"El franquisme va perdre la batalla de la universitat" Entrevista a Borja de Riquer - Ab Origine Magazine
Avui ens trobem a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb en Borja de Riquer, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ens trobem aquí perquè avui, al paranimf de la UB, hi ha un acte en record dels 50 anys de la “Caputxinada” i hi intervindrà d’aquí uns minuts. Ens ha concedit amablement aquesta entrevista abans d’entrar-hi. Riquer és un home tranquil, amb pas ferm i sostingut; passeja amb la mateixa agilitat i seguretat amb la qual exposa els fets històrics. És impossible que ningú no quedi embadalit per la contundència i claredat del discurs del professor... Potser la prova és que una entrevista que havia de durar 30 minuts va acabar durant-ne 50. I ho tornaríem a fer. DSC_0077 Jordi Vives: Igual que Tony Judt, aquest barceloní nascut l’any 1945 ha viscut en carn pròpia alguns dels esdeveniments històrics dels quals més endavant ell mateix donarà cobertura científica. Especialista en història d’Espanya i Catalunya en els segles XIX i XX, el catedràtic s’ha guanyat una justa reputació en aquests camps. Seves són algunes obres fonamentals d’investigació, les últimes de les quals tracten sobre el catalanisme conservador durant la II República i la Guerra Civil centrant-se en la figura de Francesc Cambó. La més important, però, és l’obra que es troba emmarcada en els volums Historia de España editat per l’editorial Crítica i coordinada pels doctors Villares i Fontana, i dels quals ell va fer el volum La Dictadura de Franco, on analitza de manera solvent i rigorosa el període del 1939-1975. M’agradaria començar amb una cita d’aquest llibre, concretament el capítol que tracta sobre els estudiants i en el qual explica com es desenvoluparà la Caputxinada, quins antecedents té i cap a on anirà: “La lucha de los estudiantes logrará crear grandes problemas en el gobierno al extenderse diversas universidades y actuará como uno de los principales elementos de descredito y deslegitimación del régimen franquista”. Dit això, com definiries la Caputxinada i com s’hi arriba, Borja? Tot i que ja ha esdevingut un tòpic, a mi no m’agrada parlar de “Caputxinada”. Jo crec que el més rellevant és la constitució d’un òrgan propi d’estudiants de caràcter democràtic en un procés d’enfrontament amb les autoritats acadèmiques i polítiques, perquè aquest és un episodi extraordinari i insòlit. Cal pensar que no hi ha exemples similars. No hi ha cap cas que en un règim feixista, en una universitat, hi hagi un procés ampli d’estudiants que, democràticament, vulguin crear una organització pròpia enfrontada a la del règim. És un cas únic i insòlit i el cas de Barcelona és encara més remarcable que el d’altres llocs de l’estat espanyol com Madrid, Sevilla o Granada, on va haver-hi processos similars. Perquè el de Barcelona va tenir, primer, una força i un suport molt més massiu que enlloc i, després, perquè va haver-hi l’acte espectacular de constituir-se en una assemblea de quasi 500 delegats, tots elegits pels seus companys, que va ser encerclada i assetjada per la policia per convertir-la en un incident més. 
El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. El Règim perd la batalla a la universitat
Però no és la Caputxinada, el fet important. El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. Per exemple, en les eleccions convocades pel sindicat, que foren declarades il·legals pel rector García Valdecasas, van participar el 80 o el 90% dels matriculats, i a les eleccions oficials de les APE [Asociaciones Profesionales de Estudiantes] convocades oficialment en algunes facultats com la de lletres no va participar ni el 7%, tot i que amenaçaven en treure les beques al becaris. Un suport d’aquesta envergadura durant la dictadura és una cosa excepcional. És un desafiament!  [caption id="attachment_2249" align="alignleft" width="300"]Entrevistat i entrevistador, en un moment de l'entrevista Entrevistador (esuqerra) i entrevistat (dreta), en un moment de la 'conversa'[/caption] Això s’ha d’estudiar en paral·lel a la constitució de Comissions Obreres (CCOO), perquè són paral·leles i coetànies. Ambdues són organitzacions nascudes d’una base de protesta que exigeixen ser reconegudes com a legals i esdevenen un desafiament a la dictadura. Això posa a les autoritats polítiques en un greu compromís: si accepten el sindicat democràtic de Comissions Obreres, si el legalitzen, és una victòria de l’oposició i una desfeta del règim brutal. Si la reprimeixen, com faran, el que demostraran és que malgrat els discursos ‘desarrollistes’ i aperturistes d’alguns tecnòcrates, el règim no té altre política que la repressiva. Això el desemmascara i queda deslegitimitzat a ulls dels estudiants. Com rebran els molts estudiants que han votat, que persegueixin i reprimeixen els seus delegats electes? El règim perd la batalla a la universitat. Tot i que ja hem entrat a gran trets en els fets de la Caputxinada [llegiu els dos articles El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada: http://bit.ly/1Rzozvq i http://bit.ly/1YMMU6h], com s’arriba a aquests fets? Quina importància tenen els fets de Madrid del 58 i l’homenatge a Ortega y Gasset? Com passem d’aquests fets a la Caputxinada del 68? És impossible entendre la creació d’aquests sindicats democràtics universitaris sense veure que és un procés que ve d’abans i es caracteritza per dues coses: en primer lloc per l’existència d’una organització oficial franquista, el Sindicato Español Universitario (SEU), que és una organització imposada i dirigida pels “delegados nacionales”, com Rodolfo Martín Villa, que va ser delegat  fins l’any 64; i el que jo nomeno la irrupció d’una nova generació a la universitat, aquella gent nascuda després de la Guerra Civil que portarà un sistema de valors i unes actituds crítiques diferents de les anteriors. Això es fa palès a l’Assemblea Lliure del Paranimf. El 21 de febrer del 1957, per primer cop, els estudiants de la Universitat de Barcelona es reuneixen lliurement. Gairebé un miler d’estudiants es reuneixen i allà aproven un manifest que, entre altres coses, afirma que volien una organització pròpia, no vinculada al SEU i que desitjaven una renovació de la vida universitària enfront d’uns plans d’estudis caducs i un sistema de valors que estava imposat pel règim franquista. Això és l’inici. Hi haurà una fortíssima repressió, però malgrat això, és evident que continuen per sota organitzacions, comitès universitaris creats a instàncies dels estudiants més motivats, que van mantenint caliu amb una estratègia que inicialment serà ocupar el SEU des de dins. És a dir, presentar-se a les eleccions a nivell de base als cursos de les facultats i guanyar-les. Recordem que el màxim a que podien presentar-se era a ser delegats dels cursos de les facultats. Exacte. Aquest és el procés que va des del 58 fins al 64. En aquest any es veu que, si bé això s’ha aconseguit de forma claríssima (fins i tot hi ha un informe del governador civil de Barcelona dient que “los estudiantes de Barcelona se han apartado totalmente del Régimen”, és a dir, ja no els controlaven), es veu que és insuficient, que s’ha de fer un salt polític i que no es podia democratitzar una organització autoritària. El que s’ha de fer és crear una organització pròpia sense cap mena d’hipoteca vinculant al règim. Això no es fa de cop. S’elabora en un procés de discussió que dura més d’un curs. Per exemple, s’organitzen unes Jornades de Renovació Universitària. En aquestes setmanes, estudiants i alguns professors parlen en què hauria de consistir la renovació de la universitat. Es parla de tot: plans d’estudis, de formes d’accés, de la relació amb la societat, de la relació amb la cultura i, evidentment, de l’organització del estudiants i  a partir d’aquí comença a difondre’s la idea que havia d’anar-se cap a una organització pròpia, i que hi tenien dret.
El 1965, en l'Assemblea de Districte a Barcelona, els delegats de les facultats aprovarien la creació d'una organització d'estudiants pròpia. Això és tan important que el govern de Franco es veu obligat a dissoldre el Sindicato Español Universitario i crear una organització diferent
I no és fins el 1965, en l’Assemblea de Districte (perquè era el districte de Catalunya i Balears) a Barcelona, on els delegats de les facultats aproven la creació d’una organització d’estudiants pròpia, al marge del SEU. Això és tant important que, a Madrid, el govern de Franco es veu pràcticament obligat a dissoldre el SEU i crear una organització diferent: les APE, l’Asamblea Profesional de Estudiantes. Això també s’ha d’entendre en el marc de tensions entre falangistes i tecnòcrates de l’Opus Dei, en el marc polític del règim. Els tecnòcrates de l’Opus havien entrat al govern amb un discurs modernitzador, de reformes econòmiques i administratives però mantenint les mateixes estructures autoritàries de la dictadura; és a dir, el seu discurs era que podien modernitzar el règim sense alterar el resultat de la victòria militar de 1939. Per això fan uns discursos de modernitzar, d’obertura, d’obrir el règim a certes sensibilitats que poguessin haver-hi en la societat. En això s’enfronten als sectors falangistes més durs, que defensaven unes institucions més primigènies; i aquí estan, per exemple, els dirigents del SEU. La liquidació del SEU i la imposició de les APE respon a això: els tecnòcrates diuen “fem una cosa nova, no lligada a la Falange, ni al partit ni res” i creen aquesta contradicció: la Asociación Profesional de Estudiantes. Si són professionals, no són estudiants, no? En qualsevol cas, el que volen és treure-li el caràcter blau, falangista, i fer-lo veure com una cosa nova i moderna. Però això no resistirà la primera prova de la protesta. Neix l’any 65 i és boicotejada immediatament perquè als estudiants ja no els interessa un succedani del SEU de l’Opus amb un altre nom. Ja estan per l’organització pròpia. Per exemple a Madrid i València es van discutir quines estratègies se seguirien; Madrid van boicotejar les eleccions de l’APE sense anar més enllà, tot i que ja hi havia la idea de crear un sindicat d’estudiants pròpia, i a València va passar una cosa similar. A Barcelona es va prendre una altre decisió. A Barcelona les coses estan més madures, més avançades, per tant a Barcelona es diu “no només les boicotejarem, abans farem les nostres; unes eleccions lliures, encara que les autoritats no vulguin i després boicotejarem això”. A Madrid hi ha allò que en diem ‘divisió d’opinions’ perquè hi ha facultats on les APE van fer eleccions, amb participació no massa alta, això sí. Ortega Ascós era delegat de la facultat de dret de Madrid perquè l’havien escollit, és a dir, a Madrid hi ha alguns sectors encara propers al règim i en algunes facultats van aconseguir tirar endavant les seves eleccions; a altres les boicotegen clarament. A Barcelona, però, es pot anar molt més enllà.  M’agradaria puntualitzar alguns aspectes abans de continuar. Hem vist, doncs, com certificaves, que el SEU era una espai teòricament de masses com seria la “Sección Femenina”, la “División Nacional del Trabajo” o els “Sindicatos Verticales”. El SEU era un símbol més del franquisme, on s’intentava enquadrar de manera massiva tots els estudiants universitaris i que quedarà obsolet i acabarà sent dissolt de manera oficial l’any 65 per donar peu a les APE, les quals seran boicotejades... Veiem per primer cop que una institució de masses del Règim es declara ineficaç i és substituïda. Lligat amb tot això, la reflexió que fan els estudiants és el fet de traçar, com bé has dit, a través de les jornades de renovació universitàries, un conglomerat d’actes culturals i una ebullició del moviment estudiantil. Els estudiants creien que s’hauria de fer alguna cosa més per aconseguir aquesta renovació o creien que es podia regenerar la universitat des de dins del propi règim autoritari? Aquesta reflexió portarà al moviment a tenir connexions amb l’antifranquisme? Evidentment. Per exemple, en les Setmanes de Renovació Universitària es va convidar a moltíssima gent (intel·lectuals, professionals...), notòriament gent d’oposició, demòcrates o molta gent d’esquerres a participar-hi i a donar la seva opinió sobre la universitat i el seu paper. És evident que d’allà sorgí un element fonamental: no podia haver-hi una illa democràtica en un context no democràtic.
