El 18 d’octubre de 2016 va inaugurar-se l’exposició “Franco. Victòria. República. – Impunitat i espai urbà” al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. L’exposició, encarregada pel Catedràtic d’Història Contemporània de la UB i Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, i comissionada pel professor titular en història contemporània -també a la UB-, Manel Risques, pretén reflexionar sobre la presència impune, encara avui -després de 40 anys de la mort del dictador-, d’elements i símbols franquistes en l’espai públic. L’eix entorn el qual es planteja aquesta reflexió gira al voltant de la tríada escultòrica següent: l’eqüestre de Francisco Franco de Josep Viladomat -decapitada a les dependències municipals de l’ICUB en circumstàncies encara no esclarides-, present en l’àmbit urbà entre els anys 1963 i 2008 -retirada arran de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica-; l’estàtua de La Victòria franquista, de Frederic Marès, a la confluència de Passeig de Gràcia amb la Diagonal entre 1939 i 2011; i l’al·legoria de La República, de nou de Josep Viladomat, ubicada al mateix encreuament entre 1936 i 1939 i recuperada el 1990 tot i que, en paraules de Risques en una entrevista, “no per recuperar la memòria, sinó com a urbanització de la perifèria, (ja que) no la porten al lloc original, sinó a Nou Barris”.

‘Born Centre de Cultura i Memòria’, ‘Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona’, ‘Llei de Memòria Històrica’, ‘recuperar la memòria’… Més enllà de l’esperpent públic que han acabat resultant tant l’exposició i, sobretot, els seus elements de promoció -dues d’aquestes estàtues ubicades a l’esplanada de davant l’antic mercat-, com també la desmesurada i fins i tot ridícula reacció de certs sectors de l’independentisme català, convé primer aturar-se i preguntar-nos: de què parlem, quan parlem de memòria històrica?

En el punt 1 de l’article primer -Objecte de la Llei- de l’esmentada Llei de Memòria Històrica s’explicita que aquesta ”té com a objecte reconèixer i ampliar drets a favor dels qui van patir persecució o violència, per raons polítiques, ideològiques, o de creença religiosa, durant la Guerra Civil i la Dictadura, promoure la seva reparació moral i la recuperació de la seva memòria personal i familiar, i adoptar mesures complementàries destinades a suprimir elements de divisió entre els ciutadans, tot això a fi de fomentar la cohesió i la solidaritat entre les diverses generacions d’espanyols entorn dels principis, els valors i les llibertats constitucionals”. La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica explica, en la Breve Historia que pot consultar-se en la seva pàgina web, que l’associació “surgió a raíz de la exhumación de una fosa común en la que se encontraban los restos de 13 republicanos civiles asesinados por un grupo de pistoleros falangistas el 16 de octubre de 1936 (…) un grupo de personas decidimos crear la Asociación para prestarles esa ayuda”. Així mateix, l’entitat amb el mateix nom però específicament catalana -Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya-, concreta així els seus objectius:

A) El treball per a la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat que cal restituir a les persones que foren sacrificades a conseqüència de la repressió franquista a Catalunya; B) Els treballs de recerca que es desprenen de l’existència de fosses amb restes humanes, corresponents a víctimes civils i militars dels fets de guerra i de represàlies polítiques en el període 1936 – 1939 i en el període 1940 i endavant, que no han estat identificades; C) Dinamitzar un procés que involucri el conjunt de la societat catalana per a extreure d’aquesta realitat la veritable història del període 1936 – 1977; D) Posar en coneixement de la societat i de les institucions públiques les dades que es coneguin, amb l’objectiu de recomptar, identificar, descriure les circumstàncies de les represàlies patides per les víctimes del franquisme, el seu vincle familiar amb supervivents i descendents, el nombre actualitzat de víctimes produïdes en aquest període i sol·licitar l’acció de la justícia per a perseguir els responsables de Crims Contra la Humanitat”.

born_cc-2277-e1460104383799

Imatge del Centre Cultural del Bron. Font: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-centre/

Finalment, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya es presenta com a “una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista -incloent-hi la llengua i la cultura catalanes-, l’exili i la deportació”.

