Per citar aquesta publicació

Canal Farreny, Pau (2018) "«El vot no paga, agafem el fusell!»: els anys de plom a Itàlia", Ab Origine Magazine, 33(juliol) [en línia].
Tags

«El vot no paga, agafem el fusell!»: els anys de plom a Itàlia

L’agitada societat europea del segle XX

D’entrada, cal contextualitzar i definir breument el que avui en dia coneixem com els anys del plom. Aquesta denominació dóna una veu a una època de convulsió i agitació social extraordinària viscuda principalment a l’Europa Occidental durant els anys 60, 70 i una part dels 80. Altrament, també es pot anomenar de la mateixa manera, per exemple, els anys 20 del segle XX a Barcelona, on el pistolerisme entre patronal i moviments anarquistes era diari, Aquesta Europa Occidental, la que volia erigir-se com a mirall del món, vivia dècades de recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial però havia perdut l’avantguarda econòmica i política del planeta en detriment dels EUA, l’URSS i les potències asiàtiques en creixement. Europa s’enfortia econòmicament sota un marc capitalista però la societat estava canviant i evolucionant a marxes forçades. A més a més, durant aquelles dècades de postguerra s’iniciaria el procés de descolonització dels territoris asiàtics i africans que canviaria el mapa mundial per sempre. L’anomenada generació del “baby boom”, fills nascuts després del sagnant conflicte bèl·lic, es plantaven a la dècada dels 60 en un entorn encotillat i conservador, dirigit i enfocat a una forma de vida convencional sense esperances ni expectatives.

Aquests fills de la postguerra, a diferència dels seus pares i avis, havien pogut estudiar de manera molt més àmplia i la seva mentalitat era prou antagònica a la dels seus antecessors. En aquest context, doncs, aquests joves serien la principal espurna de les revoltes i agitacions socials de les dècades posteriors. A més, malgrat que nosaltres tractarem la vessant política d’aquests nous moviments, aquella joventut anhelava canvis en tots els àmbits de la societat. Desitjaven una altra forma d’oci, de música, d’art, de consum; un altre tipus de família, allunyar-se de la família nuclear gairebé imposada per decret; canvis en el treball, en l’organització, en la socialització, en l’estat. Aquella època, en definitiva, esdevindria una revolta constant per aquesta generació que, de formes molt diverses, prendria la iniciativa per oposar-se als ítems establerts.

Si, com he dit abans, els estudiants serien la principal avantguarda d’aquelles lluites, és ben cert que es convertien en un problema real pels estats quan enllaçaven les seves forces amb un moviment obrer que era amplíssim. En tot cas, de camins rebels n’hi havia molts i no tots s’entendrien fàcilment. Els anys 60 són els anys on comencen a agafar embranzida els moviments feministes, el moviment LGTB, els ecologistes, els pacifistes, etc. També són els anys del sorgiment de nous moviments culturals i artístics, del hippisme i de l’esclat en el consum de tot tipus de drogues. En aquesta societat en plena ebullició, doncs, la vida política i contracultural sovint anaven de la mà. Es posarien de moda les ocupacions d’universitats, de fàbriques, els talls de carretera, l’autoorganització sense el lideratge de sindicats o partits i els enfrontaments habituals amb uns cossos policials que si bé havien de ser garants de la democràcia seguien colpejant durament i, no poques vegades, amb morts a l’esquena.

En tot aquest procés transformador, el maig del 1968 viscut a França va tenir un paper primordial. El desig del jovent de revertir un sistema de vida immòbil, caduc, antiquat i mancat de rauxa desembocaria en una revolta política, social i cultural que va fer trontollar un estat tan poderós com el francès durant un mes de mobilitzacions permanents i una autoorganització no sempre fàcil entre estudiants i obrers. La revolució en clau política fracassaria però la sacsejada que produí en la societat i la cultura marcaria un abans i un després a la història de l’Europa occidental.

