El comunisme català davant la Revolució dels Clavells - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Pocs treballs han tractat la influència que va tenir la Revolució dels Clavells a l’Estat Espanyol. L’impacte d’aquesta en la construcció de nous imaginaris en les forces polítiques de l’oposició antifranquista i l’esquerra comunista ha quedat passat per sobre en comparació als estudis comparatius sobre els dos processos cap a la democràcia i les conseqüències directes en el règim. Els pocs treballs que podem trobar, alhora, se centren en els actors estatals, deixant de banda les repercussions en els subjectes polítics de les nacions perifèriques, com és el cas català, basc i gallec.


Efectivament, la Revolució d’Abril va influenciar als diferents agents socials i polítics espanyols durant els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, des del règim i l’exèrcit fins a la cultura i els moviments socials. Dins del panorama polític, un dels subjectes influenciats va ser l’esquerra i, concretament, la catalana; arribant a marcar profundament la forma en què aquesta es va relacionar amb els seus propis successos nacionals. Portugal va servir de mirall per una oposició antifranquista que no podia esperar el moment de fer la seva pròpia sortida al règim franquista, trobant-se el debat en les formes: reforma o revolució?

Uns apunts abans d’entrar en la qüestió

La revolució portuguesa es va originar arran la incapacitat del govern de Marcelo Caetano de fer front a una de les múltiples crisis que patia el règim: la colonial. Des de la primera derrota de la política colonial portuguesa als anys seixanta a Sant Joan Baptista d’Ajuda, les relacions de les tropes -sobretot les intermitges- amb els governants van empitjorar progressivament. El seu esgotament davant una guerra que semblava impossible de guanyar va provocar que una part de l’exèrcit veiés la insurrecció com a única sortida possible al conflicte.

L’organització del cop que es va iniciar durant la nit del 24 d’abril va estar dirigida pel Movimento das Forças Armadas (MFA) mitjançant una actuació ràpida als centres neuràlgics del país i les principals ciutats. Fou un cop militar amb un important component civil, sent el poble portuguès cabdal per a la consolidació de la revolució i dels seus triomfs. Sense la sortida en massa de la gent de les seves cases per defensar-los, la legitimitat de les forces armades hauria estat nul·la. A partir d’aquell dia, es va iniciar (fins al 25 de novembre de 1975) el conegut Proceso Revolucionário Em Curso que, progressivament, va agafar un caire cada cop més esquerrà i va implicar la nacionalització de sectors estratègics, la independència de les colònies i l’aplicació de la reforma agrària.

Celebració de l’aniversari de la Revolució dels Clavells l’any 2019.
Autor: Pedro Ribeiro Simôes. Font: Wikimedia Commons.

I allò que passava a Espanya tenia les seves repercussions a Portugal, i a la inversa. D’aquesta forma, les repercussions i les influències que va tenir la revolució a Espanya són múltiples. Va afectar la forma que tenia el règim de relacionar-se amb l’oposició i en la mateixa visió del seu futur, va influenciar als sectors més democràtics de l’exèrcit que van crear plataformes com la Unión Militar Democrática -i que acabaren sent reprimits i desarticulats de facto-, va influenciar a la mateixa oposició que va veure Portugal com a horitzó d’esperança, va inspirar al món cultural i universitari espanyol -des del moviment estudiantil fins a la Nova Cançó- i finalment, també va influenciar a una societat civil que va veure el cas portuguès com espai de conquesta de llibertats civils i democràtiques.

Però, malgrat tot, l’esclat d’una revolució democràtico-popular dins dels marges del bloc occidental als anys de la Guerra Freda va encendre les alarmes de, no només la potència mundial, sinó d’un país veí que la veia amb recel per por d’iniciar-se un efecte dominó. Després de la mort de Francisco Franco i amb l’inici de la Transició, el model insurreccional portuguès va servir per dibuixar el què no havia de ser Espanya. I aquest horitzó d’esperança a Portugal, que en un inici va tenir el conjunt de l’esquerra, va començar a evolucionar en sospita a mesura que el procés revolucionari es radicalitzava i podia significar una marginació política del comunisme espanyol en la nova democràcia que es volia construir a Espanya.

