«Els partidaris de la pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història de Catalunya» - Entrevista a Vicent Baydal i Cristian Palomo - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Portada: Cristian Palomo i Vicent Baydal a Barcelona. Font: Ruth Marigot – Diari Ara, cedida en ús per aquesta entrevista.

La publicació de Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020) ha causat una gran expectació entre la historiografia i la societat catalana. També en el si del nostre equip, que el passat febrer va assistir entusiasmat a la seva massiva presentació a la Central del Raval de Barcelona. Essent ja a desembre, i havent assolit la seva tercera edició, podem afirmar que Pseudohistòria contra Catalunya ha esdevingut un llibre d’absoluta referència en el seu àmbit i un dels més venuts en català en l’àmbit de la no-ficció d’enguany.

És per tots aquests motius per a entrevistar als seus coordinadors, els doctors Vicent Baydal (València, 1979) i Cristian Palomo (Barcelona, 1989), és pràcticament una obligació. Segurament, si volguéssim tractar cadascun dels afers dels quals s’ocupa el llibre, caldria dedicar una entrevista particular a cada un dels historiadors que els han escrit. Per tal de focalitzar-nos en el pal de paller de l’obra, en aquesta entrevista tractarem de definir acuradament les característiques de la pseudohistòria, tot analitzant la intenció i el rerefons del llibre.

Per tal d’anar escalfant motors, com definiríeu concisament la pseudohistòria? 

Cristian Palomo: A diferència de la història feta amb rigor metodològic, que és aquella que ens ofereix un coneixement del passat humà avalat i certificat amb proves demostrables (documentals, arqueològiques, etc.), i sense ignorar o amagar aquelles que no agraden o destorben a la teoria de l’investigador, la pseudohistòria —literalment “història falsa”—, comprèn aquelles tesis o idees sobre el passat humà (sigui del conjunt o d’algun col·lectiu particular) que són arbitràries, errònies i enganyoses, basades en especulacions i proves no contrastades o directament manipulades. Així, mentre l’historiador que segueix el mètode científic té per objectiu de la seva recerca fer avançar el nostre coneixement del passat, allò que cerquen els pseudohistoriadors són arguments ideològics, envernissats amb una pàtina d’antigor, que els serveixin d’arma de combat per sobresortir en discussions i picabaralles i com a mitjà eficaç per aconseguir ràpidament prestigi social entre bona part de les persones que comparteixen la mateixa ideologia nacional, social, religiosa, social, etc.

Per tant, la pseudohistòria s’origina per tal de justificar múltiples pressupòsits ideològics. Al llibre que coordineu es realitza una anàlisi exhaustiva del seu vessant nacional. Quines particularitats té aquest respecte a les altres pseudohistòries?

CP: Tot i que les motivacions ideològiques per sostenir un relat pseudohistòric poden tenir un fonament ideològic bastant clar (la política, el nacionalisme, la religió, la classe social, etc.), i d’aquests podríem tractar llargament sobre les particularitats de cadascun, penso que s’ha de parar més atenció a les similituds. Totes les pseudohistòries, posin l’accent allà on el posin, s’assemblen molt perquè, d’un costat, comparteixen un discurs extremadament maniqueu,  essencialista, victimista i conspiranoic, i perquè, de l’altre costat,  fan servir les mateixes tècniques per aportar proves que demostrarien els seus postulats: amagar i obviar elements que contradiuen el seu discurs, elevar els tòpics a la categoria de veritats universals, manipular els testimonis documentals que no els interessen, considerar com a demostrades interpretacions completament inventades, tergiversar el sentit dels conceptes històrics, etc. 

Contra Catalunya hi actuarien dues tendències pseudohistòriques: una de tall espanyolista o catalanòfoba i una altra pretesament catalanista. Quins són els seus relats essencials?

