Els canvis polítics, religiosos i artístics promoguts pel faraó Akhenaton - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La civilització de l’Antic Egipte es va desenvolupar durant més de tres mil·lennis aproximadament, però en el present escrit ens centrarem en la Dinastia XVIII, en l’Imperi Nou, període considerat per diversos egiptòlegs com el moment de màxima esplendor de l’Antic Egipte, a causa de la prosperitat econòmica, als grans projectes artístics realitzats i a l’expansió territorial d’Egipte. Tanmateix, fou una dinastia marcada per grans personalitats, com per exemple la faraona Hatxepsut, el faraó Amenhotep III o el faraó Amenhotep IV, més conegut com a Akhenaton, el qual ens interessa particularment, perquè durant el seu regnat va intentar dur a terme una mena de reforma politicoreligiosa, un fet vertaderament insòlit en la història de l’Antic Egipte. 

Amenhotep IV era fill de Tiy i del faraó Amenhotep III, el qual tingué un govern molt llarg, de trenta-vuit anys aproximadament, marcat per la pau, per l’activitat constructiva i la prosperitat. No sabem del cert quan ascendeix al tron Amenhotep IV i els egiptòlegs estan dividits en tres hipòtesis diferents. En primer lloc, trobem els partidaris d’una suposada corregència llarga, que apunta que Amenhotep IV hauria ascendit al tron al voltant de l’any vint-i-nou o trenta del regnat d’Amenhotep III, esdevenint per tant corregent. La segona hipòtesi, anomenada corregència curta, indica que al voltant de l’any trenta-set del regnat d’Amenhotep III, seria nomenat corregent. I per últim, la tercera hipòtesi descarta la idea de la corregència, afirmant que Amenhotep IV es converteix en faraó d’Egipte amb la mort del seu pare. Els partidaris d’aquesta opció consideren que les proves que demostren una corregència llarga no són prou sòlides.

Els primers anys del regnat d’Amenhotep IV són una continuació del regnat del seu pare, finalitzant les obres endegades, com el piló ubicat al temple de Karnak, i manté la concepció ideològica de la monarquia i la seva vinculació amb el culte solar, amb la forma d’Amon-Ra. El faraó es casà amb Nefertiti, de la qual en desconeixem amb certesa els seus orígens, però trobem un cert consens sobre que el seu pare fou Ay, qui es convertí en faraó després de la mort de Tutankhamon. Nefertiti va esdevenir Gran Esposa Reial a l’edat d’onze anys i amb Amenhotep IV varen tindre sis filles, les quals tingueren un protagonisme destacat en les representacions artístiques. D’altra banda, ens crida l’atenció la posició central que ocupava Nefertiti en la ideologia de la monarquia, sent un doble femení del rei, apareixent associats en les cerimònies. Gradualment anà obtenint uns poders cada vegada majors, com no havia tingut mai una reina d’Egipte. 

A partir del cinquè any del regnat, el faraó decidí dur a terme una reforma de caràcter religiós, on el culte solar s’ubicaria en l’epicentre de la religió egípcia. En la religió de l’Antic Egipte el Sol ocupava un lloc central, perquè representava una prova tangible de la resurrecció, ja que de manera diària es produïa la seva sortida després de la posta. Generalment, el déu del Sol era Ra, però sovint es combinava amb altres deïtats, com és el cas d’Amon-Ra. El déu Amon era una antiga divinitat de Tebes, que en l’Imperi Antic apareixia com un dels aspectes del no-res, un contrari al món de la matèria. Però quan els governants de Tebes reclamaren el regnat d’Egipte, al voltant del 2000 aC, el déu Amon adquirí més rellevància en l’àmbit nacional. Durant l’Imperi Mitjà, el poderós clergat d’Amon, amb un intent de dotar de connotacions solars al déu, l’associaren amb el déu solar Ra, el sobirà visible, i posteriorment, en l’Imperi Nou, Amon-Ra es converteix en la divinitat principal. Progressivament el clergat d’Amon aconsegueix, des dels inicis de la dinastia XVIII, augmentar la seva influència, fins al punt de rivalitzar amb el monarca en riqueses i poder. 

