El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (II)

També podreu trobar aquest article a Llibertat.cat

Moltes vegades s’ha vist o s’ha donat a entendre La Caputxinada com un aflorament democràtic enmig de la dictadura i no s’acaben de clarificar els nexes tan posteriors com anteriors a aquesta. Aquest article pretén donar una visió més integral d’aquest fenomen per no perdre de vista la seva tan anomenada importància en el 50è aniversari. Des del meu punt de vista, es troba emmarcada en un procés de lluita continua contra el franquisme que va anar prenent diverses formes i en el qual el moviment estudiantil va actuar com a agent reactiu. Sense obviar el què va ser La Caputxinada i sense treure-li la seva gran rellevància pretenc desenfocar aquest esdeveniment per trobar més respostes sobre la seva naturalesa. Així doncs, no tractaré tan qüestions concretes d’aquelles jornades, que estan essent tractades amb profunditat aquests dies, com les seves característiques fonamentals per entendre la importància del moviment estudiantil en la lluita contra el franquisme. Motiu pel qual el títol conjuga en darrer terme La Caputxinada.

Tan és així que m’agradaria recuperar un esborrany, fet a mà, de la introducció de l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB): “no podem copsar la significació d’aquest acte si no el veiem com la culminació d’un procés iniciat ja des de fa molt temps”.

La Universitat, després de la Guerra Civil Espanyola, va quedar orfe. La mort o l’exili de gran part de l’intel·lectualitat catalana i la depuració ideològica marcaren el seu llarg hivern. Ben aviat, el 1943 entrarà en vigor la Ley de Ordenación Universitaria que marcarà les coordenades de la universitat franquista.  Entre d’altres mesures els rectors serien nomenats i controlats pel govern, la innovació fagocitada, la pluralitat en la representació i participació estudiantil destruïda i l’església i la falange hi tindrien presència i capacitat de decisió. L’interès doncs, era controlar tan com fora possible la producció i transmissió intel·lectual. Però la falta d’acceptació d’aquesta visió farà que ràpidament es converteixi en un espai de reivindicació i lluita política amb connexions permanents entre els estudiants i la resta d’espectre social antifranquista.

Carnet del Sindicat Español Universitario (SEU)

Carnet del Sindicat Español Universitario (SEU)

Lligat a això el franquisme utilitzarà, el Sindicato Español Universitario (SEU) per afiançar aquesta política. Aquest el qual es trobava emmarcat en l’ús d’estructures de masses per enquadrar la població al voltant del règim amb la intenció de reproduir-lo (com és el cas del Frente de Juventudes, la Sección Femenina i  la Central Nacional Sindicalista, coneguda popularment com a sindicat vertical) i aquests esdevindran els únics canals d’organització permesos. Tot i que els altres tampoc acabaran acomplint la seva funció, el cas del SEU és un paradigma singular, perquè serà el primer que més enllà de quedar obsolet serà combatut i substituït des de l’antifranquisme per un espai de masses alternatiu.

Aquests resultats o esdeveniments com La Caputxinada, no es podrien haver donat mai si la lluita en el camp universitari no hagués tingut un llarg recorregut. Tot i que podríem parlar de fets aïllats com una vaga d’estudiants d’enginyeria a Barcelona el 1950 hem de situar com a punt de partida els successos de Madrid del 1956. L’homenatge des de sectors contraris al règim a Ortega y Gasset, mort el 1955, sumat a la no aplicació de les reformes esperades (que provocaran el descontentament per part del professorat) van derivar amb el manifest del Congreso Nacional de Estudiantes  que volia acabar amb el SEU. Això desembocarà amb una de les primeres manifestacions després de la guerra amb el suport puntual del moviment obrer. Tot i la forta repressió que neutralitzà temporalment el moviment estudiantil, el SEU quedà tocat de mort.