CP: Els relats d’ambdues tendències tenen la mateixa base: una gran conspiració. Una conxorxa per destruir la nació —l’espanyola pels uns i la catalana pels altres—, els membres de la qual, diuen, deixarien de sentir-se part de la seva nació per manca d’una història gloriosa compartida amb els seus connacionals. Així, arran d’una sibil·lina però terrible manipulació de la història de Catalunya/Espanya dels segles IX al XVIII s’ha esperonat moltíssim l’independentisme català, a parer de la pseudohistòria espanyolista, i s’ha castellanitzat/espanyolitzat extremadament la societat catalana, segons la Nova Història. Aquesta hipotètica conxorxa contra la història és comandada per un poder polític —l’Estat espanyol, Castella i la Inquisició espanyola pels uns i la burgesia catalanista i la Generalitat actual pels altres— que, amb la connivència de les universitats i els historiadors, ve realitzant durant dècades o segles un rentat de cervell massiu a la societat catalana per tal que oblidi l’autèntica història medieval i moderna de Catalunya i Espanya. 

Segons la pseudohistòria espanyolista, el catalanisme fa mans i mànigues per amagar un suposat “passat històric veritable” en el que mai va existir un Principat de Catalunya, part de la Corona d’Aragó però autònom del Regne d’Aragó. És més, segons aquesta pseudohistòria, els catalans ni han tingut, ni poden tenir, una identitat col·lectiva històrica pròpia i, de fet, ni tan sols una història pròpia diferenciada, ja que sempre han estat sotmesos i absolutament subsumits en els regnes França, Aragó i Espanya. En canvi, segons la Nova Història, tota la història espanyola medieval i moderna seria una mentida perquè va existir un Imperi Universal Català sobre Europa i Amèrica. Un imperi immens del qual s’apoderaren els envejosos castellans que, a més, manipularen milions de documents per tal que tothom oblidés aquells esplendorosos segles de domini català del món occidental. 

Ambdós relats pseudohistòrics es nodreixen entre ells, com més grossa la diuen uns més legitimats per dir absurditats se senten els altres. Així mateix, tots dos relats són anticatalans perquè rebutgen frontalment el passat col·lectiu dels catalans i la història de Catalunya, feta amb rigor. D’una banda, la pseudohistòria espanyolista manipula la història medieval i moderna de la Corona d’Aragó i de la Monarquia Hispànica per donar lloc a una visió profundament castellanista i contrària a la pluralitat de comunitats polítiques i cultures de la península Ibèrica, especialment si es tracta dels catalans.  D’altra banda, la Nova Història, amb l’excusa de fer front a aquest al discurs anterior, pretén catalanitzar la història —i ben sovint els mites pseudohistòrics més rancis i imperialistes típics del segle XIX— de diversos països europeus, dels altres pobles de la Corona d’Aragó i, sobretot, de Castella. O sigui, la història catalana passa a ser un poti-poti que, irònicament, res té a veure amb la història catalana. I és que els partidaris d’aquesta pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història de Catalunya. Per ells és poc èpica, poc imperial i poc gloriosa, és la història pròpia d’un país petit que, a diferència de França, Espanya, Alemanya o Itàlia, no ha gaudit durant els segles XIX i XX d’un poderós Estat-nació capaç de crear i inculcar entre la població un relat nacional català que abasti des dels pobles  preromans (ibers, celtes, gals, germànics…) fins a nosaltres. 

A més, ambdues tendències en ser catalanòfobes també són antiespanyoles perquè per falsejar la història catalana també ho han de fer forçosament amb la d’Espanya, quelcom que, paradoxalment, no sembla preocupar-li gens ni mica l’espanyolisme que dona suport a la pseudohistòria contra Catalunya, perquè el seu objectiu té a veure amb la relació Catalunya-Espanya del present, i no pas amb el fet de voler conèixer millor la història hispana de les centúries medievals i modernes.  

Vicent Baydal i Cristian Palomo. Font: Ruth Marigot – Diari Ara, cedida en ús per aquesta entrevista.