Una Europa en reconstrucció en un món bipolar

Abans de centrar-me en la Itàlia dels intensos anys del plom, és convenient donar un context més global de la situació europea i mundial després de la Segona Guerra Mundial.

El feixisme havia estat vençut en una guerra fatídica que havia comportat la pèrdua d’entre 40 i 50 milions de persones. La victòria aliada deixava en una situació de privilegi als EUA que, mitjançant préstecs econòmics i el famós Pla Marshall, passava a ser el far d’aquells països europeus completament arrasats en el conflicte. El món, a més, quedava dividit ideològicament entre dos grans blocs: l’occidental capitalista, liderat pels EUA, i l’orient socialista liderat per l’URSS.

Aquests dos blocs enfrontats aguditzaren el conflicte social arreu del planeta. La lluita per imposar un sistema sobre l’altre feia dècades que treia el cap però sense el fantasma del feixisme imperant la desunió entre capitalistes i socialistes era absoluta. Els intents per tots els mitjans de desballestar l’URSS no cessaren per part dels capitalistes i, al mateix temps, aquesta intentava liderar una resposta mundial dins les esferes capitalistes potenciant els partits comunistes i el possible sorgiment de revoltes, sobretot en aquells països perifèrics i en vies de desenvolupament, on les dues grans potències corrien per guanyar-se’n la influència.

D’altra banda, tant els anys 50 com els 60 donarien a Europa un creixement econòmic sostingut potenciat per institucions com la CEE (Comunitat Econòmica Europea) o la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) que a més establirien principis de cooperació supranacional on els països membres haurien de cedir competències al citat organisme. Al bloc de l’est en general i a l’URSS concretament, el creixement econòmic també era elevat i permanent mitjançant una industrialització potentíssima regida pels plans quinquennals.

Evidentment, però, més enllà dels números i les estadístiques, la societat al bloc capitalista de l’època avançava cap a un individualisme cada cop més marcat, on les diferències entre classes es mantenien o creixien sense aturador, on el racisme, la xenofòbia, el masclisme, el classisme i el nacionalisme conservador estaven plenament arrelats a la societat. En aquest context, doncs, l’ebullició als carrers no reflectia la suposada estabilitat econòmica i política en les potències europees. La guerra del Vietnam, l’aspecte nuclear, la potència relativa però innegable dels moviments obrers i estudiantils, entre d’altres, agitaven les ciutats i municipis d’arreu del continent. Arribats en aquest punt, els moviments revolucionaris europeus començarien a agafar noves formes no vistes fins al moment o, almenys, amb la contundència i empenta que prendrien en aquestes dècades. L’URSS, per la seva banda, viuria fets rellevants com la Primavera de Praga del 1968 però tot i mantenir les seves problemàtiques i contradiccions seguiria sent un far de llum pels revolucionaris occidentals, tot i l’emergència de nous referents revolucionaris -Mao, el Che…- que s’allunyaven del socialisme soviètic per construir noves vies cap al socialisme.

Així doncs, després del maig del 68 a França, on es produiria la vaga general més seguida de la història sense resultats efectius, molt grups revolucionaris de l’època farien un pas més enllà i es crearien desenes de guerrilles urbanes armades a les urbs occidentals. La quantitat d’organitzacions que optarien per la violència en les dècades dels 60 fins als 80 és gairebé incomptable, la ràbia generada pel sistema convidaria a molts joves i no tan joves a efectuar accions violentes contra símbols i icones de l’estat capitalista. Evidentment, però, la majoria d’aquests grups tindrien una durada efímera i són difícilment analitzables com a moviments polítics. Les que  van tenir incidència política i un recorregut notable serien organitzacions com la Rote Armee Fraktion (RAF), nascuda entre finals dels anys seixanta i el setanta a l’Alemanya Occidental, Euskadi ta Askatasuna (ETA), que començaria la seva activitat armada a finals dels seixanta, lIrish Republican Army (IRA), de caràcter també nacionalista i fundada el 1969 i, citant també una de les més rellevants: les Brigate Rosse, a Itàlia, nascudes al mateix any que l’IRA i formada per membres directament sorgits del moviment obrer.

