El Poder a Europa I : papes, antipapes i emperadors - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

 

Carlemany
Carlemany Emperador d’Occident, rei dels Francs i dels Germànics

Des del primer Imperi Carolingi, la disputa del Papat contra els poders laics és un fet constant i continuat, però les disputes més fortes seran amb el Sacre Imperi Germànic, ja que els carolingis després de la mort de Carlemany, les disputes internes seran una constant dins la dinastia carolíngia, a la vegada, la seva partició en tres parts del Imperi Franc (França, Lotaríngia i Germània) i després, amb la mort de Lotari en dos, mentres els comtes de cada territori van agafant força i poder pel seu compte, mentres els reis francs van perdent poder de facto dins dels seus territoris iniciant així la feudalització de França, el Papat no té problemes per fer pal·lès el seu poder, no té cap força contra la qual competir, Bizanci te prouta feina al est a frenar els musulmans i al oest les invasions eslaves, per tant, occident queda sota el paraigües romà.

Otó
Otó I el Gran, fundador de la dinastia otònida i primper emperador del Sacre Imperi

La supremacia a Europa no serà qüestionada fins l’arribada d’una nova dinastia a Germània, la qual posarà en dubte el poder papal per sobre de tot, els Otònides.
La dinastia Otònida fundada per Otó I, posarà en dubte el poder papal, ja des dels seus inicis, qüestionarà el poder del Papa sobre els seus territoris, aquest fet serà degut a la tradició germànica de l’elecció del monarca, els monarques germànics són escollits dintre les families nobles germàniques, els comtes, llavors, el rei, distribuia el poder en alguns territoris, per tant evitava que una familia noble fos més poderosa que les altres, a la vegada, a les families nobles i els seus exercits, els utilitzava per la seva expanció cap al est d’Europa. Otó I, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic al any 962 aprofitant la debilitat del Papa Joan XII i al any següent el deposa, quan aquest intenta conspirar contra ell amb els magiars i els bizantins per debilitar el poder imperial, i en seu lloc hi posa un home de la seva confiança Lleó VIII, però al marxar de Roma, els partidaris del anterior Papa inicien disturbis dins de Roma, obligant a Otó tornar i deposar el nou Papa escollit, Benet V, i deixant Roma amb una pau latent fins la seva mort al 973.

Enric IV i Enric V
Enric IV (a l’esquerra) i Enric V, Sacres Emperadors (1050 – 1106) (1086 – 1125)

A Ottó II l’hi passarà el mateix que el seu pare, hi haurà problemes amb Roma de forma continuada, igual que es trobarà Ottó III i Enric II, l’últim de la dinastia imperial. Però tot i acabar-se la dinastia Otònida, el conflicte continuarà i srritoris en mans de nobles elegits pel propi monarca. Otó, per evitar la conflictivitat de les herències en els comtats, hi ficava a bisbes, però la conflictictat s’agreuja amb Enric IV (1075) amb la Guerra de les Investidures, el conflicte sobre qui podia nombrar els bisbes, s’acaba extenent per tot Europa, sobretot després que el Papa Gregori VII, escrigui el Dictatus Papae, en el qual afirma que només el Papa té la postestat per sobre la resta de nombrar bisbes i ningú més. Aquest escrit, anava en contra de la tradició imperial alemanya, per tant Enric IV, com a constestació, nombrarà l’Antipapa Climent III, i entrarà miliatarment a Roma, obligant a Gregori a refugiar-se a Salern fins al final de la seva vida.
El conflicte acabarà amb el Concordat de Worms del 1122, signat entre Enric V i el Papa Calixt II, en el qual acabaran acordant, la reconeixença de les eleccions del Papa eren lliures i l’Emperador no s’hi podia ficar, a a la vegada, es restauraven tots els bens que Enric IV havia confiscat a l’església germànica i l’Emperador hauria de socorrer el Papa en cas que ell ho demanés per una banda, per l’altra, el Papa es comprometia a que l’Emperador fos present a l’elecció de bisbes dins del Regne de Germània

Gregori VII
Gregori VII, Papa (1073 – 1085)

Tot i el Concordat de Worms, els conflictes per la regència del poder continuaran entre el Sacre Imperi i la Santa Seu, solament el tractat serà respectat durant el regnat de Lotari II (1133 – 1137), mort poc després de la derrota contra Roger II de Sicilia, atenent les demandes papals de defensa contra els nordmans de Sicilia, el seu successor serà Federic I Hohenstaufen, però no tindrà el títol imperial fins al 1154.

 

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of