Els pioners: la Comuna de París (1871) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Aquest article s’ha publicat conjuntament amb Catarsi Magazin]

Ex ante: la derrota de 1848

«Estem dormint sobre un volcà… No s’adonen que la terra tremola  de nou? Bufa un vent revolucionari, i la tempestat es perfila ja en l’horitzó». Quan Alexis de Tocqueville pronuncià aquestes paraules, a principis de 1848, a la Cambra de Diputats francesa, dues grans onades revolucionàries liberals ja havien recorregut Europa durant les dècades de 1820 i 1830. Faltava, però, un darrer moviment sísmic a Europa que acabaria d’assentar el nou ordre liberal que venia coent-se des del segle XVIII.

I és que el capitalisme i el liberalisme polític no foren moviments que s’imposessin ràpidament i total després de la «Gran» Revolució Francesa (1789-99); de la mateixa manera que l’Antic Règim tampoc desapareixeria immediatament i absoluta. Malgrat els intents restauracionistes per rescatar l’Antic Règim després de les guerres revolucionàries i napoleòniques i la derrota definitiva de Napoleó a Waterloo (1815) per part de les principals potències absolutistes europees, cal observar el període 1800-1848 com un temps de transició i de convivència de dos models socials aparentment contradictoris: per una banda, el representat per l’Antic Règim (decadent), i per una altra, el liberal (ascendent). Dit d’una altra manera: no hi hagué una ruptura, sinó una transició cap al liberalisme i el capitalisme; i moltes de les elits de l’Antic Règim s’adaptaren als nous temps (recordem Il Gattopardo).

En aquest sentit, els moviments revolucionaris de 1820 i 1830, tot i que protagonitzats en bona part per les classes populars, no portaren a la terra promesa dels eteris «drets humans» ni a un món millor… per a tothom, sinó que encimbellà una nova classe social i política dirigent: la burgesia (urbana o rural). Mentrestant, les classes populars, el nou cap visible de les quals seria el proletariat, eren la baula feble de l’expressió «l’explotació de l’home per l’home». Només cal recordar que entre 1800 i 1860, es calcula que hi hagué un augment de la productivitat del 400% sense grans innovacions tecnològiques. Un fenomen explicable principalment per la brutal extracció del treball a la qual se sotmetia a les classes treballadores.

La Primavera dels Pobles (1848), l’última potser de les grans revolucions liberals, es diferencià de les anteriors onades revolucionàries del segle XIX europeu pel fort vessant popular que tingué i perquè pot ser definida com a la primera revolució global. En llocs com Alemanya, Itàlia o Hongria, es féu una defensa radical a favor d’implementar repúbliques democràtiques, unitàries i centralitzades, seguint el model de la França revolucionària (la de 1789-99) i democràtico-popular dels jacobins. Fruit de la convergència de diverses crisis (agrícoles, industrials i ideològiques), acabà en un enorme fracàs, amb algunes excepcions. També és cert que confirmà l’aparició d’una nova generació de líders i pensadors obrers que començaven a plantejar obertament i de manera estructurada alternatives al capitalisme i al liberalisme. El 1848, recordem-ho, també és l’any de l’aparició d’un text anomenat Manifest del Partit Comunista.

Imatge icònica de la Revolució de 1848 a Berlin, el març. La Primavera dels Pobles pot ser considerada la primera revolució mundial. Font: Wikimedia Commons

A França, que com altres vegades lideraria l’onada revolucionària a Europa, l’esperança de 1848 s’iniciaria amb un canvi de règim: de la Monarquia de Juliol (1830) de Lluís Felip d’Orleans («el rei ciutadà» que havia encapçalat un «regnat dels banquers») es passà a la proclamació de la II República Francesa (1848-51). Les classes populars de París, que tornaren a ésser un actor indispensable per imprimir un to eminentment republicano-democràtic al nou règim republicà, foren traïdes novament i durament reprimides durant les «jornades de juny» d’aquell mateix any (es calcula que hi hagueren milers de morts, deportats i detinguts). Les diferents eleccions que anaren succeint-se des de l’abril de 1848 fins al 1851 feren la resta, al donar el poder a les classes dominants —especialment als partits monàrquics— que permeteren a la burgesia un marge de maniobra sense precedents per implementar les iniciatives legislatives que més s’adeqüessin a les seves necessitats de classe.

