El canibalisme a la península Ibèrica - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Introducció

Molts mites i llegendes s’han creat al voltant del canibalisme vinculat amb els éssers humans, ja que ha estat practicat durant segles per diferents civilitzacions i cultures arreu del món. Encara que el cas més recent sigui el de la tribu Fore de Nova Guinea -el van practicar fins als anys 60 del segle XX en forma de ritus funeraris, alimentant-se dels seus familiars difunts- aquest article es centrerà en les primeres evidències de canibalisme que va haver-hi a Europa, en especial a la península Ibèrica. Es farà un repàs pels diferents indicis que s’han trobat, veient que no és un comportament exclusiu de la nostra espècie, sinó que també se n’observarà en altres del gènere Homo.

Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)
Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)

Els primers indicis que trobem de canibalisme provenen dels neandertals de Krapina, a Croàcia, fa uns 130 mil anys, descoberts a inicis del segle XX. El fet que posteriorment es produïssin més troballes de diferents cranis relacionades també amb aquesta pràctica a Steinheim, Alemanya (250 mil anys), Zhoukoudian, Xina (400 mil anys) i Monte Circeo, Itàlia (50 mil anys), provocà que es vinculés el canibalisme amb el culte als cranis. No obstant això, les interpretacions d’Itàlia i la Xina estan en dubte actualment. Però aquí és on entren en escena els jaciments arqueològics europeus, els quals no tenen els indicis més abundants de canibalisme però sí els més antics. En trobem les primeres evidències fa uns 800 mil anys, a la Sierra de Atapuerca, més concretament, al nivell TD6-2 del jaciment de la Gran Dolina, a l’estrat Aurora.

Encara que en trobem molts més indicis amb l’Homo Sapiens (Gough’s Cave del plistocè superior), els neandertals també van practicar el canibalisme, convertint-se així en una conducta molt estesa. Les evidències comencen a augmentar a partir del neolític, quan trobem la Cueva de Malalmuerzo, però a l’Edat de Bronze es va seguir practicant, com es pot comprovar al jaciment de la Cueva de El Mirador, a la Sierra de Atapuerca també.

Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)
Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)

Tipus de canibalisme

El canibalisme és l’acció, el fet, l’activitat de consumir individus de la mateixa espècie. Així doncs, per començar, s’ha de recordar que parlarem de les víctimes, és a dir, dels individus consumits, i que gràcies a les nombroses evidències, s’han pogut elaborar dues classificacions: la finalitat i l’objectiu d’aquest acte i l’origen dels consumits.

Segons la finalitat que promogui el canibalisme, podem trobar diferents categories: supervivència, que la trobem practica en moments puntuals i motivada per la falta d’aliments; el canibalisme ritual o màgic, que es basa en les creences religioses i funeràries, i per últim, el nutricional o gastronòmic, que es centra més en el consum pel seu valor nutricional i/o pel seu gust.

Quan es fa referència a l’origen dels individus consumits, parlem de canibalisme social, és a dir, quin tipus de relació tenien amb els consumidors. Per començar, trobem l’exocanibalisme, és a dir, el consum d’estrangers; l’afectiu, el consum d’éssers propers i estimats; l’endocanibalisme, el consum d’individus d’un mateix grup, que en aquests casos es sol relacionar amb qüestions més rituals i/o espirituals, i l’agressiu, el consum d’enemics. 

Les diferències que s’observen en els cossos ajuden a distingir si parlem d’un tipus de canibalisme o d’un altre. Per exemple, si hi ha mostres de respecte, honor i dignitat cap al difunt (com seria un aixovar a prop de l’individu), es tractarà d’un membre del grup, que pot ser més o menys estimat, i si s’observa menyspreu i rebuig (com per exemple, les restes antròpiques fracturades i barrejades amb restes faunístiques) es tractarà d’un enemic. A més a més, en el cas de trobar les restes humanes separades d’altres restes d’animals i amb un tractament especial (el que vindria a ser un aixovar, el qual seria una mostra de respecte, presència de pigments o inhumació), se sol parlar de canibalisme funerari o ritual. Aquest sembla prou senzill de diferenciar en el cas de tenir forces evidències; en canvi, el canibalisme gastronòmic i de supervivència es fa més complicat d’identificar. La manca de restes animals i/o la falta d’evidències rituals pot demostrar un moment d’escassetat de recursos alimentaris, inclinant la balança cap a un canibalisme de supervivència

Com veiem, a vegades les tipologies són tan semblants que es necessiten un bon nombre d’evidències per poder definir de quin tipus concret de canibalisme parlem. Turner i Turner (1999) i White (1992) recullen un seguit de quatre criteris que serveixen per identificar el canibalisme alimentari: tècniques de carnisseria iguals per als humans i pels animals, analogies en la fracturació d’ossos llargs d’ambdues mostres per a l’extracció de medul·la, tractament idèntic de les restes humanes i dels altres animals i evidències de cocció.

