"Els samurai apareixen per la desídia dels cortesans vers les províncies" - Ab Origine Magazine
Creiem que l’espanta atemorir a la gent amb el seu coneixement; potser per aquest motiu es passarà la resta de l’entrevista essent tan sintètic i precís. Al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF), on vàrem estar parlant amb ell durant gairebé 45 minuts, és una figura molt respectada i, tot i que jove, és un secret a veus que molts dels seus professors i companys busquen el seu consell i el tracten amb molta deferència. Ell és en Jonatan López Vera, expert en estudis d’història d’Àsia i autor del llibre Historia de los Samurais (Satori), de publicació recent. Actualment està fent la tesi doctoral sobre les relacions diplomàtiques entre el Shogun Hideioshi i Felip II d’Espanya. A més, és col·laborador amb el projecte ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions), de la UPF... i avui és nostre. [Nota de l’entrevistador: a Japó, la costum és posar el cognom familiar per davant del nom propi, tal com anirem fent al llarg de l’entrevista en referir-nos a personatges japonesos. Per als noms estrangers, respectarem el costum occidental] Quin és l’origen dels samurais i en quin context surten? L’origen dels samurais seria molt semblant o igual al de totes les classes guerreres del món; és un ofici que normalment surt dels caçadors: si pots disparar una fletxa a un conill i encertar, és fàcil que puguis fer el mateix amb un enemic. Al Japó sorgeix aquesta classe bèl·lica quan se sedentaritzen els pobles del territori i comencen a conrear l’arròs, la base alimentària del Japó, i sorgeix la necessitat de defensar els excedents dels invasors... o d’aconseguir-lo en èpoques de carestia. Aquesta classe guerrera poc a poc va agafant poder i, com en totes les classes guerreres del món, s’adonen que si tenen el poder de la força, poden exercir-lo en les seves comunitats i així, poc a poc, es van formant els trets identitaris que caracteritzen els samurais. Per tant, podem dir que l’origen dels samurais és molt semblant a la resta del món. No tenen gaires trets especials. Quina estructura política concreta té el Japó que permet unificar tots aquests soldats professionals d’arreu del país al voltant de la figura del poder central, resumida en l’Emperador? Això succeeix, en bona part, perquè en aquell moment el Japó tenia un govern de tipus cortesà aristocràtic, copiat del model xinès de l’època. En un moment concret, aquests aristòcrates, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies perquè se centren molt en la seva vida urbana dedicada a l’oci i perquè comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això té dues conseqüències immediates: la primera, que a nivell militar i policial les províncies queden molt desateses, i la segona que els terratinents poden explotar les terres al seu gust sense haver de relacionar-se ni pagar tributs a la cort, però ells sí que els cobren dels que tenen per sota i als camperols. Això permet que els terratinents es comencin a enriquir i que es militaritzin per defensar-se. Això acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars.

Els aristòcrates cortesans, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies i comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això permet l'enriquiment dels terratinents i la seva militarització i acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars

Contra qui lluiten aquests primers samurais? En un principi és més aviat un tema intern, perquè quan al territori arriben els que avui considerem els “japonesos”, ja hi havia una altre gent allà. Aquesta població autòctona va ser desplaçada cap al nord i als samurais se’ls destacava sobretot a aquesta zona per combatre aquests “bàrbars”. Al final, van anar avançant cap a dalt. Per altra banda, a la zona sud del país es despleguen destacaments per si hi ha una invasió des del continent que, almenys en les primeres èpoques, no es va donar. Aleshores, depenent del lloc, es destinaven a una tasca o una altre. [caption id="attachment_2696" align="alignnone" width="530"]Fotografia: Ab Origine Fotografia: Ab Origine[/caption] Durant la seva història, el Japó és un país tancat dins les seves pròpies fronteres sense grans amenaces exteriors. Què permet la supervivència i l’evolució d’aquests guerrers que només tenien un enemic al nord i la resta del país pacificat? El Japó, per la seva característica d’arxipèlag, ha tingut etapes de contacte, especialment amb Xina, i etapes de reclusió que els permet la seva característica insular i això fa que la gran majoria de conflictes militars de la seva història hagin sigut interns. Fins arribar al món contemporani, només han tingut dos contactes bèl·lics amb l’exterior: un, que anava de l’exterior cap al Japó, i un del Japó cap a fora.

Per la seva condició d'arxipèlag, els conflictes de Japó han sigut quasi sempre de caràcter intern

Aquests samurais que estan apareixent en aquest punt s’assemblen gaire al samurai que nosaltres coneixem avui dia? En un principi, abans que els puguem atorgar el mot de samurai, són bastant semblants als guerrers típics del continent asiàtic, fins i tot pel tipus d’armadura que porten. Al principi, l’espasa que porten és una espasa recta, molt semblant a la xinesa de l’època i les armadures són fetes de tires de ferro llargues i estretes. No serà fins força després que comencem a trobar indumentària militar pròpia dels samurais. Per exemple, s’adonen que l’espasa, per fer-la servir muntant a cavall, és més útil si té una lleugera curvatura... Ja s’assembla més a la famosa katana. També descobreixen que per anar a cavall és millor que l’armadura sigui de cuir i no de ferro; i amb el pas de les dècades, i fins i tot dels segles, ja trobem els elements estètics propis dels samurai. El cavall és una introducció important en la vida militar del Japó. Sí. Apareix al Japó cap al 450 dC procedent de Corea i s’incorpora ràpidament, tant en les tasques agrícoles com en les de combat I aquests samurai que de moment hem vist que eren guerrers assignats a una sèrie de territoris, quan es fan amb el poder i de quina manera? Cap a mitjan segle XII aquests cortesans que en principi no volien saber res de les províncies pensen que aquests militars provincians poden ser molt útils per dirimir conflictes interns. Cada cop que hi havia una successió d’emperador o de primer ministre, hi havia problemes.