La curta vida de la República, però, acabà entre l’1 i 2 de desembre de 1851, quan Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I i president de la República, donà un cop d’estat, aprofitant la debilitat dels partits monàrquics i els seus interessos sovint contraposats, i amb el suport d’amplis sectors de l’exèrcit. Dos referèndums li permeteren, primerament, ser reelegit president i reforçar el poder executiu sobre el legislatiu i, segonament, proclamar el Segon Imperi.

Tot per al poble, però sense el poble: Napoleó III

Napoleó III (1852-70), una caricatura del seu tiet en qualsevol àmbit imaginable, sabé combinar l’autoritarisme amb un cert estil populista que li permeté prescindir de les forces polítiques que havien protagonitzat la vida política de la II República. Es restringiren llibertats individuals i col·lectives i s’afinà l’aparell repressiu. Especialment, l’obscur desig de la repressió del nou règim era la capital: París, l’epicentre de totes les grans revolucions contemporànies que havia viscut França des de 1789. Serà aquesta preocupació per tenir controlada la ciutat la que explica, per exemple, les enormes i cabdals reformes urbanístiques del baró Haussman a la ciutat, les quals no buscaven únicament el sanejament i millora de les condicions de vida de les classes populars que vivien al centre parisenc, sinó també un control eficaç de la ciutat que permetés un desplaçament ràpid de les forces militars gràcies a la construcció de grans avingudes i l’espaiament de la ciutat, si fos menester.

Pintura de 1865, on es veu a Napoleó III i al baró de Haussmann, plegats. Font: Wikimedia Commons

Fins a finals de la dècada dels seixanta, el Segon Imperi visqué un temps de bonança econòmica i creixement que li facilità el suport social de tres sectors socials indispensables: l’exèrcit, l’Església (la qual tenia un paper social enorme via l’educació i que era afavorida any rere any als pressupostos de l’estat) i la burgesia, entusiastament enriquida gràcies al desenvolupament industrial, els contractes públics, l’eufòria borsàtil, etc. Però, com en molts altres escenaris europeus on el capitalisme estava prenent volada, aquest creixement venia acompanyat de desigualtats socials rampants. A París permeté una segregació social molt marcada que seria clau per explicar el posterior aixecament revolucionari de la Comuna.

Així doncs, en un moment de dolça consolidació de l’estat liberal francès i amb una posició internacional remarcable, acrescuda gràcies a una política exterior de prestigi, expansionista i imperialista forçada en bona part per l’exèrcit, semblava que el nou règim napoleònic podria durar eternament, però un nou poder ascendent a Europa acabaria amb el Segon Imperi en uns pocs mesos.

Baionetes prussianes a Versalles

A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període de relativa liberalització del règim, els suports socials que havien anat donant suport a Napoleó III estaven erosionant-se, principalment per una conjuntura econòmica internacional menys plàcida generada per la Guerra de Secessió Americana (1861-65). Tot això, sumat al desastre que havia suposat la (cara) expedició militar francesa a Mèxic (1861-67) deixava el règim en hores baixes, però va ser Prússia qui faria col·lapsar França mitjançant una guerra.  

La guerra francoprussiana (1870-71), iniciada el 19 de juliol 1870 fou breu, però contundent. La possibilitat d’una unificació alemanya per part d’una Prússia ascendent era un perill directe per al país gal, ja que no únicament afebliria la posició francesa i comptaria amb un competidor geopolític directe a l’Europa Central, sinó que també obriria la porta a l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena (considerades com a territoris de cultura alemanya) per part de Prússia. El canceller alemany, Otto von Bismarck (1815-98), després d’assegurar-se la neutralitat britànica i la russa i haver tensat hàbilment les relacions diplomàtiques amb França aconseguí que Napoleó III li declarés la guerra. L’error seria fatal.

