Soldats, batalles i dades La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica -terme emprat pels soviètics per referir-se a aquest conflicte- va ser l’esdeveniment bèl·lic de més llarg abast que mai ha viscut la Humanitat i les seves conseqüències encara es poden observar actualment, però el record d’aquest conflicte i el relat que se’n desprèn varia en gran mesura depenent de qui explica els esdeveniments: Occident o l’Est. La maquinària de guerra de l’Alemanya Nazi va tenir el seu màxim exponent amb la Wehrmacht, la qual va conquerir una gran part d’Europa i va convertir nombrosos Estats en els seus satèl·lits per preparar la gran invasió sobre la Unió Soviètica. En aquest enfrontament de proporcions bíbliques entre nacional-socialistes i els Aliats van despuntar especialment les forces de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic en l’esforç per doblegar a Hitler i fer retrocedir als nazi-feixistes. Podem afirmar que l’esforç soviètic és enormement superior al nord-americà i al conjunt d’aliats occidentals parant atenció a les xifres que les fonts posen al nostre abast: només a Stalingrad van morir més soldats alemanys que en tot el Front Occidental, incloent la campanya d’Itàlia (1943 – 1945) l’alliberament de França i la intervenció sobre el Rin fins a la fi de la guerra (1944 – 1945).
Més enllà de les xifres relacionades directament amb la mortaldat de la guerra, podem posar l’èmfasi en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, especialment en el Front Occidental i que són molt reveladores sobre la participació dels nord-americans en el teatre d’operacions europeu i de com els percebien els alemanys. La Batalla de les Ardenes (16 de desembre de 1944 – 25 de gener de 1945) que s’emmarca dins una gran operació de l’exèrcit alemany per destruir els exèrcits dels Aliats Occidentals és una mostra del pes decisiu de l’Exèrcit Roig en la derrota de Hitler. Per l’Estat Major alemany destruir les forces occidentals era només un primer pas per obligar als nord-americans a seure a la taula de negociacions per tal de signar la pau amb ells i poder ocupar-se plenament dels soviètics, dels quals pensaven que el seu avenç era pràcticament impossible de frenar i per al que necessitarien disposar de totes les seves reserves.
Del potencial nord-americà en particular i occidental en general cal parlar de la seva capacitat industrial i les possibilitat d’endinsar-se sobre territori nazi mitjançant les forces aèries. El potencial industrial, especialment el relacionat amb la producció aèria, va oferir als Aliats Occidentals la possibilitat d’iniciar a partir de 1942 grans campanyes de bombardeig massius sobre Europa, dels quals són especialment recordats els de Dresde i Hamburg –sobre població civil- o l’Operació Tidal Wave (1943) per limitar els recursos petrolífers alemanys i que va ser considerada un fracàs al no complir-se els objectius projectats. Per tant, podem dir que si bé els bombardejos estratègics occidentals i les campanyes militars de renom com Overlord o la Batalla de les Ardenes han quedat fixades a l’imaginar col·lectiu, no són comparables en devastació sobre els nazis a les destrosses irreversibles sobre la maquinaria de guerra Alemanya com Stalingrat o Kursk, la més gran batalla de tancs de tota la història.
La batalla dels relats Han passat setanta-dos anys des de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig i la capitulació de les Forces Armades alemanyes a partir de l’aplicació de la rendició incondicional signada pel Generaloberst Wilhelm Keitel, el dia 7 de maig del 1945 i de la finalització total de les hostilitats a Europa dos dies després de la data anteriorment anomenada. Dit això, podríem pensar que el gran conflicte conegut com la Segona Guerra Mundial ja ha quedat deixat de banda en el llarg camí que és la Història, però creure això seria un error d’enormes dimensions, ja que des de que van callar les metralladores –i fins hi tot abans- es van començar a perfilar les grans batalles de relats sobre la derrota de Hitler entre les potències vencedores. Batalles que encara no han acabat i sembla que no ho faran en un futur proper a causa de la gran capacitat legitimadora de tot un model polític, econòmic i social que implica haver derrotat a les forces nazi-feixistes al finalitzar la Segona Guerra Mundial.