Al segle XII, els cortesans pensen que poden fer servir els militars provincians per a solventar les disputes internes i els utilitzen, però els samurai acaben adonant-se que es poden posar a ells mateixos en els llocs de poder

Molts cops l’emperador mor o abdica sense tenir un descendent clar i sempre hi ha aquest tipus de trifulgues. Aquests cortesans comencen a portar els militars de les províncies perquè siguin els seus ajudants, perquè en el moment que sorgeixi un conflicte ja no es faci de manera diplomàtica, sinó que s’arribi a les armes. Això s’utilitza durant un temps, però els samurai ràpidament perceben que realment són ells els que posen i treuen la gent del tron o dels diferents càrrecs polítics. I s'adonen que, en lloc de posar-n’hi d’ altres, s’hi poden posar a sí mateixos, cosa que acabaria passant cap a finals del segle XII.  Aquests fets estant protagonitzats per dos noms principalment que són Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune. Què ens podries explicar d’aquests personatges? Aquests dos personatges van marcar l’ascens dels samurai al poder. Pertanyien a un dels clans samurai més importants del país amb origen a les províncies que es van traslladar a la capital: el clan Minamoto, que s’enfrontaria a un altre clan amb característiques molt similars, que era el dels Taira. Es va desencadenar un període de guerres civils anomenat Guerres Genpei. També podem trobar gent del clan Minamoto al bàndol dels Taira i viceversa. Els personatges de Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune van ser els protagonistes. El primer, a nivell estratègic, diplomàtic i polític, que va acabant reformant totes les institucions del país i Yoshitsune a nivell militar, ja que es va revelar com a un geni estrateg i militar que va guanyar les batalles claus del conflicte... tot i que va acabar essent eliminat pel seu propi bàndol perquè s’estava convertint en una amenaça política. Aquesta guerra civil acabaria amb la victòria del clan Minamoto, que imposaria el primer govern samurai al 1185. Per mantenir el poder, s’allunyen de la capital de Kyoto i traslladen tot l’aparell administratiu a la ciutat de Kamakura, instaurant el primer shogunat. El shogunat és un govern on un shogun o cabdill militar exerceix el poder en nom de l’emperador. En la història del Japó, va ser el primer d’un total de tres.

El 1185 s'acaba la guerra civil i s'instaura el primer shogunat, un govern de tipus militar, diferent al cortesà d'estil xinès que hi havia hagut fins llavors

Aquest shogunat, què tenia de diferent que el distingia tant de les organitzacions polítiques exteriors? Bàsicament, és un govern de tipus militar, no cortesà a l’estil xinès, i que ja té característiques pròpies japoneses. És bastant centralitzat, tot i que no tant com ells haguessin volgut, perquè el primer shogunat no arriba a abastar tot el país; en les parts més allunyades, el govern ha de confiar o delegar en altres líders militars d’aquelles províncies. A partir d’aquell govern, al Japó se li acostuma a atribuir l’adjectiu “feudal”. Tot i que en el cas de Japó, el feudalisme s’ha d’entendre amb molta relativitat, és un terme al qual ens acabem acollint tots els que ens dediquem al tema. Simplifiquem, però sempre cal matisar molt, perquè té moltíssimes diferències amb el feudalisme europeu. Després d’aquest govern de Kamakura, arribem al sengoku jidai, un conflicte intern que quasi un segle de durada. Què és el que detona aquest fet i què permet que duri tant de temps? Després del primer shogunat en sorgiria un altre un altre anomenat Ashikaga, que era encara més feble a nivell territorial i tenia menys control sobre el país, fins al punt que només controlen la capital i els voltants. A causa d’una successió, es produeix una disputa i en un primer moment hi ha una guerra que dura només deu anys i que només afecta la zona de la capital.

En el sengoku jidai, quan s'acaba el conflicte cortesà, la guerra s'estèn per tot el país i per causes territorials. El conflicte duraria cent anys

Quan s’acaba, es descobreix que el conflicte s’ha estès a la resta del país i que els diferents líders regionals ja no s’estan barallant pel motiu original de la successió, sinó que ho estan fent per un tema territorial: aconseguir més terres. Aquest conflicte s’estendria durant quasi cent anys, en part perquè cada cop que un d’aquests líders començava a fer-se massa poderós, els senyors que l’envoltaven, encara que fossin enemics entre ells, s’aliaven per eliminar-lo o fer retrocedir aquell que despuntava una mica. Això feia que es creés un equilibri de poder constant i molt flexible que permetia que la situació s’anés allargant. I si bé és cert que els senyors més petits anaven essent engolits pels grans i com més avança el període anem veient que hi ha menys senyors regionals (però cap més poderós), cap d’ells concebia poder fer-se amb la capital i el govern del país a expenses dels seus rivals.  Quin nom rebien aquests senyors “feudals” i quins són els principals clans que podríem destacar? Aquests senyors sovint reben el nom de damyio, que en japonès significa “gran cognom” o “gran nom” pel fet que són grans clans antics, en teoria, almenys. Els que semblava que acabarien fent-se amb el poder eren els Takeda i els Uesugi, que sempre s’enfrontaven entre ells en una guerra sense fi; els Hojo, que eren els més poderosos; els Mori, tot i que estaven una mica desplaçats cap al sud, o fins i tot els Shimazu o Date, que tenien el problema que eren els que estaven més allunyats de la capital, uns al sud i els altres al nord, cosa que els va frenar bastant perquè havien de recórrer molt més territori que els seus rivals per arribar a la capital. Curiosament no seria cap d’aquests els que realment aconseguirien fer-se amb el poder. Fa uns mesos escrivies a Ab Origine Magazine un article sobre el cristianisme i la introducció de les armes de foc al Japó. Com va canviar la guerra i el paper del samurai aquesta nova arma a més vinguda de mans estrangeres? Enmig d’aquesta situació de guerra total dóna la casualitat que al 1543 apareixen els portuguesos, coincidint amb un moment d’expansió ibèrica, i porten dues coses: el catolicisme, amb els jesuïtes, i les armes de foc. Uns arcabussos encara molt rudimentaris que entre un tret i el següent passava un minut, però ja eficaços en el context de guerra de tipus medieval i que suposen un gran canvi respecte les armes que s’estaven utilitzant en aquell moment en el Japó, que eren principalment l’arc i la fletxa. Encara que tinguem una visió diferent, l’arma que definia el samurai  era l’arc, més que l’espasa i la llança. S’adonen ràpidament que la introducció d’aquesta arma pot suposar un gran avantatge en la guerra i això fa que la majoria de damyio es mostrin molt interessats en el comerç amb els portuguesos.