Portada del diari "Arriba" durant els Sucesos de 1956 a Madrid

Portada del diari “Arriba” durant els Sucesos de 1956 a Madrid

Els universitaris catalans van prendre aquest exemple. Amb l’ordre dels factors invertits aquesta vegada (de la mà de mobilitzacions del moviment obrer s’hi unirà el moviment estudiantil) “arran del nou boicot per la pujada de preus del tramvia i aprofitant la visita del Director General d’Enseñanza Universitaria el 21 de febrer de 1957, els universitaris organitzen una assemblea d’estudiants a la que conviden el claustre de professors. És la Primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat de Barcelona; en aquesta, els estudiants reivindiquen la sortida de la policia de la universitat, la tornada a la normalitat acadèmica, l’eliminació del SEU, la llibertat d’expressió… Per suposat, aquesta assemblea acabà amb detencions i una dura repressió policial” (Agustí, 2008). Podem continuar observant doncs, com a Catalunya la lluita estudiantil es trobarà íntimament lligada a les altres lluites socials i específicament al moviment obrer, prenent un paper cabdal.

“El curs 1956-1957 a Barcelona, com l’anterior a Madrid, significava un profund trencament amb del conformisme i la frivolitat de la majoria dels estudiants universitaris, i l’inici d’un procés de conscienciació social i política que havia de portar a la configuració del moviment estudiantil – juntament amb el moviment obrer, que també renaixia per aquelles dates – com una de les forces de combat antifranquista més ferm i continuat (Colomer, 1978). En aquest context trobarem el posicionament de catedràtics com Vicens Vives, Solé Tura i Sacristán entre molts altres i l’enquadrament dels universitaris en partits i organitzacions d’esquerra entre elles el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb la política de reconciliació nacional en la que l’eix principal passava a ser la lluita per recuperar les llibertats democràtiques. Hi haurà multiplicitat de forces: el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el Front Nacional de Catalunya (FNC), Front Obrer català (FOC) entre d’altres impulsant noves organitzacions estudiantils i el renaixement d’anteriors com la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Aquestes  tindran la capacitat de fer evolucionar el moviment mantenint-lo estabilitzat, ja que “van permetre que existís una continuïtat en la lluita universitària, amb una renovació periòdica de militants, solventant així el problema que suposa la desvinculació de la universitat un cop acabada la carrera” (Creixell, 1987). Serà reduït i embrionari, però actuarà com a punt d’inflexió per la construcció de l’antifranquisme després de la primera etapa de derrota dels opositors al règim, en la dècada dels 40.

Aquesta efervescència motivà la creació de plataformes unitàries. Es creà el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) el 1958. Constituirà un espai de masses en el que participarà gran part de l’estudiantat. A través d’aquest es vehicularan tota mena d’actes culturals, reivindicacions específiques universitàries i més generals com el dret a la llibertat d’expressió. A l’horitzó hi havia la idea de crear una organització democràtica d’estudiants que fos legal. Per fer-ho intentaran fer entrar en contradicció al SEU (intentar democratitzar-lo) impulsant una política de parasitació de la seva estructura (delegats de curs i de facultat) presentant candidatures democràtiques a les llistes. Imitant així, la  tècnica que també va ser emprada pel PSUC en els sindicats verticals.  L’èxit va ser aclaparador, els estudiants van aconseguir gran part dels llocs de representació.

Manifestació d'estudiants a Barcelona el 1957 per a donar suport a la vaga de tranvies

Manifestació d’estudiants a Barcelona el 1957 per a donar suport a la vaga de tranvies

