Encara que no sigui un element tan estudiat com el terror que va desencadenar la dictadura franquista entre la població espanyola, la corrupció va ser un element d’igual importància per al seu funcionament. I és que de la mateixa manera que va realitzar una campanya bèl·lica més llarga de l’estrictament necessari i va desfermar una repressió (física i ideològica) brutal entre els espanyols per assegurar-se la submissió del conjunt de la ciutadania, el general Franco també va dissenyar un sistema de recompensa de suports als que l’havien ajudat durant la Guerra Civil (1936-1939) que va permetre-li afermar la seva posició al poder i crear una base estable d’adeptes a la dictadura –i que s’aniria renovant al llarg de les quatre dècades que va durar el franquisme en funció de l’evolució econòmica del país. L’establiment d’un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), va restringir moltíssim les possibilitats de promoció social dins l’Espanya franquista, pel que la proximitat al poder que comportava ser membre del partit resultava molt més profitosa econòmicament que la vàlua individual real que es pogués tenir en un estat arbitrari com el franquista. Sent així, no és estrany que en la FET-JONS hi hagués, des de l’establiment de la dictadura, un partit amb un fort component de classe, un clar predomini de les oligarquies locals (propietaris rurals, comerciants, industrials…) que havien exercit tradicionalment el poder. És per tot això que experts en el període com Borja de Riquer defineixen el franquisme com un règim que bàsicament “responia als interessos generals dels vencedors socials de la guerra civil: les classes dominants del camp i de les ciutats”.

El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia

El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia

Consubstancialment a l’arbitrarietat que caracteritzava el franquisme, el fenomen de la corrupció va ser omnipresent durant la totalitat de la dictadura, i, com bé assenyalen alguns historiadors, va ser un element de càstig afegit sobre la població espanyola durant tot aquest període, però especialment durant els anys de la postguerra. Entre els anys 1939 i 1952, Espanya va patir –fruit del nacionalisme castrense conservador que impregnava la ideologia del règim– la implantació d’un model econòmic autàrquic que de seguida es va mostrar contraproduent, ja que la incapacitat d’autoabastir-se que tenia el país van fer que durant tot aquest període hi hagués racionament dels productes alimentaris i dels béns de producció. Aquesta carestia generalitzada va ocasionar la immediata aparició d’un Mercat Negre de grans dimensions, que va revelar-se com a una eina política terriblement eficaç. Per una banda, l’escassetat d’aliments va permetre a la dictadura castigar les classes urbanes –a les que així es feia pagar el seu passat pro-republicà– amb la fam, pel que durant la dècada de 1940 la malnutrició va esdevenir un problema estès a Espanya. Per altra banda, l’existència d’un Mercat Negre permetia fidelitzar als grans i mitjans productors agrícoles, molts d’ells antics propietaris que havien recuperat les terres després de la contrarevolució agrària protagonitzada pel franquisme, i que comptaven amb la connivència del Servicio Nacional de Trigo (SNT –un organisme creat el 1937 per gestionar de manera centralitzada la producció de blat i cereals a l’Espanya nacional), per tal d’obtenir grans beneficis tant de les seves activitats lícites com de les il·lícites. Els productors es veien afavorits pels baixos criteris de qualitat que imposava el SNT, així com per la compra de la totalitat de la producció a preu fixe –que quedava, a més, al marge de les lògiques de mercat– garantida per part de l’Estat. A més a més, per il·lustrar fins a quin punt un organisme estatal com el SNT estava més al servei de les oligarquies agrícoles que del propi Estat només cal tenir en compte la negativa d’aquesta agència a facilitar al ministeri d’Hisenda la informació sobre els imports que pagava als productors pel gènere que li compraven, no podent-se arribar a comprovar així si la seva situació tributària era correcta o no. La situació d’impunitat de la que gaudien els grans productors agrícoles va fer que molts cops no entreguessin la totalitat de la producció a l’agència estatal i revenguessin a preus inflats el que havien amagat. Tot plegat va acabar generant un frau fiscal tolerat descomunal al sector agrícola, pel que es calcula que durant la dècada de 1940 es va deixar de pagar un 50% de l’impost de contribució rústica.