En les Setmanes de Renovació Universitària es fa evident que no es podia pretendre una illa democràtica (la universitat) en un context dictatorial. També calia descobrir fins on arribava la prepressió del Règim
N’eren conscients, però calia forçar les coses i descobrir fins on era capaç, el Règim, d’arribar en la seva repressió i fins on podien, els estudiants, mobilitzar la gent. Se sabia que tard o d’hora això acabaria portant a un conflicte. Era evident, però era un tipus d’estratègia nova. Els estudiants ja no eren els quatre gats dels anys quaranta i cinquanta que feien pintades durant la nit per a que no els veiés la policia. Ara, amb la paralegalitat, la immensa majoria dels estudiants votaven una organització pròpia al marge del règim.
El rector Valdecasa va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula i va expulsar del districte a més de 1000
És totalment excepcional: mobilitzar el 70-80% dels estudiants en front de les prohibicions del rector no era un assumpte menor. Cal pensar que el rector Valdecasas va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula, va expulsar del districte amb pèrdua de curs a més de 1000; i aquests, a sobre, van patir repressió de caire governatiu, penal i militar! I malgrat tot això, el moviment va continuar! Se sabia que hi hauria repressió, tot i que l’abast i les formes concretes, no; se sabia que acabaria en una topada. Però què s’havia de fer? Mostrar que hi havia una generació inconformista. Jo parlo de la generació “Diguem no”, del Raimon, que diu “no” a tantes coses. Això m’agradaria lligar-ho amb el canvi que hi ha de la universitat dels anys 40-50 a la dels seixanta. Tu comentes molt bé en el llibre [La dictadura de Franco; Crítica, 2010] el canvi que hi haurà en el nombre d’estudiants i professors. La universitat es trobava amb uns 20.000 estudiants... Uns 22.000-24.000 en l’època de la Caputxinada. Això significa, i així ho diré en el meu discurs [parla de la seva intervenció en l’acte oficial de commemoració del 50è aniversari de la Caputxinada en el paranimf de la Universitat de Barcelona], que dels nois i noies de 18 anys n’entraven molt pocs a la universitat: de cada 100, quatre n’entraven i 96 no. Eren una clara minoria. Avui dia entra a la universitat el 40% de la població. Eren una dècima part de l’actual. I, en certa mesura, era classista: hi anaven els fills de les classes altes i mitjanes, no hi havia fills de treballadors, perquè el sistema ja havia anat filtrant durant tota la secundària bona part dels sectors populars de la societat.
La universitat del moment era molt minoritària i, fins a cert punt, classista, atès que no hi entraven els joves de les classes menestrals
Per tant, era una universitat minoritària, amb poca gent, però que es va sensibilitzar i comprometre ràpidament. És sorprenent que, malgrat les amenaces, s’aconseguís votar i d’aquesta manera. Recordo com les monges de la meva classe, les quals eren adoctrinades per la seva superior sobre allò que havien de votar a les eleccions oficials, es van negar a votar; desobeint així a les seves superiors i sent ovacionades per tots els companys. Tot plegat era una cosa insòlita. De totes maneres, tu has comentat que no hi havia massa estudiants, però els anys seixanta, coneguts com a aperturistas, són coneguts en termes econòmics com aquells ens els quals Espanya tindrà el creixement més important del segle XX. Llavors, d’alguna manera influirà l’augment dels estudiants, tot i que siguin classes mitjanes... Sí, però aquesta universitat que ara té 20.000 estudiants, a l’any 75 en tindrà 35.000... Haurà crescut molt, però és que partia de tant baix... Naturalment, hi ha una incorporació de molts nois, però fins a arribar a les xifres actuals hi ha molta diferència. Actualment, cada any, a les proves d’accés, quanta gent hi ha? A Catalunya, em sembla recordar, n’hi ha 30-40.000; en aquell moment n’entraven a la universitat uns 1.000-1.500 estudiants. També hi havia menys habitants, però hi havia més de 5.000.000 de persones, igualment!      Relacionat amb el creixement de les universitats i de l’accés encara baix a la universitat, com és que l’estratègia del PSUC o l’estratègia comunista entra i ho lliga amb un espai paral·lelament molt més proletaritzat com Comissions Obreres (CCOO) i que tindrà quasi el mateix efecte o més? Perquè és una estratègia que en el fons és relativament similar. Quines estratègies tenien els partits opositors fins als 60? Una resistència clandestina i intentar mobilitzar la gent tot prenent unes precaucions que feien molt difícil arribar a molta gent. El canvi d’estratègia, en què consisteix?
En el setembre del 66, en el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses
Tant a nivell universitari com a nivell de CCOO, aprofitar la legalitat. En el món universitari, les eleccions del SEU; en l’obrer, les eleccions sindicals. El setembre del 66, el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses: del metall, del tèxtil, de la construcció... Una victòria tan brutal, que Martín Villa afirma que els comunistes havien guanyat. Es van adonar que CCOO havia guanyat les eleccions. Llavors, la gent del PSUC, que eren una minoria molt ben formada políticament i amb un tacte especial, s’adonaren que calia canviar les coses: l’oposició no podien ser quatre gats. Calia mobilitzar la majoria de la gent, i no traient-la al carrer per cridar consignes directes contra el franquisme, sinó a partir de mobilitzacions per reclamar drets. En el cas dels estudiants, eren drets que passaven per la pròpia associació lliure, una millor universitat, etc. Amb això sí que la majoria de la gent et podia seguir: a partir de les necessitats més properes.
La gent del PSUC s'adonà que calia massificar la resistència al Règim
CCOO també ho fa. No proclama acabar amb la dictadura, sinó que busca presentar plataformes reivindicatives: salaris, condicions laborals, contractes... Això la gent sí que podia sentir-ho com a propi, perquè són necessitats i mobilitzen. Aquest és el gran canvi qualitatiu dels anys seixanta: la capacitat de mobilitzar milers de persones per problemes propis que acabaran polititzant-se, evidentment, perquè la dictadura es negarà contínuament a cedir i reprimirà i sancionarà. Estem parlant de persones implicades. I en el context de lluita del moviment estudiantil, un dels agents fonamentals en la mobilització serà el professorat. Què en podríem dir d’aquest? El professorat dels seixanta serà diferent del dels setanta. El dels seixanta és un professorat que ha estat contractat per una universitat una mica més massificada. És jove, no numerari; és a dir, no fixe. Aquí hi ha una notable diferència: la majoria dels fixes, els catedràtics, són gent (globalment) bastant conservadora; no necessàriament del Règim, però poc disposada a arriscar-se... Tot i que sempre hi haurà algun catedràtic que estarà en una certa complicitat amb el moviment universitari.
El professorat nou és molt jove i sintonitza bé amb les demandes de l'alumnat. Després de la Caputxinada, 30 professors seran sancioants i expulsats.
Per contra, el professorat nou, jove, molt d’ell de la generació del Paranimf, és una gent que sintonitza amb l’alumnat. En l’exposició que farà avui Ramon Torrent [a l’acte de commemoració] es tracta la relació professors-joves en el moviment. Això és molt important: cal pensar que després de la Caputxinada hi haurà 30 professors que seran sancionats i expulsats. Potser no eren la majoria, però començaven a ser un nucli important. Aquí sí que s’estableixen unes relacions de complicitat, perquè estan bastant d’acord amb això. I amb tot això, alguns d’aquests professors són del PSUC; de la mateixa manera que entre els delegats també en trobem, sobretot entre els més destacats. I és interessant de veure que seran escollits sempre des de baix. Per exemple, el delegat de la facultat de lletres, en Paco Fernández, el votaven tots els delegats de curs de la facultat: va guanyar amb el 80% dels vots... i, per descomptat, sabien que era del PSUC. Allò que deia era el que la gent pensava, i la gent li donava confiança en retorn. Aquí també es trenca aquest tabú que els comunistes del PSUC portaven cua i banyes; desapareix el sectarisme. Això també és un element nou.  DSC_0092 L’Església tenia els seus tentacles en l’educació en aquella època. Com podem entendre que els poders religiosos, que històricament, analitzant els segles XIX i XX, són defensors del conservadorisme, o la part més dretana de la societat, de les elits, etc. acabin tenint aquesta relació amb el moviment estudiantil? Bé, a l’Església catalana s’anà produint un cisma intern; també en el món dels cristians, diria. És evident que hi ha hagut el trauma de la guerra i la persecució religiosa que es desencadenà; també hi hagué la instrumentalització d’aquests fets per part del franquisme i del seu pacte amb l’Església, sobretot amb la jerarquia i tot el que seria el discurs nacionalcatòlic, que identifica franquisme amb defensa de la catolicitat. En un cert moment, cap als anys 50, hi hagué sectors de l’Església i dels cristians laics que comencen a posar en qüestió tot això perquè s’adonen del caràcter dictatorial del Règim, antipopular, classista, a favor dels sectors més benestants...
Cap als anys 50, hi hagueren sectors de l'Església catalana que posaren en qüestió el Règim i iniciaren un cert compromís social i polític en contra del franquisme. Això, però, no ho trobem entre l'alta jerarquia eclesiàstica
S’iniciaria llavors el que podríem anomenar un cert compromís social i polític d’alguns individus i fins i tot comencen a ser sensibles en alguns sectors; no en la jerarquia, no en els bisbes. Els caputxins, un orde mendicant que s’ha dedicat sempre als pobres, a la caritat, etc. coneixien la societat catalana i la misèria que hi havia. Per tant, eren una gent amb sensibilitat i coneixedors del caràcter del règim. Els caputxins sabien que se’ls posava en una situació complicada, però mai haurien pensat que hi hauria un setge. Però aquí hi havia la protecció d’un local religiós, que no pot ser envaït per la policia sense l’autorització expressa del bisbe. En aquell moment, hi havia un bisbe bastant curiós, monsenyor Modrego, que era un bisbe castrense, és a dir, mig militar. Era general de divisió, que no és poc! Ja havia estat castrense durant la guerra i llavors era general de divisió. El governador de Barcelona en aquell moment, Ibáñez Freire, era coronel i havia de quadrar-se davant el bisbe, perquè era general i ell no.
Quan el bisbe de Barcelona es rentà les mans amb la tancada al convent, Franco donà personalment l'ordre d'entrar-hi
Modrego, tot i que podia entendre certes coses, no deixava de ser un bisbe franquista. Es va acabar rentant les mans i no va defensar els caputxins. Va mirar cap a una altra banda, i llavors va ser quan la policia va entrar. Això es va arribar a discutir al consell de ministres, i el mateix Franco va ser qui va acabar donant l’ordre d’entrar, sabent que en Modrego no s’hi oposaria. Hem arribat doncs a la Caputxinada. Va ser impossible, tot i que els estudiants ho van intentar, de fer la reunió a les facultats... Van veure-ho molt difícil. Primer, perquè les facultats estaven molt vigilades. S’enunciava des de feia setmanes la celebració d’un acte de constitució del Sindicat Democràtic, però ni el dia ni el lloc. Es van explorar diversos llocs i es va arribar a la conclusió que, tal com feia CCOO a l’hora de triar els llocs més segurs, aquests eren els religiosos. Es triarien els caputxins pel fet que estaven a la part alta de Barcelona, en aquell moment poc urbanitzat, i perquè era més fàcil anar allà que en qualsevol altra part de la ciutat; i ja no parlem de les facultats, plenes de policia secreta... els quals, per altra banda, no eren massa difícils d’identificar.