Les organitzacions armades, doncs, serien agents rellevants i habituals en la política europea occidental en els agitats anys del plom. Els revolucionaris d’esquerres, des de marxistes-leninistes a anarquistes llibertaris, guiats per l’empenta de revolucions com la cubana, creurien necessari fer un pas més enllà en la seva lluita i passarien a organitzar-se en grups que buscaven fer política amb les armes. A continuació, centraré aquest article a la Itàlia liderada per la Democràcia Cristiana on els comunistes eren, en un principi, el partit de l’oposició. Juntament amb l’Alemanya Occidental, Itàlia seria un dels països que més trontollaren per la violència organitzada de les guerrilles urbanes d’esquerres no nacionalistes a la segona meitat del segle XX.

Un home armat, enmig d'una manifestació, a Itàlia, a finals dels seixanta. Font: Il Primato Nazionale
Un home armat, enmig d’una manifestació, a Itàlia, a finals dels seixanta. Font: Il Primato Nazionale

Cap a una Itàlia parlamentària, capitalista i conservadora

Com és sabut, Itàlia seria un dels països perdedors de la Segona Guerra Mundial. El feixisme italià, satèl·lit del nazisme alemany, bastant més poderós, cauria derrotat no només per l’actuació internacional a la guerra sinó també pels mateixos partisans italians. El Comité d’Alliberació Nacional (CLN), l’any 1945, comunicava el següent: “l’afusellament de Mussolini i els seus còmplices és la conclusió necessària d’una fase històrica que deixa el nostre país encara cobert de ruïnes materials i morals.”

Així doncs, el país quedava per construir. La fi del feixisme deixava les portes obertes al comunistes italians, que havien tingut un paper molt important en la resistència armada. Malgrat això, el 1946 i mitjançant referèndum, els italians donaven suport a la creació d’una República que intentés articular una democràcia ferma i consolidada pel país. Després d’aquest primer pas que portaria a l’exili definitiu a Humbert II, últim rei d’Itàlia, el 1948 s’aprovava la nova Constitució del nou règim polític. En aquesta línia i al mateix any, es produirien les primeres eleccions democràtiques, en les quals s’imposaria de manera àmplia i contundent la Democràcia Cristiana (DC) ‒en bona part degut a la influència nord-americana, que intentava evitar mitjançant ingerències de tota mena que els moviments comunistes agafessin força arreu‒, que esdevindria el partit hegemònic italià fins a finals del segle XX.

Des del partit governant en tots aquests anys, la DC apostava per un nacionalisme cristià moderat però constant, que pretenia, a priori, mantenir Itàlia en un ambient de pau i harmonia jugant al centre del tauler polític i minvant cap a l’esquerra o la dreta segons convenia. El partit demòcrata cristià, com el seu nom indica, estava profundament arrelat en unes tesis cristianes que comportaven un conservadorisme social molt accentuat i a voltes endarrerit en comparació altres potències veïnes. En contraposició, i sempre a l’oposició fins als anys 70, dels quals parlarem després, hi havia un Partit Comunista Italià (PCI) molt potent i mobilitzat, que, a més, potenciava amb entusiasme la cultura i la política dins la classe obrera italiana mitjançant tot tipus d’accions i esdeveniments. Amb tot això, arribem a finals dels anys 60.

Caldo de cultiu a finals dels anys 60 i sorgiment de les Brigate Rosse

Com va passar a França amb el maig francès l’any 1968, a Itàlia els joves que no havien viscut la Guerra també emprendrien el camí de les mobilitzacions i protestes. El creixement econòmic s’havia estabilitzat i el benestar social començava a disminuir a les capes obreres de la societat. Els estudiants italians, emmirallats amb França, s’organitzarien en assemblees formant els Comités Unitaris de Base (CUB) on també participarien treballadors de les fàbriques per coordinar manifestacions, vagues i tot tipus de resposta. Els sindicats majoritaris van ser apartats del tauler per la pressió exercida per aquest nou fenomen que serà l’origen, no gaire després, de les Brigate Rosse (BR).

