← “El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (I)

El triomf de l’esquerra va ser una autèntica sorpresa per a les forces de dreta, les quals van subestimar la crida popular a l’antifeixisme i la seva refeta. La constitució del front d’esquerres s’havia fet efectiva a partir del pacte firmat entre els diferents participants el 15 de gener de 1936. Però el FP no va ser una aliança entre iguals i tampoc va pretendre mai la revolució.

Seguint el guió franquista, entrarien ara en escena el desgovern associat a les forces d’esquerra i l’avenç soterrat i imparable de la revolució social que hauria sotmès a Espanya al jou de les forces comunistes de Moscou, els jueus i els maçons. En altres circumstàncies i latituds, potser no caldria assenyalar-ho, però és important destacar que aquestes afirmacions eren mentida llavors i ho són encara avui dia, amb l’afegit que ara disposem de l’evidència històrica.

Cartell del PCE que demana el vot per al FP. Les esquerres revolucionàries moderaren molt el seu discurs i acceptaren la subordinació a IR i UR

Cartell del PCE que demana el vot per al FP. Les esquerres revolucionàries moderaren molt el seu discurs i acceptaren la subordinació a IR i UR

Al contrari que el cas francès, on el Partit Comunista Francès i el Socialista eren les forces predominants de la coalició frontpopulista (i on, malgrat tot, actuaren amb gran moderació i cautela), a Espanya les forces predominants de la coalició eren els partits de centreesquerra (IR, UR i ERC tenien més de 150 diputats, més que el PCE i el PSOE junts) i serien les úniques que formaren govern, subordinant les altres a un mer paper de suport parlamentari.

Si bé és cert que el programa conjunt fou una concessió per part de tots els integrants i es prioritzà la lluita unida contra el feixisme (recordem els posicionaments de la III Internacional) i les dretes espanyoles, les forces obreristes donaren el seu vist-i-plau a un programa que no era revolucionari, sinó reformista i que pretenia recuperar les polítiques iniciades el 1931 (si bé amb un nou impuls i anant més enllà en aspectes concrets), malgrat la retòrica revolucionària de Largo Caballero. La moderació del programa deixà sense arguments a la dreta, que llavors clamà per l’existència de clàusules secretes que anaven molt més enllà del document presentat pel FP.

El setè punt del programa és ben significatiu del talant general del FP i de la política reformista i progressista que volien implementar, però sense depassar, en cap cas, les línies revolucionàries:

“La República que conciben los partidos republicanos no es una República dirigida por motivos sociales o económicos de clases, sino un régimen de libertad democrática, impulsado por motivos de interés público y progreso social. Pero precisamente por esa decidida razón, la política republicana tiene el deber de elevar las condiciones morales y materiales de los trabajadores hasta el límite máximo que permita el interés general de la producción”

Tot i que les primeres mesures que emprengué el govern del FP foren l’aplicació d’una àmplia amnistia per a presoners polítics que havien estat empresonats des del desembre de 1933 (motiu pel qual s’afegien diversos detinguts anarquistes) i la restauració de la Generalitat, el gruix de les mesures es focalitzà en l’acció social.

Tornada del president Lluís Companys a Barcelona (1936). La restauració de la Generalitat va ser una de les primeres accions del nou govern republicà

Tornada del president Lluís Companys a Barcelona (1936). La restauració de la Generalitat va ser una de les primeres accions del nou govern republicà. Fotografia: Agustí Centelles

Altra volta, la reforma agrària va ser el nucli dur de la gestió frontpopulista. Ara bé, això no va suposar una tornada al punt de partida de 1931, sinó que el govern del FP va aprendre dels errors comesos durant el primer bienni i, en línies generals, això li va permetre de realitzar un major nombre d’expropiacions, les quals també varen poder ser millor finançades i la legislació agrària avançà sensiblement. Al mateix temps, l’Institut de Reforma Agrària (IRA) prengué un nou caràcter, més executiu, cosa que explica en bona part la destitució de Niceto Alcalá-Zamora com a president de la República a causa de les moltes traves que posà vers la reforma agrària.

Si bé la reforma agrària no propicià la guerra civil, sí que acabà de decantar l’oligarquia terratinent contra la legalitat republicana i va facilitar que la immensa majoria dels seus integrants donessin suport al cop d’estat de juliol.

Però l’acció del govern se centrava en un reformisme de caire humanista i progressista que abraçava des de la reforma agrària fins a la reforma laboral, on la guerra impedí l’aplicació de la jornada de 40 hores setmanals (la “setmana dels dos diumenges”) que s’aplicaria també en la França frontpopulista. Podem considerar plenament que el 1936 no existia cap revolució en marxa, ni orquestrada pel govern republicà ni tolerada per aquest; només la intervenció militar que ocasionaria la guerra civil va fer saltar l’espurna revolucionària.