L’exèrcit francès, mal equipat i dirigit, i amb efectius dispersos per les seves colònies i Roma  (efectius francesos hi eren presents d’ençà de l’esclafament de la República Romana, proclamada el 1849), no va tenir mai cap possibilitat real davant de la maquinària bèl·lica prussiana: nombrosa i molt millor equipada. Però fou la derrota francesa de Sedan la que posà punt final al Segon Imperi. No fou únicament una desfeta en tota regla, sinó que el mateix Napoleó III seria capturat. A mesura que anaven arribant les notícies de les derrotes a París, un grup de polítics encapçalats per Léon Gambetta proclamà la república a l’Hôtel de Ville, a París. Era la fi del Segon Imperi i l’inici de la III República (1870-1940).

El 19 de setembre, les tropes prussiano-alemanyes iniciaren un setge a la mateixa ciutat de París que duraria quatre mesos i on moriren centenars de persones. Les diferències socials que havien anat aprofundint-se durant l’Imperi determinarien qui passaria gana i qui no (o qui havia pogut marxar de París perquè tenia casa fora de la ciutat assetjada). O dit en altres termes: qui feu front principalment a l’atac prussià i en patí més durament les conseqüències foren les classes populars parisenques.

Proclamació de l’Imperi Alemany a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles. Font: Wikimedia Commons

Per si tot això fos poc, mentre els parisencs aguantaven el setge, arribà la notícia que els prussians havien proclamat l’imperi alemany («Deutsches Reich») i consumat la unificació alemanya ni més ni menys que a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, un lloc quasi místic de la història francesa (un record de la França gloriosa del Rei Sol) que suposà un cop molt dur per a la moral i orgull francesos. Una jugada de poc tacte, però segurament obligada per a Bismarck, qui no volia proclamar l’imperi a Berlin per no afavorir-la per sobre de cap altra ciutat alemanya.

Mentre els nous capitosts polítics animaven al poble a resistir a ultrança, començaven a negociar ja amb els prussians el final de la guerra i a traçar un projecte de república que tornés a respondre, essencialment, a les necessitats dels poderosos i tornar a la ‘normalitat’ liberal com més aviat millor. O, dit d’una altra manera, traçar una línia de continuïtat entre la II República burgesa antidemocràtica i la nova. Però per poder implementar el nou ordre de coses, calia apaivagar el furor popular i desarmar el poble de París.

18 de març de 1871. «Vive la Commune!»

La fi del conflicte amb Prússia significaria també una factura enorme i de molt difícil gestió. Al final de la guerra, el gener de 1871, França hauria de fer front a les compensacions de guerra als prussians (5.000 milions de francs amb un 5% d’interessos) i mantenir 500.000 soldats al seu territori; una gesta complicada, tenint en compte l’augment de deute públic generat durant el Segon Imperi.

Per la seva banda, Bismarck volia assegurar-se una pau duradora amb el nou govern francès, i per això forçà que es convoquessin eleccions en territori francès, el 8 de febrer de 1871. Com ja havia passat durant la II República, el 1848, el vot rural fou essencial per decantar la majoria parlamentària de la nova Assemblea (emplaçada a Bordeus) a favor dels conservadors i monàrquics, els quals obtindrien 450 diputats dels 750. Per aquest motiu aquesta fou coneguda com a Assemblea «rural», o «parlament dels terratinents».

Això assegurava, no únicament la pau amb el nou i poderós veí teutó, sinó també l’inici de la concreció d’un projecte conservador i classista per a França. Per poder-lo dur a terme, però, calia desarmar el poble de París, el qual s’havia armat per resistir l’invasor prussià, a qui, per cert, ja havia vist desfilar triomfalment pels Camps Elisis.

Després de dues insurreccions menors l’octubre de 1870 i el gener de 1871 contra el govern provisional, del qual les classes populars parisenques desconfiaven enormement, la situació era realment volàtil. El fet que aquestes mateixes classes populars interpretessin com una traïció l’armistici, primer, i la pau amb Prússia després, agreujà la tensió entre el govern provisional i el poble de París. I també posà en guàrdia les classes benestants de la ciutat, les quals odiaven els prussians, però encara més un poble que, cada dia que passava, semblava més disposat a amotinar-se; el nou govern francès també tenia por que els parisencs acabessin implementant una república social (la «Sociale»).