Allò que es volia fer es va aconseguir: la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar
Eren ben pocs els que sabien el lloc on es faria l’acte. Es va aconseguir mobilitzar a 500 delegats de curs i facultats en poques hores i van aconseguir també portar a intel·lectuals, professors, i també algun o altre periodista. Què en destacaríem, d’aquests tres dies en què es va dur a terme la Caputxinada? Jo diria primer que es va poder fer allò que es volia fer. És a dir, la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar; això ja es va fer la tarda del dia 9. Per tant l’objectiu fonamental es va aconseguir. Evidentment allò s’hauria d’haver acabat cap a les 9 del vespre, però com que estaven encerclats per la policia i varen decidir no sortir, en solidaritat els intel·lectuals i els professors s’hi varen quedar. Només varen sortir els periodistes. Hi havia uns quants periodistes convidats: natius i estrangers que van escampar de seguida la notícia. La mateixa policia demanava la seva marxa de forma específica amb un “los periodistas que salgan”. Des de dins es va recomanar als periodistes que sortissin. Algun es va voler quedar, però es va dir que sortissin tots. Més enllà d’aquest col·lectiu, es va dir que es quedessin només aquells que volguessin. No obstant això, no va sortir ni un dels altres convidats i cap dels delegats estudiantils. Hem parlat de molts agents, ara ha sortit el tema dels intel·lectuals. Quina importància els hi atorgues? En destacaries algun? D’entrada allà hi havia la figura referencial de Jordi Rubió Balaguer, que tenia gairebé 80 anys. Era un home represaliat pel franquisme i que havia estat director de la Biblioteca de Catalunya. Era referent per molts motius. El fet que ell, que podia ser l’avi de tots aquells estudiants es mantingués allà, es volgués quedar fins al final i elaborés, segurament, el discurs més important de l’acte; un discurs preciós adreçat als estudiants universitaris. Alguns altres de la generació de la guerra com el Joan Oliver (Pere Quart) i altres més joves com l’Antoni Tàpies, que ja començava a ser un dels grans pintors mundials. De fet, l’impacte que el Tàpies fóra allà dins va servir per escampar-ho a tot arreu.
La presència de figures com Jordi Rubió Balaguer, Joan Oliver o Tàpies va servir per escampar el fet a tot arreu
Destacaria com a més compromesos, per una banda, a Manuel Sacristán (professor de filosofia que havia estat expulsat aquell mateix curs) que és un dels promotors, ja que el Manifest per una universitat democràtica el va redactar ell -evidentment després els delegats el retoquen i hi afegeixen coses per fer-lo seu. També s’ha de tenir en compte que ell actua com a portaveu del professorat. A més, tothom sabia que era del PSUC, però dins l’antifranquisme ell generava un consens amplíssim, de manera que ningú troba excessiu que qui parli en nom dels professors en aquell acte sigui el Manuel Sacristán.
El SDEUB resistirà un curs més, però serà escapçat després. Tot i així, el moviment universitari no desapareix, sinó que adopta altres formes. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques
D’acord. Ens trobarem que després d’aquests 3 dies es rebrà l’ordre directa des del Consell de Ministres, per disposició de Franco mateix, que es desallotgi el convent. Quin paper tindrà a partir de llavors (després de la Caputxinada) el moviment estudiantil a diferència de com ho havia fet fins llavors? Quin paper jugarà el SDEUB? Això és important. El SDEUB resistirà un curs més, però després serà escapçat, perquè hi haurà una repressió brutal. Tots els delegats seran sancionats de forma més o menys dura; els de la Caputxinada tots, però els del curs següent el mateix. Alguns acabaran davant del Tribunal de Orden Público (TOP), fent la mili al Sàhara o a Melilla i allargant el servei militar; expulsats i havent d’haver de fer la carrera quan tornin de la mili i fora del districte, havent d’anar a Madrid, Galícia, Bilbao... Però tot i la repressió brutal i la desaparició del SDEUB, no desapareix el moviment universitari. Pren altres formes d’acció i d’agitació a partir del 1968 i 1969, sobretot fins al 1973 esdevindrà més minoritari i més radical, que paralitza les facultats, que s’enfronta amb la policia més durament i amb les autoritats i que aconsegueix una cosa claríssimament: parar la universitat. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques. A partir del 1973 i 1974, quan es veu venir la fi biològica del Generalísimo, el moviment universitari es desprèn d’aquestes formes més radicals i més minoritàries i es va progressivament afegint a un moviment general de masses contra el franquisme. Hi hauran dos temes importants que refaran el moviment. Per una banda, la lluita contra la Ley General de Educación, més concretament contra els plans d’estudis de Suárez, el qual era l’encarregat d’una reforma –en el marc de les reformes tecnocràtiques– que va ser brutal. Per altra banda lligar-se a organismes com l’assemblea de Catalunya. Llavors tot i que ha estat molt radical (lligat a comitès d’acció) amb accions molt violentes com l’assalt famós al rectorat en el qual es va llençar el bust de Franco per la finestra entre moltes d’altres, el moviment torna vinculant-se a tots els moviments populars. Per què torna? Perquè gran part, la immensa part de la gent del SDEUB, no són els delegats i subdelegats sinó els militants que ja han acabat la carrera i que estan involucrats en els partits polítics, en els col·legis professionals, en les associacions de veïns, etc., esdevenint moltes vegades els tècnics i experts d’aquests en aquests espais. Estaran a tot arreu; a entitats de la societat civil, en els partits clandestins i en la revifalla de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta generació (la generació del 66), és la generació que trenca més radicalment amb el franquisme i que serà la gran protagonista no solament del que passa a la universitat l’any 1966, sinó que seran els grans protagonistes de la lluita antifranquista, de la transició i de la creació de la democràcia.
Molts dels delegats universitaris durant la Caputxinada acabarien sent diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, acadèmics, etc.
Aquesta generació, si es repassa la llista no solament de la Caputxinada, sinó dels delegats, i mires aquests 20 anys posteriors on són, et quedes de pedra. Diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, catedràtics d’universitat; gent que està en el món professional i cultural destacant moltíssim. Això marca a una generació. Alguns tindran més protagonisme potser després, que en aquell moment, però vaja, ens podrem arribar a trobar ministres més endavant. L’Ernest Lluch i el Narcís Serra sense anar més lluny. Has anat donant resposta a moltes de les coses que et volíem preguntar. Ens has explicat que no podíem fer paral·lelismes reals i per tant no t’ho preguntaré i em dono per contestat. Abans d’acabar però,  et volíem demanar quelcom més. Estem atorgant molta importància al moviment estudiantil; aquest ha sigut un agent transformador de la societat catalana i espanyola més enllà de l’època franquista? Jo penso que després no tant. És a dir, el moviment estudiantil canvia. Participa als anys 80 i 90 de la transformació de la universitat en un paper més passiu, ja que seran més protagonistes els professors. Molta part del professorat jove són provinents d’aquesta generació del 1966 que esmentàvem. Són els que transformen la universitat catalana amb la complicitat dels estudiants. Els claustres i els equips rectorals durant aquells anys estaven conformats en gran part per persones que havien estat participant en el SDEUB. Els estudiants tindran un paper important, però en aquest cas els professors tindran un paper més destacat. Això s’esgotarà en part als anys 90 i la universitat entra en una paràlisi de model. S’ha massificat molt, s’ha fragmentat molt i aquí entren aspectes d’organització general i aspectes i el gran debat de què serveix la universitat, en el qual participen estudiants i professors. La meva opinió personal és que des del 2000 al 2015 no se sap per on navega. No veig ni en professors, ni en estudiants, ni en autoritats, que quedi clar el model de cap a on es vol anar. Això és un repte pels que en formeu part ara mateix.
El moviment universitari canvia i anirà adoptant un paper cada vegada més passiu en els 80 i 90, cedint protagonisme als professors
Per acabar m’agradaria fer-te una darrera pregunta. Tu vas viure de primera la Caputxinada, tot i que no hi fossis a dins del convent, ja que participaràs en manifestacions i mobilitzacions (en aquells mateixos dies per exemple). Una de les reflexions que hauríem de fer nosaltres com a historiadors i que per això et pregunto és: com a historiador, com has d’estudiar un fet que has viscut? La història del temps present, i molt més si ets testimoni, pot quedar una mica distorsionada per la teva visió subjectiva. Jo he intentat relativitzar-ho, tenint en compte que hi ha molts testimonis; jo he intentat parlar amb d’altres i el que trobes són petites diferències que al cap i a la fi són matisos. La mateixa valoració que faig a l’acte de commemoració al avui Paranimf de la Universitat de Barcelona i que us he transmès a vosaltres té el consens de la immensa majoria d’aquella generació i el membres del SDEUB concretament. Ens hem passat els discursos de les intervencions que faríem avui abans per llegir-los i han estat coneguts pels organitzadors, els quals ens han dit: “endavant, que pensem igual”. Per què? Doncs, perquè em distancio i cal ser suficientment rigorós per no exagerar; però sobretot, per trobar els punts que són fonamentals de cara a explicar-ho a la societat d’avui, a la gent com vosaltres que no havíeu ni nascut, per exemple. Moltes gràcies, Borja, pel teu temps i les teves aportacions, sobretot tenint en compte que has d'intervenir en uns minuts a l'acte del 50è aniversari de la Caputxinada. Ens ha agradat molt poder comptar amb la teva presència. A vosaltres. Sempre   <a rel="license" href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/"><img alt="Llicència de Creative Commons" style="border-width:0" src="https://i.creativecommons.org/l/by-nc/4.0/88x31.png" /></a><br />Aquesta obra està subjecta a una llicència de <a rel="license" href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Entrevista
Nom i Cognoms: Borja de RiquerFormació acadèmica: Llicenciat a la Universitat de Barcelona (1968), catedràtic per la Universitat Autònoma de Barcelona (1988)Línies de recerca: Història contemporània d'Espanya i Catalunya, catalanisme, regionalisme, franquismePublicacions principals:
  • Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977)
  • Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972)
  • El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb Joan B. Culla
  • L’últim Cambó (1936-1947) (1996);
  • Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya (2000)
  • “Escolta Espanya”. La cuestión catalana en la época liberal (2001);
  • Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006, que codirigir);
  • Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007);
  • La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares)
  • Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político (2013).