Hem de situar-nos a l’interior de les grans fàbriques, situades principalment al nord de la península Itàlica, per entendre el procés que estava vivint Itàlia en aquells últims anys de la dècada dels 60. Indústries com Alfa Romeo, Pirelli i Fiat, situades en els polígons industrials de ciutats com Milà i Torí, necessitaven una força de treball per les seves cadenes de muntatge que, en gran mesura, vindria del sud del país. Aquests joves treballadors migrats no especialitzats i coneguts com a obrers-massa, farts de les dures condicions de la fàbrica i la vida monòtona que portaven, serien l’espurna que encendria la flama. En aquest context i gràcies a l’aparició de les CUB, la lluita obrera i sindical prendria límits històrics amb reclamacions de tota mena, solidaritat entre obrers i estudiants, solidaritat entre treballadors de les diferents fàbriques, vagues, tancades a les fàbriques, manifestacions combatives i, evidentment, repressió. Tant a la fàbrica per part de l’empresa, com als carrers per part de la policia. Tanmateix, la mentalitat de la classe obrera italiana estava canviant i durant el procés d’aprovació dels nous convenis de treballs, un total de trenta-dos que s’havien de renovar per aquelles dates, el crit que més se sentia era el de “prou convenis”. L’agitació social total era tal que el moviment obrer podia aspirar a més.

Enfontaments entre estudiants italians i les forces de l'ordre italianes durant la "batalla" de Villa Giulia, l'1 de març de 1968. Font: Viquipèdia
Enfontaments entre estudiants italians i les forces de l’ordre italianes durant la “batalla” de Villa Giulia, l’1 de març de 1968. Font: Viquipèdia

L’any 1969 Itàlia quedaria paralitzada. Durant el setembre d’aquell any les vagues es van succeir tant a la Fiat com a la Pirelli. Milà esdevindria el centre neuràlgic de les lluites obreres. Les reivindicacions dels comitès se centraven en l’igualitarisme laboral, l’augment salarial, la paritat normativa i la reducció del nombre d’hores. Les CUB mantenien una estratègia de lluita contínua i constant amb l’objectiu que es complissin les seves reivindicacions i no les pactades entre sindicats grocs, que ara ja formaven part de l'”enemic”, i la patronal. Al mateix temps, aquell setembre es crearia el Colectivo Politico Metropolitano (CPM), un moviment format en un principi com un laboratori d’anàlisi polític, acabaria esdevenint el nucli fundacional de les BR amb futurs membres tan importants com Mario MorettiCorradi Alunni i Pierluigi Zuffada.

El desembre del 1969, per acabar d’escaldar l’ambient, explotaria a la Piazza Fontana de Milà una bomba d’altra potència que mataria 17 persones i en feriria 88. Al mateix dia hi hauria altres tres bombes repartides entre Milà i Roma. Aquests fets, però, no provenien pas de l’esquerra revolucionària, sinó d’elements reaccionaris finançats per l’OTAN i la CIA sota el marc de l’Operació Gladio que pretenien sembrar el terror a la societat italiana i culpar als esquerranistes d’aquestes matances. Certament, però, aquest fet sí que influenciaria als grups situats a l’esquerra del PCI que davant d’aquesta cruel matança per part dels feixistes creurien necessari articular una organització armada per tal de poder-se defensar i contraatacar quan fos necessari. El CPM organitzaria ràpidament un congrés on el camí de la lluita armada prendria força i començaria a gestar-se sense aturador. Tanmateix, les opinions dins d’aquest moviment eren diverses i, finalment, recollint militants d’altres organitzacions revolucionàries amb poca concurrència, un petit grup d’obrers i estudiants crearien, després de marxar definitivament del CPM, les Brigate Rosse, que datem al mateix any 1969, tot i que la seva primera acció no arribaria fins a finals de l’any 1970.