La Gran Dolina

Ara, centrant-nos en les evidències europees més antigues anem a parar a Burgos, més concretament a la Gran Dolina, considerat el jaciment més emblemàtic de la Sierra de Atapuerca, on està situat. Pertany al Plistocè inferior (2,8 Ma – 780 ka) i els nivells superiors (TD11 – TD9) estan datats entre el 300 – 350 ka. En total, té una altitud màxima de 18 metres. Té 11 unitats litoestratigràfiques, de les quals quasi totes contenen registre arqueopaleontològic (només hi ha quatre nivells estèrils). Actualment, s’han aconseguit recuperar més de 20 mil peces d’indústria lítica i milers de restes faunístiques. La Sierra de Atapuerca és una cruïlla de camins i zones de pas que representa un entorn important amb grans recursos, cosa que significa que els grups d’homínids podien arribar a competir per instal·lar-s’hi. Es caracteritza per ser un paisatge principalment pla que adopta el paper de refugi, amb un petit gruix boscós proveït de coves i cavitats, fonts per proveir-se d’aigua i miradors per vigilar l’arribada dels herbívors en migració.

La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

En el nivell TD6 és on hi ha el canvi de polaritat, i està separat en dues fraccions: l’est i l’oest. D’ençà que es produeix el canvi fins a baix hi ha més de 780 ka. Aquí és on es troben les úniques restes d’Homo antecessor i és el moment més antic d’ocupació de la Gran Dolina. El nivell és molt gran i té diferents subnivells. L’única manera d’accedir-hi és enderrocant els blocs del sostre. El conjunt arqueològic recuperat en aquest nivell està format per 6500 restes faunístiques (majoritàriament adults i cèrvids de talla mitjana), 800 eines lítiques i 163 eines d’Homo antecessor, amb les quals s’han pogut reconstruir cadenes operatives completes amb nuclis i restes de talla. L’activitat antròpica també és molt intensa, ja que es nota que està relacionada amb les diferents fases del procés de les carcasses: desossar, evisceració, desarticulació i descarnació.

Es creu que l’Homo antecessor és l’avantpassat comú de neandertals i humans moderns partint d’evidències dentals i cranials, però no només això, sinó que també podríem dir que és l’ancestre comú entre el llinatge europeu i el llinatge africà. Els Homo antecessor eren individus alts i forts, caçadors recol·lectors. Les primeres restes d’aquests homínids es van trobar el 1994 i ja en aquell moment es va determinar que havien estat canibalitzades. Aquests homínids són característics per la morfologia primitiva de les seves dents, ja que comparteixen una gran part d’aquests caràcters dentals amb l’Homo erectus d’Àsia i amb altres homínids africans d’entre 1,8 i 1,4 milions d’anys. També es va identificar un homínid amb una estructura idèntica amb els Homo sapiens. Pel que fa a la península Ibèrica, no hi ha indicis de la presència d’una altra espècie contemporània a la trobada a la Gran Dolina.

Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

A la Gran Dolina es troba l’existència d’un canibalisme gastronòmic, amb 107 restes d’Homo antecessor que representen set individus consumits en l’ocupació del TD6: dos menors de 5 anys, dos menors adolescents entre 9 i 15 anys, i per últim, tres adults joves d’entre 16 i 18 anys, un dels individus era molt probablement de sexe femení. Aquestes evidències inclouen principalment dents, elements cranials i postcranials. Pràcticament un 30% de les restes presenten marques de tall amb un mateix patró, i a més a més, estan associades a 268 artefactes lítics elaborats sobre quarsita, quars, calcària, sílex i sorrenca. Les evidències dentals han ajudat a interpretar l’edat de la seva mort. També s’observa un patró de selecció d’individus joves, no hi ha cap adult major de 20 anys. Els membres d’aquesta edat són els més importants demogràficament parlant, ja que la seva funció és la reproducció per garantir la continuïtat, així que la seva mort és un punt negatiu per la supervivència del grup i d’una espècie.

Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

De les troballes, un gran percentatge està molt fragmentat, no s’ha trobat cap element cranial ni cap esquelet axial complet. Són nombroses les marques de tall, així que les restes es veuen molt afectades. Es considera que hi va haver un alt i intens aprofitament de les troballes humanes, ja que s’han trobat marques de tall i fractures a les costelles, vèrtebres, clavícules, esquelets axials, falanges i extremitats. A més, com més elevat és el valor nutricional dels ossos, més trencats i fracturats s’han trobat les restes; per exemple, la fragmentació dels ossos de la cara és deguda al fet que volien aconseguir el cervell. Les marques de tall són abundants perquè com que els homínids de la Gran Dolina no coneixien el foc, ni per tant cap tècnica de cocció, havien de preparar el consum dels cossos amb l’ús d’eines lítiques. Aquesta fragmentació dificulta greument el procés d’identificació de les restes humanes. S’ha de tenir en compte que l’àrea intervinguda és molt petita, i que, molt probablement, quan s’excavi el nivell TD6-2, augmenti considerablement la representació esquelètica. 

Les alteracions trobades als ossos analitzats són: marques de tall (incisions i raspats), fracturació per flexió i percussions, indicacions de l’extracció de la carn, i evidències i patrons similars a altres registres canibalitzats. La fracturació per flexió consistia a trencar un os agafant-lo amb les dues mans, quedant una textura fibrosa;  i la percussió seria la fricció de l’os contra un altre material que és usat com un martell, permetent que actualment es puguin identificar els punts d’impacte d’aquests cops que han malmès la superfície òssia. Aquestes marques poden ser de diferents mides i profunditats, depenent de la matèria sòlida utilitzada. S’ha creat un patró de processament específic (extracció de la pell, desarticulació, evisceració i extracció de la medul·la) similar al procés utilitzat amb els animals; i per últim s’ha documentat que aquestes alteracions són d’origen antròpic.

Conclusió

Finalment, s’ha provat que els set individus d’Homo antecessor del nivell TD6 del jaciment de la Gran Dolina de fa uns 780 mil anys, descoberts a través de 107 restes humanes, van ser canibalitzats. La disposició de les restes no és específica, sinó que van ser abandonades i posteriorment trobades barrejades amb altres restes faunístiques i eines lítiques. A més a més, no hi ha cap indicador d’un tractament ritual ni durant ni després del consum de les víctimes. Per tant, com que no hi ha cap tractament especial sembla que l’únic objectiu del canibalisme era el nutricional.

Gràcies també als patrons de processament dels humans i d’altres mamífers, les restes s’han interpretat com a canibalisme gastronòmic o nutricional, i no com un canibalisme de supervivència, ja que, a més a més, en aquell moment no mancaven els recursos. Però no només això, sinó que era també una etapa climàtica favorable amb una gran font alimentària, així que la idea del canibalisme per necessitat queda descartada. Així doncs, es creu que era un acte de violència entre diferents grups i poblats de la mateixa espècie, com una forma de baralla pel territori o pels recursos alimentaris, considerant que va ser un moment puntual d’exocanibalisme (consum d’estrangers) a causa de l’hostilitat i l’agressivitat entre els diferents conjunts d’individus. A més a més, el grup de víctimes consumides sembla que seria un grup d’individus fàcils d’atacar i amb poques possibilitats de defensar-se, ja que, recordem, eren menors d’escassa edat, no n’hi havia cap que superes els 20 anys. Es creu que podria ser també la primera prova fins ara descoberta de què els homínids exercien aquesta pràctica com una forma d’adaptació a l’entorn, conscients dels enemics i la competència que tenien.

L’estrat Aurora, que és on es troben aquests primers registres de canibalisme, està representat per una sèrie de subnivells, el qual ens indica que s’extén en el temps, que no va ser un fet concret. A més a més, es creu que quan un fet es produeix com una conseqüència d’una situació determinada s’acaba convertint en un hàbit. Així doncs, recordem que aquest és el cas de canibalisme més antic de la història de l’evolució humana, una pràctica que es va realitzar durant generacions, per tant podem deduir que formava part del sistema cultural.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of