Com expliqueu el creixement de la pseudohistòria contra Catalunya?

Vicent Baydal: Diversos factors han coadjuvat al fenomen. D’una banda, la democratització del coneixement i de la seua difusió que ha comportat Internet. Per exemple, hi ha gent que decideix autodiagnosticar-se i automedicar-se a partir dels coneixements que troba en la xarxa i que abans no estaven a la seua disposició, prescindint per complet del saber d’un metge i de les proves diagnòstiques que ofereixen les metodologies i tècniques sanitàries més modernes. Es pot fer? Evidentment que sí. És recomanable a llarg termini per a la salut d’eixa persona? Evidentment que no. El mateix ha passat amb moltes altres disciplines científiques, com les de caràcter humà o social. Hi ha qui pensa que per tindre ara desenes de milers de llibres i documents a l’abast amb un sol clic ja pot construir les seues pròpies teories històriques, sociològiques o psicològiques, malgrat que no haja rebut mai cap mena de formació prèvia per part dels historiadors, sociòlegs o psicòlegs que porten dècades o fins i tot segles construint tècniques i mètodes de coneixement especialitzats en eixes branques del saber. Internet no només ha donat peu a això, sinó també a la difusió immediata i urbi et orbi d’eixe coneixement que se situa al marge de les disciplines científiques. Per tant, si bé la democratització del coneixement té un vessant molt positiu, que ens permet anar més enllà en molts aspectes, també en té un de negatiu, que cal tractar de filtrar i atendre amb cura i prevenció.

D’una altra banda, això també ha coincidit amb un especial interés de la ciutadania per conéixer el seu passat i la seua història, un interés que els historiadors acadèmics no hem sabut cobrir en bona part, bé perquè estem ultraespecialitzats, bé perquè romanem tancats en els circuits universitaris, bé perquè la divulgació històrica no compta en absolut per als nostres currículums professionals. Mentre això passava, de fet, a Catalunya i Espanya l’interés per la pròpia història ha anat creixent encara més al caliu del conflicte polític i ideològic entorn de l’encaix de la societat catalana dins de l’Estat espanyol i el procés independentista que s’ha produït durant els darrers anys. A això cal afegir el comportament de molts mitjans de comunicació, que de manera general, sense a penes responsabilitat social i per purs interessos econòmics o ideològics, han legitimat i impulsat molta de la pseudohistòria generada al voltant del conflicte suara esmentat.

La pseudohistòria empra diverses tècniques i instruments per construir les seves narratives fal·laces. D’entre aquestes, la més popular és el cherry picking. Ens podeu definir en què consisteix? Quines altres pràctiques desenvolupen per tal de complir els seus objectius?

VB: El cherry picking agafa el seu nom del fet d’anar a un cirerer i agafar només les cireres que ens interessen, deixant tota la resta en l’arbre, per a intentar demostrar una idea ja preconcebuda. És a dir, si posem en la cistella tres cireres de color blau, per molt anecdòtiques que siguen i malgrat que l’arbre vaja ple de centenars de cireres de color roig, podrem dir i pretesament “demostrar” que les cireres són de color blau, ja que hem obviat i amagat totes les altres. Per això la tècnica també rep el nom de “fal·làcia d’evidències incompletes o de supressió de proves”, ja que consisteix a agafar només aquelles dades que reforcen una proposta concreta, alhora que s’ignoren per complet la resta d’informacions que contradiuen la mateixa proposició, encara que siguen milers i estiguen avalades per centenars de treballs científics. De fet, per tal d’intentar deslegitimar eixos altres treballs, el cherry picking se sol combinar amb una apel·lació a teories iconoclastes i conspiratives: els qui volen mostrar que les cireres són roges formen part d’una conxorxa que per interessos ideològics o econòmics tracta d’evitar la pretesa veritat incòmoda que, en realitat, serien de color blau. Però, al capdavall, no hi ha cap veritat incòmoda: poden existir casos excepcionals de cireres blaves, per raons científicament explicables, però el fruit és de color roig, segons mostra la ciència botànica. En el llibre desmuntem amb tota mena de detall diversos casos de cherry picking desenvolupats per la pseudohistòria de caire espanyolista i de l’INH.