Per tal de coordinar-se millor van crear la Interfacultats, més coneguda com a Inter, que agrupava tots els representants antifranquistes del SEU. La resposta de l’estat va ser posar impediments per què els estudiants es presentessin, ser més durs a nivell de sancions i renovar la seva estructura organitzativa. No obstant això, el moviment estudiantil antifranquista continuarà creixent mostrant el seu múscul en actes públics anomenats Assemblees Lliures d’Estudiants i es consolidarà en les estructures del SEU. Fins al punt que el 1962, en un Consejo Nacional del SEU, s’aconseguirà aprovar un document que preveia la seva democratització. Com era d’esperar aquesta resolució va ser bloquejada i no es va aprovar al consell de ministres. La resposta, per part del moviment estudiantil (el curs acadèmic 1963-64) va ser deixar de prioritzar la CCU i posar tots els esforços en reconvertir la Inter en una plataforma estable d’oposició que s’anomenarà Associació Democràtica d’Estudiants de Catalunya (ADEC). Aquesta es coordina amb altres plataformes semblants a la resta de l’estat a la Confederación Universitaria Democrática Española (CUDE). En aquesta última “s’acordà […] la radical transformació democràtica de la Universitat, tan en continguts com en formes i mètodes […], l’amnistia per tots els presos polítics i les llibertats nacionals dels pobles de Catalunya, Euskadi i Galícia” (Colomer, 1978). També va donar peu a la realització de la Primera Setmana de Renovació Universitària. Unes jornades que “es varen convertir un clam unànime de llibertat sindical (Creixell, 1987).

Al començar el curs acadèmic de 1964-65, unes declaracions en les que Jefe Nacional de SEU acusant al professorat de ser part implicada dels problemes sorgits a la universitat, va propiciar una aliança entre els professors i els estudiants en contra de les jerarquies seuístes que es varen traduir en major maniobrabilitat dels estudiants a les facultats i la participació en eleccions de representació estudiantil lliures. Es començaren a realitzar periòdicament assemblees lliures amb participació de milers d’estudiants i es creà la Junta de Delegats per a coordinar l’acció dels nous representants a les diferents facultats. “Aquests actes signifiren, també que l’ADEC, com a impulsora del procés sindical, quedava desbordada per la realitat dels fets: un moviment veritablement de masses” (Colomer, 1978).  Els tempos s’acceleraren i la repressió que patiren estudiants i catedràtics a Madrid a finals de febrer del 1965 (amb reivindicacions semblants a les de Barcelona), desembocaren en mobilitzacions i finalment en l’aprovació d’un projecte de declaració de principis del que hauria de ser un sindicat dels estudiants i un esquema de funcionament organitzatiu provisional en una assemblea lliure en la que participaren més de 3000 estudiants. Moviments com aquest sumat a unes mobilitzacions més intenses, més assemblees i actes, com també el treball coordinat en els diversos districtes universitaris de l’Estat, tots encarats a la construcció d’un sindicat democràtic d’estudiants, obligaren al règim franquista a moure fitxa. Es dissolgué l’obsolet SEU i es crearen les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE) intentant reconduir la situació. Les APE amb similar organització i mètode i mateixa funció que el SEU, ràpidament foren rebutjades pels estudiants. Acompanyat d’aquest nou espai s’aprofitaren els mesos d’estiu per ampliar les facultats repressives dels alts càrrecs universitaris, per expedientar estudiants i expulsar a professors.

En el curs acadèmic 1965-1966 s’havia de decidir quina seria l’estratègia. Finalment a Barcelona, a diferència d’altres universitats que seguien models anteriors (tornar a parasitar les APE com s’havia fet amb el SEU), es va decidir avançar cap a unes eleccions lliures i crear una nova organització paral·lela per boicotejar les APE, com a evolució natural de la praxis portada en els darrers cursos. D’entrada els representants no ho veien del tot clar. Es va fer així, al veure que la majoria dels estudiants de les facultats hi estaven disposats. Les eleccions van tornar a ser un èxit rotund i van donar una posició de força per deslegitimar les eleccions oficials, les quals no van tenir pràcticament cap seguiment tot i els esforços en forma de pressions i amenaces en totes direccions. Això va suposar la força necessària per plantejar-se la construcció ja definitiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el qual seria fundat oficialment pocs mesos després al Convent dels Caputxins de Barcelona. Allà s’hi gravaria una de les pàgines més importants de la nostra història recent.