Estatua d’Akhenaton i Nefertiti, 1345 aC, Museu del Louvre. Autor de la fotografia: Rama. Font: Wikimedia Commons.

En aquest context, Amenhotep IV decideix intentar una reforma religiosa, denominada comunament com l’Heretgia d’Amarna, on el visible del Sol, el disc solar Aton, serà considerat el déu suprem. El monarca canvià el seu nom l’any cinquè, d’Amenhotep, “Amon està satisfet”, a Akhenaton, “Agradable a Aton” o “El que està al servei d’Aton”. Segons Akhenaton, l’Aton era el creador universal de tota la vida i va ser representat com un disc solar d’on emanaven rajos que finalitzaven en mans, les quals dotaven de vida. L’Aton no era una divinitat amb contingut moral, que intervingués en els assumptes de la humanitat i dictés el seu comportament, sinó que la seva funció era sortir a l’alba i seguir el seu curs pel cel proveint de llum i vida. L’originalitat de la reforma radica en la reunió dels principis i atributs de la creació en el disc solar. Però el canvi principal fou la privació del contacte directe entre l’individu i la divinitat, perquè el faraó esdevenia l’únic intermediari amb l’Aton. No ho podem considerar una novetat, perquè en períodes anteriors el rei apareix com a intermediari entre els individus i la divinitat en les escenes i textos, però tan sols ho feia per ratificar-los. A més a més, l’Aton també estava present en el culte funerari, permeten l’accés en el més enllà als fidels que seguien les seves ensenyances, les quals eren transmeses per Akhenaton. Per aquests motius, la família reial es convertí en objecte d’adoració, com podem observar en les escenes esculpides en les tombes dels cortesans i nobles, on apareix la cort venerant a la família reial. 

Tot i que en un primer moment podríem considerar la reforma d’Akhenaton com un intenten d’establir una religió monoteista, el cert és que la divinitat Aton ocupà una posició en la religió de l’Antic Egipte de la que ja havien gaudit altres déus. Tampoc es perseguiren la resta de divinitats, llevat d’algunes excepcions, com és el cas del déu Amon, el qual patí una campanya de destrucció iconoclasta organitzada pel faraó, ja que el seu nom i la imatge de la divinitat foren destruïts en la majoria detemples d’Egipte. 

Desconeixem quins foren els motius que portaren al faraó a impulsar una reforma religiosa, però alguns autors apunten que hauria estat un intent per part del faraó de dotar a la monarquia del poder que havia tingut en un passat, reforçant la seva figura, restablint una monarquia totalment centralitzadora, més similar a la que observem en l’Imperi Antic. Tanmateix, no podem considerar que la reforma fos un èxit, perquè el seu impacte fou molt desigual. D’una banda, la majoria de la població continuà vivint conforme a les bases religioses tradicionals i quasi no tingueren temps d’admirar el nou culte. A més a més, la cort es va reduir ràpidament en un cercle restringit al voltant del faraó. Diferent fou el cas dels temples, on alguns varen ser tancats o es va limitar la seva activitat, i es van vincular els béns clericals a la Corona. 

