Les èpoques baixmedieval i moderna són prolífiques pel que fa a figures que plantejaven una reforma eclesiàstica. La més coneguda és, sens dubte, Martí Luter, però no hem de confondre el reconeixement amb l’exclusivitat de les seves idees.

Una de les figures reformistes més oblidada és la de John Huss. Tot i que actualment és reconegut com un dels majors mites de la història de la República Txeca, la renovació que plantejava ha quedat en un segon terme, eclipsada pel seu component nacionalista. Se’l considera una figura clau, que va defensar l’ús del txec en la traducció de les sagrades escriptures i l’ocupació de llocs rellevants en l’administració dels habitants autòctons del país en detriment dels estrangers, en aquell moment bàsicament alemanys.  Qui va ser realment aquest reformista i quines seves accions, i les dels seus seguidors?

bohemia

Situació al mapa de l’antic Regne de Bohèmia

Situem-nos al segle XIV i en un indret determinat: l’antic Regne de Bohèmia. Durant aquest segle va patir un gran desenvolupament gràcies a les seves extensions cultivades, mentre que a la resta d’Europa predominava la crisi. En aquest sentit cal destacar que, evidentment, la majoria d’habitants del regne eren pagesos sense un nivell de riquesa elevat. Qui sí es va beneficiar d’aquesta situació va ser, entre d’altres l’Església. Aquesta acumulació de riqueses va conduir a una corrupció desenfrenada: capellans o bisbes que s’emborratxaven en públic, que abusaven del joc i que fins i tot eren propietaris de prostíbuls. Però aquests vicis no eren l’únic factor que crispava els ànims populars, ja que una altra mala costum s’havia implantat entre el personal eclesiàstic: els impostos. L’Església feia pagar pràcticament per tot: batejos, enterraments, casaments i fins i tot misses.

És en aquest context que apareix John (o Jan) Huss, un home d’església nascut aproximadament l’any 1370, fill de camperols i amb bons estudis –tot i el seu orígen humil va poder estudiar de manera gratuïta a la Universitat de Praga- molt compromès amb la societat bohèmia. Estava realment conscienciat sobre quins eren els problemes dins els nivells eclesiàstics i va denunciar sense miraments una situació insostenible: corrupció i perversió de bisbes i capellans mentre les classes populars estaven cada vegada en una situació més precària. Un altre factor que va encendre els ànims i fou durament criticat pel reformista bohemi va ser la venda d’indulgències per part de l’Església, que no cessava de buscar vies d’enriquiment. Huss va decidir no callar davant aquests fets i va començar a oferir discursos en públic on acudien les grans masses ofegades per aquells homes que es dedicaven al llibertinatge. Poc a poc la fama del nou orador de Praga va anar creixent i les autoritats van començar a preocupar-se per una figura cada vegada més seguida i contestatària. A més, com hem dit amb anterioritat, els seus discursos tenien un fort caire nacionalista que va enganxar a la població bohèmia.

En aquest moment tant l’Emperador Segismond com els màxims responsables de l’Església txeca van decidir convidar a Huss a diverses reunions per analitzar les seves idees. John va acceptar, decidit a conduïr una reforma des de dalt, això és, no realitzar cap trencament brusc amb l’Església ni molt menys amb l’Imperi, sinó corregir els errors de conducta i preus abusius que es donaven entre els eclesiàstics. És a dir que ell no volia cap revolució ni desordre, sinó un procés pacífic i intern per redreçar la situació a la que s’havia arribat. Però les reunions no van ser fructíferes i  Huss va trencar relacions i decidí seguir pregonant pel seu compte, tot i que cada vegada més lluny de Praga degut a les diverses prohibicions que pesaven sobre ell. L’any 1415 va ser citat davant el Concili eclesiàstic de Constança per exposar les seves idees, però tot i tenir la promesa de l’Emperador sobre la seguretat de la seva integritat, va resultar ser un parany: el van  empresonar i tractar en unes condicions infrahumanes durant diversos dies. El van obligar a renunciar a tot pel que havia lluitat fins al moment, però ell mai va abandonar el seu discurs. Finalment el van conduir a la foguera i enmig de les flames de Constança va morir John Huss, però no els seus ideals.

