La unitat de la Unió Europea (no confondre amb Europa) està més en dubte que mai. El Brexit ha obert definitivament una crisi política sense precedents… des de 1945. Però abans de les votacions a la Gran Bretanya, els indicis ja eren prou evidents: des de l’amenaça del Grexit fins a la pujada vertiginosa de partits polítics euroescèptics, moltes vegades integrats dins de l’extrema dreta. Per contra, els partits tradicionals i els grans mitjans porten anys repetint la idea d’unitat, i venent-nos el vell continent com una bassa de pau només trencada pels atacs exteriors.Aquesta unitat de la Unió Europea que ara es veu amenaçada no és més que l’esquerdament d’una situació temporal atípica, i la fragmentació ha estat la tònica imperant al llarg de la història.

La propaganda europeista s’ha encarregat de buscar en la història antecedents a la Unió Europea. Així, trobem opinions que defensen que l’imperi de Carlemany o fins i tot les invasions de l’Alemanya nazi, entre d’altres, són antecedents al projecte de la Unió Europea. Trobo si més no agosarat, per no dir desafortunat i totalment atemporal, presentar com a projectes europeistes un en el qual ni existia consciència europea i un altre de caire purament expansionista. El que sí podem afirmar sense por d’equivocar-nos és que, al llarg dels segles, Europa ha estat un gran niu de conflictes. Un continent que ha viscut grans aliances entre països per garantir l’equilibri en les guerres, i que ha vist passar per l’espasa i en nom de Déu a milions de soldats. Un continent que ha viscut la persecució de minories, i que ha estat el primer en portar la guerra a cada casa, mitjançant l’atac indiscriminat contra la població civil –Guerra civil espanyola. I un continent on s’han iniciat les dues guerres mundials que hi ha hagut fins a dia d’avui.

soldats britànics

Soldats britànics a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial

Durant la història d’Europa s’ha parlat molt poc d’unitat. Com a molt, d’aliances sota interessos d’un moment concret, amb algú altre que sabies que es convertiria en el teu enemic en futures guerres. Perquè sempre arribaven més guerres. A Europa es parlava de domini, d’imposar la fortalesa per sobre dels altres, d’imperis i d’interessos propis. La mateixa Unió Europea neix d’aquests interessos, i no pas dels comuns. Una llarga llista de conflictes sagnants, a cada país i pels motius més diversos, parla per si mateixa. Des de les d’independència a Itàlia, la Revolució Francesa, guerres napoleòniques, infinitat de conflictes entre països, guerres hussites a Bohèmia, i una llarga llista de guerres civils pràcticament a tots els països, en alguns fins a dues vegades.

Situem-nos just al final de l’última gran guerra que ha afectat Europa: la II Guerra Mundial. Any 1945, amb Alemanya dividida, el bloc comunista a l’Est i la major part d’Europa Occidental devastada pels bombardejos. Les zones industrials i les vies de comunicació, vitals pel desenvolupament econòmic, havien estat objectius predilectes de les bombes. A això li hem de sumar la excepcional duresa de l’hivern dels anys 1946-47, que va perjudicar greument l’agricultura i, consegüentment, l’alimentació de la població. Aquesta era l’Europa de 1945: 

(feu click a les imatges per veure-les en tamany real)

L’any 1948, davant la greu situació que travessava el vell continent, els Estats Units van engegar l’”European Recovery Program”, més conegut com “Pla Marshall”. Les preocupacions que van empènyer el país americà a engegar aquest pla van ser dues. D’una banda, el fet que l’Europa occidental era el seu principal mercat. Evidentment, en època de Guerra Freda, les transaccions amb el bloc comunista, que incloïa tota la Unió Soviètica i la Xina, eren impensables rere el taló d’acer. Els Estats Units no podien mantenir la seva economia només amb Sud-Amèrica i l’Àfrica, així que era indispensable la recuperació europea per motius econòmics. Però també hi va haver un fort component ideològic: Europa occidental seguia sota el sistema capitalista. Almenys nominalment, ja que en la situació de postguerra era impossible que es dugués a la pràctica. És a dir, que si els europeus, sota un sistema capitalista, es veien immersos en una situació de precarietat i ruïna amb poques perspectives de millorar, no trigarien gaire a plantejar-se el comunisme com a alternativa. I aquesta era una situació que els Estats Units no estaven disposats a tolerar, i que ni tan sols entrava dins la lògica de la Guerra Freda, en un moment que imperava la Doctrina Truman.