Avui ens trobem a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb en Borja de Riquer, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ens trobem aquí perquè avui, al paranimf de la UB, hi ha un acte en record dels 50 anys de la “Caputxinada” i hi intervindrà d’aquí uns minuts. Ens ha concedit amablement aquesta entrevista abans d’entrar-hi.

Riquer és un home tranquil, amb pas ferm i sostingut; passeja amb la mateixa agilitat i seguretat amb la qual exposa els fets històrics. És impossible que ningú no quedi embadalit per la contundència i claredat del discurs del professor… Potser la prova és que una entrevista que havia de durar 30 minuts va acabar durant-ne 50. I ho tornaríem a fer. DSC_0077

Jordi Vives: Igual que Tony Judt, aquest barceloní nascut l’any 1945 ha viscut en carn pròpia alguns dels esdeveniments històrics dels quals més endavant ell mateix donarà cobertura científica. Especialista en història d’Espanya i Catalunya en els segles XIX i XX, el catedràtic s’ha guanyat una justa reputació en aquests camps. Seves són algunes obres fonamentals d’investigació, les últimes de les quals tracten sobre el catalanisme conservador durant la II República i la Guerra Civil centrant-se en la figura de Francesc Cambó. La més important, però, és l’obra que es troba emmarcada en els volums Historia de España editat per l’editorial Crítica i coordinada pels doctors Villares i Fontana, i dels quals ell va fer el volum La Dictadura de Franco, on analitza de manera solvent i rigorosa el període del 1939-1975.

