Encara que a l’Escandinàvia precristiana no existia una classe sacerdotal hereditària o regulada, sinó que els cabdills o els sobirans prenien el rol protagonista als sacrificis públics, la realitat a Islàndia era molt diferent: el cabdill, anomenat goði, combinava la funció política, la judicial i la religiosa. Els goðar (pl. goði) que s’encarregaven del manteniment i de les cerimònies d’un temple eren anomenats hofgoðar. De forma paral·lela actuaven uns individus autònoms i independents dels goðar, com el þulr, encarregat de preservar i transmetre les tradicions rituals, i la völva, intèrpret del destí. Els rituals públics solien composar-se d’un sacrifici animal ofert als déus, la libació subsegüent i un banquet sacrificial anomenat blótveizlur, on s’ingeria la carn sacrificada. En l’ofrena i el banquet sacrificial es troba una reminiscència dels antics cultes germànics i indoeuropeus, i les sagues no es troben exemptes d’exemples. A la Viga-Glum saga (cap. 9) Þorkel es dirigeix al temple de Freyr amb un bou vell i diu: «Oh, Freyr. Tu, en qui he confiat durant molt temps, i que tan bé has correspost a les moltes obligacions que has rebut meves, ara et dono aquest bou per tal que Glum hagi de fugir d’aquesta terra com jo ho he de fer ara. Que hi hagi algun senyal ara per saber si has acceptat la meva oferta o no». El sacrifici ritual consistia en adreçar-se al déu i demanar-li allò que es desitjava a canvi d’oferir-li un animal. Aquests rituals podien dur-se a terme en l’àmbit privat o domèstic i també en el públic o relatiu al temple. Adam de Bremen, a la seva Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, descriví el temple d’Uppsala a Suècia i els sacrificis que allí es feien, cosa que la converteix en l’única font que ens n’aporta tant detall, malgrat sigui des de l’òptica cristiana. L’escena és prou coneguda per ser reproduïda, amb matisos, a la sèrie de televisió Vikings (T1). Dins el temple es trobaven les tres efígies dels déus principals norrens, Odin, Freyr i Þórr, al centre de les dues anteriors. Adam ens diu que els sacerdots eren els encarregats de realitzar els sacrificis, que es feien, segons la petició, en honor a un déu o a un altre. Cada nou anys, escriu, es celebrava una gran festivitat on es sacrificaven nou animals de cada espècie, els cossos dels quals eren posteriorment penjats al bosc sagrat del temple.

A Islàndia, però, tot plegat era una mica diferent. Seguint el testimoni de les sagues, durant el període de l’establiment a Islàndia (c. 870–930), després d’establir la pròpia llar el colonitzador podia construir un temple (hof), que podia ser d’ús exclusivament familiar o estar obert a altres famílies. La descripció més detallada d’un temple precristià a Islàndia la trobem a l’Eyrbyggja saga (cap. 4), on l’autor fa comparacions amb les esglésies cristianes per fer-la més comprensible al lector o oïent: «els pilars del seient es van col·locar dins la porta. […] A partir d’aquí el temple era un santuari. A l’extrem interior hi havia una estructura similar a la del cor a les esglésies d’avui dia, i una plataforma elevada al mig de la sala com un altar, on hi havia un anell de vint unces i sense cap ornament, sobre el qual es feien tots els juraments i que també era dut pel sacerdot a les reunions públiques. El bol per als sacrificis era situat a la plataforma i dins d’aquest la vara ritual, com l’aspergillum del sacerdot, que era utilitzat per esquitxar la sang del bol. Aquesta sang, que era anomenada sang sacrificial, era la sang d’animals vius oferts als déus. Els déus eren situats al voltant de la plataforma, al cor. Tots els agricultors havien de pagar una quantitat al temple i estaven obligats a donar suport al goði en totes les seves campanyes». La saga ens diu que el poblador havia portat les fustes del temple que tenia a Noruega i també la terra que hi havia al voltant del pedestal on s’havia situat l’efígie de Þórr. Els “pilars del seient” (öndvegissúlur) eren els que sustentaven el seient de la persona de màxima importància de la llar, en aquest cas, diu, esculpits amb la imatge del déu Þórr, i que posaria al llindar de la porta del nou temple. El ritu de jurar sobre l’anell sagrat, anomenat hofseið að baugi, és descrit a la Viga-Glum saga (cap. 25), on Glum presta el jurament baugeiður al temple per assegurar que no és present al lloc on succeeix una disputa. Pren, per tant, un caràcter legal que a Islàndia seria difícil de separar de l’àmbit religiós fins i tot després de l’adopció del cristianisme, l’any 1000. Els instruments pel sacrifici ritual que la saga Eyrbyggja esmenta permeten trobar similituds amb les descripcions d’Adam de Bremen; la vara era emprada com l’aspergillum cristià, encara que esquitxava sang en comptes d’aigua beneïda.