Imatge de la coberta del llibre Pseudohistòria contra Catalunya (Eumo, 2020). Composició feta per Kevin Palomo a partir de tres imatges (le roy de France, le roy de Castille i le roy d’Aragón) de l’obra Grand Armorial équestre de la Toison d’or (segle xv). Font: Eumo Editorial.

Tal com heu incidit abans, semblaria que la historiografia catalana té part de la responsabilitat en l’auge de la pseudohistòria en tant que, tot i notables excepcions, ha acostumat a mantenir-se’n al marge. A parer vostre, quins han estat els motius i les conseqüències del paper que la historiografia catalana ha dut a terme en tot plegat?

VB: Sí, com indicàvem adés, la historiografia acadèmica n’ha tingut una part de responsabilitat, ja que, en primer lloc, la majoria dels seus membres han restat al marge de la divulgació històrica –cosa que, no obstant això, sembla que està començant a canviar– i, en segon lloc, perquè a continuació s’ha mantingut impertèrrita davant l’auge de la pseudohistòria espanyolista i de l’INH, com si la cosa no anara amb ella. Certament que els mitjans de comunicació, enormes motors de la difusió pseudohistòrica, haurien d’haver interpel·lat els historiadors acadèmics –cap mitjà seriós publicaria que s’ha descobert una vacuna contra el càncer sense haver-se’n assegurat abans amb els experts del ram–, però alhora la seua inacció ha estat també còmplice de la situació. Per contra, almenys els qui hem fet el llibre i molts altres historiadors professionals, pensem que, per responsabilitat social, s’han de denunciar les manipulacions pseudohistòriques que afecten el coneixement i la comprensió del nostre passat.

És precisament aquesta responsabilitat social i historiogràfica la que motiva la redacció de Pseudohistòria contra Catalunya. Però amb aquest no preteneu interpel·lar als pseudohistoriadors, sinó al gran públic que aquests intenten parasitar. Així doncs, què és Pseudohistòria contra Catalunya? És un llibre de combat o una eina crítica per a la societat catalana?

CP: Seria un simple llibre de combat si només es dediqués a refutar les tesis dels pseudohistoriadors. Tanmateix, a més de desmuntar-les, en relació amb les múltiples  qüestions de la història catalana d’Antic Règim potinejades per la pseudohistòria (el funcionament de la censura de llibres a Catalunya, la composició de la Corona d’Aragó medieval i de la Monarquia d’Espanya dels Àustria, la categoria política del Principat de Catalunya abans i després del 1714, l’origen del regne d’Espanya actual, l’assimilació entre Cristòfor Colom i el cavaller barceloní Joan Colom o la relació entre la llengua catalana i les obres del segle d’Or castellà, entre d’altres), l’obra ofereix explicacions i respostes divulgatives i actualitzades en consonància amb el nivell de coneixement científic existent. Així, el llibre procura esdevenir un instrument crític que, d’una banda, exposa al gran públic com s’han bastit els enganys pseudohistòrics i, de l’altra, mostra en què consisteix la feina dels historiadors i dels filòlegs, o sigui, com es fa recerca i s’escriu un discurs històric des de la voluntat de rigor en aquests camps i la importància de fer divulgació d’aquest discurs. Per tant, l’obra s’ha fet amb la voluntat d’oferir una eina que ajudi la gent a destriar millor entre les tesis i teories que busquen ampliar el coneixement i les que sota aquesta excusa tenen altres objectius ben diferents. 