M’agradaria començar amb una cita d’aquest llibre, concretament el capítol que tracta sobre els estudiants i en el qual explica com es desenvoluparà la Caputxinada, quins antecedents té i cap a on anirà: “La lucha de los estudiantes logrará crear grandes problemas en el gobierno al extenderse diversas universidades y actuará como uno de los principales elementos de descredito y deslegitimación del régimen franquista”. Dit això, com definiries la Caputxinada i com s’hi arriba, Borja?

Tot i que ja ha esdevingut un tòpic, a mi no m’agrada parlar de “Caputxinada”. Jo crec que el més rellevant és la constitució d’un òrgan propi d’estudiants de caràcter democràtic en un procés d’enfrontament amb les autoritats acadèmiques i polítiques, perquè aquest és un episodi extraordinari i insòlit.

Cal pensar que no hi ha exemples similars. No hi ha cap cas que en un règim feixista, en una universitat, hi hagi un procés ampli d’estudiants que, democràticament, vulguin crear una organització pròpia enfrontada a la del règim. És un cas únic i insòlit i el cas de Barcelona és encara més remarcable que el d’altres llocs de l’estat espanyol com Madrid, Sevilla o Granada, on va haver-hi processos similars. Perquè el de Barcelona va tenir, primer, una força i un suport molt més massiu que enlloc i, després, perquè va haver-hi l’acte espectacular de constituir-se en una assemblea de quasi 500 delegats, tots elegits pels seus companys, que va ser encerclada i assetjada per la policia per convertir-la en un incident més. 

El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. El Règim perd la batalla a la universitat

Però no és la Caputxinada, el fet important. El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. Per exemple, en les eleccions convocades pel sindicat, que foren declarades il·legals pel rector García Valdecasas, van participar el 80 o el 90% dels matriculats, i a les eleccions oficials de les APE [Asociaciones Profesionales de Estudiantes] convocades oficialment en algunes facultats com la de lletres no va participar ni el 7%, tot i que amenaçaven en treure les beques al becaris. Un suport d’aquesta envergadura durant la dictadura és una cosa excepcional. És un desafiament! 

Entrevistat i entrevistador, en un moment de l'entrevista

Entrevistador (esuqerra) i entrevistat (dreta), en un moment de la ‘conversa’

Això s’ha d’estudiar en paral·lel a la constitució de Comissions Obreres (CCOO), perquè són paral·leles i coetànies. Ambdues són organitzacions nascudes d’una base de protesta que exigeixen ser reconegudes com a legals i esdevenen un desafiament a la dictadura. Això posa a les autoritats polítiques en un greu compromís: si accepten el sindicat democràtic de Comissions Obreres, si el legalitzen, és una victòria de l’oposició i una desfeta del règim brutal. Si la reprimeixen, com faran, el que demostraran és que malgrat els discursos ‘desarrollistes’ i aperturistes d’alguns tecnòcrates, el règim no té altre política que la repressiva. Això el desemmascara i queda deslegitimitzat a ulls dels estudiants. Com rebran els molts estudiants que han votat, que persegueixin i reprimeixen els seus delegats electes? El règim perd la batalla a la universitat.

Tot i que ja hem entrat a gran trets en els fets de la Caputxinada [llegiu els dos articles El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada: http://bit.ly/1Rzozvq i http://bit.ly/1YMMU6h], com s’arriba a aquests fets? Quina importància tenen els fets de Madrid del 58 i l’homenatge a Ortega y Gasset? Com passem d’aquests fets a la Caputxinada del 68?

És impossible entendre la creació d’aquests sindicats democràtics universitaris sense veure que és un procés que ve d’abans i es caracteritza per dues coses: en primer lloc per l’existència d’una organització oficial franquista, el Sindicato Español Universitario (SEU), que és una organització imposada i dirigida pels “delegados nacionales”, com Rodolfo Martín Villa, que va ser delegat  fins l’any 64; i el que jo nomeno la irrupció d’una nova generació a la universitat, aquella gent nascuda després de la Guerra Civil que portarà un sistema de valors i unes actituds crítiques diferents de les anteriors.

Això es fa palès a l’Assemblea Lliure del Paranimf. El 21 de febrer del 1957, per primer cop, els estudiants de la Universitat de Barcelona es reuneixen lliurement. Gairebé un miler d’estudiants es reuneixen i allà aproven un manifest que, entre altres coses, afirma que volien una organització pròpia, no vinculada al SEU i que desitjaven una renovació de la vida universitària enfront d’uns plans d’estudis caducs i un sistema de valors que estava imposat pel règim franquista.

Això és l’inici. Hi haurà una fortíssima repressió, però malgrat això, és evident que continuen per sota organitzacions, comitès universitaris creats a instàncies dels estudiants més motivats, que van mantenint caliu amb una estratègia que inicialment serà ocupar el SEU des de dins. És a dir, presentar-se a les eleccions a nivell de base als cursos de les facultats i guanyar-les.

Recordem que el màxim a que podien presentar-se era a ser delegats dels cursos de les facultats.

Exacte. Aquest és el procés que va des del 58 fins al 64. En aquest any es veu que, si bé això s’ha aconseguit de forma claríssima (fins i tot hi ha un informe del governador civil de Barcelona dient que “los estudiantes de Barcelona se han apartado totalmente del Régimen”, és a dir, ja no els controlaven), es veu que és insuficient, que s’ha de fer un salt polític i que no es podia democratitzar una organització autoritària. El que s’ha de fer és crear una organització pròpia sense cap mena d’hipoteca vinculant al règim.

Això no es fa de cop. S’elabora en un procés de discussió que dura més d’un curs. Per exemple, s’organitzen unes Jornades de Renovació Universitària. En aquestes setmanes, estudiants i alguns professors parlen en què hauria de consistir la renovació de la universitat. Es parla de tot: plans d’estudis, de formes d’accés, de la relació amb la societat, de la relació amb la cultura i, evidentment, de l’organització del estudiants i  a partir d’aquí comença a difondre’s la idea que havia d’anar-se cap a una organització pròpia, i que hi tenien dret.

El 1965, en l’Assemblea de Districte a Barcelona, els delegats de les facultats aprovarien la creació d’una organització d’estudiants pròpia. Això és tan important que el govern de Franco es veu obligat a dissoldre el Sindicato Español Universitario i crear una organització diferent

I no és fins el 1965, en l’Assemblea de Districte (perquè era el districte de Catalunya i Balears) a Barcelona, on els delegats de les facultats aproven la creació d’una organització d’estudiants pròpia, al marge del SEU. Això és tant important que, a Madrid, el govern de Franco es veu pràcticament obligat a dissoldre el SEU i crear una organització diferent: les APE, l’Asamblea Profesional de Estudiantes.

