La negociació en el context internacional

Obrirem les fronteres i farem passar tots els refugiats cap al teu territori, va amenaçar Burham Kuzu, assessor en cap d’Erdogan, durant les negociacions polítiques del passat 29 de novembre a Brussel·les on es tractava de gestionar la crisi humanitària que pateixen gairebé tres milions de refugiats.

Si el clima de les negociacions entre Turquia i Brussel·les ha estat tens, la saturació dels camps de refugiats al Líban i Jordània, a banda de la decisió del Pakistan i l’Iran de començar a expulsar els refugiats dels seus territoris, ha suposat una major pressió per l’executiu europeu liderat per Donald Tusk vers les seves decisions preses. 

Donald Tusk, president del Consell europeu va dirigir-se als refugiats europeus amb les paraules: "No vingueu a Europa"

Donald Tusk, president del Consell europeu va dirigir-se als refugiats europeus amb les paraules: “No vingueu a Europa”

En aquest sentit, amb el Pacte Europeu sobre Migració i Asil de 2008 com a rerefons, i amb la voluntat d’Ankara d’esdevenir estat membre de la Unió Europea, des de la seva petició formal el 1987, la crisi humanitària que pateixen aproximadament entre 2.2 i 3 milions de refugiats sirians s’ha convertit en una eina de negociació política entre Brussel·les i Ankara.

La negociació en el si d’Europa

La decisió unilateral de encapçalada per Angela Merkel d’acollir a 800.000 refugiats al territori alemany ha contrastat amb el clima enrarit i el nerviosisme de la seva població davant l’arribada de població refugiada. El neguit s’ha agreujat després de les agressions sexuals a Colònia i els rumors, estesos arran dels atemptats de París, que entre els refugiats pogués haver-hi amagats militants de l’ISIS. Aquest neguit no ha fet més que influenciar la política europea respecte com gestionar la crisi humanitària.

En aquest sentit, els valors fundacionals i humanistes de la Unió han quedat silenciats per l’ascens de grups ultranacionalistes, ja sigui des de la pressió que han influït a Brussel·les com des dels respectius parlaments nacionals. A Suècia (Demòcrates Suecs), Finlàndia (Autèntics Finlandesos), Hongria (Fidesz de Victor Orbán, actual President del Consell Europeu), Polònia (Llei i Justícia), França (Front Nacional), Grècia (Alba Daurada), Eslovàquia (el SMER liderat per Fico), entre altres grups, han pressionat per decidir finalment que Turquia deixi de ser un organisme encarregat de controlar el flux migratori per ser un país d’acollida d’immigrants a mig i llarg termini.

La negociació entre Ankara i Brussel·les: El Pla d’Acció Conjunt

En el marc internacional de negociacions entre tots dos països, la Unió Europea ha aconseguit el seu objectiu: aturar el flux de refugiats cap a les seves fronteres i fer de Turquia un país de receptor que actuï com a tap, evitant l’arribada massiva de demandants d’asil a Europa. L’entesa amb Ankara ha vingut precedida per la idea que el gegant turc és una entitat, en constant modernització, que ha dut a terme un important procés de democratització en els últims 12 anys, on s’ha fomentat la protecció dels drets humans i s’ha fet de l’economia de mercat una peça indispensable per al funcionament de l’Estat.

En aquest sentit, les negociacions sobre la crisi humanitària dels refugiats no han estat més que un nou pas en el procés d’integració de Turquia a la Unió Europea.

Els resultats de les negociacions han estat satisfactoris per a tots dos, especialment per a Turquia, qui davant les sancions econòmiques imposades per Rússia ha promocionat l’augment de les seves exportacions cap al conjunt europeu; alhora, s’ha emplaçat al 2016 la liberalització de visats perquè ciutadans turcs puguin entrar lliurement a Europa. Així, i amb el finançament de 3 bilions d’euros per a la construcció de les infraestructures necessàries per acollir els refugiats a Turquia, el govern de Dovatoglu s’ha convertit en un partner per a Europa. 

Ahmed Davutoglu, primer ministre de Turquia

Ahmed Davutoglu, primer ministre de Turquia

Un altre punt de no retorn que les autoritats europees han obviat es relaciona amb les sospites que planegen sobre Turquia. Les publicacions de Freedom House pel que fa a la vulneració de la llibertat de premsa, el no permetre l’entrada d’ONGs turques i de UNHCR als camps de refugiats, els càrrecs que professen contra Turquia a la Cort Europea de Drets humans en referència a la falta de llibertat d’expressió al país, així com les denúncies de l’alt comissionat per als drets humans Zeid Ra’ad en referència a les amenaces que pateixen les poblacions de l’est de Turquia, han enfosquit i relativitzat el caràcter modernitzador i democràtic de Turquia. A més a més, les pressions de la població turca al govern d’Erdogan ha fet que aquest obri la porta davant la possibilitat de fer retornar els refugiats als seus països d’origen, acció que violaria tota la legislació internacional en matèria de refugiats i demandants d’asil.

Finalment, en la negociació entre la UE i Ankara el govern de Dovatoglu ha pres un gran avantatge. L’acord de transferir a Europa al mateix nombre de refugiats deportats des de Grècia a Turquia podria ser una clàusula de gran influencia per a futurs diàlegs amb Brussel·les, ja que, en base a d’una suposada confiança mútua, serà el govern turc qui podrà exercir una major pressió i influència vers Brussel·les.

A més, la possible planificació de “zones segures” entre Turquia i els Estats Units, dins de territori sirià, per instal·lar camps de refugiats en territori actualment controlat per l’ISIS, suposaria una gran victòria per a la política exterior turca, tot i el terror que això podria ocasionar a aquells que fugen de la guerra. En aquest sentit la crisi humanitària que pateixen els refugiats no ha estat més que una eina de negociació política de Turquia amb una Unió Europea dividida i conservadora, temorosa que l’acollida de refugiats pogués fer perdre el monopoli polític de liberals i conservadors, i afavorir així l’arribada al poder de grups ultranacionalistes com ja ha passat a Hongria.

No obstant això, la por europea ha obviat un element clau en aquesta crisi humanitària en base als següents elements, que possiblement augmentaran el sentiment d’abandó d’aquells que fugen de la guerra. En primer lloc, l’expulsió del personal voluntari que treballa en els camps de refugiats i el posterior control militar i policial no provocarà altra cosa que més ansietat i desesperació a tots els refugiats.

En segon lloc, malgrat considerar Turquia un país segur, el setge que està patint després dels atacs terroristes de l’ISIS i les milícies del PKK (un cop trencat el procés de pau) podria desestabilitzar completament el país.
Aquests dos elements, sumats al previsible fracàs vers la incorporació completa dels refugiats a la economia i la societat turca (requeriment pactat amb Brussel·les), no farà més que evidenciar i forçar una inevitable fugida dels refugiats cap a Europa, en la seva recerca d’una vida digna.