El 1543 és l'any de l'arribada dels portuguesos, que porten el catolicisme i les armes de foc. Els grans senyors se n'adonen de la importància d'aquestes armes i que poden marcar una diferència amb els seus rivals

Les armes de foc devien transformar totalment el panorama bèl·lic En un principi sí, però aviat va arribar un moment en què tots tenien arcabussos, ja que, lògicament, quan en compraven una part es destinava a desmuntar-los i mirar de fabricar els seus propis arcabussos per no dependre del control dels ports on desembarcaven els portuguesos. Dues o tres dècades després de l’arribada dels portuguesos, els japonesos ja fabricaven les seves pròpies armes de foc i es van anar equilibrant les forces del conflicte altre cop. En un primer moment sí que van ser decisives, ja que es van incorporar com a una arma d’infanteria, i als soldats rasos, que normalment anaven amb una llança llarga, se’ls va incorporar aquesta arma, ja que era efectiva i s’aprenia a utilitzar amb molta facilitat. De seguida es va estendre la introducció de regiments d’arcabussers en les forces japoneses.  [caption id="attachment_2700" align="aligncenter" width="650"]Fotografia: Ab Origine Fotografia: Ab Origine[/caption] Quins són els principals actors que sorgiran d’aquest període Sengoku? Ens podries fer una aproximació a personatges com Oda Nobunaga, Toyomoto Hideyoshi o Tokugawa Ieiasu? Aquests tres personatges són els gran reunificadors del país. El primer de tots en aparèixer és Oda Nobunaga i no l’he esmentat quan hem parlat dels principals clans que aspiraven al poder perquè justament Nobunaga era un senyor feudal poc important, amb un territori petit. L’única cosa bona que tenia era la seva posició estratègica, prou a prop de la capital per a fer un avenç ràpid cap a ella, però no prou a prop com per veure’s implicat en els temes cortesans. Va aconseguir fer-se amb la capital en contra de la resta en part gràcies a l’ús que donava a la armes de foc. Va ser un dels primers en veure’n les virtuts i també perquè va guanyar dues o tres batalles decisives, en part gràcies a l’enginy, l’habilitat militar i altres cops amb un cop de sort. Un cop que et feies amb la capital, aconseguies un rang de legitimitat a l’hora de lluitar, com un conqueridor autoritzat per l’emperador (que seguia sent la màxima figura política del Japó). Aleshores, revestit de l’autoritat imperial va iniciar les seves conquestes cap al nord i cap al sud del país sense que ningú el pogués aturar; però quan duia més o menys un terç del país conquerit, un dels seus generals de màxima confiança el va trair i va ser assassinat l’any 1582 i no va poder veure acabada aquesta tasca d’unificació. El general que el succeir i venjar va ser també el que va completar la feina d’unificació: Toyotomo Hideyoshi. Ell no només es va posar al capdavant del clan, sinó que en pocs anys, i molt més ràpid del que havia pogut actuar Oda Nobunaga, sí que va poder unificar tot el Japó. I no tenint-ne prou amb això, un cop va acabar la tasca d’unificació, va intentar conquerir la Xina amb un pla que pretenia iniciar la conquesta de l’Índia després d’haver sotmès els xinesos. Realment, un pla molt ambiciós i global. Però aquesta guerra contra la Xina no va funcionar. Es van quedar a Corea i van ser derrotats després d’una de les campanyes més sagnants i cruels que es coneixen. Al final, tot i haver aconseguit unificar tot el Japó sota el seu clan, en morir va deixar un hereu al tron de només cinc anys. Conseqüentment no va poder estabilitzar el seu govern, tot i que en principi va deixar un consell de cinc regents, que eren cinc dels seus general de confiança, perquè es fessin càrrec del govern i el seu fill fins que aquest pogués governar per ell mateix. Però només dos anys després de la seva mort, aquells cinc generals es van enfrontar entre ells i el vencedor va ser Tokugawa Ieasu.

Tokugawa Ieasu va aconseguir establir un govern fort i estable que el va sobreviure i que va durar 250 anys

Aquest darrer sí que va aconseguir establir un govern molt estable que es va anar fortificant gràcies al seu fill i al seu nét i que va durar uns 250 anys, fins a mitjan segle XIX. Així doncs, encara que ell no va unificar el país (perquè aquesta feina la van fer els seus dos predecessors), Tokugawa Ieasu sí que va establir un govern fort que el va sobreviure i no es va enfonsar amb la seva mort. Quin paper va jugar el cristianisme en aquest període tant convuls de Japó? Veiem que entren a la vegada cristianisme i armes de foc en un país en estat de caos polític i militar. Depèn una mica a qui li preguntis. Moltes de les fonts occidentals de l’època són les dels propis jesuïtes en un principi; i una mica més tard, amb l’arribada dels castellans, també de franciscans, dominics i agustins. Aleshores tenim una documentació molt rica, sobretot per part dels jesuïtes, però també bastant esbiaixada. Ells afirmen que la importància del cristianisme va ser enorme, idea que s’ha potenciat molt des de l’acadèmia portuguesa i espanyola. Però realment la rellevància que va tenir el cristianisme va ser molt relativa i va anar molt lligada al comerç d’armes, ja que els comerciants portuguesos només anaven a comerciar als ports que els deien els jesuïtes.

La importància del catolicisme va ser molt relativa, i va anar sempre lligada al comerç d'armes

Ràpidament els damyios es van adonar que si volien accedir als arcabussos havien de tenir bones relacions amb els jesuïtes; i per portar-s’hi bé el que calia fer era facilitar-los la seva missió evangelitzadora. Així s’explica que hi hagués una escalada de favors als jesuïtes que va començar amb permisos per predicar, després venia la construcció d’una església i més tard que el propi damyio es convertís al cristianisme; això darrer va passar sobretot a la part sud del país, on alguns senyors feudals es van fer batejar i es van convertir, com a mínim en aparença. Tot això es feia només per aconseguir armes de foc per a la seva guerra i pel benefici que aportava el comerç a nivell de capital. Un cop pacificat tot el Japó i establert un shogunat fort i estable, en què es converteix el samurai? El samurai és un guerrer. Durant un període d’uns 250 anys que pràcticament no hi ha cap guerra gran i únicament hi ha tasques policials o repressives de sublevacions camperoles, no era necessària una classe samurai dedicada a la guerra. A més, una de les mesures més importants que va implementar Hideyoshi va ser que no pogués haver-hi moviment entre classes socials i que passessin a ser hereditàries, cosa que impedeix als samurai deixar la seva tasca de guerrer... Però no hi ha més guerres, i per tant, ja no en moren tants com abans. Això suposava un gran càrrec a les arques públiques de l’estat, que els pagava el sou públic en forma d’arròs; cosa que acaba fent que es converteixin en una elit subvencionada que fa poca cosa. En alguns casos fan tasques administratives o de comptables, però tenien molt de temps d’oci que dediquen a coses com la cerimònia del te, a escriure poesia i novel·les sobre samurai, justament. És un moment en què el samurai comença a entrar en decadència, doncs deixa de ser allò que és en essència, el que el defineix: el combat [caption id="attachment_2701" align="alignnone" width="650"]Fotografia: Ab Orirgine Fotografia: Ab Orirgine[/caption] Com mor o s’adapta aquesta classe social un cop al segle XIX arriba la Restauració Meiji i desapareix completament com a classe? Al 1853, després d’alguns intents per part d’altres països, arriba una flota de vaixells dels Estats Units (EUA) a la badia d’Edo amb una carta del president nord-americà, on explica que els donen un any per considerar una “proposta” més aviat forçosa de comerç amb els EUA, ja que volien fer una cosa semblant a allò que Gran Bretanya havia fet a la Xina unes dècades abans: obligar-los a obrir-se comercialment al món.