Fet aquest breu repàs, un conjunt molt delimitat de verbs definidors emergeix a la superfície: ‘reconèixer’, ‘recuperar’, ‘reparar’. A més, el vèrtex històric comú a totes aquestes ‘arestes de la memòria’ esmentades -i en trobaríem més- és evident: la trilogia ‘II República – Guerra Civil – Franquisme’. De fet, fins i tot pot establir-se una relació directa i clara entre els verbs esmentats i les tres realitats del cicle històric en qüestió. Així, podem afirmar que, quan es parla de memòria, hom es refereix, sobretot, a ‘reconèixer’ la virtut de la II República, ‘recuperar’ el record i l’honor dels morts de la Guerra Civil -d’aquelles morts el record i l’honor de les quals es perdé; és a dir, les del bàndol perdedor- i ‘reparar’ els estralls de tot tipus ocasionats pel règim nacionalcatòlic del dictador d’El Ferrol. Almenys aquí, en l’univers hispànic. Però la idea ve de més lluny.

El concepte mare, ‘memòria col·lectiva’, prové en realitat del món de la sociologia i del moment d’entreguerres europeu. En efecte, fou creat el 1925 pel sociòleg francès Maurice Halbwachs -deixeble d’Émile Durkheim- amb una sòlida argumentació segons la qual les persones no només tenim una memòria individual sinó que també posseïm una ‘memòria de grup’, de manera que la interpretació que fem del nostre passat col·lectiu exerceix una forta influència en la consciència que tenim d’aquest mateix col·lectiu del qual formem part. La idea -recuperada i reeditada frenèticament en la immediata postguerra europea dels anys 50-, però, féu el salt definitiu a l’àmbit pròpiament de la ciència històrica de la mà de Pierre Nora, qui sostingué que “la memòria esdevé objecte d’estudi especialment quan tenen lloc grans canvis en la societat (…) moments de ruptura que trenquen amb els grans cursos de continuïtat previs” i, sobretot, de Yosef Hayim Yerushalmi i la seves ‘història i memòria’ jueves.

Sembla tenir tota la lògica del món que fos un historiador jueu de la segona meitat del segle XX qui recollís la idea d’una identitat col·lectiva modelada per la interpretació que el col·lectiu en qüestió fa del seu passat -la seva història. Aquest esdevé objecte d’estudi quan té a veure amb trencaments brutals i traumàtics de la continuïtat històrica; i, com hem vist més amunt, acostuma a interpel·lar, sobretot, als que resulten vençuts en aquests trencaments, amb l’objectiu de ‘reconèixer’, ‘recuperar’ i ‘reparar’. De retorn novament al cas que ens és més proper, també té tota la lògica del món que el discurs de la ‘memòria històrica’ a Espanya hagi estat àmpliament impulsat, desenvolupat i monopolitzat per l’esquerra antifranquista i nostàlgica republicana i, especialment, per l’òrbita ideològica i cultural del vell PSUC, tot i que no només.

Però tornem al Born. La primera intervenció arqueològica en aquesta àrea data de 1991, quan es van excavar 4.800 metres quadrats de la Plaça Comercial i es documentaren fins a 25 cases i 8 carrers. Amb un estat de conservació deficient i un cop rigorosament estudiat, el jaciment fou destruït segons els protocols habituals. El 1994 es realitzaren setze sondejos, ja a l’interior de l’antic mercat, i el 1998 arribà el projecte d’ubicar-hi la històricament reivindicada Biblioteca Provincial de Barcelona, cosa que propicià encara més sondejos: en el procés, de resultats extraordinaris, es localitzaren 11 illes parcials de cases, 9 carrers i 155 àmbits distribuïts en 53 cases diferents, així com un important tram del Rec Comtal. La magnitud de la descoberta (8.000 metres quadrats) i el seu espectacular estat de conservació comportaren finalment, entre 2001 i 2002, la desestimació definitiva del projecte de la biblioteca -no sense polèmica.

