Els orígens catalans del Partit Popular (I)

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

Seguim amb l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, com explicàvem en la primera part de l’article, ara explicarem com encararen els fraguistes l’aparició de les associacions polítiques dins el marc del franquisme, el naixement de Reforma Democràtica de Catalunya o el deteriorament de la imatge de Fraga.

Apareixen les Associacions Polítiques

Un cop succeí el magnicidi del President Carrero Blanco, el nou President Arias Navarro intentà posar en pràctica una sort de reformisme anomenat “Espíritu del 12 de Febrero” que tindrà com a part essencial la creació, al gener de 1975, del Estatuto Jurídico del Derecho de Asociación, que permetia crear una associació política sempre que es recollissin un mínim de 25.000 firmes repartides proporcionalment en almenys 15 províncies. Amb aquestes restriccions s’evitava que nasquessin associacions de caràcter regionalista. A més a més, tota associació política havia d’acatar els Principios del Movimento i obtenir el consentiment del Consejo Nacional del Movimento.

En el moment de plantejar-se les associacions polítiques, Fraga, des de Londres, va temptejar el terreny tot i ésser conscient que “es difícil aparecer como demócrata habiendo sido ministro de Franco” tal com va reconèixer al Comte de Barcelona, Don Joan de Borbó, durant un dinar londinenc. De totes formes, va preferir no donar més vida al govern d’Arias Navarro i declinà la idea de crear una associació política; ara bé, el que sí va fer per tal de fer-se veure i recordar a la ciutadania que seguia ben present i dins la cursa política fou adherir-se a una altra societat-tapadora de propòsits polítics: FEDISA (Federación de Estudis Independientes, Sociedad Anónima). Juntament amb l’exministre, dins aquesta societat trobem altres reformistes com Pio Cabanillas, José María de Areilza, Francisco Ferndández Ordóñez, Marcelino Oreja o Leopoldo Calvo Sotelo. A més a més, al cap de poc temps, a l’entitat també hi participà financerament i física Josep Maria Santacreu, que va esdevenir accionista i membre del Consell d’administració de l’entitat.

f784b260810495da97f1b54a64226974_l

Imatge d’Arias Navarro en el seu discurs aperturista a les Corts, Madrid 12 de febrer de 1974. Imatge de l’agència EFE.

Tanmateix, si bé el fraguisme no va voler participar en el joc de les associacions polítiques del franquisme, moltes altres personalitats del Règim (de totes les tendències) sí que ho varen fer. Així doncs, l’associació més oficialista –en paraules de Joan B. Culla- fou la Unión del Pueblo Español (UDPE), que era un perllongament poc dissimulat de la Secretaria General del Movimiento i estava organitzada i dirigida per Adolfo Suárez González.

L’Operació Fraga va adquirint pes

A l’agost de 1975, varen veure la llum les 450 pàgines del llibre de Manuel Milián Mestre Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos de la editorial DIROS. El pròleg és de Gabriel Cisneros i era, sense cap mena de dubte, tota una gran campanya per popularitzar el líder gallec. Paral·lelament, l’empresa de Josep Maria Santacreu es feia amb el control de la societat editora del Diario de Barcelona i omplia el consell d’administració amb fraguistes reconeguts com Juan Echevarría Puig, Manuel Milián o Pere Arderiu. Bo i així, la operació fraguista sobre el mitjà barcelonès no va preveure la forta reacció que trobaria entre els periodistes que integraven, en paraules de Joan B. Culla, la redacció més progressista i esquerranosa del país.

Finalment, un cop mort el General Franco, al desembre d’aquell mateix any, Fraga vindrà a Catalunya a realitzar una altra gira de 4 dies on seguir-se donant a conèixer. Cal tenir present que en la seva gira catalana, Fraga era un “simple” ciutadà particular, doncs el dia 17 de novembre havia dimitit del seu càrrec d’ambaixador, tanmateix, a part de ser rebut com un cap de govern, tota la seva estada semblava ser l’assaig d’una futura campanya política.