Això també s’ha d’entendre en el marc de tensions entre falangistes i tecnòcrates de l’Opus Dei, en el marc polític del règim. Els tecnòcrates de l’Opus havien entrat al govern amb un discurs modernitzador, de reformes econòmiques i administratives però mantenint les mateixes estructures autoritàries de la dictadura; és a dir, el seu discurs era que podien modernitzar el règim sense alterar el resultat de la victòria militar de 1939. Per això fan uns discursos de modernitzar, d’obertura, d’obrir el règim a certes sensibilitats que poguessin haver-hi en la societat. En això s’enfronten als sectors falangistes més durs, que defensaven unes institucions més primigènies; i aquí estan, per exemple, els dirigents del SEU.

La liquidació del SEU i la imposició de les APE respon a això: els tecnòcrates diuen “fem una cosa nova, no lligada a la Falange, ni al partit ni res” i creen aquesta contradicció: la Asociación Profesional de Estudiantes. Si són professionals, no són estudiants, no? En qualsevol cas, el que volen és treure-li el caràcter blau, falangista, i fer-lo veure com una cosa nova i moderna. Però això no resistirà la primera prova de la protesta. Neix l’any 65 i és boicotejada immediatament perquè als estudiants ja no els interessa un succedani del SEU de l’Opus amb un altre nom. Ja estan per l’organització pròpia.

Per exemple a Madrid i València es van discutir quines estratègies se seguirien; Madrid van boicotejar les eleccions de l’APE sense anar més enllà, tot i que ja hi havia la idea de crear un sindicat d’estudiants pròpia, i a València va passar una cosa similar. A Barcelona es va prendre una altre decisió.

A Barcelona les coses estan més madures, més avançades, per tant a Barcelona es diu “no només les boicotejarem, abans farem les nostres; unes eleccions lliures, encara que les autoritats no vulguin i després boicotejarem això”. A Madrid hi ha allò que en diem ‘divisió d’opinions’ perquè hi ha facultats on les APE van fer eleccions, amb participació no massa alta, això sí. Ortega Ascós era delegat de la facultat de dret de Madrid perquè l’havien escollit, és a dir, a Madrid hi ha alguns sectors encara propers al règim i en algunes facultats van aconseguir tirar endavant les seves eleccions; a altres les boicotegen clarament. A Barcelona, però, es pot anar molt més enllà. 

M’agradaria puntualitzar alguns aspectes abans de continuar. Hem vist, doncs, com certificaves, que el SEU era una espai teòricament de masses com seria la “Sección Femenina”, la “División Nacional del Trabajo” o els “Sindicatos Verticales”. El SEU era un símbol més del franquisme, on s’intentava enquadrar de manera massiva tots els estudiants universitaris i que quedarà obsolet i acabarà sent dissolt de manera oficial l’any 65 per donar peu a les APE, les quals seran boicotejades…

Veiem per primer cop que una institució de masses del Règim es declara ineficaç i és substituïda. Lligat amb tot això, la reflexió que fan els estudiants és el fet de traçar, com bé has dit, a través de les jornades de renovació universitàries, un conglomerat d’actes culturals i una ebullició del moviment estudiantil. Els estudiants creien que s’hauria de fer alguna cosa més per aconseguir aquesta renovació o creien que es podia regenerar la universitat des de dins del propi règim autoritari? Aquesta reflexió portarà al moviment a tenir connexions amb l’antifranquisme?

Evidentment. Per exemple, en les Setmanes de Renovació Universitària es va convidar a moltíssima gent (intel·lectuals, professionals…), notòriament gent d’oposició, demòcrates o molta gent d’esquerres a participar-hi i a donar la seva opinió sobre la universitat i el seu paper. És evident que d’allà sorgí un element fonamental: no podia haver-hi una illa democràtica en un context no democràtic.

En les Setmanes de Renovació Universitària es fa evident que no es podia pretendre una illa democràtica (la universitat) en un context dictatorial. També calia descobrir fins on arribava la prepressió del Règim

N’eren conscients, però calia forçar les coses i descobrir fins on era capaç, el Règim, d’arribar en la seva repressió i fins on podien, els estudiants, mobilitzar la gent. Se sabia que tard o d’hora això acabaria portant a un conflicte. Era evident, però era un tipus d’estratègia nova. Els estudiants ja no eren els quatre gats dels anys quaranta i cinquanta que feien pintades durant la nit per a que no els veiés la policia. Ara, amb la paralegalitat, la immensa majoria dels estudiants votaven una organització pròpia al marge del règim.

El rector Valdecasa va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula i va expulsar del districte a més de 1000

És totalment excepcional: mobilitzar el 70-80% dels estudiants en front de les prohibicions del rector no era un assumpte menor. Cal pensar que el rector Valdecasas va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula, va expulsar del districte amb pèrdua de curs a més de 1000; i aquests, a sobre, van patir repressió de caire governatiu, penal i militar! I malgrat tot això, el moviment va continuar! Se sabia que hi hauria repressió, tot i que l’abast i les formes concretes, no; se sabia que acabaria en una topada. Però què s’havia de fer? Mostrar que hi havia una generació inconformista. Jo parlo de la generació “Diguem no”, del Raimon, que diu “no” a tantes coses.

Això m’agradaria lligar-ho amb el canvi que hi ha de la universitat dels anys 40-50 a la dels seixanta. Tu comentes molt bé en el llibre [La dictadura de Franco; Crítica, 2010] el canvi que hi haurà en el nombre d’estudiants i professors. La universitat es trobava amb uns 20.000 estudiants…

Uns 22.000-24.000 en l’època de la Caputxinada. Això significa, i així ho diré en el meu discurs [parla de la seva intervenció en l’acte oficial de commemoració del 50è aniversari de la Caputxinada en el paranimf de la Universitat de Barcelona], que dels nois i noies de 18 anys n’entraven molt pocs a la universitat: de cada 100, quatre n’entraven i 96 no. Eren una clara minoria. Avui dia entra a la universitat el 40% de la població. Eren una dècima part de l’actual. I, en certa mesura, era classista: hi anaven els fills de les classes altes i mitjanes, no hi havia fills de treballadors, perquè el sistema ja havia anat filtrant durant tota la secundària bona part dels sectors populars de la societat.

La universitat del moment era molt minoritària i, fins a cert punt, classista, atès que no hi entraven els joves de les classes menestrals

Per tant, era una universitat minoritària, amb poca gent, però que es va sensibilitzar i comprometre ràpidament. És sorprenent que, malgrat les amenaces, s’aconseguís votar i d’aquesta manera. Recordo com les monges de la meva classe, les quals eren adoctrinades per la seva superior sobre allò que havien de votar a les eleccions oficials, es van negar a votar; desobeint així a les seves superiors i sent ovacionades per tots els companys. Tot plegat era una cosa insòlita.

De totes maneres, tu has comentat que no hi havia massa estudiants, però els anys seixanta, coneguts com a aperturistas, són coneguts en termes econòmics com aquells ens els quals Espanya tindrà el creixement més important del segle XX. Llavors, d’alguna manera influirà l’augment dels estudiants, tot i que siguin classes mitjanes…

Sí, però aquesta universitat que ara té 20.000 estudiants, a l’any 75 en tindrà 35.000… Haurà crescut molt, però és que partia de tant baix… Naturalment, hi ha una incorporació de molts nois, però fins a arribar a les xifres actuals hi ha molta diferència. Actualment, cada any, a les proves d’accés, quanta gent hi ha? A Catalunya, em sembla recordar, n’hi ha 30-40.000; en aquell moment n’entraven a la universitat uns 1.000-1.500 estudiants. També hi havia menys habitants, però hi havia més de 5.000.000 de persones, igualment!     

Relacionat amb el creixement de les universitats i de l’accés encara baix a la universitat, com és que l’estratègia del PSUC o l’estratègia comunista entra i ho lliga amb un espai paral·lelament molt més proletaritzat com Comissions Obreres (CCOO) i que tindrà quasi el mateix efecte o més?

Perquè és una estratègia que en el fons és relativament similar. Quines estratègies tenien els partits opositors fins als 60? Una resistència clandestina i intentar mobilitzar la gent tot prenent unes precaucions que feien molt difícil arribar a molta gent. El canvi d’estratègia, en què consisteix?

