El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’oest

Un cop independitzats de la Gran Bretanya i redactada la Constitució, els Estats Units tenien per davant el gran repte de construir un nou país (podeu llegir aquí els articles sobre el procés explicat per Arnau Cunillera) . Això comportava la presa de nombroses decisions: algunes sobre com havia de ser aquest nou estat, i altres sobre com es recuperarien de la guerra. No en va, el període de 1790 fins 1815 és considerat per nombrosos historiadors com els anys decisius de la jove república.

George Washington, primer president de la nació, es va trobar amb un panorama complicat: a causa de la guerra, havien caigut les exportacions, i tenien prohibit el comerç amb Canadà i altres països. Era difícil que el preu de les mercaderies nord-americanes fos competitiu a Europa a causa dels elevats preus del transport. El mercat interior del país no oferia perspectives més animoses, ja que encara era reduït i dispers, amb males comunicacions. Així doncs, Estats Units tenien pocs ingressos, un fet terrible si comptem l’endeutament que havia provocat la guerra, especialment als Estats del Nord.

Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart

Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart

Aquesta difícil situació obligava a actuar amb rapidesa i decisió, i George Washington va delegar en el seu Secretari del tresor, Alexander Hamilton, la proposta de mesures per pal·liar la greu crisi. Hamilton va decidir que el més adient era que el Govern Central es fes càrrec del deute de tots els Estats i, a més, s’encarregués de consolidar-lo. Aquesta iniciativa va ser fortament contestada, per diversos motius. D’entrada, els estats del Sud creien que era injust, ja que ells havien acumulat menys deute –o ja l’havien reduït. D’altra banda, aquestes mesures preses per Hamilton significaven una intromissió total i absoluta del Govern Central en les polítiques econòmiques dels Estats, ja que no només absorbien tot el deute sinó que, a més, decidien com s’havia de consolidar i qui se’n beneficiaria (especuladors). Les diferències entre el Nord i Sud dels Estats Units, que van acabar desencadenant una guerra civil, ja eren palpables. De fet van començar fins i tot abans, amb la discussió sobre quin havia de ser el sistema electoral del nou país. 

La polèmica per la ingerència del govern es va desencadenar degut al marge d’interpretació que donava la constitució del país. En aquesta, s’especificava que el govern estava legitimat per dur a terme les mesures necessàries per al bon funcionament del país, però qui decidia què era necessari i què no ho era? Aquest punt va provocar fortes discrepàncies que, sens dubte, van crear més desavinences entre els habitants del país i la classe política.

Tot i la contestació interna que van patir, les mesures de Hamilton van donar els seus fruits i el país va iniciar la recuperació econòmica. Es va crear un aranzel per la importació de matèries primeres, i això va animar a construir indústries al propi país i millorar el transport. L’any 1793 va esclatar la guerra entre Gran Bretanya i França, i Estats Units s’hi va mantenir neutral. Aquesta decisió va fer que augmentessin les seves exportacions habituals –blat, farina, cotó, tabac, arròs…—i que millorés la seva indústria naval.

Alhora que es prenien aquestes decisions per millorar la situació del país, també es van signar diversos tractats per colonitzar noves terres. El tractat de Jay va posar fi a les desavinences entre els Estas Units i la Gran Bretanya, i estipulava que els anglesos abandonessin les seves posicions a l’Oest. A més va encendre les ires de França, ja que els polítics d’aquest país van considerar que un tractat de bona voluntat amb els britànics era un gest d’aproximació cap a l’enemic. El tractat de Pinckney renegociava la frontera Sud amb Espanya, mentre que mitjançant el tractat de Grenville es va comprar Ohio i Indiana a les tribus que habitaven aquestes terres.

La millora de la situació econòmica i les bones expectatives del país no van frenar una divisió política que era inevitable. Inevitable perquè la pluralitat política existeix allà on hi ha un grup humà divers, i en un territori tan extens com els Estats Units era impossible que tothom s’acollís a un únic corrent de pensament majoritari. Amb la succeció d’esdeveniments, es van acabar formant dos grans blocs que ja s’havien anat perfilant des d’abans la redacció de la Constitució: federalistes i republicans –abans anomenats anti-federalistes. Els federalistes donaven suport a l’elit política que havia dirigit fins aleshores el país, desitjaven que aquesta conservés el poder davant la “tirania de la majoria”. No cal dir que el pes d’aquest sector va marcar ampliament el contingut de la constitució. Aquestes idees els orientaven a un suport a la Gran Bretanya en la guerra contra França, un país que era una bona mostra de política representativa però elitista davant la tirania i el terror que havia sembrat la revolució a França. Per contra, el bloc republicà discrepava en aquest aspecte, com ho feia en molts altres. Els republicans mostraven simpaties amb França i eren partidaris que la política no quedés en mans d’un grup reduït i selecte de persones, i evidentmentno els va agradar gens el tractat de Jay. També dubtaven de la constitucionalitat dels nous poders que s’estava auto atorgant el Govern Central i que posava en perill les competències dels Estats i la descentralització del poder. Volien assentar el desenvolupament del país mitjançant l’agricultura, mentre que els federalistes preferien fer-ho amb la indústria. La idea republicana era que les noves terres colonitzades s’havien de dividir en parcel·les petites, així en podrien ser més els propietaris i això afavoriria l’esmentada agricultura. Els federalistes eren partidaris de dividir aquestes noves terres en lots més grans i utilitzar-les, en part, per pagar el deute. Aquests dos fets combinats afavorien altament l’especulació.