De la fàbrica a la guerra de guerrilles

Les Brigate Rosse tenen l’origen a la fàbrica i és allà on se sentien forts, eren obrers majoritàriament que comencen a actuar dins aquest entorn conegut amb petites accions de sabotatge contra els patrons i les empreses. En un principi, doncs, el seu àmbit d’actuació és exclusivament a les fàbriques i actuen com a branca ofensiva del moviment obrer organitzat. En aquest període de finals del 60 i inicis del 70, l’estat i les grans empreses tracen una estratègia de reestructuració a les fàbriques per tal d’apagar l’auge extraordinari de la lluita de classes que allà s’estava produint. Amb tot, les Brigate Rosse augmenten la contundència de les seves accions i un petit grup de persones s’inicia en la clandestinitat a inicis de la dècada dels 70. Amb aquest pas, les Brigate Rosse creuen necessari organitzar una actitud ofensiva no només a l’entorn que coneixen, al que estan acostumats com a obrers que han sigut i són, sinó que pretenen créixer per poder atacar directament a l’Estat.

Durant aquesta etapa les accions es resumien en cremar els cotxes dels patrons, a vegades de manera coordinada en diverses fàbriques, però no anaven més enllà. De mica en mica, augmentant la base de l’organització i el suport dins les fàbriques, les accions de les BR pujarien de to. El 1971, per exemple, es produeix el primer atracament que proporcionaria nou milions de lires que, en qualsevol cas, no seria reivindicat. Aquesta primera acció fora de les fàbriques serviria com a entrenament i, sobretot, un finançament important per a l’organització que fins aleshores s’alimentava amb els salaris dels mateixos brigadistes. A partir d’aquell moment, començarien a produir-se segrestos de persones poderoses dins les fàbriques que potenciaven la presència del grup en la vida social i política del país. La propaganda armada estava sent efectiva i gaudia del suport de l’obrerisme dels barris, universitats i fàbriques sobretot al nord d’Itàlia.

En aquest context, les BR aposten per la clandestinitat com a pas imprescindible per traçar una estratègia ofensiva atacant amb decisió els seus objectius. L’organització italiana es considerava antiimperialista i marxista-leninista, malgrat algunes contradiccions teòriques. El seu objectiu a partir del 1972 serà el d’agitar la societat i dotar al moviment obrer d’un poder proletari armat. L’anàlisi que fan aleshores és que Itàlia vivia un punt àlgid en l’antagonisme entre burgesia i classe obrera, en la lluita de classes, creien que era possible un canvi a gran escala i s’erigien com a part d’aquest. L’estratègia de les BR pretenia tensar el clima polític del país amb la propaganda armada i colpejar les consciències obreres per avançar cap a una anhelada revolució. Mario Moretti, brigadista de les BR, afirmaria que “no nos proponíamossin embargo, abatir al capital, nos proponíamos lograr que se expresase el movimiento (obrero) con todo su antagonismo con acciones que denominabamos de propaganda armada”.

Les BR, com també explica Mario Moretti, haurien d’inventar de zero el funcionament d’una guerrilla urbana en una ciutat de l’Europa occidental. No hi havia gairebé precedents; els exemples sud-americans o asiàtics poc tenien a veure amb la Itàlia de finals de la dècada dels 70 i, per tant, les BR viuran constantment adaptant-se a les noves circumstàncies i assimilant en el seu modus operandi els aprenentatges provinents de la pròpia curta experiència armada.