D’altra banda, en l’àmbit artístic la reforma tingué un impacte més profund i durador. Són pocs els casos on les pretensions polítiques i religioses generen canvis en el llenguatge artístic, però estem davant d’un d’aquests moments. Akhenaton va intentar alliberar-se dels antics convencionalismes lligats a l’art egipci, introduint innovacions i modificacions en un cànon de tradició mil·lenària, que afectaren tant a les formes, amb la representació més lliure de les figures humanes que derivà en un cert manierisme, com a les temàtiques, amb la introducció d’escenes inspirades en la vida quotidiana de la família reial. Però no es rebutgen tots els aspectes de l’art tradicional anterior, sinó que alguns elements es mantenen i tenen certa continuïtat, com és el cas del colossalisme en arquitectura i escultura, per exemple. Per dur a terme aquests canvis i complir amb els desitjos del faraó, els artistes tingueren un paper destacat, adaptant-se a les noves exigències de manera notable, fet que demostra les seves grans capacitats tècniques. El principal escultor durant el regnat d’Akhenaton era Bak, qui rebia les instruccions directes del faraó i s’encarregava de representar materialment la imatge ideològica del monarca.

Detall de dues princeses amarnianes acariciant-se, procedent del palau reial de Tell el-Amarna (Ashmolean Museum, Oxford). Font: Wikimedia Commons

En l’àmbit arquitectònic, els temples varen canviar radicalment la seva tipologia tradicional, sent l’espai principal d’un temple amarnià els grans patis oberts que condueixen a l’altar del déu, el qual està al descobert per rebre els rajos d’Aton. Per tant, els temples dedicats a Aton tenen un caràcter més obert, oposant-se als clàssics temples tebans, que comunament estan organitzats mitjançant un atri obert que dona pas a un sistema de sales que ens condueixen al sancta sanctorum. Però l’àmbit artístic que experimentà més innovacions i modificacions fou l’escultòric, juntament amb els relleus. En les obres, el faraó es presenta amb els atributs típics de la monarquia, com el nemes o la barba postissa, però apareix amb unes formes exagerades portades a l’extrem, amb els ulls molt ametllats, els llavis gruixuts, el rostre allargat i una arruga que uneix les comissures de la boca amb el nas. En algunes representacions els cranis són ovalats, i el resultat és una mena de retrats quasi caricaturescos. Aquest trencament tan notori amb el cànon tradicional es produí sobretot els primers anys de la reforma, i a mesura que avança el regnat, es tendeix a suavitzar les característiques més dures del tractament de la figura humana d’inicis del període amarnià. 

Paral·lelament, a l’any cinquè del seu regnat, Akhenaton decidí fundar una ciutat a l’Egipte mitjà, entre les dues ciutats més importants, Memfis i Tebes. L’emplaçament seleccionat pel faraó ocupava tota una porció del Nil, que incloïa terres de cultiu i una franja despoblada on s’ubicaria la major part de la ciutat. Els límits de la zona elegida es varen delimitar amb les anomenades Esteles de Demarcació, les quals eren unes tauletes esculpides en els riscs a ambdós costats del Nil, on s’especificava que l’Aton havia guiat fins allí al monarca, i aquest es comprometia a no augmentar les seves fronteres. La ciutat rebé el nom d’Akhetaton “l’Horitzó de l’Aton” o Tell el-Armana en àrab. Fou construïda ràpidament i habitada per la cort tres anys després de la seva fundació. Però un cop més desconeixem els motius pels quals es van traslladar la cort i la família reial. Segons una hipòtesi de l’investigador José Manuel Galán Allué, podria ser por dos motius: en primer lloc, per allunyar-se del clergat d’Amon, el qual cada cop era més poderós i influent, o en segon lloc, per un motiu de salut pública, ja que en algunes fonts es menciona una plaga o “pesta cananea”, i el faraó i la cort haurien fugit de Tebes per evitar-ne els efectes. Tot i això, la nova ciutat fou l’escenari perfecte per exhibir el nou programa constructiu i artístic promogut pel faraó, i actualment és on trobem la majoria d’edificacions i escultures d’estil amarnià que han perdurat fins a l’actualitat. 