No entraran a Madrid sobre un tanc: el PCE davant la Revolució

No es pot entendre el posicionament del comunisme català davant un esdeveniment tan transcendental internacional com l’esclat d’una revolució al país veí sense analitzar quin era el posicionament del Partido Comunista de España. En paraules de Marcelino Camacho, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partido Comunista de España (PCE) eren “un gajo de la misma naranja”, afirmació que implicava una autònomia no només orgànica, sinó també de la realitat política del moment, malgrat que el centralisme democràtic impliqués un cohesionament d’opinions entre el PCE i el PSUC. És per això que és crucial parlar de l’Estat Espanyol i del PCE abans d’endinsar-nos en el PSUC.

L’actitud i els posicionaments dels comunistes espanyols davant els esdeveniments portuguesos no van ser homogenis, ja que l’opinió sobre el Partido Comunista Português (PCP) va anar evolucionant i transformant-se a mesura que el procés revolucionari s’accelerava i la societat es radicalitzava, però també a mesura que la fi del franquisme es veia cada cop més propera i que s’analitzaven les conseqüències que podia tenir a la Transició Espanyola l’actitud internacional cap a la radicalització de Portugal.

Es pot dividir l’evolució d’aquesta visió en dues etapes principals: la primera d’elles és la pertanyent als primers mesos post-revolucionaris en què Portugal es va veure com a exemple i amb molt d’interès per part dels òrgans d’expressió comunistes com Nuestra Bandera o el Mundo Obrero. La Revolució dels Clavells va protagonitzar les seves portades i es van redactar monogràfics exclusius als successos portuguesos, sobretot a partir de la possibilitat d’una repetició dels esdeveniments a l’Estat Espanyol. Portugal era exemple i es podien recollir lliçons de com sortir d’un règim dictatorial: les seves forces armades s’havien posat al costat del poble, s’havia produït una aliança entre aquestes i la societat civil i el PCP tenia una importància destacada. L’experiència era, llavors, positiva.

Álvaro Cunhal. Secretari General del Partido Comunista Português entre 1961 i 1992. Ministre sense cartera entre el maig de 1974 i l’agost de 1975 als Governs Provisionals.
Font: Wikimedia Commons

La segona etapa s’iniciaria a partir de l’intent del cop spínolista al setembre de 1974. El fracàs d’aquest cop contrarrevolucionari i la forma d’actuar per part del Govern Provisional va provocar que el PCE comences a marcar distàncies respecte el seu homònim portugués. Al propi Mundo Obrero, Santiago Carrillo va arribar a desmarcar-se de la política de les MFA i les forces d’esquerra d’accelerar les transformacions radicals, ja que “podía quebrarse la espina dorsal del movimiento de alianzas democráticas que está creciendo en Europa y particularmente en el Mediterráneo”. Aquestes paraules marcarien un precedent en la línia d’acció del PCE davant Portugal durant els següents mesos: denúncia de la radicalització de les forces armades, crítica a l’actitud del PCP i, concretament, d’Álvaro Cunhal, i enquadrament a escala europea amb els moviments eurocomunistes del sud d’Europa però també amb els partits socialistes.

Aquest procés no es va portar a terme sense el tensionament de les majories i minories del PCE que s’acabaria materialitzant en el temps en futures escissions: l’aposta ferma del PCE de Carrillo per les tesis eurocomunistes i la denúncia de la “irresponsabilitat” del PCP va intensificar les tensions amb els anomenats prosoviètics – també coneguts com a cunhalistes-. No es pot afirmar que aquestes tensions siguin causades estrictament pel posicionament del PCE davant la revolució, però sí que la influència d’aquesta en els esdeveniments polítics espanyols van intensificar les tensions ja existents i que els identificats amb els comunistes portuguesos s’acabessin desvinculant del projecte carrillista. Tampoc és casual, així, que una delegació del PCE formada per Santiago Carrillo, Santiago Álvarez i Pedro Fialho fos convidada al I Congrés del Partido Socialista Português al desembre de l974, mentre no van assistir al Congrés del PCP d’aquell mateix any.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya davant els Clavells

Al territori català, els òrgans principals que van tractar els esdeveniments portuguesos des del PSUC van ser Treball i Nous Horitzons. Tot i la vinculació amb el PCE es pot percebre una diferenciació a l’hora de tractar els successos al país veí per part del partit català. Les idees principals tractades per part dels diferents números de Treball foren l’esperança d’efecte dominó que hi havia dins de l’antifranquisme davant Portugal, el paper de l’exèrcit en la revolució, el futur del règim franquista i el paper dels comunistes amb la ruptura democràtica. 