Communards, a la Plaça de la Vendôme. Font: The Blanqui Archive

Però el tret de sortida de la Comuna es disparà en el moment en què el govern republicà envià l’exèrcit francès per confiscar uns canons custodiats per la Guàrdia Nacional (i que havia adquirit per subscripció popular) als barris populars de Montmartre, Belleville i La Villette. Un moviment que estava destinat a ser el primer pas per al desarmament de París provocà una forta contestació popular armada a favor de la Guàrdia Nacional (que durant el conflicte s’havia anat ‘popularitzant’ i tenia una tradició democràtica a l’hora d’escollir els seus oficials i que en aquells moments estava dirigida per un Comitè Central) i de la Comuna de París: «Visca la Comuna!». És el 18 de març de 1871.

S’iniciava un període que s’allargaria fins al maig d’aquell mateix any, curt, però extraordinàriament intens i prolífic que no únicament suposaria una contestació absoluta de l’ordre social tal com portava modelant-se des de principis del segle XIX ja no en el pla teòric, sinó també la concreció d’una alternativa al capitalisme i que ha estat qualificat per molts historiadors com la primera materialització socialista de la història.

 Més enllà del programa concret que proposà i dugué a terme la Comuna, cal tenir en compte que aquest no aparegué per ciència infusa, sinó que partia d’un substrat ideologicopopular de llarg recorregut i que podem remuntar, com a mínim, al període democràtico-popular de la «Gran» Revolució Francesa i al jacobinisme.

La falta d’una ideologia clara és també un dels trets diferenciadors d’aquesta revolució temporalment reeixida. Al contrari que les revolucions del segle XX, les quals es feien en nom d’ideologies (generalment) més definides, la Comuna fou un punt d’encontre de diferents tradicions de pensament popular, obrerista i progressista que feia decennis que estaven fortament arrelades: més enllà del jacobinisme (el líder del qual, Maximilien Robespierre, era àmpliament recordat i reverenciat pels demòcrates de la primera meitat del segle XIX), també hi trobem blanquistes, proudhonians o obrers influenciats per les idees que venien de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquests idearis, per altra banda, segurament no haguessin pogut arrelar amb la mateixa força sense l’establiment paral·lel d’un sistema educatiu no reglat organitzat per les mateixes classes populars, en contraposició a l’oficial (amb una forta presència de l’Església i no sempre massa eficient), on s’ensenyaven uns valors ben diferents dels estipulats en les lleis educatives franceses.

Per altra banda, un valor contínuament present abans i durant la Comuna fou el patriotisme ciutadà. I és que el nacionalisme popular jugarà un paper essencial en tot aquest procés: ja sigui cantant la Marsellesa (una acció que fins ben entrat el segle XX significava entonar una balada obrerista i a favor de les classes populars, més que cantar les glòries franceses) o resistint el setge prussià, el patriotisme popular entenia que una nació no podia dominar a cap altra, independentment de la seva força o mida. No debades, això ja havia tingut un primer reflex en la Declaració de Drets de 1795 (altre cop, l’ombra de la Revolució Francesa era llarga), que establia que «cada poble és independent i sobirà, qualsevulla sigui el nombre d’individus que el componen i l’extensió de territori que ocupa. Aquesta sobirania és inalienable». Al mateix temps, defensava la sobirania del comú enfront dels interessos o privilegis particulars.

La concreció d’un vell somni

Així doncs, el programa polític concretat i desenvolupat per la Comuna de París emanava, no únicament de les seves experiències quotidianes o d’una xarxa de complicitats socials notable, sinó també d’un bagatge ideològic de llarg recorregut històric. Es tractava, doncs, de la materialització d’una sèrie d’idearis democràtics, populars i obreristes que s’havien anat formulant durant molts decennis. Com es concretaren les demandes de la Comuna, a partir d’aquest calidoscopi revolucionari?