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles, ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern. Aquest nou govern serà de tipus occidental amb un model de país tan modern com les potències occidentals; ja no hi cap una estructura social de classes inamovibles i hereditàries. I aprofiten per treure’s del damunt la classe samurai obsoleta, que cobrava sous públics que delmaven les arques estatals i amb els seus privilegis com el de ser saludats amb respecte pel carrer, portar les dues espases, etc. Tot i l’oposició inicial en dues o tres dècades els samurai deixen d’existir com a tal. Hi va haver resistència a aquesta desaparició? Lògicament, la classe samurai no volia perdre la seva condició de privilegiats. Sí que va haver-hi algunes revoltes, com la guerra del sud-oest, on un dels primers que va començar a proposar aquests canvis se sent decebut i s’oposa a aquest sistema; però la modernitat avança inexorablement i acaba passant per damunt de la resistència. No tenen res a fer contra aquest canvi. Com es crea, doncs, el mite del samurai que tenim tan arrelat? Quan pensem en els samurai associem una sèrie de coses com un guerrer noble, valent, honorable, lleial fins la mort, etc. Aquest mite es va construint amb el temps. La llavor la trobem en aquest període de pau tan extens que conforma el shogunat Tokugawa, ja que aquests samurai ociosos o que es dedicaven a tasques administratives i burocràtiques es dediquen a rememorar el passat, també. Ells mateixos s’adonen que són una classe que ha perdut la seva essència i rememoren i canten les virtuts d’aquella època en què complien amb el propòsit pel qual havien sorgit, que era el conflicte. Miraven cròniques antigues dels seus besavis i les reescrivien, les modificaven, les novel·laven, etc. Quan algú rememora el passat de la seva família o la seva classe, elogia les parts bones i amaga les parts més dolentes. El mite naixeria en aquest moment i en governs posteriors com el del Meiji.

La imatge romàntica del samurai és utilitzada per diferents governs del segle XX amb diferents finalitats, per influència europea, especialment britànica, que havia fet el mateix amb la seva època medieval i les llegendes artúriques

En governs del segle XX s’utilitzaria aquesta imatge del samurai amb diferents propòsits i seria potenciada i promocionada de cara al poble amb una forta influència europea, ja que quan el Japó es modernitza envia estudiosos per tot el món per tal d’estudiar lleis i constitucions d’arreu. Alguns d’ells descobreixen que els anglesos, que en aquella època eren la primera potència mundial, són tan poderosos en part per la seva bona educació, per la seva conducta cavallerosa i que troben les arrels d’aquesta manera de fer en els cavallers medievals! Aquests estudiosos pensen que ells també tenen una classe de cavallers, els samurai, i el que fan és rememorar tots els seus valors bons com la lleialtat, l’honor, etc. Si hom estudia les fonts dels segles XII i XIII, pot trobar actes heroics, però també pots trobar molts actes de moralitat dubtosa com assassinats de poblacions senceres amb nens inclosos, traïcions entre germans... Pots trobar tantes accions i actituds molt lloables com moltes de criticables; de la mateixa manera que en podríem trobar en cròniques de qualsevol altra part del món. Però per a determinats valors i per mantenir un esperit nacional s’utilitza de manera interessada aquesta figura. Quines similituds hi ha entre aquest Japó “feudal” i l’Europa medieval que troben aquests estudiosos? Curiosament hi ha tantes similituds com diferències. Moltes vegades, quan es parla del Japó feudal és perquè tenim aquest costum etnocèntric i per les nostres visions que s’han creat per una realitat europea i voler utilitzar-les a la resta de món per igual. Si ja hi ha debat per saber què és el feudalisme dins d’Europa i si és només aplicable a Europa o no, imagina’t per a qualificar de “feudal” un país tan allunyat de tot com és el Japó. Però hi ha molts historiadors que debaten sobre el tema. El propi Marx definia aquest període japonès com a feudal i hi ha estudis per tots els gustos. Hi ha qui destaca les similituds com l’estructura de vassallatge, una descentralització del poder basada en senyors regionals...

Cal matisar l'ús del terme "Japó feudal". Apliquem conceptes europeus a la resta del món perquè ens és més còmode, però malgrat les similituds amb l'Europa feudal, el Japó té també moltes diferències

Però també hi ha moltes diferències. Per tant, seria força agosarat afirmar que el Japó tenia una societat feudal. Personalment, no dic ni contradic que el Japó fos feudal, però acabem utilitzant aquest terme per comoditat. Considerem que aquest període abasta des del 1185, quan apareix el primer govern samurai, fins al 1600, just abans d’aquest període de pau prolongada que abans també entrava dins del període de “Japó feudal” però que actualment es considera “modern inicial”. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat i haver-nos respost i moltes felicitats per el llibre. Pels que vulguin iniciar-se en el fascinant món dels samurai aquest llibre és una magnifica porta per començar a entendre aquesta figura i treure les claus reals darrere del mite. Gràcies a vosaltres! [caption id="attachment_2702" align="aligncenter" width="650"]Fotografia: Ab Origine Fotografia: Ab Origine[/caption]
Entrevista
Nom i Cognoms: Jonathan López-VeraFormació acadèmica: Grau en Estudis d'Àsia Oriental (UAB), Màster en Història del Món (UPF)Línies de recerca: Membre dels grups de recerca de l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives, GRIMSE i ECERM (UPF); història dels samurai i del Japó medieval imodernPublicacions principals:
  • Historia de los samuráis, Gijón, Satori Ediciones, 2016.
  • “Descripciones de Japón para Felipe II: El Imperio del sol naciente visto por el Imperio donde nunca se
    pone el sol”, Visiones de un Mundo Diferente. Política, literatura de avisos y arte namban, Madrid, Centro Europeo para la Difusión de las Ciencias Sociales y Archivo de la Frontera, 2015.
  • “Cristianisme i armes de foc al Japó del segle XVI”, Ab Origine Magazine, nº 6 (gener 2016)
    Pròleg a número dedicat als samuràis, Muy Historia, 71, desembre 2015.
    “Motoori Norinaga y los Kokugaku, sospechosos habituales”, Kokoro, Revista para la difusión de la cultura japonesa, nº15, (maig-agost 2014)
  • “La Embajada Keichō (1613-1620)”, Asiadémica, nº2 (juliol 2013)
  • “La misión jesuita en Japón y China durante los siglos XVI y XVII, un planificado proceso de adaptación”,
    Asiadémica, nº1 (octubre 2012)

