El Regne Unit i Europa: la història d'un desencant - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El 31 de gener d’enguany, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea després de la seva entrada l’1 de gener del 1973 a l’antiga Comunitat Econòmica Europea. Des de llavors, les relacions entre el país insular i el projecte d’integració política més avançat del planeta no han estat gens fàcil, entre una Unió que ha avançat cap a l’absorció de més sobirania i una població britànica que, després de dècades de desavinences, va optar per sortir-ne al referèndum del 23 de juny del 2016. Un moviment geopolític, si més no, que compta amb un llarg recorregut històric per arribar fins al punt actual.

L’aïllament britànic després de la Guerra

A diferència de les altres potències vencedores de la Segona Guerra Mundial (com França), el Regne Unit no va participar des de bon començament amb el projecte europeu. Tot i les proclames de Churchill al Congrés de la Haia de 1948 a favor dels Estats Units d’Europa, el Govern Britànic resultant de la Segona Guerra Mundial, laborista sota el lideratge de Clement Attlee, va rebutjar adherir-se a la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer el 1951, hostil a què l’accés a aquest mercat comú en matèries energètiques, incrementés el cost de vida dels treballadors britànics i les (encara) possibilitats econòmiques que oferia l’Imperi Britànic.

Posteriorment, l’any 1957 els països que pertanyien a la CECA van conformar la Comunitat Econòmica Europea, antecedent de la Unió Europea: amb unes institucions de govern comunes i un mercat comú, que posteriorment permetria desenvolupar la unió duanera. Aquesta primerenca integració econòmica a escala europea, va atreure l’atenció del Govern Britànic a partir dels anys seixanta, especialment quan va recaure en el Partit Conservador. Tanmateix, els intents d’accés del Regne Unit van topar amb l’oposició visceral del llavors president francès, Charles de Gaulle, que va vetar durant aquesta dècada l’entrada dels britànics a la CEE adduint les diferències econòmiques amb el continent i ensumant els conflictes polítics en la presa de decisions en el si de l’organització, que podria causar la presència britànica.

Finalment, l’impuls arribarà als anys setanta sota el conservador Edward Heath, fortament euròfil, coincidint amb la sortida de De Gaulle de la presidència francesa. Després d’intenses negociacions, el Regne Unit s’unirà a la CEE el 1973. La decisió britànica, en bona part, estarà impulsada en aquell moment per la conjuntura econòmica desfavorable: el Regne Unit començava a veure com la seva economia patia les sotragades del sistema financer internacional i de la pèrdua progressiva de l’Imperi durant les èpoques anteriors. La pertinença al mercat comú (que no és el mateix que la unió política), era vista per la classe política i part de la societat com una sortida per la crisi que patia el país.

Primer senyal: del referèndum del 1975 al Tractat de Maastricht

L’entusiasme europeu de Heath va ser substituït ràpidament per la “fredor” europea del nou Govern laborista de Harrold Wilson (1964-1970 i 1974-1976). El Partit Laborista va comprometre’s al programa electoral de 1974 a portar la qüestió de la pertinença a les urnes, sota un intens debat en el si de la formació sobre com la CEE podia afectar a la sobirania del Regne Unit o sectors com l’agricultura o la pesca. Així doncs, el 5 de juny del 1975, la població britànica fou consultada en referèndum sobre si el país havia de continuar o no dins la CEE. Prova de la divisió existent és que el laborisme no va fer campanya per cap de les dues posicions (amb importants membres del Govern i de posicions més a l’esquerra del partit contràries a la CEE). En canvi, el Partit Conservador sí que va posicionar-se a favor de la continuïtat.

“Keep Britain in Europe”. Pamflet utilitzat durant el referèndum de 1975 sobre la continuïtat del Regne Unit a la CEE. Font: Wikimedia Commons

El resultat de les urnes va ser d’una majoria de la població britànica clarament favorable al “Sí” a la CEE: amb una participació del 64,7%, el 67,2% va votar a favor de la continuïtat, mentre que un 32,8% ho va fer en contra. Per tant, el 1975 ja hi havia un terç de l’electorat britànic que donava senyals rebutjant el procés integrador europeu – que en aquell moment no tenia components polítics-. La decisió, en aquell moment, va comptar amb el suport de la majoria de sindicats, sectors empresarials i mitjans de comunicació britànics, especialment centrats en la importància econòmica de pertànyer al mercat comú.

El 1979 va ser un any clau, ja que Margaret Thatcher va arribar a Downing Street durant els anys d’estancament econòmic, on el Regne Unit era conegut com el “sick man of Europe”. Thatcher, que durant la campanya s’havia mostrat públicament favorable al mercat comú, va iniciar una tendència cada cop més agressiva vers la CEE, que arrossegarà bona part del Partit Conservador, la societat britànica, i la seva pròpia carrera política. El 1980, Thatcher va reclamar un ajustament de les contribucions que feia el país en els pressupostos de la Comunitat Econòmica Europea, especialment perquè el Regne Unit no es beneficiava tant de la Política Agrària Comuna: d’aquí el seu famós “I want my money back” en el Consell Europeu celebrat a Dublín del mateix any. Finalment, el 1984 la premier britànica va aconseguir el que buscava amb la fórmula del “Xec Britànic”, que disminuïa considerablement la contribució monetària del país al pressupost comunitari. Un gest que al contrari de l’esperable, va continuar obrint les escletxes entre els socis.