La sincrasi entre la tradició precristiana i la cristiana no només la trobem en l’associació de conceptes. En un altre episodi d’aquesta mateixa saga (cap. 55), un sacerdot cristià exorcitza una llar emprant aigua sagrada, relíquies i cants en forma de plegàries: «el sacerdot va portar aigua consagrada i relíquies sagrades al voltat de la casa. Al dia següent cantà totes les plegàries i celebrà missa solemne. Després d’això tots els revinguts i els fantasmes van marxar de Froða, i Þurid començà a recuperar-se de la seva malaltia, i finalment es va recuperar completament».

El contingut que diferencia les sagues dels islandesos o sagues familiars (íslendingasögur) de la resta és la presència argumental de conflictes regionals i disputes legals, que constitueixen l’eix vertebrador de les narracions. Tot i així, darrere els elements de sincrasi religiosa trobem també una pauta en el comportament moral dels personatges, especialment en el protagonista de la Njáls saga, Njál Þorgeirsson. La conducta d’aquest “heroi” és sempre moralment correcta, i tot i veure’s involucrat en diverses disputes locals procura ser conciliador i advertir els altres. Encara que no es detalla, sembla indicar que la seva condició de vident i la saviesa adquirida en qüestions fetilleres, juntament amb el seu bon judici, el porten a considerar que el millor és adoptar la nova fe; Njál, davant una multitud que assegura que és monstruós abandonar les antigues creences, diu: «jo crec que les noves creences deuen ser molt millors, i qui les adopti serà afortunat. I si els homes que les prediquen arriben fins aquí, jo les recolzaré». En la saga de Njál (cap. 101) trobem també esmentat un ritu cristià, el prim-senyal. La prima signatio, “la primera senyal de la creu”, significava l’entrada d’algú a la comunitat de creients cristiana, tot i no estar batejat prèviament. Es realitzava fora de l’església i es donava aigua sagrada a l’individu, o bé es demanava que pronunciés el Símbol de la Fe i renunciés al diable. Aquesta condició era un pas previ al bateig, i en moltes ocasions es duia a terme dalt un vaixell per poder establir comerç amb els cristians. No requeria cap formació catequètica i comportava poques obligacions, ja que el prim-senyalat sols havia de renunciar a participar en cerimònies públiques “paganes”, i, a canvi, se li permetia la convivència i el contacte amb els cristians. El primum signum sorgiria de la necessitat d’un mètode de conversió utilitari dels primers missioners que els permetés adoptar un ritu per apropar les comunitats cristianes i precristianes. A més, també haurien d’acceptar i cristianitzar les pràctiques culturals norrenes. A la Reykdoela saga (cap. 7) també es narra el contacte entre ambdues creences, on la cristiana és escollida com l’opció més raonable i moralment superior. La gent de la població de Reykjadal vol oferir sacrificis al temple de Þverá per tal d’aplacar el fred hivern, però no hi ha unanimitat sobre què oferir: «Ljot [el sacerdot] volia dedicar al temple [als déus precristians] i després exposar els infants i sacrificar els ancians. Però això li va semblar terrible a Askel, qui va dir que no s’obtindrien millors resultats amb aquesta ofrena. […] La gent li va preguntar en què havia pensat i va dir que seria més savi honorar al creador [Crist] cuidant dels ancians i contribuint econòmicament per mantenir els infants».

 

En la major part de les sagues familiars s’esmenta l’arribada del cristianisme i la subsegüent conversió dels protagonistes de seny. El procés de cristianització és reflectit, per tant, com una transició lògica del paganisme al cristianisme, en ser revelada la veritable fe. Els receptors d’aquest missatge, de costums precristians, podrien fàcilment identificar-se en uns personatges amb unes pràctiques similars a les seves. La permanència de la tradició norrena a la Islàndia cristianitzada es testificada per la prohibició d’aquesta praxi en la secció cristiana del codi legislatiu Grágás, on es  condemna la pràctica de màgia o sortilegis, així com l’ús màgic de pedres o del bestiar amb una proscripció menor (fjörbaugsgarðr), d’una duració de tres anys, durant els quals l’individu podia ser assassinat sense implicacions legals, encara que els seus béns no eren confiscats i, per tant, el proscrit podia tornar a la normalitat un cop passat el període de temps assignat. La pràctica de la màgia negra, que tenia com objecte causar malaltia o mort al bestiar o les persones, es condemnava, però, amb una plena proscripció, que era irreversible i de per vida.

L’actitud tolerant de l’església islandesa començà a canviar amb la legislació implementada pel papa Adrià IV (1154-1159), pontífex que procuraria desarrelar els costums precristians dels territoris nord-europeus, encara que els ritus precristians a Islàndia persistirien en la literatura escandinava durant tota l’edat mitjana.

 

 

 

Per saber-ne més...

-Anònim. Saga de Nial. Trad. E. Bernárdez. Madrid: Siruela Ediciones, 2003.

-Byock, J. Feud in the Icelandic Saga. California: University Press, 1982.

-Ólason, V. Dialogues with the Viking Age: Naration And Representation in the Sagas of the Icelanders. Reykjavík: Heimskringla, 1998.

-Würth, Stefanie. Der “Antikenroman” in der isländischen Literatur des Mittelalters. Eine Untersuchung zur Übersetzung und Rezeption lateinischer Literatur im Norden. Basel und Frankfurt: Helbing & Lichtenhahn, 1998.