El context històric del jaciment arqueològic del Born és de sobres conegut. Es tracta d’un sector de les aproximadament 1.000 finques que s’enderrocaren entre 1716 i 1718 per alliberar espai per a la construcció de la Ciutadella i l’esplanada militars, en un moment de reconfiguració radical, manu militari, de tota l’estructura jurídica, administrativa i institucional -els Decrets de Nova Planta- del Principat de Catalunya dins la nova Espanya borbònica, just acabada la Guerra de Successió. La zona era una de les més habitades i dinàmiques de la ciutat, emmarcada en el frenètic barri de la Vilanova de Mar, i van ser els propis veïns d’aquell conjunt de cases -un 17% del total urbà- els qui hagueren d’enderrocar els seus propis habitatges i marxar. L’impacte, visual i cognitiu, d’aquests fets i d’aquell moment històric de principis del XVIII, fou enorme -i ara, en forma de jaciment arqueològic, encara ho és.

Historiogràficament i també, potencialment, a nivell museístic -en conjunt, allò que al món anglosaxó està perfectament tipificat com a Public History-, el Born, com a patrimoni arquitectònic, jaciment arqueològic i Bé Cultural d’Interès Nacional declarat, conté tres eixos principals: la Guerra de Successió Espanyola de 1702-1715 -i tot el que aquest tema pot incloure-; la vida urbana i quotidiana a l’Edat Moderna, barroca, d’una ciutat del Mediterrani occidental; i, finalment, la Barcelona vuitcentista, industrial, nacionalista primigènia, expansionista -interna i externament- i premodernista, i el segle XIX en general -sublimats en l’estructura de l’antic mercat.

I doncs, quin és el problema amb el Born? Per què tanta polèmica entorn aquest espai, sempre? Per què el Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Xavier Trias, Jaume Ciurana, sostenia el 2013 que <<en la discussió que ocupà gran espai mediàtic i polític sobre si calia preservar les restes arqueològiques o arranar-les (…) hi havia un rerefons soterrat -intangible, emocional, sentimental- que no era altre que el de si la ciutat tenia dret o no a recuperar la seva memòria>>, però el centre que llavors s’inaugurà portà per nom ‘Born Centre Cultural’ i, en canvi, fou Ricard Vinyes i l’Ajuntament d’Ada Colau qui ho canviaren i imposaren l’actual ‘Born Centre de Cultura i Memòria’? L’historiador i periodista Marc Andreu plantejà fa poc, en un article a Sentit Crític, una idea al respecte molt lúcida i consistent, i que aquí ens serveix com a resposta: “(la polèmica de les estàtues de Franco) el que en el fons amaga és una pugna per l’hegemonia ideològica o cultural a Catalunya de molt llarg recorregut”. Aquesta pugna, però, més enllà de la discussió recent sobre l’exposició esmentada, pot resseguir-se amb relativa facilitat al llarg de tot el procés de projectes i contraprojectes entorn l’espai del Born, des de la dècada dels 90.

El projecte original de l’historiador Albert Garcia Espuche -la veu més competent i autoritzada en el tema, per mèrits evidents- es veié notablement modificat amb l’adveniment del consistori convergent, l’any 2011. Així, el setembre de 2013 El Born CC s’inaugurà sota la direcció de Quim Torra i amb vocació de ser l’epicentre dels actes de commemoració del Tricentenari 1714-2014, fet que propicià que un dels tres eixos historiogràfics del Born que hem esbossat més amunt -l”eix 1714′, simplificant- canibalitzés els altres dos, mediàticament però, també, estructuralment. Així, les quatre sales principals i les dues aules-taller del centre es batejaren amb noms d”herois nacionals’ de la Guerra de Successió -Francesc de Castellví, Josep Moragues, Rafael de Casanova, Antonio Villarroel i els germans Antoni i Manuel Desvalls-; un bon gruix de les exposicions de petit format que s’han anat programant en un dels corredors oberts del centre ha pivotat més o menys entorn l”eix 1714′ i el que podríem anomenar la seva ‘hiperextensió patriòtica’ -temes com el de la decapitació del general Moragues, el setge de Cardona o el setge de Mallorca de 1715, acompanyats d’altres com la revolta catalana de 1640, els orígens i evolució de la cançó Els Segadors fins a esdevenir himne nacional o una exposició de fotografies del president Companys-; l’exposició temporal i inaugural -‘”Fins a aconseguir-ho!” El setge de 1714’- romangué en actiu durant el dilatadíssim període de dos anys i mig -en contrast amb l’habitual d’entre un i dos trimestres- i, comissionada pel Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la UB Francesc Xavier Hernàndez Cardona, obsequiava el visitant amb sentències de dubtós rigor historiogràfic com “el 1714 va significar la fi de l’Estat Català”. Finalment, però no per això menys important -sobretot si estem parlant en termes de Public History i polítiques de memòria-, davant el centre es va instal·lar una mastodòntica senyera que, quan bufa el vent, oneja al capdamunt d’un pal que mesura, exactament, la gens trivial i molt simbòlica alçada de 17,14 metres.