Margaret Thatcher, primera ministra del Regen Unit entre 1970 i 1990 va tenir una posició bel·licosa amb el projecte europeu. Font: Wikimedia Commons – Govern dels Estats Units

Posteriorment, Thatcher va establir en el famós Discurs de Bruges de 1988 el principi de la crucial deriva euroescèptica, especialment dins el seu partit. En aquest discurs, va avisar dels límits de la integració política de la Comunitat Europea davant de l’impuls federalista del llavors President de la Comissió Europea, Jacques Delors, manifestant la seva contrarietat al que anomenava el “European super-state”. Aquest posicionament va dividir el Partit Conservador de forma crítica, especialment l’any 1990: les vacil·lacions per entrar al Mecanisme Europeu de Tipus de Canvi (a l’octubre) i el “No, no, no!” com a resposta parlamentària a les paraules de Delors per federalitzar les institucions europees, el mateix temps. Combinat amb la tensió existent per la política econòmica, Geoffrey Howe – viceprimer ministre- i altres membres euròfils del Partit van forçar la seva caiguda el novembre de 1990.

El seu successor en el càrrec, John Major, va heretar l’enorme factura causada per la qüestió europea. El 1993, el Tractat de Maastricht va impulsar la unió no només econòmica, sinó veritablement política, l’àmbit en què el Regne Unit era més contrari i incompatible amb les estructures polítiques – principalment, la sobirania parlamentària i la inexistència de lleis o control jurisdiccional que puguin anar en contra del Parlament i la tradició jurídica de la “common law”-. Finalment, el Tractat s’aprova després d’una important rebel·lió (de prop d’una vintena de diputats conservadors) parlamentària i l’erosió notable de l’autoritat del Primer Ministre, que va decidir no sotmetre la qüestió a consulta.

Aparició dels moviments euroescèptics i entrada en el nou segle

Al bressol de les tensions polítiques causades per la controvertida integració a Europa, a mitjans dels anys noranta s’organitza el primer partit polític partidari de la celebració d’un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE: el Referendum Party (1994-1997), creat per l’empresari James Goldsmith, va obtenir més de 800.000 vots en les eleccions generals de 1997, uns comicis que van atorgar el poder al laborisme per una amplíssima majoria. Tot i l’escàs èxit (no va obtenir representació a la Cambra dels Comuns) i la desaparició per la mort del seu fundador, va posar la llavor del debat social sobre la conveniència de replantejar en profunditat les relacions amb la resta del continent.

Mentrestant, les plaques tectòniques de la política britànica van continuar movent-se: el Govern Blair va prendre la decisió de no participar formalment de la moneda única i mantenir la lliure esterlina – conservant així la sobirania monetària-, en un assumpte on el líder conservador William Hague va centrar bona part del seu argumentari per les generals del 2001, precisament, en contra de la incorporació a l’euro. En aquest període, caracteritzat per un fort creixement econòmic i una ràpida entrada d’immigració provinent dels països de l’Est d’Europa que van integrar-se a la UE el 2004, el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), obertament euroescèptic i tenint com a eixos principals la lluita contra la immigració i el populisme de drets, va començar a destacar electoralment, arran de les eleccions europees: del 6,5% de les del 1999, al 15,6% del 2005 fins a situar-se a la segona posició el 2009. Un viratge de la població britànica, influenciada per la combinació dels fracassos del projecte de Constitució Europea, l’impacte de la pressió migratòria – especialment al nord industrial d’Anglaterra- i l’inici de la crisi econòmica el 2008. Prova d’aquest fet, és el moviment del nou líder conservador, David Cameron, de treure els Tories del Partit Popular Europeu (federalista).

Nigel Farage, una de les primeres i més preeminents figures públiques que defensaven (i defensen) la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Font: Flickr – Gage Skidmore

Quan els Conservadors recuperen el poder del 2010, la societat britànica no era la mateixa que la que va votar massivament el 1975 per romandre al mercat comú. La proposta de referèndum sobre la sortida de la UE (el gener del 2013) és deguda a una combinació de factors, entre d’altres, evitar la sagnia electoral de vots Conservadors al UKIP, que ja havia causat algunes baixes entre els membres parlamentaris i a escala demoscòpica podien costar-li la victòria electoral als Tories el 2015. La sorprenent majoria absoluta dels Conservadors a aquestes eleccions va ser crucial perquè el referèndum es produís.

Com s’ha pogut anar observant al llarg d’aquest article, la sortida del Regne Unit no és un procés històric d’un sol dia, sinó que és la conseqüència d’una sèrie d’esdeveniments al llarg de les dècades que han anat afeblint els lligams polítics i sociològics entre les dues bandes del Canal. Probablement, el factor migratori va ser crucial per explicar la victòria de la “sortida” al referèndum del 2016, però no pot obviar-se les reticències històriques amb què part de la població i la classe política britànica ha vist la integració europea, en aspectes com la sobirania, l’afectació a les polítiques públiques més essencials o les relacions geopolítiques amb altres parts del món amb les quals els britànics se senten vinculades. Els mateixos defectes de la UE han ajudat aquest procés, que posarà en dubte el futur de la Unió en els anys vinents: la sortida de la segona economia de la Unió no és un fet casual ni imputable a un únic factor, com algunes anàlisis més simplistes de la qüestió voldrien intentar adduir.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of