El dia 3 de desembre, un cop va haver assistit al casament de Francesc Rubiralta (membre del Club Àgora), Fraga va recórrer Reus, Salou i Tarragona, on s’entrevistà amb l’arquebisbe i aprofità també per sopar en “un popular restaurante del barrio del Besós con obreros de este barrio, así como de las viviendas del Congreso” . Quan els obrers varen tenir a Fraga al davant, li varen plantejar sense pèls a la llengua els problemes i conflictes laborals que es vivien tant a la SEAT com a Laforsa. Va ser llavors quan, possiblement per primer cop en un lloc públic, Fraga va admetre: “ha llegado el momento de estructurar en nuestro país un sistema pluripartidista de fuerzas políticas”.

De fet, la Vanguardia d’aquell 4 de desembre parlava de Fraga com un dels noms que sonaven per a futur President del Govern.

Durant el dia 4 de desembre, Fraga va visitar el barri barceloní de Nostra Senyora del Port i es va reunir, al barri de Sants, amb més d’un centenar de representats de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, els quals li varen fer tot un memorial dels greuges que patien i aprofitaren, també, per reclamar-li l’amnistia i l’autonomia per a Catalunya.

Fraga, a la tarda, inaugurà de manera solemne la seu del Club Àgora i presentà també el seu darrer llibre: Un objectivo nacional. En el mateix Club, Fraga va mantenir un intens debat amb Agustí de Semir, el qual li defensava la ruptura democràtica (un concepte, ruptura, que Fraga sempre combatia), l’amnistia i el reconeixement de la plurinacionalitat per a l’Estat espanyol.

Durant el dia 5 de desembre, i davant de mil comensals a l’Hotel Reina Sofia, fent l’entrega dels II Premis de Periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’exministre va admetre: “Hay que reconocer de una vez que somos una nación multiregional y pluricultural”. També cal dir que el mateix Fraga va anotar més tard que “En aquel momento era indudable que un gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiracions catalanas a un prudente regionalismo”.

Seguint amb la seva carrera, sis dies després d’aquell acte d’entrega de premis, Manuel Fraga era nomenat Vicepresident per a afers d’Interior i ministre de la Governació del primer govern de la monarquia després de la mort del dictador, sota la presidència del franquista Carlos Arias Navarro. En aquells moments, sols quedava fer caure la peça de Carlos Arias Navarro i la Presidència podria ser obtinguda, finalment, per el veterà polític gallec.

Quan va arribar el moment de formar el seu equip pel Ministeri de la Governació, Fraga hi va incorporar dos membres de primer nivell de GODSA, el Sr. Gabriel Cisneros Laborda i el Sr. Carlos Argos. Per altra part, Fraga designarà a Juan Echevarria (president del Club Àgora) per a la direcció general de Correus i Telecomuniacions.

Els fraguistes, en controlar el Ministeri de la Governació, ambicionaven una expectativa que al segle XIX hagués tingut un gran èxit: a partir del control del Ministeri situat a la Puerta del Sol, podrien intentar controlar els governs civils d’Espanya i, gràcies a aquest fet, arribat el moment, fer un desplegament per tot el territori d’un partit oficialista i amb totes les de guanyar. Laureano López Rodó ens explica que el ministre d’exteriors en aquell moment, el Sr. Areilza, li va dir que “Fraga jugaba a dar un pucherazo con 50 gobernadores” . Però els fraguistes, a diferència d’altres, eren ben conscients que els temps no eren ni els del sistema de la Restauració ni els del Franquisme, per això activaren el seu propi partit després d’anys de preparació i actuació en públic. Estava a punt de néixer Reforma Democrática i, al seu costat, la germana catalana, Reforma Democràtica de Catalunya, el partit que actuaria dins la nació on habitava la gent que havia ajudat a Fraga a iniciar la seva aventura política amb mentalitat democràtica.