Aquest punt marca un abans i un després dins el moviment hussita: els seguidors del reformista no es van espantar després del fatal destí del seu

Retrat de John Hus

Retrat de John Hus

líder, ans al contrari, la foguera va encendre la revolta i la revolució hussita. Seria molt agoserat definir exactament si ens trobem davant una revolta o una revolució, parlem d’un conflicte en principi moderat però on apareix, com gairebé sempre, una vantguarda més partidària de l’acció directa i d’ideals extrems. Diferenciem el moviment hussita entre calixtins i taborites. Els calixtins eren partidaris d’una reforma –tal i com va fer Huss, però en aquest cas una reforma des de baix- i van establir uns punts concrets, com ara la reivindicació de l’ús del calze, d’aquí els ve el nom. Aquest moviment estava format, en una part majoritària, per nobles i sectors dominants de les ciutats. En contraposició amb aquest grup trobem als taborites, l’ala més revolucionària. El seu nom ve donat per Tabor, una comunitat que van fundar ells mateixos amb la pretensió d’una societat ideal: es van comunitzar els béns i les propietats i es van repartir equitativament entre els habitants. Els taborites propugnaven un retorn a l’Església primitiva, a la pobresa i l’ajuda als més desfavorits. Aquest plantejament és del tot revolucionari en tant que ataca directament a la base d’un dels grans poders feudals. De fet, en el cas txec podem afirmar que l’Església era un poder molt més fort que en altres indrets europeus degut als ingressos esmentats i les grans propietats que acumulava, majors que en altres països sacsejats per la crisi baixmedieval.

Què va passar amb aquesta revolta hussita i la seva ala revolucionària? La violència va ser un element present al camp i les ciutats fins al punt de formar-se autèntiques formacions militars. Com era d’esperar, des del Vaticà no es va permètrer una contestació tan forta, dura i ben organitzada cap

Jhon Hus entre les flames de Constança

Jhon Hus entre les flames de Constança

a l’Església catòlica, per més que els seus escàndols fossin de sobra coneguts. Es van organitzar exèrcits per combatre els heretges, sobretot els taborites, que amb les seves propostes trencadores no deixaven espai per a la negociació –cosa que sí feien els calixtins. Les dues ales del moviment hussita es van unir momentàniament per fer front a la violència cristiana, que va aconseguir triomfs militars importants però també derrotes severes enfront unes tropes hussites que lluitaven pels seus ideals i la seva supervivència, enrabiats des de feia anys per la situació que els feia viure l’Església catòlica. Les batalles poc a poc es van anar decantant en favor dels reformistes bohemis, mentre les tropes del Vaticà cada vegada eren més inoperants en els combats i el temor de que els ideals de la revolta s’estenguessin feia tremolar als prínceps del voltant de Bohèmia.

La revolta es va resoldre, a grans trets, en dos moments: el 1431 els calixtins inicien negociacions per la pau al Concili de Basilea, fent gala de la seva capacitat diplomàtica. Aquestes negociacions es van veure frenades per les accions de la facció més revolucionària dels Taborites, i els fets van desencadenar en un enfrontament obert entre una i altra facció del moviment hussita. Aquesta guerra civil va acabar amb victòria calixtina, que comptava amb molts més suports exteriors degut al seu afany reformista i no pas rupturista ni revolucionari. Aquest és el segon moment clau del desenllaç del conflicte, la derrota total dels taborites l’any 1434.

Monument a John Hus a la ciutat de Praga

Monument a John Hus a la ciutat de Praga

Quin va ser el resultat final del moviment hussita? Trobem triomfs clars pel que fa a les seves reivindicacions: se’ls permet comulgar sota les dues espècies i es confisquen béns a l’Església. Però, en tot cas, trobem un triomf del sector hussita moderat: aquests propietats confiscades van passar a mans de nobles i sectors econòmicament potents de la societat txeca. Mentrestant, les demandes dels sectors més humils i revolucionaris no van ser satisfetes, com ara una major democràcia dins l’Església o un retorn a la pobresa. Així doncs, el resultat del moviment s’aproxima molt més a la reforma desitjada per Huss que al trencament propugnat pels taborites, però no deixa de ser interessant veure les tendències que va prendre, i sobretot, constatar com un personatge va encendre els ànims d’una societat fins al punt de formar exèrcits més podersos que els del Vaticà.