Creiem que l’espanta atemorir a la gent amb el seu coneixement; potser per aquest motiu es passarà la resta de l’entrevista essent tan sintètic i precís. Al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF), on vàrem estar parlant amb ell durant gairebé 45 minuts, és una figura molt respectada i, tot i que jove, és un secret a veus que molts dels seus professors i companys busquen el seu consell i el tracten amb molta deferència. Ell és en Jonatan López Vera, expert en estudis d’història d’Àsia i autor del llibre Historia de los Samurais (Satori), de publicació recent. Actualment està fent la tesi doctoral sobre les relacions diplomàtiques entre el Shogun Hideioshi i Felip II d’Espanya. A més, és col·laborador amb el projecte ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions), de la UPF… i avui és nostre.

[Nota de l’entrevistador: a Japó, la costum és posar el cognom familiar per davant del nom propi, tal com anirem fent al llarg de l’entrevista en referir-nos a personatges japonesos. Per als noms estrangers, respectarem el costum occidental]

Quin és l’origen dels samurais i en quin context surten?

L’origen dels samurais seria molt semblant o igual al de totes les classes guerreres del món; és un ofici que normalment surt dels caçadors: si pots disparar una fletxa a un conill i encertar, és fàcil que puguis fer el mateix amb un enemic. Al Japó sorgeix aquesta classe bèl·lica quan se sedentaritzen els pobles del territori i comencen a conrear l’arròs, la base alimentària del Japó, i sorgeix la necessitat de defensar els excedents dels invasors… o d’aconseguir-lo en èpoques de carestia. Aquesta classe guerrera poc a poc va agafant poder i, com en totes les classes guerreres del món, s’adonen que si tenen el poder de la força, poden exercir-lo en les seves comunitats i així, poc a poc, es van formant els trets identitaris que caracteritzen els samurais. Per tant, podem dir que l’origen dels samurais és molt semblant a la resta del món. No tenen gaires trets especials.

Quina estructura política concreta té el Japó que permet unificar tots aquests soldats professionals d’arreu del país al voltant de la figura del poder central, resumida en l’Emperador?

Això succeeix, en bona part, perquè en aquell moment el Japó tenia un govern de tipus cortesà aristocràtic, copiat del model xinès de l’època. En un moment concret, aquests aristòcrates, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies perquè se centren molt en la seva vida urbana dedicada a l’oci i perquè comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això té dues conseqüències immediates: la primera, que a nivell militar i policial les províncies queden molt desateses, i la segona que els terratinents poden explotar les terres al seu gust sense haver de relacionar-se ni pagar tributs a la cort, però ells sí que els cobren dels que tenen per sota i als camperols. Això permet que els terratinents es comencin a enriquir i que es militaritzin per defensar-se. Això acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars.

Els aristòcrates cortesans, que en teoria tenen el poder polític, es desentenen d’allò que passa a les províncies i comencen a aplicar un sistema tributari en què la producció de la terra no està gravada amb impostos de la capital. Això permet l’enriquiment dels terratinents i la seva militarització i acaba permetent l’aparició de grans cabdills militars

Contra qui lluiten aquests primers samurais?

En un principi és més aviat un tema intern, perquè quan al territori arriben els que avui considerem els “japonesos”, ja hi havia una altre gent allà. Aquesta població autòctona va ser desplaçada cap al nord i als samurais se’ls destacava sobretot a aquesta zona per combatre aquests “bàrbars”. Al final, van anar avançant cap a dalt. Per altra banda, a la zona sud del país es despleguen destacaments per si hi ha una invasió des del continent que, almenys en les primeres èpoques, no es va donar. Aleshores, depenent del lloc, es destinaven a una tasca o una altre.

Fotografia: Ab Origine

Fotografia: Ab Origine

Durant la seva història, el Japó és un país tancat dins les seves pròpies fronteres sense grans amenaces exteriors. Què permet la supervivència i l’evolució d’aquests guerrers que només tenien un enemic al nord i la resta del país pacificat?

El Japó, per la seva característica d’arxipèlag, ha tingut etapes de contacte, especialment amb Xina, i etapes de reclusió que els permet la seva característica insular i això fa que la gran majoria de conflictes militars de la seva història hagin sigut interns. Fins arribar al món contemporani, només han tingut dos contactes bèl·lics amb l’exterior: un, que anava de l’exterior cap al Japó, i un del Japó cap a fora.

Per la seva condició d’arxipèlag, els conflictes de Japó han sigut quasi sempre de caràcter intern

Aquests samurais que estan apareixent en aquest punt s’assemblen gaire al samurai que nosaltres coneixem avui dia?

En un principi, abans que els puguem atorgar el mot de samurai, són bastant semblants als guerrers típics del continent asiàtic, fins i tot pel tipus d’armadura que porten. Al principi, l’espasa que porten és una espasa recta, molt semblant a la xinesa de l’època i les armadures són fetes de tires de ferro llargues i estretes. No serà fins força després que comencem a trobar indumentària militar pròpia dels samurais. Per exemple, s’adonen que l’espasa, per fer-la servir muntant a cavall, és més útil si té una lleugera curvatura… Ja s’assembla més a la famosa katana. També descobreixen que per anar a cavall és millor que l’armadura sigui de cuir i no de ferro; i amb el pas de les dècades, i fins i tot dels segles, ja trobem els elements estètics propis dels samurai.

El cavall és una introducció important en la vida militar del Japó.

Sí. Apareix al Japó cap al 450 dC procedent de Corea i s’incorpora ràpidament, tant en les tasques agrícoles com en les de combat

I aquests samurai que de moment hem vist que eren guerrers assignats a una sèrie de territoris, quan es fan amb el poder i de quina manera?

Cap a mitjan segle XII aquests cortesans que en principi no volien saber res de les províncies pensen que aquests militars provincians poden ser molt útils per dirimir conflictes interns. Cada cop que hi havia una successió d’emperador o de primer ministre, hi havia problemes.