Neix Reforma Democràtica de Catalunya

Al febrer de 1976, l’estructura fraguista a nivell estatal, sustentada a Madrid per GODSA i a la capital catalana pel Club Àgora, va procedir al llançament del seu partit (el qual oficialment no naixia com a partit perquè legalment no podia, però tenia tots els components d’una organització d’aquestes característiques) Reforma Democrática (RD). A la capital d’Espanya, la presentació del projecte va tenir lloc el dia 25 de febrer i va estar portada a terme per una Comisión Gestora Nacional Provisional integrada per 9 membres on el secretari de premsa i relacions públiques era l’imprescindible Manuel Milián Mestre. En tant que ministre, Fraga no va participar activament en la presentació del partit per mantenir una teòrica neutralitat ministerial, tot i que hi va aparèixer fugaçment. Al cap de cinc dies, el 2 de març, en els locals del Club Àgora de Barcelona, s’hi varen aplegar 300 persones per conèixer de primera mà la Convocatòria per a una Reforma Democràtica (la versió, en llengua catalana, del Llamamiento fundacional de Reforma Democrática).

En aquell acte hi varen parlar, entre altres, el professor d’universitat i delegat d’Hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, el Sr. Alexandre Pedrós i Abelló i, també, el periodista Manuel Milián Mestre. Els dos conferenciants posaren l’accent en el caràcter no sucursalista de Reforma Democràtica de Catalunya i en la vocació regionalista i centrista del partit. Posteriorment, en una roda de premsa es va fer pública la Junta Gestora de Reforma Democràtica de Catalunya (RDC): Manuel Milián, Alexandre Pedrós, Pedro Penalva, Luís Cierco, Jaume Torras, Celedoni Sala, Ramon Pellicer i Francesc Rubiralta. També es va constituir un Conell Assessor format per Josep Maria Santacreu, Francesc Guillamón Vidal (empresari i exaviador republicà), Joan Josep Folchi, Alfons Canal i Diego Roldán.

A més a més, a l’acte, segons informacions de La Vanguardia hi varen assistir representants d’altres partits i entitats: “Al citado acto asistieron unas trescientas personas que llenaban el Salón de Actos del “Club Agora” además de algunas personas vinculadas a la Reforma Democrática de Cataluña como los señores Santacreu, Peñalva, Cierco, Arce,  etcétera, se encontraban otras pertenecientes a otros grupos como don José Antonio Linati del Club Catalonia, don Antonio de Senillosa, monárquico-democrático; Josep Maria Figueras i Bassols de Acció Democrática; Marcelino Moreta, diputado provincial; Miquel Esquirol de Convergencia Democrática de Cataluña y Miquel Sellarés del mismo grupo pero que asistió en su calidad de miembro de la Asamblea de Cataluña; ya que los organizadores del acto habían enviado invitaciones a don Agustín de Semir, Pedro Portabella y al citado, para que asistieran al acto. Como recordarán nuestros lectores el señor de Semir intervino en el acto que en el mismo local se celebró hace unos meses con motivo de la presentación del libro de don Manuel Fraga Iribarne: Un objetivo nacional. También se encontraba el señor Molinero ex delegado de servicios del Ayuntamiento.”

El mateix dia 2 de març de 1976, segons fonts de La Vanguardia, es varen reunir representants de Reforma Democràtica de Catalunya amb altres partits situats en posicions ideològiques similars per a tal de mirar de crear una confluència per a les futures eleccions municipals.

A partir del moment de la presentació en públic de RDC, però, la imatge pública del Vicepresident Fraga i la dels seus fraguistes catalans va anar adoptant unes divergències cada cop majors, sobretot en el que feia referència a les aspiracions nacionals catalanes. Així doncs, respecte a la futura articulació territorial de l’Estat espanyol, Fraga havia deixat ben clar al nou governador de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, que no s’havia de restablir l’Estatut Català de 1932 tot i que calia abordar el tema català amb serietat i rigor.

La imatge de Fraga comença a deteriorar-se

Pel que fa al tema regional, els primers textos programàtics de RDC parlaven d’institucionalitzar les mancomunitats regionals i d’una amplia descentralització com a inici d’un programa regionalitzador, unes propostes que estaven molt distants del que demanava la oposició democràtica catalana.