Imatges d'un forceig entre la policia i un estudiant el 1965

Imatges d’un forceig entre la policia i un estudiant el 1965

A mode de cloenda m’agradaria reflexionar sobre aquesta estratègia que va prendre la Universitat de Barcelona el curs 1965-1966 i apuntar alguns elements estructurals sense els que no es podria entendre aquesta evolució. En primer terme pel que fa a l’estratègia citar les valoracions dels estudiants comunistes del PSUC (en la seva revista: Universitat): “el triomf a Barcelona d’aquesta postura és una prova del grau de combativitat assolit en aquell moment. I és una prova també que les majories, les masses, no s’inclinen sempre forçosament per les reivindicacions mínimes i les línies més possibilistes. Precisament aquella iniciativa política, adoptada malgrat els pronosticadors dels sempre repetit “no hi ha condicions” fou el punt de partida de la unitat entre els diferents corrents existents en el si del moviment estudiantil i de la identificació entre la majoria dels estudiants i els seus representants elegits.”

En segon terme cal apuntar diversos aspectes, sense els quals no hauria pogut ser possible aquest desenvolupament. A partir dels anys 60 ens trobem amb canvis a nivell polític, en el que s’intentarà rentar la cara al règim de la mà dels tecnòcrates i un fort creixement a nivell econòmic (el més important d’Espanya al segle XX). Això contribueix directament en què les classes mitjanes puguin accedir a la universitat. Augmentarà significativament el nombre de joves que treballarà políticament en el món estudiantil; convertint-se en una escola de formació en la que es buscaran contínuament els mecanismes per debilitar el règim que es trobava en reestructuració.  Per altra banda, es pot certificar com hi ha un canvi qualitatiu en el moviment estudiantil. Els estudiants dels anys 50 pensaven primordialment en canvis acadèmics, fora condicionat pel perfil social (classe alta), per la inexistència de les condicions internes i externes del moviment estudiantil que es donarien més endavant o pel que fora. Es varen trobar que els canvis que reclamaven comportaven canvis en el deganat, que a la vegada comportaven canvis al rectorat i aquests al ministre, al govern i al règim franquista. Serà a partir dels anys 60 on es bastirà una dinàmica política, que superarà les demandes purament acadèmiques,  entenent que s’havia de fer un canvi en profunditat a la universitat (reforma democràtica) que cada cop s’era vist com quelcom més indissociable d’un canvi polític al país.

Fins aquí hem pogut observar el moviment estudiantil en la lluita antifranquista fins a mitjans dels anys 60, contrastant la seva rellevància i presentant el fil que es va seguir per arribar a La Caputxinada, donant sentit al motiu de la seva realització. En la segona part d’aquest article parlarem de l’esdeveniment de La Caputxinada, les reaccions més immediates, les seves conseqüències, la posada en marxa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), la construcció del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEU), quina va ser la importància i l’evolució del moviment estudiantil en la lluita contra el franquisme els darrers anys del règim, per acabar explicant com va arribar a la Transició.

Per saber-ne més...

AGUSTÍ, D. Historia breve de Barcelona. 2008

COLOMER, J.M. Els estudiants de Barcelona sota el franquisme. Vol 1. 1978

CREIXELL, J. La Caputxinada. 1987

DE RIQUER, B. La dictadura de Franco. Historia de España coordinada per Fontana i Villares. Vol 9. 2010

MARAVALL, J.M. Dictadura y disentimiento político. Obreros y estudiantes bajo el franquismo. 1978

DIVERSOS AUTORS. Estudiantes Contra Franco (1939 – 1975). Oposición política y mobilización juvenil. 2007

També consultar els arxius del moviment estudiantil al Centre d’Estudis Internacionals (CEHI) al Pavelló de la República, que contenen abundant documentació sobre el moviment estudiantil universitari català sota el franquisme.