Fotografia presa a la presentació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya a la llibreria La Central del Raval, el 20 de febrer de 2020. Plena de gom a gom, s’arribà a l’aforament complet. Font: Ab Origine.

D’altra banda, caldria fer palès que el llibre no compta amb l’autoria de cap historiadora: i estem parlant d’una obra on participen vuit autors. En tant que coordinadors, deveu ser molt conscients d’aquest fet. A què és degut això?

CP: Realment a la casualitat. Calia una sèrie d’especialistes amb amplis coneixements en matèries molt concretes per a refutar les fal·làcies pseudohistòriques i, a més, que tinguessin les ganes, la paciència i l’ànim de fer-ho. Per tant, la selecció dels autors per part de la coordinació no va tenir res a veure amb el seu gènere, sinó amb l’especialització en les temàtiques que volíem tractar i amb la seva bona disposició a participar en el llibre, ja que, per desgràcia, refutar la pseudohistòria no és quelcom que tothom vulgui, cregui necessari o s’atreveixi a fer.

Ja que ens pregunteu pel tema de la manca d’autores en Pseudohistòria contra Catalunya, m’agradaria explicar que desitjàvem que aquest finalitzes amb l’aportació d’una gran historiadora. Preteníem, una vegada enllestits els capítols, demanar-li a l’Eva Serra que se’ls llegís i participés en el llibre amb un epíleg ampli, en el qual oferís el seu veterà parer sobre què ha representat aquest fenomen de la pseudohistòria de tipus nacionalista feta contra la història de Catalunya.  I volíem que fos ella per la seva importantíssima trajectòria investigadora en l’àmbit de la història catalana d’època moderna. Tanmateix, com que malauradament va traspassar el 2018 quan els apartats del llibre restaven inconclusos, vam decidir descartar aquest epíleg ampli, ja que estem convençuts que ella hauria estat la persona ideal per fer-ho.  

Dit això, un altre tema diferent, però sobre el qual cal reflexionar, és saber com és que en l’actualitat encara resulta notablement més abundós el gènere masculí entre les persones que fan difusió històrica o entre els investigadors que, com la professora Serra, treballen aspectes d’història política catalana, o també entre aquells especialistes que fan recerca sobre història de les identitats col·lectives, per exemple. De la mateixa manera, si continuem amb la qüestió del gènere, un altre aspecte a tenir en compte i sobre el que resulta necessari preguntar-se és: per què els creadors de contingut pseudohistòric també són majoritàriament homes?   

Els mitjans de difusió i divulgació històrica en català poden ser una peça clau contra la pseudohistòria. Tot i això, diversos autors del llibre indiquen que l’estat en què es troben no és molt esperançador. Quina és la vostra visió al respecte? Quines estratègies caldria implementar per millorar la difusió i divulgació històrica en català?

VB: L’allunyament de la divulgació històrica per part del món acadèmic ha estat gran en general durant les darreres dècades, però sembla que a poc a poc es van posant certes bases per a poder crear canals de comunicació entre els dos àmbits, com ara el reconeixement de la transferència tecnològica o l’aposta per projectes de recerca que són alhora de divulgació històrica, ja siga en el camp dels museus, la geografia, els videojocs o el turisme. No obstant això, el camí per recórrer encara és molt llarg i necessitaríem acurtar-lo a través d’incentius diversos, com ara el fet de valorar curricularment la divulgació, impulsar projectes des de diversos nivells institucionals i de manera sistemàtica per tal de fer valdre la història pròpia o, fins i tot, crear càtedres universitàries que es dedicaren a posar en connexió els coneixements de la historiografia acadèmica amb la societat a través de la formació especialitzada dels qui treballen en el món periodístic, audiovisual, editorial, etc.

Concretament, i entre d’altres, Cèsar Sànchez analitza la difusió i divulgació de la història en català a Internet. Juntament amb Sàpiens i Històries d’Europa, Ab Origine és un dels pocs mitjans que publica articles de divulgació històrica genuïns i de manera regular. Com creieu que aquestes i d’altres organitzacions o personalitats podrien millorar la difusió i divulgació històrica a Internet i les xarxes socials?