Quan el dia 20 de novembre de 1976 es va aprovar mitjançant un Reial Decret la creació de la Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para Cataluña es va iniciar una tasca que culminarà al desembre d’aquell mateix any amb la creació d’una mancomunitat de serveis de les quatre diputacions catalanes i la instauració d’un Consell General de Catalunya. Tot i que els esdeveniments posteriors feren evident que els resultats de l’esmentada comissió no cobrien les expectatives del poble que demanava l’autonomia, Fraga va expressar-se d’una manera molt diferent: “El gobierno no va a consentir que se le rompa España y sus cuarenta últimos años de la historia en las manos…”. Cal esmentar que en aquella comissió presidida pel tortosí Federico Mayor Zaragoza, hi participaren dos noms destacats del grup fraguista de Barcelona: Juan Echevarría i Alexandre Pedrós.

Tanmateix, el deteriorament de la imatge pública de Fraga no va venir únicament pels seus posicionaments envers el cas català, sinó que va anar lligat a la seva actuació com a Ministre de la Governació. Sols cal recordar les càrregues dels grisos a Barcelona els dies 1 i 8 de febrer contra les manifestacions que demanaven l’amnistia, o els fets de Vitòria del 3 de març on quatre treballadors varen ser morts pels trets de la Policia Armada, o Madrid al 29 de març, on es varen detenir a diversos dirigents comunistes i socialistes, o a Montejurra, el dia 9 de maig, quan, durant la tradicional romeria que el Carlisme celebra cada any, la Guardia Civil va contemplar de manera impassible com diversos pistolers d’extrema dreta, al voltant de Sixte Enric de Borbó-Parma, mataven dos militants del Carlisme d’esquerres. En poc temps, tota la imatge de reformista que li hagués servit per a ocupar la Presidència del Govern es va esfumar en benefici d’un ambiciós Adolfo Suárez.

S’ha parlat i reflexionat bastant sobre per què Fraga va decidir actuar amb tanta duresa i s’ha dit que el polític gallec creia realment que Espanya es veia amenaçada per una situació prerevolucionària que calia aturar de cop. Per altra banda, Areilza sostenia que Fraga pretenia guanyar-se el suport de la cúpula militar per poder esdevenir el successor immediat d’Arias Navarro. Fos com fos, el resultat era el mateix: la disminució de les possibilitats de Fraga per aconseguir la Presidència.

Paral·lelament a la imatge que anava adquirint Manuel Fraga i allunyat dels despatxos ministerials de Madrid, el grup de Reforma Democràtica de Catalunya s’anava situant, cada cop més, en l’ala esquerra del fraguisme espanyol; com veurem més endavant, en el si de Reforma Democràtica varen anar configurant-se dues tendències, una situada al centre-esquerra i una altra de conservadora i dretana. Aquest viratge cap al centre-esquerra queda clar en alguns dels punts que Manuel Milián Mestre elaborarà per a un esborrany de decàleg, tramès a la seu central de RD, i que plantejava com havia de ser la imatge que anés adquirint el nou partit:

–          1. Grupo joven, independiente y no vinculado a la trayectoria del franquismo.

–          2. Grupo reformista con tendència al centro-izquierda. (…)

–          4. Grupo demòcrata por encima de todo. (…)

–          7. Grupo populista que busca la aproximación a los sectores obreros promocionados. (…)

–          10. Grupo eminentemente regionalista.

Tota aquesta adscripció al centre-esquerra, la desvinculació explicita del passat franquista, la defensa del regionalisme, etc. que anava adquirint una part important de RDC no va ser ben rebuda pel fraguisme de Madrid, però el grup català seguí endavant amb les seves apostes.