El primer pas de la Comuna fou legitimar el nou règim mitjançant unes eleccions i el Comitè Central de la Guàrdia Nacional exigí al govern francès (que havia fugit a Versalles amb una part important de l’exèrcit encara fidel a ell i a la majoria de treballadors públics) que reconegués l’autogovern de París, l’autonomia de la comuna. El nou govern de la ciutat estava encapçalat pel Comitè Central de la Guàrdia Nacional, i estava previst que traspassés el poder a un Consell de la Comuna en unes eleccions per sufragi universal (masculí) que no es podrien celebrar fins al 26 de març. El govern revolucionari sabia massa bé que París representava gairebé un país a part de la resta de França i els seus posicionaments socials estaven molt més avançats que la resta de l’Hexàgon i que necessitava polítiques pròpies que responguessin a les seves necessitats. Paral·lelament, se suspengué l’estat de setge, es decretà la llibertat de premsa i s’amnistiaren els presos polítics.

Durant un període d’uns dos mesos, la Comuna aplicà una sèrie de mesures socials d’una modernitat que depassava àmpliament el marc cronològic en què tingueren lloc. Més enllà de les diferències existents entre els diferents actors revolucionaris (les relacions dels quals no foren sempre, ni de molt, bones), s’acordaren una sèrie de mesures socials (també d’altres immediates per assegurar el control militar de la ciutat), algunes de les quals enumerem aquí:

  • Control dels preus d’aliments bàsics
  • Pensions per a les viudes i orfes dels soldats morts durant la guerra
  • Es desplegaren ambiciosos mecanismes per assegurar un habitatge per a tota la població (aturant desnonaments, prorrogant el pagament de lloguers, habilitant mecanismes per resoldre els litigis entre propietaris i llogaters…)
  • Millores en el sistema de beneficència
  • Establiment d’un salari màxim per als funcionaris de 6.000 francs (el salari mitjà d’un obrer parisenc era d’uns 1.500-2.000 francs)
  • El dret de la nacionalització per als estrangers que treballaven a París (especialment important en el cas dels polonesos)
  • Regulació i limitació de la jornada laboral
  • Establiment de la separació entre l’Església i l’Estat
  • Se sotmetia a un estricte escrutini als representants del poble, els quals havien de ser destituïts si no complien amb les seves obligacions
  • Obligatorietat d’anar a l’escola (laica i gratuïta) a tots els infants
  • Proposta de federació de les comunes franceses, posant punt final al centralisme francès
  • Aposta per la democràcia directa
Louise Michel, militant anarquista i una de les figures més conegudes de les jornades de la Comuna. Font: Wikimedia Commons

Malgrat la modernitat d’aquestes mesures i com d’avançades foren per al seu temps, hi hagué un àmbit important on la ruptura no s’imposà a la tradició: en el del gènere. Les iniciatives dutes a terme per la Comuna no tingueren en compte els greuges propis que patia la dona per se i els que havia d’aguantar específicament en el capitalisme vuitcentista (percebien menys salari que els homes, s’ocupaven de les tasques de la llar, patien les conseqüències de la falta d’anticonceptius i de la criança de les criatures, etc.). I malgrat l’enorme presència i protagonisme que tingueren, es mantingué una relació de submissió i paternalisme vers les dones, sovint de menyspreu. Això obligà que les dones fessin valer els seus drets (i formular-los) durant la Comuna. Algunes demandes, com el dret a l’educació de les nenes, foren escoltades i anaren guanyant influència.

En qualsevol cas, i malgrat aquesta deficiència notable vers el gènere, les mesures preses durant el govern revolucionari de la Comuna suposaven una ruptura total i absoluta amb l’ordre burgès anterior i suposaven un salt democràtic que afectava la totalitat de la vida dels treballadors i en millorava la seva qualitat de vida. Amb les deficiències lògiques creades per la situació bèl·lica, la Comuna aconseguí garantir un mínim de subsistència i exercir les funcions bàsiques d’un estat modern (incloent-hi el control de les comunicacions o el seu finançament).