CP: La bona divulgació històrica es veu collada d’entrada per una paradoxa que desitgem que amb el temps deixi de ser-ho. Aquesta contradicció, com acaba d’exposar Vicent, la trobem en el fet que la divulgació no està gens ben valorada en el currículum del món de la investigació acadèmica, que és, precisament, l’àmbit on trobem els historiadors millor preparats per divulgar sobre les matèries històriques en les quals s’han especialitzat. 

Concretament, sobre la xarxa i a parer meu, Sàpiens, Històries d’Europa i Ab Origine fan molt bona feina en l’àmbit escrit de la divulgació històrica en català, però on, per exemple, caldria un gran reforç a Internet és en la creació de podcasts que el gran públic pugui escoltar quan li vagi bé. Això sí, han de ser rigorosos, a l’estil del programa En Guàrdia de Catalunya Ràdio. Podcasts mitjançant els quals es pugui divulgar els resultats de les investigacions que fan els historiadors novells (tesis, per exemple), preguntar a persones expertes en matèries concretes i realitzar debats on entesos contraposin interpretacions dels mateixos fets històrics. No obstant això, cal advertir que si un podcast ha de publicar programes de qualitat regularment i tractar temàtiques variades, és absolutament indispensable que no hi participi una única persona, encara que sigui historiador o historiadora de professió. Perquè, si bé d’algunes matèries aquesta persona en sabrà moltíssim, és inevitable que en d’altres el seu coneixement sigui superficial i ben segurament esbiaixat. Per tant, per dur a bon port qualsevol iniciativa d’aquesta mena cal més feina que la de tenir un micròfon i gravar-se opinant sobre qualsevol tema, es necessiten ganes, col·laboració de múltiples persones, experts en el món periodístic i audiovisual, paciència, temps, rigor i perseverança. No és gens fàcil.  

Finalment, a Pseudohistòria contra Catalunya es posa de manifest l’atomització de la historiografia catalana i la necessitat de conjurar-la per tal d’assolir els objectius de l’ofici. Per tal de començar a posar-hi remei, Lluís Ferran Toledano proposa, entre d’altres, la creació d’una associació catalana d’historiadors. Què creieu que han de fer les historiadores i historiadors davant la pseudohistòria i els reptes contemporanis que afecten la professió i el país?

VB: El millor que podem fer en primer lloc, com en qualsevol altra branca científica o professional, és fer bé el nostre treball, és a dir, fer avançar el coneixement i la comprensió del nostre passat d’una manera que, a més a més, siga útil en molts aspectes a la nostra societat. En relació amb això, cal dir que, pel que fa a la primera qüestió, en els darrers quaranta anys hem avançat moltíssim en el coneixement historiogràfic; ara en sabem moltíssimes més coses i comprenem amb més detall i profunditat moltíssims més processos històrics. Ara bé, de manera general ens falta traslladar bona part d’eixe avanç a la ciutadania i mostrar-ne la seua utilitat en molts àmbits. És per això que no només caldria avançar en els incentius que comentàvem adés, sinó també augmentar la presència pública dels historiadors a través de mecanismes com, en efecte, una associació professional, que no només atenguera els problemes i interessos de la mateixa professió, sinó que també estiguera bolcada en la comunicació pública i servira d’enllaç permanent amb la societat.

Set dels vuit autors del llibre a la presentació del mateix a la llibreria La Central de Barcelona. D’esquerra de dreta: Stefano M. Cingolani, Xevi Camprubí, Alberto Velasco, Cèsar Sànchez,Vicent Baydal, Cristian Palomo i Guillem Fornés. Font: Diari Punt Avui, cedida en ús per aquesta entrevista.
2.9 19 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x