George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla Marshall

George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del       Pla Marshall

L’objectiu del Pla Marshall era la recuperació d’Europa, però amb certes condicions. Els Estats Units estaven disposats a enviar divises al continent sempre que els països s’unissin i es posessin d’acord en una tasca conjunta de recuperació. En altres paraules, no podia anar cada país per lliure, presentant la seva particular ‘llista de la compra’ pagada pels americans. La tasca no era senzilla: es demanava a un conjunt d’estats que fessin un acte inconcebible fins aleshores en temps de pau. Precisament aquesta pau també era un dels grans tresors a preservar mitjançant la unitat després de veure les atrocitats succeïdes durant la II Guerra Mundial. Les dues guerres mundials havien nascut com a guerres entre estats europeus, i el fort component nacionalista dels països d’aquest continent no feia més que avivar les flames, posant en perill qualsevol pau de llarga durada. A més, amb dues potències mundials com els Estats Units i la URSS, la unitat europea també era imprescindible si els països volien tenir alguna cosa a dir dins el panorama internacional. Per tant, la unitat política d’Europa era clau, però aviat es posaria de manifest que no era aquesta unitat, sinó l’econòmica, la que realment estaven disposats a acceptar els països europeus implicats.

També és cert que durant anys ja havien aparegut idees de federalisme europeu. Al segle XIX,  Charles Lemonnier va parlar dels ‘Estats Units d’Europa’, i Bluntscli de la organització de la Unió Europea d’Estats. Ja al segle XX, Brugmans i Salvador de Madariaga van encapçalar les veus dels federalistes europeus, però aquests moviments van tenir un gran problema que els va impedir avançar: sorgien de la base, i no pas de les altes esferes. I des d’aquesta base semblava molt lògica i útil la idea d’unitat, però a l’hora de la veritat, cap cap de govern estava disposat a perdre la seva sobirania en certs àmbits per cedir-la al conjunt d’Europa.

Partint d’aquesta base d’anys de conflictes, nacionalismes exacerbats i poca predisposició a la unitat política, Europa, per pura necessitat, va haver d’embrancar-se en un projecte que garantís la unitat si més no ECONÒMICA. Els Estats Units el supervisarien, i eren França i Alemanya qui haurien de liderar-lo.

Van existir diversos intents d’iniciar una unió europea. Per començar, l’any 1948 es va crear el Consell d’Europa. Només un detall: als seus estatuts no es recull cap mena d’unitat ni cessió de sobirania, només es parla de reforçar la defensa dels Drets Humans dins dels estats membres, per tant no era més que un moviment de cara a la galeria per satisfer peticions americanes. Dos anys més tard es va intentar crear la Comunitat de Defensa Europea, un experiment que va fracassar i ni tan sols va posar-se en funcionament. La militar era una de les competències que no volien cedir els estats en aquell moment, tot i que un any després van tenir èxit la creació de l’OTAN. La bona acollida d’aquest projecte, a diferència de l’anterior, va ser perquè L’OTAN, als seus inicis, no estava destinada a una integració europea en l’àmbit global de defensa ni política exterior. Era una forma de defensa contra el comunisme, ja que qualsevol atac del bloc soviètic a un dels estats membres seria contestat per un atac col·lectiu de tots els països. I també era una forma d’assegurar-se que els Estats Units combatrien des del primer moment en cas d’una tercera guerra mundial, ja que les dues anteriors s’havien decantat quan els americans van entrar en combat. Anys més tard, l’URSS va respondre a aquest tractat per mitjà del Pacte de Varsòvia.

Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu

Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu

El veritable pas endavant per a la integració europea es va donar amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) l’any 1951. A la pràctica, significava que el carbó i l’acer d’Alemanya occidental estava a l’abast dels països membres de la CECA (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg), que els podrien explotar. Ningú s’imagina avui dia que Alemanya acceptés un tractat amb aquestes condicions, però l’Alemanya de 1950, derrotada i culpabilitzada, era un país enormement necessitat d’ajuda i, sobretot, d’un projecte integrador a nivell europeu. No es volia quedar al marge, ni s’ho podia permetre. Més enllà d’aquest tracte, no existia cap full de ruta cap a la Unió Europea, i van caldre anys perquè existís una voluntat de traçar-lo. La CECA va ser l’antecedent directe de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va eliminar progressivament les barreres comercials entre els estats membres al llarg de diversos anys.  L’any 1957 es signà el tractat de Roma, que donava existència a la CEE (nucli de la futura Unió Europea) i que parlava d’unió sense fissures, però aquesta unió seguia sent eminentment comercial i aduanera.

El cas britànic

Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb l'aleshores primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE

Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb el primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l’entrada de la Gran Bretanya a la CEE

Ens podríem preguntar arribat aquest punt: on era la Gran Bretanya? Per què no va ser qui liderés el projecte europeista juntament amb França i Alemanya? La realitat és que la Gran Bretanya sempre es va sentir afortunada per l’extensió de mar que la separa del continent. Quan va sorgir la idea de la Unió Europea, els britànics van signar un pacte tàcit: ells no liderarien el projecte, però a la vegada es comprometien a no entrebancar el seu avanç, donaven suport, però no s’hi comprometien. El Regne Unit no volia sentir a parlar de cap manera d’un projecte integrador europeu, i va fundar amb altres països (sobretot nòrdics, com Dinamarca i Suècia) l’EFTA: Associació Europea del Lliure Comerç. A diferència de la CEE, l’EFTA només es tractava d’un acord comercial entre països, i no hi existia la unitat aduanera. Però els britànics es van adonar del seu error en veure les taxes de creixement comercial dels països de la CEE: més del 60%, unes xifres superiors a les dels Estats Units. Va ser aleshores quan realment van plantejar-se formar part del projecte integrador, tot i que les necessitats eren purament econòmiques, i la idea de formar part d’una Europa unida políticament els seguia resultant molt llunyana. No cal dir que aquesta situació no ha canviat massa fins a dia d’avui. La Gran Bretanya va sol·licitar diverses vegades l’entrada a la CEE, però França la hi va denegar perquè considerava que Londres estava massa vinculat amb Washington, i això podia posar en perill un projecte que volia ser independent de les dues grans potències. Finalment, l’any 1973, el Regne Unit va passar a formar part de la CEE. A partir d’aquí els passos es van anar succeint, tot i que l’economia va quedar bastant estancada amb la crisi del petroli. Es van fer diversos avenços, com ara la creació del Consell Europeu (1975) o la unió monetària (1979), a més de la incorporació de diversos nous països. La Unió Europea va avançar amb èxits i fracassos, i per explicar tots els passos que va donar ens faria falta un altre article sencer, com a mínim. Però si mirem enrere potser no ens resulta tan estrany l’actual clima de manca d’unitat… i que el Regne Unit hagi estat el primer en abandonar la nau. Aquesta nau sempre va estar guiada per l’economia i la poca predisposició política a cedir competències a un organisme supraestatal. La devastació i els horrors de la IIGM, l’aparició de les dues grans potències i la misèria econòmica van obligar als europeus a embrancar-se en una aventura d’unitat mai coneguda fins aquell moment. Però els temps canvien, i les necessitats també, i el passat sempre torna per recordar-nos allò que durant molts segles va succeir.

Per saber-ne més...

Aracil, Rafael. El món actual. De la Segona Guerra Mundial als nostres dies. 1998.

Parker, Geoffrey. Història de la guerra. 2010.

Steiner, George. La idea d’Europa. 2004.

 

Discurs sencer de Harry S. Truman al Congrés:

http://constitucionweb.blogspot.com.es/2010/03/discurso-donde-se-enuncia-la-doctrina.html