L’encobriment de les agències estatals i la participació de molts dels membres de les classes dirigents del país (a escala estatal, provincial o local) al Mercat Negre va generar grans fortunes entre els que es dedicaven a revendre productes usurpats als circuits legals. Aquests agents de la venda il·legal eren coneguts com a estraperlistes, al haver quedat ben viu en la memòria popular l’escàndol del cas l’estraperlo que l’any 1935 havia sacsejat la vida política de la Segona República –fins al punt de generar la dimissió d’Alejandro Lerroux com a president espanyol-. La pràctica de l’estraperlo (ara ja amb el sentit de contraban) va ser especialment greu en el camp alimentari, on, segons els càlculs de Carlos Barciela, durant la dècada de 1940 aproximadament un 40% de la collita de blat i un 33% de la producció d’oli van anar a parar al Mercat Negre, on –aquest cop segons han calculat Carme Molinero i Pere Ysàs– a mitjans d’aquesta dècada els preus es multiplicaven per deu en el cas del sucre, per vuit en el del pa, per set en el de l’oli i per cinc en el de l’arròs. Per entendre fins a quin punt les classes dirigents eren responsables i còmplices de tot plegat, el testimoni escrit de Bartolomé Barba, governador civil entre 1945 i 1947, és prou il·lustratiu:

“Concretamente, en el campo de los abastecimientos pude observar varias veces el curioso fenómeno de la irremediable e inmediata desaparición de un género no bien se declaraba intervenido; pero no la desaparición total, sino simplemente su ocultación a la vista del público y su consiguiente venta clandestina. Entonces era cuando se sumaba al antiguo precio del producto de recargo correspondiente, por la necesidad de dar qué ganar a los intermediarios i por la elemental precaución de cubrir el riesgo ante la posibilidad de una inspección afortunada, inspección que, por otra parte, el comerciante intenta desviar con ofrecimientos. De ser aceptados, contribuyen a recargar aún más el precio del producto, y en todo caso, a elevar el grado de inmoralidad, extendiéndolo a sectores que nunca habían llegado a contagiarse de ella”.

Malgrat la retòrica oficial contra l’estraperlo, el cert és que la dictadura franquista mai va perseguir seriosament aquesta pràctica –sobretot perquè entre els principals estraperlistes del país hi figuraven els seus dirigents. Mentre la plana major franquista (inclòs el propi dictador, com s’ha encarregat de desemmascarar Ángel Viñas recentment al seu llibre La otra cara del Caudillo, 2015) feia negoci al Mercat Negre, els únics detinguts van ser traficants menors. Entre els estaments més corruptes de l’època hi trobem l’Exèrcit, aleshores totpoderós, on els companys d’armes de Franco feien servir la seva posició privilegiada per fer negoci –són conegudes la impunitat amb què el general Orgaz va enriquir-se il·lícitament mentre era Alt Comissari al Marroc o que el Caudillo, davant dels rumors d’irregularitats a la fàbrica de sabons del general Saliquet havia dit que no el destorbessin amb aquestes informacions. Però els negocis dels militars no acabaven aquí: durant els anys de l’autarquia van registrar-se protestes a les casernes d’arreu d’Espanya per l’escassetat d’aliments i de productes bàsics, que des d’intendència havien estat desviats al Mercat Negre. Totes aquestes pràctiques, com bé demostra el cas del general Saliquet, eren permeses per un Franco que entenia que li permetien fidelitzar als que les realitzaven, així com amenaçar-los d’actuar contra d’ells en cas de perdre el seu favor. Un dels pocs casos que sembla que no va controlar el dictador va ser el de l’“Operació de la Cavalleria de Sant Jordi”, dissenyada pels serveis secrets britànics i consistent en el suborn continuat d’una trentena de generals franquistes entre els anys 1940 i 1943 amb la intenció que dissuadissin a Franco de fer entrar Espanya en la Segona Guerra Mundial –una operació que va tenir un cost total de 13 milions de lliures esterlines.

Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L'exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País

Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L’exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País

En l’Operació de la Cavalleria de Sant Jordi va jugar-hi un paper determinant, tal com ha acreditat Paul Preston, el banquer mallorquí Joan March, que va fer d’intermediari entre totes les parts. March era aleshores ja un personatge poderosíssim, conegut arreu d’Espanya des dels últims compassos de la Restauració i enemic declarat de la República per la persecució judicial a la que havia sigut sotmès per corruptor al proclamar-se el règim republicà. Aquest fet havia provocat que March dediqués grans esforços a l’èxit del cop d’Estat del juliol de 1936: va ser ell qui va llogar l’avió que duria Franco de Gran Canària al Marroc després de la insurrecció de les tropes del nord de l’Àfrica, així com va tenir un rol fonamental en la gestió de les ajudes econòmiques exteriors al bàndol nacional durant els primers mesos de la guerra –a banda d’aportar-hi ell mateix quinze milions de lliures esterlines. Com a recompensa pels serveis prestats, March va rebre de part de la dictadura la quarta empresa espanyola amb més actius econòmics –i principal companyia electrònica d’Espanya–, la Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca), després de dissenyar conjuntament amb el ministre d’Indústria (i director de l’Institut Nacional d’Indústria) José Antonio Suanzes una complicadíssima operació que va permetre, l’any 1952, declarar insolvent una companyia que no ho era i fer que el banquer mallorquí se la quedés mitjançant una subhasta per 10 milions de pessetes, quan ell mateix la valorava en 1.500 milions –i actualment alguns historiadors de l’economia en calculen el valor real en 3.000 milions de pessetes. March va canviar-li el nom a l’empresa, que va ser rebatejada com a Fuerzas Eléctricas de Catalunya, Sociedad Anónima (FECSA).

Si bé el cas de March és el d’un home que ja era poderós abans de la guerra que millora encara més el seu estatus gràcies a la proximitat a les capes dirigents de la dictadura, el Franquisme també va crear molts nous rics, la majoria d’ells a partir de l’estraperlo. Un dels casos més cèlebres és el dels germans Muñoz Ramonet, dos germans barcelonins que havien actuat com a quintacolumnistes durant la Guerra Civil i que, com a recompensa, van rebre cupons de racionament de cotó de manera regular a partir de la instauració del racionament. Inicialment, els germans Muñoz Ramonet revenien aquests cupons, però de seguida van començar a especular amb ells, aconseguint arruïnar fàbriques tèxtils que després compraven a preu de saldo. És així com van adquirir una vintena de fàbriques a Barcelona –la més emblemàtica d’elles, Can Batlló– i van poder bastir un imperi empresarial que va arribar a incloure l’Hotel Ritz de la Ciutat Comtal i diverses cadenes de grans magatzems i companyies d’assegurances.

Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa

Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa

Malgrat que l’aixecament i la marxa d’aquest imperi estiguessin plens d’irregularitats, els germans Muñoz van estalviar-se problemes amb la justícia ja que, segons el testimoni del seu advocat, tenien a sou diversos membres de l’administració judicial franquista, entre ells jutges i fiscals, pel que a Barcelona va fer-se popular la dita “en el cielo manda Dios, y en la tierra, los Muñoz”. De tots dos germans, el que més va sobresortir va ser Julio, que va arribar a casar-se amb la filla del president del Banco Central i iniciar una aventura en el camp de la banca –tant a Espanya com a l’estranger– en la que va acabar ajudant, entre d’altres, al dictador de la República Dominicana Leónidas Trujillo a traslladar tots els diners robats al seu país a Suïssa. Només la liberalització econòmica de la dictadura a partir de mitjans de la dècada de 1950 –obligada pels estralls que estava fent l’autarquia en l’economia estatal– i la borratxera de poder en la que havia caigut van fer que comencés el seu declivi.