La desitjada aliança amb l’exèrcit, però, amb el temps va acabar evolucionant amb una diferenciació en el context històric i polític dels dos països, entenent que la ruptura a Espanya no es podia fer imitant a Portugal, ja que entre les particularitats espanyoles es trobaria la inexistència d’un corrent democràtic hegemònic a l’Exèrcit i la manca d’un conflicte colonial del calibre del portuguès. D’aquesta forma, acabaran defensant que la sortida del règim a Espanya s’hauria de fer mitjançant la construcció d’un front antifranquista ampli com la Junta Democràtica o l’Assemblea de Catalunya.

Malgrat quedi implícit que l’estratègia dels comunistes portuguesos no era compartida pels catalans quan es reivindicava la unitat popular fruit del 25 d’abril amb forces com el PSP, ni Treball ni Nous Horitzons seran tan durs amb el PCP i Cunhal com fou el Mundo Obrero. En el moment del cop spinolista, per exemple, no culparen a les MFA o al PCP, sinó a la reacció i a l’equidistància del Partido Socialista, que hauria obert una escletxa dins de les forces d’esquerra. 

És clau entendre que una anàlisi compartida era entendre com “els esdeveniments portuguesos no han de ser còpia per Catalunya o l’estat espanyol, ja que el materialisme històric es desenvoluparà amb les seves pròpies característiques a cada territori” i que això s’utilitzaria, també a Catalunya, per defensar el model eurocomunista que començava a impregnar l’anàlisi dels partits comunistes del sud d’Europa. Malgrat que el concepte d’eurocomunisme no estava encara encunyat oficialment pels seus partits representatius, partits com el PCE i el PSUC havien començat a desenvolupar la seva praxi política a partir de la revisió del marxisme-leninisme i el desenvolupament de vies pròpies cap al socialisme.

Santiago Carrillo. Secretari General del Partido Comunista de España entre 1960 i 1982. Impulsor, conjuntament amb Enrico Berlinguer i Georges Marchais, de l’eurocomunisme al sud d’Europa. 
Autor: © Claude Truong-Ngoc. Font: Wikimedia Commons.

Aquesta influència eurocomunista en l’anàlisi sobre Portugal es pot percebre en tres trets principals: l’etapisme, la crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques i, amb ella, la necessitat de major coordinació entre comunistes i socialistes. En el primer cas, l’etapisme es refermava en les tesis eurocomunistes. Així, la seva estratègia es guiava per una concepció positivista de com el procés històric es desenvolupava per etapes que acabarien conduint finalment al comunisme. Per això, abans d’arribar al comunisme a Portugal, era necessari completar una etapa democràtica i, després d’un període de maduració, construir el socialisme que seria previ a l’etapa del comunisme. Aquestes lògiques acabarien reproduint-se també en l’estratègia d’aquests dos partits durant la Transició.

La crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques, per l’altra banda, es veuria molt influïda pel fracàs d’Allende i l’impacte que va tenir la caiguda del seu govern per Amèrica Llatina i els moviments anti-colonials i socialistes arreu del globus. És per això que l’acció del PCP, segons el PSUC, havia d’encaminar-se a mantenir les aliances amb la resta de forces polítiques i evitar polaritzacions que justifiquessin intervencions militars externes o cops d’estat. Aquesta línia anava en concordança amb la necessitat de major coordinació entre socialistes o comunistes i per això preocupaven les tenses relacions entre el PSP i el PCP.