Al segle XII, els cortesans pensen que poden fer servir els militars provincians per a solventar les disputes internes i els utilitzen, però els samurai acaben adonant-se que es poden posar a ells mateixos en els llocs de poder

Molts cops l’emperador mor o abdica sense tenir un descendent clar i sempre hi ha aquest tipus de trifulgues. Aquests cortesans comencen a portar els militars de les províncies perquè siguin els seus ajudants, perquè en el moment que sorgeixi un conflicte ja no es faci de manera diplomàtica, sinó que s’arribi a les armes. Això s’utilitza durant un temps, però els samurai ràpidament perceben que realment són ells els que posen i treuen la gent del tron o dels diferents càrrecs polítics. I s’adonen que, en lloc de posar-n’hi d’ altres, s’hi poden posar a sí mateixos, cosa que acabaria passant cap a finals del segle XII. 

Aquests fets estant protagonitzats per dos noms principalment que són Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune. Què ens podries explicar d’aquests personatges?

Aquests dos personatges van marcar l’ascens dels samurai al poder. Pertanyien a un dels clans samurai més importants del país amb origen a les províncies que es van traslladar a la capital: el clan Minamoto, que s’enfrontaria a un altre clan amb característiques molt similars, que era el dels Taira. Es va desencadenar un període de guerres civils anomenat Guerres Genpei. També podem trobar gent del clan Minamoto al bàndol dels Taira i viceversa. Els personatges de Minamoto Yorimoto i Minamoto Yoshitsune van ser els protagonistes.

El primer, a nivell estratègic, diplomàtic i polític, que va acabant reformant totes les institucions del país i Yoshitsune a nivell militar, ja que es va revelar com a un geni estrateg i militar que va guanyar les batalles claus del conflicte… tot i que va acabar essent eliminat pel seu propi bàndol perquè s’estava convertint en una amenaça política. Aquesta guerra civil acabaria amb la victòria del clan Minamoto, que imposaria el primer govern samurai al 1185. Per mantenir el poder, s’allunyen de la capital de Kyoto i traslladen tot l’aparell administratiu a la ciutat de Kamakura, instaurant el primer shogunat. El shogunat és un govern on un shogun o cabdill militar exerceix el poder en nom de l’emperador. En la història del Japó, va ser el primer d’un total de tres.

El 1185 s’acaba la guerra civil i s’instaura el primer shogunat, un govern de tipus militar, diferent al cortesà d’estil xinès que hi havia hagut fins llavors

Aquest shogunat, què tenia de diferent que el distingia tant de les organitzacions polítiques exteriors?

Bàsicament, és un govern de tipus militar, no cortesà a l’estil xinès, i que ja té característiques pròpies japoneses. És bastant centralitzat, tot i que no tant com ells haguessin volgut, perquè el primer shogunat no arriba a abastar tot el país; en les parts més allunyades, el govern ha de confiar o delegar en altres líders militars d’aquelles províncies. A partir d’aquell govern, al Japó se li acostuma a atribuir l’adjectiu “feudal”. Tot i que en el cas de Japó, el feudalisme s’ha d’entendre amb molta relativitat, és un terme al qual ens acabem acollint tots els que ens dediquem al tema. Simplifiquem, però sempre cal matisar molt, perquè té moltíssimes diferències amb el feudalisme europeu.

Després d’aquest govern de Kamakura, arribem al sengoku jidai, un conflicte intern que quasi un segle de durada. Què és el que detona aquest fet i què permet que duri tant de temps?

Després del primer shogunat en sorgiria un altre un altre anomenat Ashikaga, que era encara més feble a nivell territorial i tenia menys control sobre el país, fins al punt que només controlen la capital i els voltants. A causa d’una successió, es produeix una disputa i en un primer moment hi ha una guerra que dura només deu anys i que només afecta la zona de la capital.

En el sengoku jidai, quan s’acaba el conflicte cortesà, la guerra s’estèn per tot el país i per causes territorials. El conflicte duraria cent anys

Quan s’acaba, es descobreix que el conflicte s’ha estès a la resta del país i que els diferents líders regionals ja no s’estan barallant pel motiu original de la successió, sinó que ho estan fent per un tema territorial: aconseguir més terres. Aquest conflicte s’estendria durant quasi cent anys, en part perquè cada cop que un d’aquests líders començava a fer-se massa poderós, els senyors que l’envoltaven, encara que fossin enemics entre ells, s’aliaven per eliminar-lo o fer retrocedir aquell que despuntava una mica. Això feia que es creés un equilibri de poder constant i molt flexible que permetia que la situació s’anés allargant. I si bé és cert que els senyors més petits anaven essent engolits pels grans i com més avança el període anem veient que hi ha menys senyors regionals (però cap més poderós), cap d’ells concebia poder fer-se amb la capital i el govern del país a expenses dels seus rivals. 

Quin nom rebien aquests senyors “feudals” i quins són els principals clans que podríem destacar?

Aquests senyors sovint reben el nom de damyio, que en japonès significa “gran cognom” o “gran nom” pel fet que són grans clans antics, en teoria, almenys. Els que semblava que acabarien fent-se amb el poder eren els Takeda i els Uesugi, que sempre s’enfrontaven entre ells en una guerra sense fi; els Hojo, que eren els més poderosos; els Mori, tot i que estaven una mica desplaçats cap al sud, o fins i tot els Shimazu o Date, que tenien el problema que eren els que estaven més allunyats de la capital, uns al sud i els altres al nord, cosa que els va frenar bastant perquè havien de recórrer molt més territori que els seus rivals per arribar a la capital. Curiosament no seria cap d’aquests els que realment aconseguirien fer-se amb el poder.

Fa uns mesos escrivies a Ab Origine Magazine un article sobre el cristianisme i la introducció de les armes de foc al Japó. Com va canviar la guerra i el paper del samurai aquesta nova arma a més vinguda de mans estrangeres?

Enmig d’aquesta situació de guerra total dóna la casualitat que al 1543 apareixen els portuguesos, coincidint amb un moment d’expansió ibèrica, i porten dues coses: el catolicisme, amb els jesuïtes, i les armes de foc. Uns arcabussos encara molt rudimentaris que entre un tret i el següent passava un minut, però ja eficaços en el context de guerra de tipus medieval i que suposen un gran canvi respecte les armes que s’estaven utilitzant en aquell moment en el Japó, que eren principalment l’arc i la fletxa. Encara que tinguem una visió diferent, l’arma que definia el samurai  era l’arc, més que l’espasa i la llança. S’adonen ràpidament que la introducció d’aquesta arma pot suposar un gran avantatge en la guerra i això fa que la majoria de damyio es mostrin molt interessats en el comerç amb els portuguesos.