George Washington va decidir no presentar-se a un tercer mandat, i es van celebrar les primeres eleccions partidistes de la història d’Estats Units. Els candidats van ser John Adams, que va tenir a Hamilton com a rival per ser candidat del partit federalista, i Thomas Jefferson, demòcrata-republicà. Els dos eren membres redactors de la Constitució. Adams va guanyar les eleccions per només 3 vots de col·legi electoral, uns resultats molt ajustats després d’unes eleccions complicades, que eren el preludi del que es trobaria en arribar a la presidència.

Retrat de John Adams

Retrat de John Adams

Un dels afers més espinosos amb els quals va haver d’enfrontar-se va ser la guerra amb França. No és que aquesta s’hagués declarat formalment, però els francesos veien als nord-americans com potenciats aliats de la Gran Bretanya en l’afer bèl·lic que mantenien els dos països europeus. A més, com sabem, entre la població estatunidenca ja existia una divisió bastant gran pel que fa a les simpaties cap a França o Gran Bretanya. El segrest de naus nord-americanes per part de vaixells francesos va caldejar encara més els ànims, i Adams va intentar normalitzar la situació –ell ja havia estat a França i això podia jugar al seu favor. Però aquest propòsit va fracassar a causa de les altes pretensions franceses i les formes en les que les van expressar en l’anomenat Cas XYZ: préstec de 12 milions de francs, regal de 125.000 francs i disculpes oficials per part del govern van ser les condicions que van imposar pel simple fet de seure a negociar. Els Estats Units no estaven disposats a acceptar-les, així que la situació política va pujar encara més de to: es va permetre a vaixells dels Estats Units que segrestessin naus franceses en cas de que anessin armades i es va suspendre qualsevol tipus de comerç entre els dos països.

Però per desgràcia seva, John Adams va trobar tants o més problemes a l’interior del país com a l’exterior. Amb motiu de la guerra no declarada contra França i del Cas XYZ, es van promulgar noves lleis, les anomenades Alien acts and Sedition acts (lleis d’estrangeria i sedició). Les opinions varien sobre si aquestes lleis van ser aprovades a causa de la guerra o ‘gràcies’ a ella –per entendre’ns, Adams no destacava per una mentalitat progressista, però no va ser pas ell qui va promoure aquesta iniciativa. El cas és que van ser lleis d’especial duresa amb els estrangers –irlandesos i alemanys, entre d’altres– i que establien càstigs diversos, incloent-hi la deportació, per aquells estrangers ‘sospitosos’ de col·laborar amb l’enemic. Una de les lleis, l’Acta de Sedició, establia com a infracció greu qualsevol atac –no només físic, sinó insults o difamacions– al govern o als seus funcionaris. Novament van sortir al pas els defensors de l’autogovern dels estats, clamant per una nova ingerència del poder central, ara a l’hora de castigar certes conductes i gestionar col·lectius de població. El mateix Thomas Jefferson va atacar aquestes lleis, que van ser del tot impopulars, com també ho va ser un nou impost directe sobre la propietat aprovat l’any 1798, i que va desencadenar amb una rebel·lió de Fries. John Adams era un home molt legalista i preocupat per la seguretat del país, així com un gran defensor d’un poder central fort. Això li va portar dures acusacions: violar la Constitució i fins i tot la revolució.

Adams també va haver de fer front a la polèmica de l’esclavitud. No el podem considerar en cap cas un defensor de l’esclavisme: ell no era propietari d’esclaus, i la seva dona Abigail va utilitzar homes negres lliures en lloc de servents esclaus. Però tampoc podem considerar que el segon president dels Estats Units emprengués o donés suport a iniciatives per abolir l’esclavisme, ja que el considerava un tema massa polèmic. De fet, es va oposar a l’enrolament de soldats negres durant la revolució per no provocar un gran descontentament als estats del Sud. Amb tot això, no és d’estranyar que Adams només durés una legislatura. Ara bé, també va prendre decisions crucials en la història del país, com la d’anomenar –ja a les acaballes del seu mandat– a John Marshall com a President de la Cort Suprema de Justícia. Marshall era un gran defensor del capitalisme, els bans i la indústria. L’únic pare fundador dels Estats Units que compartia aquests ideals era Hamilton, la resta tenia prejudicis contra un o diversos d’aquests conceptes. Marshall, en canvi, creia necessari el capitalisme. Va estar-se 34 anys al seu càrrec, fins a la seva mort, i va sobreviure a 4 presidents. Aquesta longevitat li va permetre prendre diverses decisions que, per bé o per mal, van ser molt importants per a la construcció del nou país, i que estudiarem als propers números d’aquesta revista.

Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800

Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800

 

El mateix any en què Marshall va començar a exercir el seu càrrec, el 1801, va haver-hi eleccions. John Adams va tornar a disputar-se la presidència amb Thomas Jefferson, que aquesta vegada en va sortir vencedor. Es va encetar així un període de més de 20 anys de presidents demòcrates-republicans, en un país en construcció i amb unes divisions que ja existien des de bon principi. El partit federalista va patir una crisi encetada amb la mort de l’home que havia unit el partit, George Washington,  l’any 1799.

Un toc d’humor per acabar: la sàtira històrica de “Drunk History”, representant una paròdia de la relació entre John Adams i Thomas Jeffeson, i les campanyes d’ambdós candidats a la presidència.

Per saber-ne més...

BOSCH, Aurora. Història dels Estats Units. 2005.

JOHNSON, Paul. Estados Unidos. La historia. 2001.

PAREDES, Javier (coord). Historia universal contamporánea. 2009.

Contingut multimèdia sobre Alien Acts and Secesion Acts: http://library.uwb.edu/static/USimmigration/1798_alien_laws.html