El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una acció aventurista, un cop separatista o, fins i tot, un presagi del què succeiria amb l’inici de la guerra civil. Però del què parlem quan ens referim al 6 d’octubre? Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els fets d’octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

Els antecedents: de la mort de Macià al conflicte dels contractes de conreu

Revolta de pagesos contra l'anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Revolta de pagesos contra l’anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Entre els darrers mesos del 1933 i l’octubre de 1934, Catalunya es caracteritzà per tenir un marc polític i social plenament diferenciat del de la resta de l’Estat. Aquest marc polític propi s’havia anat articulant, molt especialment, d’ençà de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Fins al 1936 Catalunya va mantenir una situació d’excepcionalitat dins la República espanyola: era l’única autonomia existent arreu de l’Estat.

L’escenari diferenciat de la Catalunya autònoma va produir una dinàmica interna durant el 1934 que va conduir a l’acció de força del 6 d’octubre. En primer lloc, els resultats de les eleccions generals republicanes havien tingut una concreció prou diferenciada: arreu de l’Estat els republicans d’esquerres i els socialistes s’enfonsaven mentre la dreta antirepublicana de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i els lerrouxistes sortien victoriosos. A Catalunya, en canvi, la dreta catalanista de la Lliga havia guanyat les eleccions però amb molt poca diferència respecte el republicanisme catalanista. En segon lloc, la mort de Francesc Macià, el desembre de 1933, va convertir en nou president del govern de la Generalitat a Lluís Companys. Companys va compondre un govern de concentració esquerrana i catalanista que va donar nova força a l’autogovern de Catalunya i que, a més, es va veure reforçat amb els bons resultats de les eleccions municipals de gener de 1934. El contrast entre la realitat catalana i la situació política de la resta de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma al govern de l’Estat eren els lerrouxistes amb el suport de la CEDA els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per acabar amb la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van significar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’”antidemocràcia”. En aquest sentit, la preponderància de la CEDA a partir de novembre de 1933 suposava un desafiament absolut a la legitimitat i viabilitat de la Catalunya republicana i les seves institucions. Per aquest motiu, una qüestió com la Llei de contractes de conreu va passar a ocupar un lloc central en la política espanyola.

La llei de contractes de conreu havia estat aprovada pel parlament de Catalunya l’abril de 1934 com a mesura per a facilitar que rabassaires i pagesos pobres es convertissin en propietaris de la terra que treballaven. No es tractava de cap llei revolucionària. Seguia allò establert en altres reformes similars arreu d’Europa de respecte a la propietat privada de la terra. Per a les dretes antirepublicanes, amb el suport entusiasta de les dretes catalanes, el conflicte sobre la llei de contractes resultava especialment manipulable pel que tenia d’indissociable amb l’anomenat “problema catalán”. Inicialment fou la principal força conservadora de Catalunya, la Lliga Catalana, qui, en companyia del partit d’Alejandro Lerroux, qüestionà la legitimitat de l’autonomia i la sobirania catalana. Es demanava al govern central que portés la Llei de contractes davant el Tribunal de Garanties Constitucionals amb l’argument que el parlament de Catalunya no tenia competències per a legislar sobre la matèria. En conseqüència, calia declarar la llei inconstitucional. La conseqüència directa de l’acció de la Lliga, lerrouxistes i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) fou la de posar en dubte la legitimitat de l’autonomia catalana i facilitar que la dreta antirepublicana agafés l’anticatalanisme com un dels grans eixos de la seva acció.

El Tribunal de Garanties Constitucionals declarà nul•la la llei de contractes de conreu el 8 de juny de 1934. Quatre dies més tard el Parlament català aprovava una nova Llei de contractes totalment idèntica a la votada anteriorment. Finalment la fórmula legal que resolgué el conflicte fou la d’afegir un article addicional a la Llei de Contractes que permetia posar d’acord els preceptes d’aquesta amb la Constitució. La solució jurídica quedava resolta però aquesta no tenia cap tipus de recorregut sense la solució política. Aquesta darrera no es produiria per diversos motius.