El 1543 és l’any de l’arribada dels portuguesos, que porten el catolicisme i les armes de foc. Els grans senyors se n’adonen de la importància d’aquestes armes i que poden marcar una diferència amb els seus rivals

Les armes de foc devien transformar totalment el panorama bèl·lic

En un principi sí, però aviat va arribar un moment en què tots tenien arcabussos, ja que, lògicament, quan en compraven una part es destinava a desmuntar-los i mirar de fabricar els seus propis arcabussos per no dependre del control dels ports on desembarcaven els portuguesos. Dues o tres dècades després de l’arribada dels portuguesos, els japonesos ja fabricaven les seves pròpies armes de foc i es van anar equilibrant les forces del conflicte altre cop.

En un primer moment sí que van ser decisives, ja que es van incorporar com a una arma d’infanteria, i als soldats rasos, que normalment anaven amb una llança llarga, se’ls va incorporar aquesta arma, ja que era efectiva i s’aprenia a utilitzar amb molta facilitat. De seguida es va estendre la introducció de regiments d’arcabussers en les forces japoneses. 

Fotografia: Ab Origine

Fotografia: Ab Origine

Quins són els principals actors que sorgiran d’aquest període Sengoku? Ens podries fer una aproximació a personatges com Oda Nobunaga, Toyomoto Hideyoshi o Tokugawa Ieiasu?

Aquests tres personatges són els gran reunificadors del país. El primer de tots en aparèixer és Oda Nobunaga i no l’he esmentat quan hem parlat dels principals clans que aspiraven al poder perquè justament Nobunaga era un senyor feudal poc important, amb un territori petit. L’única cosa bona que tenia era la seva posició estratègica, prou a prop de la capital per a fer un avenç ràpid cap a ella, però no prou a prop com per veure’s implicat en els temes cortesans.

Va aconseguir fer-se amb la capital en contra de la resta en part gràcies a l’ús que donava a la armes de foc. Va ser un dels primers en veure’n les virtuts i també perquè va guanyar dues o tres batalles decisives, en part gràcies a l’enginy, l’habilitat militar i altres cops amb un cop de sort. Un cop que et feies amb la capital, aconseguies un rang de legitimitat a l’hora de lluitar, com un conqueridor autoritzat per l’emperador (que seguia sent la màxima figura política del Japó). Aleshores, revestit de l’autoritat imperial va iniciar les seves conquestes cap al nord i cap al sud del país sense que ningú el pogués aturar; però quan duia més o menys un terç del país conquerit, un dels seus generals de màxima confiança el va trair i va ser assassinat l’any 1582 i no va poder veure acabada aquesta tasca d’unificació.

El general que el succeir i venjar va ser també el que va completar la feina d’unificació: Toyotomo Hideyoshi. Ell no només es va posar al capdavant del clan, sinó que en pocs anys, i molt més ràpid del que havia pogut actuar Oda Nobunaga, sí que va poder unificar tot el Japó. I no tenint-ne prou amb això, un cop va acabar la tasca d’unificació, va intentar conquerir la Xina amb un pla que pretenia iniciar la conquesta de l’Índia després d’haver sotmès els xinesos. Realment, un pla molt ambiciós i global. Però aquesta guerra contra la Xina no va funcionar. Es van quedar a Corea i van ser derrotats després d’una de les campanyes més sagnants i cruels que es coneixen. Al final, tot i haver aconseguit unificar tot el Japó sota el seu clan, en morir va deixar un hereu al tron de només cinc anys. Conseqüentment no va poder estabilitzar el seu govern, tot i que en principi va deixar un consell de cinc regents, que eren cinc dels seus general de confiança, perquè es fessin càrrec del govern i el seu fill fins que aquest pogués governar per ell mateix. Però només dos anys després de la seva mort, aquells cinc generals es van enfrontar entre ells i el vencedor va ser Tokugawa Ieasu.

Tokugawa Ieasu va aconseguir establir un govern fort i estable que el va sobreviure i que va durar 250 anys

Aquest darrer sí que va aconseguir establir un govern molt estable que es va anar fortificant gràcies al seu fill i al seu nét i que va durar uns 250 anys, fins a mitjan segle XIX. Així doncs, encara que ell no va unificar el país (perquè aquesta feina la van fer els seus dos predecessors), Tokugawa Ieasu sí que va establir un govern fort que el va sobreviure i no es va enfonsar amb la seva mort.

Quin paper va jugar el cristianisme en aquest període tant convuls de Japó? Veiem que entren a la vegada cristianisme i armes de foc en un país en estat de caos polític i militar.

Depèn una mica a qui li preguntis. Moltes de les fonts occidentals de l’època són les dels propis jesuïtes en un principi; i una mica més tard, amb l’arribada dels castellans, també de franciscans, dominics i agustins. Aleshores tenim una documentació molt rica, sobretot per part dels jesuïtes, però també bastant esbiaixada. Ells afirmen que la importància del cristianisme va ser enorme, idea que s’ha potenciat molt des de l’acadèmia portuguesa i espanyola. Però realment la rellevància que va tenir el cristianisme va ser molt relativa i va anar molt lligada al comerç d’armes, ja que els comerciants portuguesos només anaven a comerciar als ports que els deien els jesuïtes.

La importància del catolicisme va ser molt relativa, i va anar sempre lligada al comerç d’armes

Ràpidament els damyios es van adonar que si volien accedir als arcabussos havien de tenir bones relacions amb els jesuïtes; i per portar-s’hi bé el que calia fer era facilitar-los la seva missió evangelitzadora. Així s’explica que hi hagués una escalada de favors als jesuïtes que va començar amb permisos per predicar, després venia la construcció d’una església i més tard que el propi damyio es convertís al cristianisme; això darrer va passar sobretot a la part sud del país, on alguns senyors feudals es van fer batejar i es van convertir, com a mínim en aparença. Tot això es feia només per aconseguir armes de foc per a la seva guerra i pel benefici que aportava el comerç a nivell de capital.

Un cop pacificat tot el Japó i establert un shogunat fort i estable, en què es converteix el samurai?