Ara bé, per aquesta mateixa situació bèl·lica, també cal recordar que moltes d’aquestes mesures no varen poder-se adoptar plenament (o es van desenrotllar amb dificultats). I és que, immediatament després d’haver finit la guerra amb els prussians, la Comuna aguantà una altra guerra, aquest de caràcter civil, contra les tropes lleials a la nova República Francesa (burgesa).

La carnisseria repressiva d’Adolphe Thiers

Entre el març i el maig de 1871, coexistien a França dos projectes polítics antagònics: un, encapçalat per la Comuna, suposava l’autoorganització i el govern de la classe obrera sobre premisses democràtiques i ‘socialistes’ (podríem dir); i l’altre, el d’una república burgesa que assegurés la continuïtat del model econòmic capitalista, la preeminència dels interessos de les classes socials afavorides pel mateix i que tenia el seu cap visible en la figura del seu president Adolphe Thiers (1797-1877), personalitat política destacada des de la Monarquia de Juliol de 1830.

La Comuna havia comès un gran error que pagaria car: deixar a l’enemic que s’organitzés. Després de la seva proclamació i que una part de l’exèrcit s’unís a la seva causa, aquesta prioritzà legitimar el nou règim mitjançant l’organització d’eleccions i no considerà interceptar militarment les forces republicanes, que fugiren de la capital i es refugiaren a Versalles. A partir d’aquí, la Comuna estaria sentenciada. Thiers únicament havia d’esperar a rebre reforços de tota França per comptar amb una superioritat numèrica incontestable i acabar amb la revolució per la força de les armes. Dues figures tan importants del socialisme científic com Marx i Lenin consideraren aquest fet com a clau per entendre el fracàs de la Comuna, en les seves anàlisis posteriors.

L’aïllament i soledat de París, a més, eren un fet confirmaven la inevitabilitat del seu tràgic final. Malgrat alguns esclats revolucionaris semblants a París en altres grans ciutats gales, aquests no acabaren de quallar i foren ràpidament reprimits. I els intents d’un nodrit grup de republicans per evitar una guerra civil francesa i actuar com a intermediaris entre els dos contendents fracassaren.

Adolphe Thiers, primer president de la III República francesa i responsable de la repressió de París. Font: Wikimedia Commons

Paral·lelament a l’acumulació de forces reaccionàries, Bismarck donà llum verda a l’alliberament de tots els soldats capturats durant les batalles de Metz i Sedan perquè reprimissin el moviment comuner. Efectivament, la por a què una revolució similar a la de París tingués lloc en el novell imperi alemany va ser un element decisori determinant. Així doncs, les forces militars que havien fracassat en la defensa de la seva nació contra un enemic exterior, encaraven una nova tasca: acabar amb un enemic interior. Patrice Mac Mahon (1808-93), el general responsable de la desfeta de Sedan, i futur president de la República, seria un dels principals botxins.

Un cop van acumular tropes suficients, aquestes arribaren a París i arremeteren contra les tropes revolucionàries. Les reformes urbanístiques de Haussman, que s’havien dut a terme només uns anys enrere, foren essencials per a un ràpid control de la ciutat, gràcies a la major amplitud dels carrers i districtes, que permeteren un desplaçament ampli i ràpid de les tropes.

Les ordres dels comandaments militars foren les d’una repressió física exempleritzant. Es calcula que durant aquelles jornades, moriren (depenent de les fons) entre 5.000-100.000 persones. Si bé es tracta de xifres molt dispars, historiadors com Roberto Ceamanos han deixat constància que poc després dels fets de la Comuna, mancaven unes 100.000 persones en els censos municipals de la ciutat. La ferocitat de les tropes «rurals» s’explicava també en part per l’odi que sentien vers els habitants de París, els quals vivien en una realitat que era totalment incomprensible per a ells; i la demonització que en feren els oficials també hi ajudà.

La ferocitat de la repressió, en qualsevol cas, és únicament comparable a les grans matances del segle XX i no s’aturà únicament en la carnisseria en sí: deportacions, delacions, humiliacions, violacions i empresonaments en massa foren el destí per a molts dels que havien estat involucrats d’alguna manera en la Comuna. La subversió gegantina de l’ordre social que s’havia viscut durant aquelles setmanes no podia tornar-se a repetir mai més. A finals de maig de 1871, la Comuna ja havia deixat d’existir.