El govern Companys davant la crisi d’octubreEl govern Companys davant la crisi d’octubre

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l'any 1935. Font: Vikipèdia.

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l’any 1935. Font: Vikipèdia.

Tot i la voluntat negociadora del president del govern de la República, Ricardo Samper, la força de la CEDA i la divisió sobre la qüestió catalana entre els diversos membres del govern convertia la resolució negociada en una sortida extremadament dèbil. Gil Robles demanava l’aplicació rigorosa de la llei contra la “rebeldía separatista” de la Generalitat. El dirigent de la CEDA considerava la solució negociada com una claudicació davant el govern català. Quan l’1 d’octubre es van reobrir l’activitat parlamentària a les Corts republicanes la crisi de govern estava servida. La dimissió de Samper va anar acompanyada d’un “Nosotros tenemos conciencia de nuestra fuerza, aquí y fuera de aquí” per part de Gil Robles.

Des que es va conèixer la solució donada a la crisi del govern Samper el govern de la Generalitat va quedar reunit de manera permanent. L’entrada dels ministres de la CEDA al govern de la República suposava, segons l’editorial del periòdic L’Opinió, “el desprestigi de les institucions republicanes, el triomf segur, inevitable, d’un feixisme catòlic”. En el mateix sentit s’expressava La Humanitat “és hora de defensar fins a tots els extrems la nostra ciutadania exemplar i democràtica. ¿Això pot fer-se amb paraules? Creiem que ja és tard. Alerta les esquerres nacionalistes i republicanes de Catalunya! Ha sonat l’hora de la mobilització”.

Què suposava la presència de la CEDA al govern de la República? Per a importants sectors de la societat una amenaça més que clara contra l’autonomia, el projecte socialment reformador del govern català i els petits avenços aconseguits d’ençà d’abril de 1931. La CEDA de Gil Robles emparava la violència política de la dreta antirepublicana i transitava pel camí dels feixismes. Gil Robles havia tornat entusiasmat del congrés del Partit Nazi a Nuremberg i el temor al què havia succeït a Alemanya, Àustria i també a Itàlia resultava ben present entre sectors importants de la societat catalana. L’ascens dels feixismes, l’agudització de la confrontació social i política a Catalunya, el canvi de rumb al capdavant de la República a partir de novembre de 1933 i la conflictivitat entre les institucions catalanes i les de l’Estat va conduir al punt d’arribada del 6 d’octubre.

La proclamació de l’Estat Català i els fets d’octubre arreu de Catalunya
Què va fer el govern català davant aquesta situació crítica? Com és prou conegut, Lluís Companys va proclamar l’”Estat Català de la República federal espanyola” des del balcó del Palau de la Generalitat. La decisió de Companys no responia ni a una supeditació de la política catalana a l’espanyola, com recentment encara s’argumenta, ni encara menys a qüestions d’indole personal del president. La iniciativa del govern Companys tenia dos objectius: anar més enllà en l’autonomia catalana a través de la República federal i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho necessitava una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat. Cap d’aquestes condicions no es van complir amb prou solidesa i la conseqüència va ser l’ensulsiada de l’acció de Companys.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Al mateix temps, a l’interior del govern català existia un altre plantejament representat pel conseller de Governació i cap visible de les Joventuts d’Esquerra Estat Català (JEREC) Josep Dencàs. En aquest cas, es tractava d’impulsar una estratègia governamental separatista: la separació política utilitzant les institucions autonòmiques i preveient un escenari revolucionari arreu de l’estat, que només acabaria succeint a Astúries. La iniciativa de Dencàs, els germans Badia i el separatisme governamental pretenia repetir un gest similar a la proclamació de la República Catalana de Macià de 1931. La fallida immediata de l’acció armada que comandava Dencàs, amb la inacció absoluta dels escamots de les JEREC, va ensorrar l’estratègia governamental separatista i la pròpia iniciativa de Companys. En aquest sentit, podem dir que la falta d’unanimitat entre els membres del govern, la manca d’uns objectius políticament clarament definits i la falta de preparació de la mobilització expliquen perquè el General Domènec Batet, amb una guarnició de poc més de 2000 homes, aconseguí acabar amb el moviment a Barcelona en poques hores.