El samurai és un guerrer. Durant un període d’uns 250 anys que pràcticament no hi ha cap guerra gran i únicament hi ha tasques policials o repressives de sublevacions camperoles, no era necessària una classe samurai dedicada a la guerra. A més, una de les mesures més importants que va implementar Hideyoshi va ser que no pogués haver-hi moviment entre classes socials i que passessin a ser hereditàries, cosa que impedeix als samurai deixar la seva tasca de guerrer… Però no hi ha més guerres, i per tant, ja no en moren tants com abans. Això suposava un gran càrrec a les arques públiques de l’estat, que els pagava el sou públic en forma d’arròs; cosa que acaba fent que es converteixin en una elit subvencionada que fa poca cosa. En alguns casos fan tasques administratives o de comptables, però tenien molt de temps d’oci que dediquen a coses com la cerimònia del te, a escriure poesia i novel·les sobre samurai, justament. És un moment en què el samurai comença a entrar en decadència, doncs deixa de ser allò que és en essència, el que el defineix: el combat

Fotografia: Ab Orirgine

Fotografia: Ab Orirgine

Com mor o s’adapta aquesta classe social un cop al segle XIX arriba la Restauració Meiji i desapareix completament com a classe?

Al 1853, després d’alguns intents per part d’altres països, arriba una flota de vaixells dels Estats Units (EUA) a la badia d’Edo amb una carta del president nord-americà, on explica que els donen un any per considerar una “proposta” més aviat forçosa de comerç amb els EUA, ja que volien fer una cosa semblant a allò que Gran Bretanya havia fet a la Xina unes dècades abans: obligar-los a obrir-se comercialment al món.

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles, ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern

Aquests fets succeeixen en un moment de debilitat i decadència del shogunat i alguns clans que havien perdut la guerra feia tres segles ho aprofiten per capgirar la situació, acabar amb el shogunat i instaurar un nou govern. Aquest nou govern serà de tipus occidental amb un model de país tan modern com les potències occidentals; ja no hi cap una estructura social de classes inamovibles i hereditàries. I aprofiten per treure’s del damunt la classe samurai obsoleta, que cobrava sous públics que delmaven les arques estatals i amb els seus privilegis com el de ser saludats amb respecte pel carrer, portar les dues espases, etc. Tot i l’oposició inicial en dues o tres dècades els samurai deixen d’existir com a tal.

Hi va haver resistència a aquesta desaparició?

Lògicament, la classe samurai no volia perdre la seva condició de privilegiats. Sí que va haver-hi algunes revoltes, com la guerra del sud-oest, on un dels primers que va començar a proposar aquests canvis se sent decebut i s’oposa a aquest sistema; però la modernitat avança inexorablement i acaba passant per damunt de la resistència. No tenen res a fer contra aquest canvi.

Com es crea, doncs, el mite del samurai que tenim tan arrelat? Quan pensem en els samurai associem una sèrie de coses com un guerrer noble, valent, honorable, lleial fins la mort, etc.

Aquest mite es va construint amb el temps. La llavor la trobem en aquest període de pau tan extens que conforma el shogunat Tokugawa, ja que aquests samurai ociosos o que es dedicaven a tasques administratives i burocràtiques es dediquen a rememorar el passat, també. Ells mateixos s’adonen que són una classe que ha perdut la seva essència i rememoren i canten les virtuts d’aquella època en què complien amb el propòsit pel qual havien sorgit, que era el conflicte. Miraven cròniques antigues dels seus besavis i les reescrivien, les modificaven, les novel·laven, etc. Quan algú rememora el passat de la seva família o la seva classe, elogia les parts bones i amaga les parts més dolentes. El mite naixeria en aquest moment i en governs posteriors com el del Meiji.

La imatge romàntica del samurai és utilitzada per diferents governs del segle XX amb diferents finalitats, per influència europea, especialment britànica, que havia fet el mateix amb la seva època medieval i les llegendes artúriques

En governs del segle XX s’utilitzaria aquesta imatge del samurai amb diferents propòsits i seria potenciada i promocionada de cara al poble amb una forta influència europea, ja que quan el Japó es modernitza envia estudiosos per tot el món per tal d’estudiar lleis i constitucions d’arreu. Alguns d’ells descobreixen que els anglesos, que en aquella època eren la primera potència mundial, són tan poderosos en part per la seva bona educació, per la seva conducta cavallerosa i que troben les arrels d’aquesta manera de fer en els cavallers medievals! Aquests estudiosos pensen que ells també tenen una classe de cavallers, els samurai, i el que fan és rememorar tots els seus valors bons com la lleialtat, l’honor, etc. Si hom estudia les fonts dels segles XII i XIII, pot trobar actes heroics, però també pots trobar molts actes de moralitat dubtosa com assassinats de poblacions senceres amb nens inclosos, traïcions entre germans… Pots trobar tantes accions i actituds molt lloables com moltes de criticables; de la mateixa manera que en podríem trobar en cròniques de qualsevol altra part del món. Però per a determinats valors i per mantenir un esperit nacional s’utilitza de manera interessada aquesta figura.

Quines similituds hi ha entre aquest Japó “feudal” i l’Europa medieval que troben aquests estudiosos?

Curiosament hi ha tantes similituds com diferències. Moltes vegades, quan es parla del Japó feudal és perquè tenim aquest costum etnocèntric i per les nostres visions que s’han creat per una realitat europea i voler utilitzar-les a la resta de món per igual. Si ja hi ha debat per saber què és el feudalisme dins d’Europa i si és només aplicable a Europa o no, imagina’t per a qualificar de “feudal” un país tan allunyat de tot com és el Japó. Però hi ha molts historiadors que debaten sobre el tema. El propi Marx definia aquest període japonès com a feudal i hi ha estudis per tots els gustos. Hi ha qui destaca les similituds com l’estructura de vassallatge, una descentralització del poder basada en senyors regionals…

Cal matisar l’ús del terme “Japó feudal”. Apliquem conceptes europeus a la resta del món perquè ens és més còmode, però malgrat les similituds amb l’Europa feudal, el Japó té també moltes diferències

Però també hi ha moltes diferències. Per tant, seria força agosarat afirmar que el Japó tenia una societat feudal. Personalment, no dic ni contradic que el Japó fos feudal, però acabem utilitzant aquest terme per comoditat. Considerem que aquest període abasta des del 1185, quan apareix el primer govern samurai, fins al 1600, just abans d’aquest període de pau prolongada que abans també entrava dins del període de “Japó feudal” però que actualment es considera “modern inicial”.

Moltes gràcies per haver-nos acompanyat i haver-nos respost i moltes felicitats per el llibre. Pels que vulguin iniciar-se en el fascinant món dels samurai aquest llibre és una magnifica porta per començar a entendre aquesta figura i treure les claus reals darrere del mite.

Gràcies a vosaltres!

Fotografia: Ab Origine

Fotografia: Ab Origine