Però, el 2015, la candidatura de Barcelona En Comú, pretesa hereva conceptual del PSUC, fa saltar totes les apostes i s’imposa en les eleccions municipals del mes de maig. El centre passa a anomenar-se ‘Centre de Cultura i Memòria’ i la primera exposició inaugural que s’hi projecta és la del tàndem Ricard Vinyes i Manel Risques sobre franquisme i impunitat -si bé també és cert que hi ha programada per 2017 l’exposició sobre el sistema de mercats de la Barcelona del segle XIX que formava part del projecte original de Garcia Espuche-. Nou assalt en el combat ‘bornesc’ per l’hegemonia cultural i el control del discurs públic de la memòria històrica, nou assalt en una pugna que podem definir també, ara, com una ‘lluita de memòries’ que es correspon perfectament amb els cànons i paràmetres del que Josep Maria Fradera ha definit, en més d’una ocasió, com a ‘doble patriotisme’. Això és, simplificant molt, una societat on coexisteixen en nus i equilibri dos relats nacionals diferents, mai completament amalgamables però tampoc mai completament excloents l’un amb l’altre, cadascun dels quals ha fabricat el propi discurs de memòries, de nou, amb punts àmpliament compartits per ambdós universos però també amb importants divergències, el cas més destacat de les quals és aquest ‘eix 1714’; dues cosmovisions entrecreuades però que alhora es repel·leixen, que pretenen ‘reconèixer’, ‘recuperar’ i ‘reparar’ la memòria d’aquells vençuts que encaixen en la pròpia entelèquia: a vegades comuns, a vegades no; en definitiva, allò que ha situat el Born, irremeiablement, a l’ull de l’huracà d’aquesta lluita caïnita.

El Born, però, té el potencial de ser, sobretot, un centre d’interpretació de la història urbana moderna i contemporània de Barcelona, des dels inicis d’ocupació dels espais extramurs de la ciutat romana fins la Barcelona del XIX -la de la industrialització i l’Eixample, la de les bullangues i la Renaixença, la del general Prim, l’alcalde Rius i Taulet i l’Exposició Universal de 1888-. Un centre que conté un registre arqueològic i un patrimoni arquitectònic que cobreixen més de 500 anys d’història de la ciutat no pot permetre’s restar permanentment empantanegat en l’hostil i inhòspita ‘terra de ningú’ d’aquesta guerra de trinxeres culturals, que no fa presoners. En aquest sentit, el Born s’ha vist igualment damnificat per haver centrat una part tan immensament gran i desproporcionada del propi discurs i recursos a un període de menys de 20 anys, per transcendental i climatèric que fos per la història de la ciutat i del país -un eix que devora els altres dos-, com pel contraatac posterior en forma de trasllat deliberat d’aquesta pugna per l’hegemonia cultural a l’esplanada de davant mateix del centre, en forma d’estàtua eqüestre d’un Franco decapitat, al·legoria involuntària i macabra dels vells tornejos medievals entre cavallers que s’organitzaven en aquell mateix indret i que, de fet, n’hi donaren el nom: el Born. Epicentre de la lluita de memòries.