem fins a quin punt és certa la fama que se li atribuïa per menjar nens acabats de néixer perquè tenien “una carn molt tendra i saborosa”.

Major controvèrsia ha generat el rol de la seva mare. El masclisme imperant en l’època ens fa dubtar d’algunes de les característiques que se li atribueixen, tals com que li agradava banyar-se en la sang de noies verges una vegada a l’any quan hi havia lluna plena; motiu pel qual se la coneixia com “la licantropa magiar”. Més enllà de l’anecdotari, tot sembla apuntar que va ser una governant capaç durant les llargues absències del seu fill i que va modernitzar algunes tècniques agrícoles que després els otomans utilitzarien durant la conquesta del territori.

Tadeus II, del qual el nostre protagonista sempre en digué en privat: "és estúpid com un ase, però m'interessa tenir-lo content per a que em porti on vull"

Tadeus II, del qual el nostre protagonista sempre en digué en privat: “és estúpid com un ase, però m’interessa tenir-lo content per a que em porti on vull”. Font: Viquipèdia

El salt qualitatiu en la seva carrera va arribar cap al 1446, quan va ser cridat pel rei Tadeus II (1432-1456) a la seva cort. Pardziarig havia tingut un paper destacat en la derrota d’una important revolta nobiliària contra el rei hongarès i s’havia guanyat el favor del monarca (al qual aconsellà que tallés el cap a les famílies de tots els revoltats… cosa que es va acabar fent). L’Imperi Bizantí estava donant les últimes batzegades de vida i es veia amb preocupació que els turcs otomans ocupessin la mil·lenària capital romana: Constantinoble. Pardziarig va ser nomenat ambaixador plenipotenciari davant la cort bizantina. Malgrat sentir un gran menyspreu per a ells (“Quina mena d’home prefereix guanyar la guerra mitjançant les paraules abans que amb l’espasa?” hauria dit per la predilecció bizantina a resoldre els conflictes mitjançant solucions diplomàtiques), va quedar fascinat per la cultura antiga i hel·lènica. Fins a tal punt va quedar fascinat que va aprendre a parlar grec amb una notable fluïdesa. “Quantes coses que sabien els romans, no?”, deia sovint.

La caiguda de Constantinoble (1453) el va enxampar combatent contra els turcs a unes desenes de quilòmetres de la capital. Quan s’assabentà que l’havien eganyat per a que desviés les seves forces i no poder reforçar així les tropes resistents, va arrencar el cor a tots els presoners que havien caigut a les seves mans; acció que va realitzar ell mateix i que li va ocupar tota la matinada, ja que els capturats eren, segurament, uns 250. Els turcs van començar a anomenar-lo “el Diable ros”, fama accentuada en el moment en què es va començar a estendre el rumor que s’havia afilat les dents per a poder arrencar millor les jugulars dels seus enemics.

Pardziarig va tornar breument als seus dominis (ampliats per la gratitud del rei) cap al 1457, on va ser rebut com un heroi i on hi estaria els temps just i necessari per a aconseguir tres fills (una de les quals, una noia). La seva nova esposa era, ni més ni menys, que una de les cosines de l’arxiduc d’Àustria. Tenim constància de fins a quin punt Christina trobava a faltar la seva terra natal, qualificant les terres del seu marit com “un gran i erm sepulcre d’ànimes en pena”. La seva tristesa es va acabar convertint en ràbia i crueltat, cosa que va acabar encenent els desigs del seu marit, que considerava que menjar plegats els cors dels seus enemics els feia més poderosos i luxuriosos. En la línia de grans governants a l’ombra, Christina va exercir una enorme influència en el seu marit, al qual va acabar convencent per a arravatar una sèrie de territoris als seus veïns nobles menys poderosos.

Christina d'Habsburg, esposa de Padzierig, va acabar acostumant-se i participant de les monstruositats del seu marit. Font: Viquipèdia

Christina d’Habsburg, esposa de Pardziarig, va acabar acostumant-se i participant de les monstruositats del seu marit. Font: Viquipèdia

Fins a tal punt es va veure incrementat el seu poder que el nou monarca Ivan III, “el Covard” (1456-1489), va enviar-lo a la frontera per a que dirigís una sèrie d’incursions contra els otomans que mica en mica anaven acostant-se a les fronteres del regne, pujant pels Balcans. Va ser allà on va organitzar una sèrie de brutals ràtzies en els territoris balcànics conquerits pels otomans, on matava indistintament a cristians o musulmans: “mateu-los a tots. Déu reconeixerà els seus”. Aquesta tasca el va mantenir ocupat la resta de la seva vida, quan només vivia per a venjar la caiguda de Constantinoble.

Acostumat a dormir amb els cossos dels seus enemics derrotats com si fossin mantes, la seva mort va venir a causa d’una pneumònia… en ple juliol. “Collons, quin fred” haurien sigut les últimes paraules d’un home que, en el moment de la seva mort el 1477 ja era conegut com “el monstre dels Balcans”. Segons la llegenda, una vegada conquerida Hongria el 1526, el sultà turc Solimà, “el Magnífic” (1520-1566) va anar personalment a buscar la tomba de Pardziarig per a orinar-hi.

I després de tot això, us recordem que avui som 28 de desembre i que no us heu de creure tot el que surt a la xarxa!

Hi heu caigut? Ai, innocents... Font: El Español

Hi heu caigut? Ai, innocents… Font: El Español