En el setembre del 66, en el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses

Tant a nivell universitari com a nivell de CCOO, aprofitar la legalitat. En el món universitari, les eleccions del SEU; en l’obrer, les eleccions sindicals. El setembre del 66, el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses: del metall, del tèxtil, de la construcció… Una victòria tan brutal, que Martín Villa afirma que els comunistes havien guanyat. Es van adonar que CCOO havia guanyat les eleccions.

Llavors, la gent del PSUC, que eren una minoria molt ben formada políticament i amb un tacte especial, s’adonaren que calia canviar les coses: l’oposició no podien ser quatre gats. Calia mobilitzar la majoria de la gent, i no traient-la al carrer per cridar consignes directes contra el franquisme, sinó a partir de mobilitzacions per reclamar drets. En el cas dels estudiants, eren drets que passaven per la pròpia associació lliure, una millor universitat, etc. Amb això sí que la majoria de la gent et podia seguir: a partir de les necessitats més properes.

La gent del PSUC s’adonà que calia massificar la resistència al Règim

CCOO també ho fa. No proclama acabar amb la dictadura, sinó que busca presentar plataformes reivindicatives: salaris, condicions laborals, contractes… Això la gent sí que podia sentir-ho com a propi, perquè són necessitats i mobilitzen. Aquest és el gran canvi qualitatiu dels anys seixanta: la capacitat de mobilitzar milers de persones per problemes propis que acabaran polititzant-se, evidentment, perquè la dictadura es negarà contínuament a cedir i reprimirà i sancionarà.

Estem parlant de persones implicades. I en el context de lluita del moviment estudiantil, un dels agents fonamentals en la mobilització serà el professorat. Què en podríem dir d’aquest?

El professorat dels seixanta serà diferent del dels setanta. El dels seixanta és un professorat que ha estat contractat per una universitat una mica més massificada. És jove, no numerari; és a dir, no fixe. Aquí hi ha una notable diferència: la majoria dels fixes, els catedràtics, són gent (globalment) bastant conservadora; no necessàriament del Règim, però poc disposada a arriscar-se… Tot i que sempre hi haurà algun catedràtic que estarà en una certa complicitat amb el moviment universitari.

El professorat nou és molt jove i sintonitza bé amb les demandes de l’alumnat. Després de la Caputxinada, 30 professors seran sancioants i expulsats.

Per contra, el professorat nou, jove, molt d’ell de la generació del Paranimf, és una gent que sintonitza amb l’alumnat. En l’exposició que farà avui Ramon Torrent [a l’acte de commemoració] es tracta la relació professors-joves en el moviment. Això és molt important: cal pensar que després de la Caputxinada hi haurà 30 professors que seran sancionats i expulsats. Potser no eren la majoria, però començaven a ser un nucli important.

Aquí sí que s’estableixen unes relacions de complicitat, perquè estan bastant d’acord amb això. I amb tot això, alguns d’aquests professors són del PSUC; de la mateixa manera que entre els delegats també en trobem, sobretot entre els més destacats. I és interessant de veure que seran escollits sempre des de baix. Per exemple, el delegat de la facultat de lletres, en Paco Fernández, el votaven tots els delegats de curs de la facultat: va guanyar amb el 80% dels vots… i, per descomptat, sabien que era del PSUC. Allò que deia era el que la gent pensava, i la gent li donava confiança en retorn. Aquí també es trenca aquest tabú que els comunistes del PSUC portaven cua i banyes; desapareix el sectarisme. Això també és un element nou.  DSC_0092

L’Església tenia els seus tentacles en l’educació en aquella època. Com podem entendre que els poders religiosos, que històricament, analitzant els segles XIX i XX, són defensors del conservadorisme, o la part més dretana de la societat, de les elits, etc. acabin tenint aquesta relació amb el moviment estudiantil?

Bé, a l’Església catalana s’anà produint un cisma intern; també en el món dels cristians, diria. És evident que hi ha hagut el trauma de la guerra i la persecució religiosa que es desencadenà; també hi hagué la instrumentalització d’aquests fets per part del franquisme i del seu pacte amb l’Església, sobretot amb la jerarquia i tot el que seria el discurs nacionalcatòlic, que identifica franquisme amb defensa de la catolicitat.

En un cert moment, cap als anys 50, hi hagué sectors de l’Església i dels cristians laics que comencen a posar en qüestió tot això perquè s’adonen del caràcter dictatorial del Règim, antipopular, classista, a favor dels sectors més benestants…

Cap als anys 50, hi hagueren sectors de l’Església catalana que posaren en qüestió el Règim i iniciaren un cert compromís social i polític en contra del franquisme. Això, però, no ho trobem entre l’alta jerarquia eclesiàstica

S’iniciaria llavors el que podríem anomenar un cert compromís social i polític d’alguns individus i fins i tot comencen a ser sensibles en alguns sectors; no en la jerarquia, no en els bisbes. Els caputxins, un orde mendicant que s’ha dedicat sempre als pobres, a la caritat, etc. coneixien la societat catalana i la misèria que hi havia. Per tant, eren una gent amb sensibilitat i coneixedors del caràcter del règim.

Els caputxins sabien que se’ls posava en una situació complicada, però mai haurien pensat que hi hauria un setge. Però aquí hi havia la protecció d’un local religiós, que no pot ser envaït per la policia sense l’autorització expressa del bisbe. En aquell moment, hi havia un bisbe bastant curiós, monsenyor Modrego, que era un bisbe castrense, és a dir, mig militar. Era general de divisió, que no és poc! Ja havia estat castrense durant la guerra i llavors era general de divisió. El governador de Barcelona en aquell moment, Ibáñez Freire, era coronel i havia de quadrar-se davant el bisbe, perquè era general i ell no.

Quan el bisbe de Barcelona es rentà les mans amb la tancada al convent, Franco donà personalment l’ordre d’entrar-hi

Modrego, tot i que podia entendre certes coses, no deixava de ser un bisbe franquista. Es va acabar rentant les mans i no va defensar els caputxins. Va mirar cap a una altra banda, i llavors va ser quan la policia va entrar. Això es va arribar a discutir al consell de ministres, i el mateix Franco va ser qui va acabar donant l’ordre d’entrar, sabent que en Modrego no s’hi oposaria.

Hem arribat doncs a la Caputxinada. Va ser impossible, tot i que els estudiants ho van intentar, de fer la reunió a les facultats…

Van veure-ho molt difícil. Primer, perquè les facultats estaven molt vigilades. S’enunciava des de feia setmanes la celebració d’un acte de constitució del Sindicat Democràtic, però ni el dia ni el lloc.

Es van explorar diversos llocs i es va arribar a la conclusió que, tal com feia CCOO a l’hora de triar els llocs més segurs, aquests eren els religiosos. Es triarien els caputxins pel fet que estaven a la part alta de Barcelona, en aquell moment poc urbanitzat, i perquè era més fàcil anar allà que en qualsevol altra part de la ciutat; i ja no parlem de les facultats, plenes de policia secreta… els quals, per altra banda, no eren massa difícils d’identificar.

Allò que es volia fer es va aconseguir: la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar

Eren ben pocs els que sabien el lloc on es faria l’acte. Es va aconseguir mobilitzar a 500 delegats de curs i facultats en poques hores i van aconseguir també portar a intel·lectuals, professors, i també algun o altre periodista. Què en destacaríem, d’aquests tres dies en què es va dur a terme la Caputxinada?

Jo diria primer que es va poder fer allò que es volia fer. És a dir, la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar; això ja es va fer la tarda del dia 9. Per tant l’objectiu fonamental es va aconseguir. Evidentment allò s’hauria d’haver acabat cap a les 9 del vespre, però com que estaven encerclats per la policia i varen decidir no sortir, en solidaritat els intel·lectuals i els professors s’hi varen quedar. Només varen sortir els periodistes. Hi havia uns quants periodistes convidats: natius i estrangers que van escampar de seguida la notícia. La mateixa policia demanava la seva marxa de forma específica amb un “los periodistas que salgan”. Des de dins es va recomanar als periodistes que sortissin. Algun es va voler quedar, però es va dir que sortissin tots. Més enllà d’aquest col·lectiu, es va dir que es quedessin només aquells que volguessin. No obstant això, no va sortir ni un dels altres convidats i cap dels delegats estudiantils.

Hem parlat de molts agents, ara ha sortit el tema dels intel·lectuals. Quina importància els hi atorgues? En destacaries algun?