 Bust de Nefertiti (Staatliche Museen, Berlin). Autor: Philip Pikart.
Font: Wikimedia Commons

Els últims anys del regnat d’Akhenaton són confosos, perquè no tenim documents ni inscripcions que facin referència a Nefertiti a partir de l’any dotze. Trobem també un personatge misteriós del qual en desconeixem la seva identitat, anomenat Smenkhkare, que hauria actuat com a corregent a partir de l’any quinze. Amb la mort del faraó Akhenaton i, pocs anys després, la del seu successor Smenkhkare, accedeix al tron, a l’edat de nou anys Tutankaton, de qui no coneixem amb exactitud els seus orígens, però alguns egiptòlegs apunten que possiblement era fill d’Akhenaton. En un inici, Tutankaton no renúncia al culte a Aton, però ben aviat traslladà la cort reial a Memfis, i la ciutat d’Akhetaton o Tell el-Amarna s’abandonà progressivament. Posteriorment, les idees impulsades per Akhenaton foren rebutjades per Tutankaton en un decret promulgat des de Memfis, que apareix fixat en l’Estela de la Restauració de Karnak. L’objectiu era trencar amb la política i religió implementades per Akhenaton, i el faraó canvià el seu nom a Tutankamon “Imatge viva d’Amon”. En el decret, es descriu una situació d’Egipte miserable i caòtica a causa dels errors d’Akhenaton, però hem de ser curosos amb aquestes declaracions perquè, tot i que les evidències que conservem semblen indicar que l’estat de l’administració egípcia era dolenta, tenien una finalitat propagandística. Amb la intenció de restaurar la confiança, Tutankamon comença un programa constructiu considerable, centrat en aixecar nous temples i escultures, i en reparar els antics santuaris, reprenent la seva activitat.  

Tot i això, el retorn complet a l’ortodòxia no es produí fins a l’arribada al tron d’Horemheb, antic conseller de Tutankamon i comandant de l’exèrcit, qui realitzà una damnatio memoriae dels monuments dedicats a Akhenaton i reintrodueix les instàncies religioses locals. Al mateix temps, en l’àmbit artístic es produí un retorn al cànon tradicional. D’aquesta manera, es posava punt final a la reforma proposada per Akhenaton.

En conclusió, amb la mort del faraó, la reforma implementada per Akhenaton fou rebutjada, però en aquells àmbits on les noves idees tingueren més impacte, encara s’observaven certes reminiscències, com és el cas de l’art, on algunes de les obres de Tutankamon o d’Horemheb encara conserven aquella gràcia amarniana. La reforma d’Akhenaton era una proposta atípica en la història de l’Antic Egipte, que tot i no tenir continuïtat i durar poc més d’una dècada, continua generant certes incògnites a les quals encara no podem donar una resposta clara a causa de la manca d’informació, com és el cas de la identificació de Smenkhkare o quan ascendeix al tron Amenhotep IV. Tampoc sabem que portà o motivà a Akhenaton a allunyar-se tant de la mentalitat dels seus contemporanis, potser fou el desenllaç d’una tendència iniciada molts anys abans, amb l’augment progressiu de la importància de les divinitats solars en la dinastia XVIII, i amb el creixement d’influència d’Aton ja en el regnat d’Amenhotep III. 

Per saber-ne més:

Aldred, C. (1989). Akhenaton, faraón de Egipto, Madrid: Editorial EDAF.

Fletcher, J. (2004). El Enigma de Nefertiti, Barcelona: Crítca.

Galán Allué, J. M. (2011) “Capítulo VII. El Reino Nuevo I: la construcción del imperio” a Parra, J. M. (ed.) El Antiguo Egipto: sociedad, economía, política, Madrid: Marcial Pons. pp. 301 – 389.

Kemp, Barry J. (1992). El Antiguo Egipto: anatomia de una civilización, Barcelona: Editorial Crítica.

Michalowski, K. (1977). Arte y civilización de egipto, Barcelona: Editorial Gustavo Gili.

Pérez Lagarcha, A. (1995). “Atón, Akhenatón y Nefertiti, algunas reflexiones sobre la religión Amarniense”, Ilu. Revista de ciencias de las religiones, N. 0, pp. 187-197.

5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x