L'emboscada de Via Fani (Roma) el 16 de març de 1978, que va permetre el segrest d'Aldo Moro
L’emboscada de Via Fani (Roma) el 16 de març de 1978, que va permetre el segrest d’Aldo Moro

A poc a poc, el mètode de lluita que prengueren les BR seria la propaganda armada mitjançant la guerra guerrilles. Les BR pretenien colpejar el cor de l’estat atacant persones, símbols i institucions representatives d’aquest. Quan les BR treuen el cap fora de les fàbriques és perquè analitzen que reduint el seu àmbit d’actuació en aquest entorn posaven un límit a la seva força i influència. Fora de les fàbriques, i sovint també dins, hi ha l’Estat, el totpoderós que ens protegeix i impulsa sense mitges tintes el sistema capitalista.

Les BR, implantades en els nuclis urbans, sobretot al nord d’Itàlia per la vessant industrial ja comentada, es dedicaven a atacar els diferents objectius estratègics marcats per l’organització. Durant tota la seva activitat, les BR es mantindrien fidelment oposades a causar la mort de civils sense cap vinculació amb el conflicte social i empraven el temps necessari per preparar una acció que evités ferir o assassinar civils. Per contra, durant la dècada on les BR serien una organització armada unitària i activa, els objectius serien molt diversos. Durant una primera etapa fins el 1974, s’intenta evitar el fet de matar en les accions armades i se centren els esforços a la fàbrica. Es produeixen atacs incendiaris a cotxes d’empresaris i dirigents, a seus d’organitzacions feixistes, robatoris per finançar el grup i segrestos de dirigents o jutges. En una situació imprevista, en un tiroteig les BR assassinen el líder del Moviment Social Italià (MSI), de tendència feixista. El segon mort seria el d’un ‘carabinieri’.

Colpejar per sorpresa i desaparèixer. Aquesta era la principal virtut de les BR, també ho és de la guerrilla urbana. En aquests inicis, el suport de l’obrerisme a les BR era àmpliament majoritari i a les manifestacions no faltaven les proclames a favor de les BR. No es feien moltes accions però eren eficaces i generaven un eco a la societat. A partir del 1974 la violència s’accentua i l’estratègia canvia: les BR pretenen atacar l’estat de manera directa.

De l’auge politicomilitar a la fi

A partir d’aquell any, les Brigate Rosse estan preparades per accions més contundents i passa completament a l’ofensiva. Els tirs a les cames d’empresaris, policies o membres de la DC esdevé un modus operandi habitual dels BR. L’ofensiva va pujant de to i el 1976 és assassinat el procurador Francesco Coco. El canvi es produeix perquè les BR estan sent jutjades i els militants a presó decideixen, en comptes de defensar-se, assumir i justificar la seva actuació amb les BR i dotar la seva defensa d’un sentit polític. Amb aquesta mentalitat, les BR segueixen a l’ofensiva augmentant, aquesta vegada, dos esglaons el nivell d’actuació.

Els brigadistes en clandestinitat mai serien un nombre molt elevat i s’organitzaven en columnes. En els moments més àlgids s’havia arribat a tenir columnes a Milà, Roma, Torí i Gènova, en altres moments hi havia menys columnes actives o grups més minoritaris en altres indrets com Bolonya, Florència o el Vèneto. Aquestes columnes eren formades per unes deu persones com a màxim, el fet diferencial que enfortia a les BR era la xarxa de militants o col·laboradors en situació de legalitat que ajudaven extraordinàriament al grup en causes de tota mena. Sense aquesta xarxa afina, les BR no haurien pogut estendre la seva vida durant més d’una dècada.

Escrits duts a terme per les Brigades Rojes
Escrits duts a terme per les Brigades Rojes

Així doncs, amb aquesta tàctica d’atacar l’estat i crear contradiccions dins el PCI, que estava de ple en el compromís històric i havia apostat per l’eurocomunisme, es prepararia la gran acció de les BR i per la qual van transcendir més enllà d’Itàlia. El 16 de març del 1978 era segrestat a Roma per les BR el president de la Democràcia Cristiana i ex-primer ministre italià en dues ocasions, Aldo Moro. Amb aquesta acció es pretenia la llibertat d’un bon nombre de militants i l’acceptació definitiva de les BR com a subjecte polític per part de l’estat.