El gran historiador francès Lucien Febvre va redactar una obra amb el revelador títol de Combats pour l’histoire en la que realitzava un anàlisi crític sobre les diferents formes de fer història i d’entendre els esdeveniments del passat; no hauria pogut escollir un nom millor per a la seva obra, ja que la Història és veritablement això, un combat entre els diferents relats construïts a partir d’uns fets. Recordem aquella típica frase de “la història l’escriuen els vencedors” i preguntem-nos que pot succeir quan la realitat és més complexa i després d’un gran enfrontament es perfilen nombrosos vencedors però que es poden englobar en dos models irreconciliables com poden ser el comunisme i el capitalisme. Qui construeix el nou relat si tenim en compte que les perspectives històriques i de futur que tenen ambdós bàndols no podran arribar a una entesa? La resposta a aquesta qüestió ens marca la lluita entre soviètics i nord-americans més enllà de la Guerra Freda per generar un relat que els permetés posicionar a l’opinió mundial en favor de la seva causa. Ara, en ple segle XXI, podem arribar a la conclusió que els Estats Units d’Amèrica han vençut sobradament en el “combat per la Història” a la Unió Soviètica en tot el referent a la percepció que té la població –molt especialment l’occidental- sobre qui va carregar amb un major pes bèl·lic a l’hora de sotmetre a Hitler. Dins el gremi dels historiadors succeeix directament l’oposat, ja que les respostes que ens ofereixen les dades extretes de les fonts primàries sobre la intervenció dels exèrcits americà i soviètic en la batalla contra Alemanya evidencien que va ser l’Exèrcit Roig el que va produir un nombre molt superior de baixes a la Wehrmacht i va condemnar el seu avenç derrotant a les seves millors divisions cuirassades en combat i anihilant als nacional-socialistes en els quatre anys que va durar l’enfrontament entre soviètics i alemanys.
El triomf dels Estats Units sobre la Unió Soviètica en aquest combat per la Història implica tenir en compte una gran quantitat de factors, tots ells relacionats en major o menor mesura amb la industria de l’entreteniment i particularment amb l’univers de Hollywood com a entitat capaç de condicionar de forma efectiva a nivell cultural a un sector notable del seu públic. Aquesta victòria progressiva però inexorable dels nord-americans és la culminació de tota una trajectòria que podem indicar en el cas del poble francès i la seva percepció del pes que van tenir les diferents nacions vencedores de la Segona Guerra Mundial, que tal com es mostra al següent gràfic, hi ha un canvi de percepció en desenes de punts al llarg dels darrers setanta anys sobre quins van ser els Estats més decisius en la derrota de Hitler.
No obstant, dins el món occidental i nord-americà hi ha veus dissonants amb aquest relat majoritàriament acceptat. En el propi relat fílmic i cultural nord-americà sobre aquesta gran contesa trobem veus molt notables i reconegudes que fan una interpretació força crítica de la veritable participació del seu país en la lluita contra els nazis, especialment en termes comparatius amb l’esforç soviètic realitzat durant la Gran Guerra Patriòtica, amb Oliver Stone al capdavant, el qual a la seva obra Untold History of the United States ja reconeixia davant el gran públic l’esforç militar soviètic realitzat durant la Segona Guerra Mundial, molt per sobre les operacions militars nord-americanes y posava en valor les xifres absolutes de baixes –anteriorment comentades- y de recursos industrials dedicats a la guerra que posen de relleu l’abast del conflicte entre soviètics i nazis. Actualment, el combat per la Història i el record de la Segona Guerra Mundial segueix enormement viu als països de l’Europa de l’Est i un exemple d’aquest procés d’acceptació d’un nou relat el trobem a la dividida Ucraïna, on les autoritats contraries a Rússia ja no defensen commemorar la festivitat de la Victòria el dia 9 de maig, sinó el dia d’abans, coincidint amb el triomf dels Aliats occidentals en comptes dels soviètics.
A més, a la pròpia Rússia es van deixar de celebrar les festivitats de record de la Victòria els anys immediatament posteriors a la caiguda del comunisme a l’Est. El combat per la Història, per utilitzar termes de Febvre, tenia un clar guanyador. Conclusió La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica –per utilitzar terminologia soviètica- va finalitzar fa setanta-dos anys, però els enfrontaments entre els guanyadors d’aquesta gran contesa per aconseguir fer prevaldre la seva visió dels fets amb una càrrega fortament legitimadora per als seus respectius models econòmics, socials i polítics encara continua. Partint de la informació i les reflexions exposades anteriorment hi ha motius per considerar que el “relat soviètic” el qual actualment només és defensat amb vehemència per l’Estat rus i els seus darrers aliats, ha d’inquietar als historiadors però també al conjunt de la població en general, ja que el resultat de la Segona Guerra Mundial ha condicionat en enorme mesura la Història mundial i conèixer el seu desenvolupament i el paper jugat pels actors clau esdevé primordial no només per recordar fets de vital transcendència, sinó per ser conscients del món en el que vivim i de les forces i contrapoders que el condicionen.