A banda de l’acció del president Companys i de l’estratègia del separatisme governamental existien altres objectius i estratègies al marge del govern. L’Aliança Obrera, que agrupava tot el seguit de forces obreres fora de la CNT, plantejava la necessitat de proclamar la República Catalana i activar una insurrecció social generalitzada. La seva estratègia fracassà a Barcelona però va resultar exitosa a molts punts del Principat, tant urbans com rurals. A molts dels principals centres industrials de Catalunya, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., la proclamació de la República Catalana o l’Estat Català va anar acompanyada d’una confrontació socialment revolucionària. El mateix succeí en els principals centres agraris de Catalunya com ara Vilafranca del Penedès, Valls o diversos pobles del Priorat i les comarques de Lleida. A més, es produí en diversos casos una participació activa de diversos nuclis anarcosindicalistes en els fets revolucionaris. En tot cas, l’àmplia mobilització popular que es produí a Catalunya entre el 4 i el 10 d’octubre va quedar en no res en ser derrotada la iniciativa política del govern Companys a Barcelona.

Les conseqüències dels fets d’octubre: repressió i militarització de la vida social i política
L’acció de Companys el 6 d’octubre va ser la d’un cap de govern que va actuar en un sentit governamental perquè no es va limitar a gestionar el marc polític fixat, sinó que va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça possible de liquidació d’ambdues. L’entrada de la CEDA al govern de l’Estat representava aquest perill el 1934. Més que no pas com una mostra de la falta d’acatament de la democràcia representativa, l’acció de Companys s’ha de situar en aquell corrent de fons que existia arreu d’Europa i que volia reformular els fonaments de l’Estat democràtic enfront l’amenaça de la consolidació dels feixismes. Amplis sectors de la societat catalana percebien l’existència aquesta amenaça contra la democràcia republicana, l’autonomia, els drets socials i polítics i el moviment obrer i aquest fet explica perquè van coincidir en la iniciativa del govern Companys tot un seguit de mobilitzacions de caràcter ben divers.

La derrota d’octubre significà la suspensió de l’autonomia, una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Al mateix temps, l’experiència d’octubre i els efectes de la repressió van convertir-se en elements centrals de l’antifeixisme i el frontpopulisme català. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

CRONOLOGIA
Gener 1933 Adolf Hitler nomenat canceller d’Alemanya
Novembre 1933 Victòria de la CEDA a les eleccions legislatives republicanes
16 Desembre 1933 Alejandro Lerroux president del Govern de la República
25 Desembre 1933 Mort de Francesc Macià
Gener 1934 Primer govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
18 de Gener Els electes de la Lliga Catalana decideixen abandonar el Parlament de Catalunya
Febrer 1934 Dictadura del mariscal Dollfuss a Àustria
28 març 1934 Ricardo Samper nou president del Govern de la República
Abril 1934 El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu
Juny 1934 El Tribunal de Garanties Constitucionals declara nul•la la llei de contractes de conreu
4 d’octubre 1934 Nou govern d’Alejandro Lerroux amb participació de tres ministres de la CEDA
6 d’octubre 1934 Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola
7 d’octubre 1934 Detenció i empresonament del govern de la Generalitat. Detencions massives de regidors dels Ajuntaments republicans, afiliats sindicals, polítics i culturals.
7 d’octubre de 1934 El Coronel Francisco Giménez Arenas assumeix les funcions del govern de la Generalitat
Octubre 1934 Revolució social a Astúries i fracàs de la revolta socialista a la resta de l’Estat
Desembre 1934 Suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Conreu
Juny 1935 Lluís Companys i el govern de la Generalitat condemnats a 30 anys de presó
Febrer 1936 Victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Popular a Espanya

Per saber-ne més...

López Esteve, M. Els fets del 6 d’octubre de 1934, Editorial Base, Barcelona.

Ucelay Da Cal, E., González Vilalta, A., Lopez Esteve, M. 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista, Editorial Base, Barcelona.

Barrull, J. Els fets del 6 d’octubre, Pòrtic, Barcelona.