D’entrada allà hi havia la figura referencial de Jordi Rubió Balaguer, que tenia gairebé 80 anys. Era un home represaliat pel franquisme i que havia estat director de la Biblioteca de Catalunya. Era referent per molts motius. El fet que ell, que podia ser l’avi de tots aquells estudiants es mantingués allà, es volgués quedar fins al final i elaborés, segurament, el discurs més important de l’acte; un discurs preciós adreçat als estudiants universitaris.

Alguns altres de la generació de la guerra com el Joan Oliver (Pere Quart) i altres més joves com l’Antoni Tàpies, que ja començava a ser un dels grans pintors mundials. De fet, l’impacte que el Tàpies fóra allà dins va servir per escampar-ho a tot arreu.

La presència de figures com Jordi Rubió Balaguer, Joan Oliver o Tàpies va servir per escampar el fet a tot arreu

Destacaria com a més compromesos, per una banda, a Manuel Sacristán (professor de filosofia que havia estat expulsat aquell mateix curs) que és un dels promotors, ja que el Manifest per una universitat democràtica el va redactar ell -evidentment després els delegats el retoquen i hi afegeixen coses per fer-lo seu. També s’ha de tenir en compte que ell actua com a portaveu del professorat. A més, tothom sabia que era del PSUC, però dins l’antifranquisme ell generava un consens amplíssim, de manera que ningú troba excessiu que qui parli en nom dels professors en aquell acte sigui el Manuel Sacristán.

El SDEUB resistirà un curs més, però serà escapçat després. Tot i així, el moviment universitari no desapareix, sinó que adopta altres formes. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques

D’acord. Ens trobarem que després d’aquests 3 dies es rebrà l’ordre directa des del Consell de Ministres, per disposició de Franco mateix, que es desallotgi el convent. Quin paper tindrà a partir de llavors (després de la Caputxinada) el moviment estudiantil a diferència de com ho havia fet fins llavors? Quin paper jugarà el SDEUB?

Això és important. El SDEUB resistirà un curs més, però després serà escapçat, perquè hi haurà una repressió brutal. Tots els delegats seran sancionats de forma més o menys dura; els de la Caputxinada tots, però els del curs següent el mateix. Alguns acabaran davant del Tribunal de Orden Público (TOP), fent la mili al Sàhara o a Melilla i allargant el servei militar; expulsats i havent d’haver de fer la carrera quan tornin de la mili i fora del districte, havent d’anar a Madrid, Galícia, Bilbao… Però tot i la repressió brutal i la desaparició del SDEUB, no desapareix el moviment universitari. Pren altres formes d’acció i d’agitació a partir del 1968 i 1969, sobretot fins al 1973 esdevindrà més minoritari i més radical, que paralitza les facultats, que s’enfronta amb la policia més durament i amb les autoritats i que aconsegueix una cosa claríssimament: parar la universitat. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques. A partir del 1973 i 1974, quan es veu venir la fi biològica del Generalísimo, el moviment universitari es desprèn d’aquestes formes més radicals i més minoritàries i es va progressivament afegint a un moviment general de masses contra el franquisme.

Hi hauran dos temes importants que refaran el moviment. Per una banda, la lluita contra la Ley General de Educación, més concretament contra els plans d’estudis de Suárez, el qual era l’encarregat d’una reforma –en el marc de les reformes tecnocràtiques– que va ser brutal. Per altra banda lligar-se a organismes com l’assemblea de Catalunya. Llavors tot i que ha estat molt radical (lligat a comitès d’acció) amb accions molt violentes com l’assalt famós al rectorat en el qual es va llençar el bust de Franco per la finestra entre moltes d’altres, el moviment torna vinculant-se a tots els moviments populars. Per què torna? Perquè gran part, la immensa part de la gent del SDEUB, no són els delegats i subdelegats sinó els militants que ja han acabat la carrera i que estan involucrats en els partits polítics, en els col·legis professionals, en les associacions de veïns, etc., esdevenint moltes vegades els tècnics i experts d’aquests en aquests espais. Estaran a tot arreu; a entitats de la societat civil, en els partits clandestins i en la revifalla de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta generació (la generació del 66), és la generació que trenca més radicalment amb el franquisme i que serà la gran protagonista no solament del que passa a la universitat l’any 1966, sinó que seran els grans protagonistes de la lluita antifranquista, de la transició i de la creació de la democràcia.

Molts dels delegats universitaris durant la Caputxinada acabarien sent diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, acadèmics, etc.

Aquesta generació, si es repassa la llista no solament de la Caputxinada, sinó dels delegats, i mires aquests 20 anys posteriors on són, et quedes de pedra. Diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, catedràtics d’universitat; gent que està en el món professional i cultural destacant moltíssim. Això marca a una generació. Alguns tindran més protagonisme potser després, que en aquell moment, però vaja, ens podrem arribar a trobar ministres més endavant. L’Ernest Lluch i el Narcís Serra sense anar més lluny.

Has anat donant resposta a moltes de les coses que et volíem preguntar. Ens has explicat que no podíem fer paral·lelismes reals i per tant no t’ho preguntaré i em dono per contestat. Abans d’acabar però,  et volíem demanar quelcom més. Estem atorgant molta importància al moviment estudiantil; aquest ha sigut un agent transformador de la societat catalana i espanyola més enllà de l’època franquista?

Jo penso que després no tant. És a dir, el moviment estudiantil canvia. Participa als anys 80 i 90 de la transformació de la universitat en un paper més passiu, ja que seran més protagonistes els professors. Molta part del professorat jove són provinents d’aquesta generació del 1966 que esmentàvem. Són els que transformen la universitat catalana amb la complicitat dels estudiants. Els claustres i els equips rectorals durant aquells anys estaven conformats en gran part per persones que havien estat participant en el SDEUB. Els estudiants tindran un paper important, però en aquest cas els professors tindran un paper més destacat. Això s’esgotarà en part als anys 90 i la universitat entra en una paràlisi de model. S’ha massificat molt, s’ha fragmentat molt i aquí entren aspectes d’organització general i aspectes i el gran debat de què serveix la universitat, en el qual participen estudiants i professors. La meva opinió personal és que des del 2000 al 2015 no se sap per on navega. No veig ni en professors, ni en estudiants, ni en autoritats, que quedi clar el model de cap a on es vol anar. Això és un repte pels que en formeu part ara mateix.

El moviment universitari canvia i anirà adoptant un paper cada vegada més passiu en els 80 i 90, cedint protagonisme als professors

Per acabar m’agradaria fer-te una darrera pregunta. Tu vas viure de primera la Caputxinada, tot i que no hi fossis a dins del convent, ja que participaràs en manifestacions i mobilitzacions (en aquells mateixos dies per exemple). Una de les reflexions que hauríem de fer nosaltres com a historiadors i que per això et pregunto és: com a historiador, com has d’estudiar un fet que has viscut?

La història del temps present, i molt més si ets testimoni, pot quedar una mica distorsionada per la teva visió subjectiva. Jo he intentat relativitzar-ho, tenint en compte que hi ha molts testimonis; jo he intentat parlar amb d’altres i el que trobes són petites diferències que al cap i a la fi són matisos. La mateixa valoració que faig a l’acte de commemoració al avui Paranimf de la Universitat de Barcelona i que us he transmès a vosaltres té el consens de la immensa majoria d’aquella generació i el membres del SDEUB concretament. Ens hem passat els discursos de les intervencions que faríem avui abans per llegir-los i han estat coneguts pels organitzadors, els quals ens han dit: “endavant, que pensem igual”. Per què? Doncs, perquè em distancio i cal ser suficientment rigorós per no exagerar; però sobretot, per trobar els punts que són fonamentals de cara a explicar-ho a la societat d’avui, a la gent com vosaltres que no havíeu ni nascut, per exemple.

Moltes gràcies, Borja, pel teu temps i les teves aportacions, sobretot tenint en compte que has d’intervenir en uns minuts a l’acte del 50è aniversari de la Caputxinada. Ens ha agradat molt poder comptar amb la teva presència.

A vosaltres. Sempre

 

<a rel=”license” href=”http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/”><img alt=”Llicència de Creative Commons” style=”border-width:0″ src=”https://i.creativecommons.org/l/by-nc/4.0/88×31.png” /></a><br />Aquesta obra està subjecta a una llicència de <a rel=”license” href=”http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/”>Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>