Participants de la Comuna assassinats per la repressió de l’exèrcit francès. Font: Wikimedia Commons

El llegat

Aparentment, la Comuna havia fracassat. La història d’aquells esdeveniments comptà amb pocs analistes contemporanis comprensius amb les seves causes. Fins i tot una de les grans figures intel·lectuals franceses, Émile Zola (1840-1902), qui anys després es perfilaria com un dels grans intel·lectuals progressistes del país, qualificà els fets de la Comuna com una febrada popular i que (tristament, això sí), la repressió era l’única solució per solucionar-ho.

La demonització, caricaturització i simplificació dels fets de la Comuna impregnaren la majoria de les explicacions posteriors de la Comuna. Òbviament, no hi havia cap mena d’interès per part de les plomes burgeses d’entendre o explicar un projecte polític totalment antagònic al seu.

Hi hagué llegat de la Comuna de París? Amb el pas del temps, la III República francesa anà relaxant la repressió contra les classes populars i la seva censura sobre el tabú que suposava 1871. Paulatinament, hi hagué una mena de reconciliació nacional, materialitzada per exemple en el retorn d’exiliats i deportats. Per descomptat, això s’explica en bona mesura perquè l’estat francès al segle XIX encarava un dels grans reptes de tots els estats occidentals: l’ascens de les masses i la democratització de l’estat; i això, d’alguna manera significava reconciliar-se amb el seu passat recent i intentar explicar-lo.

També explica que aquella legislació pionera que havia inspirat l’actuació de la Comuna acabés sent desplegada per la III República francesa amb el pas dels anys. Precisament, una de les grans lleis que provocà un terratrèmol polític al país seria la que separava l’Estat de l’Església, el 1905. Vint-i-quatre anys després, doncs, que la Comuna ho apliqués per primera vegada, això tenia una repercussió a nivell nacional.

Portada del diari francès L’Humanité, on s’informa de la marxa multitudinària cap al Mur des Fédérés. Font: Wikimedia Commons

Colofó de l’obrerisme popular del XIX o predecessor dels nous moviments obrers que acabarien imposant-se a finals del segle XIX (essencialment, socialisme i anarquisme)? Les revolucions socialistes triomfants al segle XX es desenvoluparan en contextos geopolítics i sociològics diferents i amb un rol del partit polític molt més rellevant, però moltes tingueren en la Comuna de París un referent clar. Molts dels principals líders socialistes, com per exemple Lenin (qui citava força sovint la Comuna), van estudiar a consciència aquest acte revolucionari i els motius del seu fracàs. Per la seva banda, les noves generacions de líders obreristes poc tenien a veure amb aquella amalgama cultural que havia impregnat la Comuna.

Quan faltaven poques hores per al final de la Comuna, l’exèrcit francès va afusellar uns 150 «comunards» davant d’un mur, al cementiri de Père-Lachaise. Foren enterrats en una fossa oberta als peus d’aquest mur. La memòria popular va nomenar aquell lloc «Mur des Fédérés» i el convertí en un lloc d’homenatge quan, a partir del 23 de maig de 1880, uns 25.000 parisencs, desafiant les ordres de la policia, hi dipositaren flors vermelles a mode d’homenatge. Aquest acte, repetit d’aleshores ençà[1] esdevingué un dels més sentits de l’esquerra francesa i un reconeixement als «“comunards», considerats els pioners d’allò que volia aconseguir. En l’ambient fervorós, popular i reivindicatiu que havia suposat la victòria de les eleccions legislatives franceses pel Front Popular (abril-maig de 1936), el 24 de maig de 1936, 600.000 persones, encapçalades per Léon Blum (secretari general del partit socialista francès) i Maurice Thorez (secretari general del Partit Comunista Francès) hi reteren homenatge. L’esquerra francesa sabia perfectament qui els havia precedit.  


[1] L’acte es traslladà a l’1 de maig, i després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), també s’hi començaren a homenatjar les víctimes del nazisme.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x