Avui, 21 de juny, fa cent deu anys d’un fet que va passar a la història amb el nom de Women’s Sunday. No hi ha nom més encertat per aquesta data, ja que aquell dia de 1908 es produïa la primera gran manifestació de sufragistes celebrada a Londres, que organitzada per la Unió Sindical i Política de Dones (WSPU per les seves sigles en anglès), d’Emmeline Pankhurts, va aconseguir mobilitzar fins a mig milió de dones i homes de tot el país. La marxa, que començava al centre de Londres per dirigir-se cap a Hyde Park, es va acabar per convertir en la més multitudinària que s’havia celebrat mai al Regne Unit per motius polítics. I és que l’objectiu d’aquesta era simplement persuadir al govern liberal perquè donés suport als vots femenins.

E.648-1972 Poster The Suffragette 1d Weekly; 'The Suffragette 1d Weekly'. Colour lithograph poster advertising the periodical edited by Christabel Pankhurst for the W.S.P.U. (Women’s Social and Political Union). Design by Hilda Dallas. Great Britain. c.1914. Hilda Dallas W.S.P.U. (Women's Social and Political Union) Great Britain C.1914 Colour lithograph print

Els colors verd, lila i blanc representaven a la WSPU i al moviment sufragista radical. Font: Wikimedia Commons.

Com és sabut, la lluita pel vot femení ha sigut de les batalles més llargues i difícils d’aconseguir per les dones de tot el món. Les sufragistes britàniques, que des del 1869 reivindicaven aquest dret després que John Stuart Mill escrivís La sujeción de la mujer per demanar per primera vegada el vot femení al Parlament, més de mig segle després, encara continuaven excloses del procés parlamentari, juntament amb presos, malalts mentals i homes pobres. Cinquanta anys de protesta pacífica no havien aconseguit res, però tot canviarà amb la campanya que van engegar les sufragistes en 1903 “Votes for Women” perquè els hi donarà l’impuls per crear la WSPU.

Aquesta organització, que va ser fundada a Manchester per Emmeline Pankhurst i les seves filles, va aspirar a “despertar la nació” pel que fa a la causa del sufragi femení amb el lema “Deeds, not Words” (Fets, no paraules). Tanmateix, no va ser fins al 1906 i el trasllat de la seu a Londres que aquesta aconseguiria transformar el moviment sufragista fins al punt que, durant els vuit anys següents, acabaria per convertir-se fins i tot en la lluita més pública, i a vegades violenta, lliurada en el Londres eduardià. I és que la WSPU va irrompre als carrers de la ciutat en un moment en què les dones, el paper de les quals en la societat estava fermament centrat en la llar i la vida familiar, amb prou feines participaven de la vida pública.

Va ser l’arribada de les Pankhurst, doncs, un estímul que ho va canviar tot perquè van ser elles les que van infondre en les seves simpatitzants un “esperit de revolta” que desafiava directament aquella societat dominada pels homes. Van portar a les dones a un primer pla, van treure les seves campanyes als carrers i van aconseguir captar l’atenció cap a la seva causa. Les seves estratègies van ser múltiples: des d’adoptar els colors lila, blanc i verd per ser reconegudes, a pregonar el seu missatge amb desfilades de carrer acompanyades amb bandes musicals de metall, a anunciar les seves reunions i actes enganxant cartells o escrivint-ho amb guix en les voreres. Els era igual, tot valia, encara que s’ha de reconèixer que si una estratègia va funcionar, va ser la de traslladar-se al cor polític del país, ja que els va permetre mantenir la pressió constant sobre els centres de poder a Whitehall i Downing Street, en poder increpar als parlamentaris i encadenar-se als edificis governamentals. És més, va ser aquest fet el que va permetre materialitzar una mobilització com la Women’s Sunday.

Fotografia presa al Hyde Park, en la que es pot veure la gran multitud de gent que assistí a la manifestació. Font: Museu of London Prints

Fotografia presa al Hyde Park, en la que es pot veure la gran multitud de gent que assistí a la manifestació. Font: Museu of London Prints

I és que el fet de tenir la seu a Londres els hi va possibilitar no només enfortir el caràcter internacional de la campanya, sinó que també va fer possible escenificar manifestacions de gran impacte visual com per convèncer al govern que aquest moviment es tractava d’un moviment de masses amb un suport multitudinari, com va passar amb el Women’s Sunday. Aquesta manifestació, que era la primera a gran escala organitzada per la WSPU, va aconseguir atreure a la capital a més 30.000 manifestants, vingudes des de setanta localitats diferents de tot el país, per participar en les set desfilades que s’havien preparat per recórrer el centre de Londres fins a Hyde Park. L’organització, que havia reservat trens per a l’ocasió, va aconseguir reunir fins a mig milió de persones, tant dones com homes, en aquest acte multitudinari a Hyde Park on, entre bandes de música, càntics sufragistes i desfilades amb cartells, s’havien instal·lat fins a vint plataformes temporals al voltant del parc perquè les vuitanta oradores que hi participaven poguessin arribar amb el seu missatge a totes les assistents. Per fer-nos una idea, aquell mateix dia el Daily Chronicle va escriure: “Nunca antes se había congregado tal multitud en Londres para presenciar un desfiles de fuerzas políticas”.