Aquesta moderació del gruix de les esquerres revolucionàries descol·locà a la dreta, que aparegué desunida a les eleccions i que només aconseguí arribar a pactes provincials, sense presentar un front nacional unit com havia fet l’esquerra. Amb el triomf de les esquerres, però, la dreta va decidir deixar de jugar amb les normes democràtiques. Com ja havien arribat a la conclusió mesos abans alguns militars i sectors de la dreta abans de febrer de 1936, la salvació d’Espanya havia de jugar-se fora del marc de la democràcia representativa. Com diria el general Mola en un document dirigit a la Unión Militar Española:

“Sería un error funesto planear la batalla a la revolución en el terreno del sufragio y de la actuación legalista (…) Nada de turnos ni transacciones; un corte definitivo, un ataque contrarrevolucionario a fondo es lo que se impone, (…) la destrucción del régimen político actualmente imperante en España”

Això explica doncs, que fossin les dretes les que causaren bona part de la inestabilitat política durant els mesos de febrer-juliol, com demostra que dos terços de les morts atribuïbles a la violència política foren a mans del pistolerisme de l’extrema dreta.

Si bé és cert que la mobilització laboral i les vagues no havien tingut precedent en tota la República (només el 1936, fins a juliol, es compatabilitzaren 1100 vagues), la “inestabilitat” del període varià enormement d’una zona altra, essent Madrid la més ‘conflictiva’ i on entre juny i juliol de 1936 convergeren fins a 100.000 persones en vaga. La projecció a nivell nacional i internacional d’un Madrid subversiu i prerevolucionari sovint ha exercit com a distorsionador de la realitat espanyola: així doncs, mentre a Madrid es registren 54 morts (49 a la capital), a la província de Barcelona se’n registren 10 (vuit a la Ciutat Comtal), a la d’Astúries 22, però a les de Girona, Lleida, Tarragona, Álava, Sòria, Melilla o Terol no se’n registrà cap.

Els judicis polítics de 1935 convertiren a Azaña en una icona no desitjada de les forces d’esquerra. Com a president la República, impulsà al màxim possibles les reformes iniciades el 1931

Els judicis polítics de 1935 convertiren a Azaña en una icona no desitjada de les forces d’esquerra. Com a president la República, impulsà al màxim possibles les reformes iniciades el 1931

No només això, malgrat la intensa protesta social, aquesta no es feu contra el govern o per anar més enllà de les línies traçades pel mateix; avui dia, la investigació demostra que les protestes “acompanyaven” al govern. Fins i tot aquelles ocupacions de terra fetes durant aquests mesos es feien en previsió d’una normativa que es creia que estava al caure.

El fals mite d’un “estiu calent” ve avalat també per les xifres. Malgrat l’alt nombre de manifestacions, vagues, aturades i altres accions reivindicatives, el nombre d’arrestats el primer semestre és significativament menor que el d’altres anys: 25.109 fins al juny, la meitat dels de 1933 (50.432) i 1934 (51.570) i només 1000 més que el 1932. A més, el clima de major entesa intersindical (especialment entre la UGT –la qual cresqué molt més enllà dels seus tradicionals feus- i la CNT des de 1934) i la tendència de convergència entre socialistes i comunistes (com provava la creació de les Joventuts Socialsites Unificades –JSU-) eliminà tensions polítiques innecessàries entre les esquerres (que no ressorgirien fins a la guerra civil). Tot això prova una esquerra bastant unida que, malgrat les seves discrepàncies, presentava un front unit que preferia donar suport  a un govern reformista i progressista a intentar repetir les tensions partidistes del primer bienni. Sense negar l’evident tensió social existent, les dades inclinen a una bona part de la historiografia que eren problemes que podien estar en vies de solució; a més a més, cal recordar que aquest tipus de problemes també existien en règims com el francès o l’anglès, on no hi hagueren guerres civils ni dictadures fins a l’establiment del Règim de Vichy durant la Segona Guerra Mundial.

La dreta, per la seva banda preparava sigil·losament (o no) un cop d’estat per a canviar totalment el règim. El que vindria a continuació seria un aixecament la virulència del qual no tenia precedent en tota l’època contemporània espanyola i una guerra civil que duraria gairebé tres anys i que acabaria portant a un règim d’una repressió i crueltat també sense precedents en la història espanyola. Per als nostàlgics del franquisme, segurament una de les justificacions deu ser que no hi havia tantes vagues o que els grans interessos de l’oligarquia espanyola no es tornarien a qüestionar. Això és ordre.

El govern del Front Popular no va ser l’avantsala inevitable de la revolució i de la guerra civil. El cop d’estat de juliol de 1936 sí que l’era. A partir de febrer de 1936, un govern d’esquerra dominat pels seus elements més moderats i reformadors va guanyar democràticament unes eleccions i inicià un programa pactat entre amplis sectors i sensibilitats de l’esquerra que renunciaren conscientment, per context internacional i conjuntura interna, a objectius revolucionaris. El suposat desordre i incitació a la revolució s’ha revelat sempre falsa i no té cabuda en l’evidència històrica… En altres circumstàncies i latituds no insistiríem tant en aquests aspectes, però desgraciadament, encara cal insistir-hi. I massa.

El general Mola, el principal cervell del cop militar de 18 de juliol de 1936. El militar i molts sectors de la dreta estaven a favor d’un cop militar ja abans de febrer de 1936

El general Mola, el gran cervell del cop militar de 18 de juliol de 1936. Molts sectors de la dreta espanyola estaven a favor d’un putsch ja abans de febrer de 1936

Per saber-ne més...

  • AUTORS DIVERSOS,  La Segunda República Española. 2015
  • JACKSON, Gabriel, Costa, Azaña y el Frente Popular y otros ensayos. 2009
  • PRESTON, Paul, El Holocausto español. 2011
  • VIÑAS, Ángel (ed.), En el combate por la historia. 2012