La liberalització econòmica empresa a la dècada de 1950 va fer que el règim cooptés dirigents dels nous sectors més dinàmics de l’economia –industrial i financer–, que actuaven amb absolut privilegi gràcies a la seva proximitat al poder i l’arbitrarietat de les seves lleis. En un país on no existia l’impost sobre les persones físiques i on no hi va haver llei d’incompatibilitats fins l’any 1968 entre els sectors públic i privat, només casos sonats d’irregularitats van arribar a ser notícia. L’especulació immobiliària rampant de l’època passava normalment inadvertida –tot i que va acabar plantant la llavor de les queixes del moviment veïnal–, però no era perseguida. A Barcelona, per exemple, durant els anys de Josep Maria Porcioles a l’alcaldia (1957-1973) el regidor d’urbanisme era el cunyat del principal constructor de la ciutat, Josep Maria Figueras, i la majoria de pisos de nova construcció es registraven a la notaria de l’alcalde; un entramat que mai va ser castigat. Sí que va acabar sent empresonat, en canvi, el president del R. C. D. Espanyol i empresari Joan Vilà Reyes, que gràcies a les seves bones connexions amb les classes dirigents del règim va poder arribar a estafar fins a 10.000 milions de pessetes en concepte de pre-finançament al Banc de Crèdit Industrial per a la seva empresa Matesa. L’escàndol, que va esclatar el 1969, va obligar a Franco a una remodelació del seu gabinet ministerial en què van ser purgats també els ministres que havien criticat que s’hagués pogut produir un cas així. Cap responsable polític va anar, però, a la presó; i Vilà Reyes només va complir dos dels set anys als que havia estat condemnat perquè el 1971 se’l va amnistiar en ocasió dels 35 anys de l’arribada al poder de Franco.

El ràpid repàs fet a alguns dels tipus de corrupció més importants del franquisme justifiquen l’afirmació que la corrupció era un element fonamental de la dictadura franquista. Franco tenia immersos en casos d’irregularitats a tots els sectors (o famílies) del règim, i això li permetia jugar un paper d’àrbitre entre ells que alhora el feia inviolable. Per exemplificar l’ús que feia de la corrupció com a eina política basta amb l’anècdota de la conversa entre el dictador i el general Varela el desembre de 1949, quan davant les crítiques per l’escassetat de blat per culpa dels estraperlistes i la manca d’un combat efectiu contra el contraban, el Caudillo va respondre que era conscient que dotar a les Corts franquistes d’un major poder i a la premsa d’una major autonomia podien ajudar a solucionar el problema, però en podia causar de més grossos. La custodia dels papers de Franco per part de la fundació que du el seu nom i la supervivència de la impunitat del règim fins avui en dia han fet que fins ara no s’hagi començat a saber que el dictador no només usava la corrupció com a assegurança al poder, sinó que ell era el més corrupte de tots. Es fa necessari, per tant, continuar investigant el molt que encara queda per saber-se.

Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels "30 anys de pau". El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui

Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels “30 anys de pau”. El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui

Per saber-ne més...

  • Jaume MUÑOZ JOFRE: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016
  • Andreu MAYAYO et al: Economia franquista y corrupción (Barcelona: Flor del Viento, 2010)
  • Paul PRESTON: Franco. Caudillo de España. Barcelona: Debate, 2015
  • Borja de RIQUER: La dictadura de Franco. Volum IX de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares. Barcelona: Editorial Crítica-Marcial Pons, 2010
  • Miguel Ángel DEL ARCO BLANCO: “El estraperlo: pieza clave en la estabilización del régimen franquista”. Historia del presente, 15 (2010), pp. 65-78
  • Antonio CAZORLA SÁNCHEZ: Las políticas de la victoria: la consolidación del Nuevo Estado franquista (1938-1953). Madrid: Marcial Pons, 2003