Finalment, aquests tres punts acabarien evolucionant també en la defensa del pluralisme polític com un bé a potenciar i a preservar – en contra del model de partit únic soviètic-. El pluralisme i la defensa de la llibertat d’expressió, l’existència d’altres partits i el mateix model de sufragi universal dins d’un sistema parlamentari es veurien molt influïts per l’impacte que va tenir dins del Moviment Comunista Europeu l’atac a la sobirania txecoslovaca que va encapçalar el lideratge de Brezhnev. Les crítiques al “dogmatisme” i l’alerta per veure perillar el pluralisme polític, així, també es veuen presents a les crítiques catalanes i espanyoles al PCP i a la seva proximitat amb Moscú.

Mural a la Festa do Avante del Partido Comunista Português l’any 2018. Des de la fi del PREC, el PCP ha desenvolupat el seu discurs a partir de la defensa dels valors d’abril i les conquestes de la revolució. Font: pròpia.

Continuem mirant cap a Portugal?

És manifest que el comunisme català va viure el procés revolucionari portuguès com un esdeveniment d’on es podien treure lliçons per a la ruptura democràtica a Espanya. La revolució va tenir un impacte en l’aposta del PCE i el PSUC per la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya com a plataformes que construïssin aliances antifranquistes, però també en l’intent d’interferir en l’Exèrcit per posar-lo al costat de la ruptura o de la revolució socialista.

La mobilització ciutadana i obrera en els últims anys del règim i els primers anys de la Transició, tot i que a vegades oblidada per l’opinió pública, va ser clau per la mort del franquisme. Alhora, el paper que van tenir partits com el PCE i el PSUC en la configuració de la nova democràcia va ser destacat, i és per això que és tan important destacar la influència portuguesa en l’aposta per la transició a la democràcia d’una forma moderada i pactada, i no insurreccional. Sense Portugal com a mirall de què no havia de ser Espanya, els termes en què es va produir la Transició podrien haver estat diferents.

Ensems, la revolució no va tenir un impacte directe només en la forma en què les diferents forces d’esquerres es van relacionar amb la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va acabar intensificant les confrontacions ideològiques que partits com el PCE-PSUC tenien: la deriva eurocomunista de les seves direccions era anterior, però el plantejament de l’eurocomunisme com quelcom contraposat al marxisme-leninisme tradicional i sobretot al bloc soviètic es va fer evident en com aquests es van relacionar amb el PCP. La creació de faccions internes entre els identificats amb l’eurocomunisme, per una banda, i el marxisme-leninisme, per l’altra, va acabar esclatant en el Vè Congrés del PSUC l’any 1982, que va propulsar l’escissió del sector prosoviètic i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).

Aquestes escissions, i la supeditació del PSUC al front electoral durant les dècades següents, van acabar configurant la tradició del moviment comunista espanyol fins a l’actualitat, que ha estat incapaç de tornar a construir un partit comunista hegemònic i unitari en l’àmbit nacional. En relació amb Portugal, ha creat una situació de dualitat de referents nacionals després de l’escissió: mantenint relacions formals alhora amb el PCE-PSUC i el PCC -actualment Comunistes de Catalunya.


Queda molt per treballar sobre aquestes influències, deixant aquest article de tractar l’impacte al món sindical i a la resta de partits esquerrans. És evident que durant dos anys Catalunya i Espanya van mirar cap a l’Atlàntic, buscant a Portugal respostes per les seves pròpies incògnites, i que un cop finalitzada l’experiència revolucionària es van tornar a donar l’esquena.

Per saber-ne més:

DOMÈNECH, Xavier. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Madrid: Edicions Icaria, 2011.

LEMUS, Encarna; ROSAS, Fernando; VARELA, Raquel. El fin de las dictaduras ibéricas. Sevilla: Edições Pluma, 2010.

MARTIN RAMOS, José Luis. Historia del PCE. Madrid: La Catarata, 2021.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep. La revolución portuguesa y su influencia en la transición española (1961-1976). Madrid: Edicions Nerea, 1995.

VARELA, Raquel. A história do PCP na revolução dos cravos. Lisboa: Bertrand Editora, 2011.

5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x