Milián, Penalva i altres integrants de RDC apostaren per fer del seu partit una organització d’acord al moment que vivia Catalunya, tant és així que es mostraren favorables a l’amnistia i a la legalització dels comunistes, convidaven (com ja vàrem veure a la Vanguardia) a representats de l’Assemblea de Catalunya als seus actes i, fins i tot, tampoc negaven acabar integrant-se en l’esmentada assemblea. A més a més, a diferència d’altres, mostraven un autonomisme creixent. De fet, el Llamamiento para una Reforma Democrática va ser traduït al català i amb un pròleg que incloïa conceptes com anar més enllà dels mers plantejaments regionalistes, de la regionalització limitada dels aspectes administratius, de la creació de mancomunitats provincials… el document parlava d’una autèntica descentralització política, de la instauració de governs regionals i d’un estatut que donés pas a una autonomia regional.

Al juny d’aquell 1976 s’havia de celebrar el Congrés Constituent de Reforma Democràtica, però va ser substituït per unes discretes Primeras Jornadas Nacionales on va intervenir Joan Josep Folchi com a president del barceloní Club Àgora. Quedava clar que mentre els fraguistes catalans apostaven per crear un partit de masses, amb un vot centrat en les classes mitges i que busqués, mica en mica, l’acostament dels sectors obrers, els qui rodejaven Fraga a Madrid el tenien convençut que el millor seria crear una estructura partidista des del poder i des d’on posar en marxa el seu partit reformista, amb el suport dels governs civils i altres aparells de l’Estat. A més a més, Fraga pensava que el Rei li confiaria a ell la substitució de l’amortitzat President Arias Navarro (el reformisme del qual estava totalment desacreditat).

2014032111370588865

Imatge d’Adolfo Suárez jurant el càrrec de president del govern davant del Rei Joan Carles de Borbó.

Ara bé, en arribar el dia 3 de juliol, la crisi política que vivia el país (molt controlada pel President del les Corts, el Sr. Torcuato Fernández Miranda) va desembocar en la designació d’Adolfo Suárez com a President del Govern d’Espanya. Manuel Fraga es sentia apartat i decebut i, a més a més, “no tenía confianza alguna en Adolfo Suárez, ni en su capacidad de dirección de la crisis”. Fraga va rebutjar formar part del nou executiu i va viatjar a Lugo, a la seva Galícia natal, a passar un estiu apartat de la capital i dels seus maldecaps.

A finals d’agost, Manuel Milián i tres dirigents madrilenys de GODSA, tots quatre fraguistes de primera hora, varen anar a veure el seu patró (que diria Milián Mestre) després d’haver-li enviat un document molt crític amb el seu pas pel Ministeri de la Governació. Els fraguistes varen mirar de convèncer Fraga que apostés per crear un partit potent de centre esquerra tot apartant-se dels cants de sirena de les forces que mantenien viu el franquisme. Tanmateix, Fraga els va donar llargues, evità el debat i qualsevol compromís.

En la tercera i última part de l’article parlarem de la fi de l’aposta reformista de Fraga, el naixement d’Aliança Popular i les tensions dins de Reforma Democràtica de Catalunya.

Per saber-ne més...

  • CULLA, Joan B., La Dreta Espanyola a Catalunya (1975-2008). Barcelona, Ed. La Campana, 2009.
  • FRAGA IRIBARNE, Manuel, Memoria breve de una vida pública. Barcelona, Ed. Planeta, 1983.
  • FRAGA IRIBARNE, Manuel, En busca del tiempo servido. Barcelona, Ed. Planeta, 1988.
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Fraga Iribarne retrato en tres tiempos, Barcelona, Ed. DIROSA, 1975.
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Nihil Obstat, el bosque político. Barcelona, Ed. CINCTORRES CLUB, 2008
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Els ponts trencats, Barcelona, Ed. Pòrtic, 2015.
  • MORENO, Eduardo, MARTÍ, Francisco, Barcelona ¿Ha dónde vas? Barcelona, Ed. DIROSA, 1974.
  • PENELLA, Manuel, Los orígenes y la evolución del Partido Popular, Salamanca, Ed. Caja Duero, 2005
  • RODÓ LÓPEZ, Laureano, Claves de la transición. Memorias IV, Barcelona, Ed. Plaza & Janes, 1990