Aquesta acció suposava la punta de llança de la campanya contra l’estat i suposaria, posteriorment, la fi de les BR. L’estratègia armada arribava al seu clímax, la força d’actuació no podria tenir un abast més elevat que segrestar a un personatge com Moro, que portava 40 anys en el govern executant diverses funcions. Totes les contradiccions estaven sobre la taula i només quedava esperar una resposta de l’exterior, de la societat. Com reconeix Mario Moretti, no s’esperaven que el PCI no vacil·lés ni un sol instant, no preveien que l’acció no generés cap fricció en les seves bases, sense aquestes reaccions l’acció estava condemnada al fracàs. “El PCI había cerrado su parábola, no había margen alguno para que la base expresase algo distintoQuizás lo sabíamos ya pero no queríamos darnos cuenta de ello, no podíamos

Així doncs, el PCI tancava files amb la DC i l’anomenat front de la fermesa apostava per la no negociació amb l’organització armada. Les BR havien llençat un esquer que ningú volia recollir. Sense negociació, la vida d’Aldo Moro corria un gran perill i en aquest context es produirien uns fets prou extraordinaris. Moro escrivia cartes des de la minúscula habitació on estava reclòs que les BR publicaven quan creien convenient. El seu to aniria canviant, sovint passava el temps i no tardaria a demanar directament al seu partit una negociació amb les BR per salvar la seva vida. La resposta de la DC seria d’acusar a les BR de drogar a Moro (amb l’autòpsia es descartaria absolutament aquest fet) o que el seu empresonament l’havia fet perdre el nord. Els dies avançaven i no hi havia moviments. Tots els missatges de la DC o el PCI exigien la llibertat de Moro sense condicions i només l’empresonat entenia que allò firmava la seva condemna a mort. Aldo Moro atacaria sense miraments companys del partit per deixar-lo morir, entenia que l’estaven sacrificant per seguir mantenint les BR fora del tauler polític. Finalment, fins i tot el Papa va sortir a reclamar la llibertat de Moro interpel·lant a les BR, altre cop amb un “sense condicions”. Les BR sabien que la mort del líder democristià significaria un autèntic precipici en el seu camí de la lluita armada i desesperats per veure com els ignoraven. Es va produir, fins i tot, una trucada de Mario Moretti a l’esposa d’Aldo Moro reclamant tan sols un interlocutor, algú que els escoltés, només això. També serien ignorats.

Moro seria assassinat el 9 de maig del 1978. En cartes anteriors a la seva mort llençava dards contra la DC, “no vull veure a ningú de vosaltres al meu enterrament. La meva sang pesarà a les vostres consciències”. La realitat és que aquells amb qui havia conviscut durant dècades el deixarien morir per mantenir el sistema. Les BR, per la seva banda, havien tingut el seu moment de màxima força, que alhora seria el de màxima debilitat. Després d’una acció d’aquest nivell amb un resultat nefast, l’estratègia de la lluita armada quedava absolutament tocada. Havien dipositat tots els seus esforços i se’ls havia obviat com a ens polític d’una societat de la qual formaven part, de la qual havien nascut i on també moririen. Seguirien quatre anys més amb divisions internes post assassinat de Moro, però res seria el mateix. Eren forts militarment però havien fracassat en el seu intent d’obrir un conflicte entre les esquerres i el govern, la resposta havia estat clara i unitària, enfortint l’aliança amb la DC. Les lluites obreres estaven de capa caiguda, el moviment estava fraccionat i dispers i el caldo de cultiu que havia viscut Itàlia propiciant el naixement de les BR havia passat lentament de llarg.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Canal Farreny, Pau (2018) "«El vot no paga, agafem el fusell!»: els anys de plom a Itàlia", Ab Origine Magazine, 33(juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat