Entrevista a Alfred Mauri: arxiver i exdirector de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB - Ab Origine Magazine

A principis d'aquest juliol, part de l'equip d'Ab Origine es desplaçà fins al jaciment arqueològic de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) per trobar-se amb l'Alfred Mauri Martí. Des de fa anys dirigeix (conjuntament) les intervencions arqueològiques del jaciment, en el qual acaben d'iniciar les excavacions amb un equip format tant per professionals com per estudiants universitaris d'arqueologia i història. En aquest cas, però, acudim per conversar amb ell sobre l'arxivística: de la situació en la qual es troba actualment i de la relació que s'estableix amb la resta de disciplines històriques.

Per tal d’iniciar l’entrevista, i introduint al lector/a, com definiríeu l’arxivística? Quina és la seva tasca?

És una tasca que fins a cert punt podríem dir que ha anat evolucionant o recuperant els seus orígens. En les últimes dècades l'arxivística ha estat vista tradicionalment i popular per la nostra societat com una activitat que es situa al final de la vida dels documents.

És a dir: les organitzacions públiques, privades i les persones produïm documents que en un moment determinat es guarden; i aquesta activitat de custòdia i de recuperació dels documents un cop han finalitzat la seva vida és la imatge que s'atribueix habitualment a l'arxiu i a l'arxiver: l'arxiu com a lloc on es guarda i l'arxiver com a persona que custodia aquells documents.

Hi ha hagut un canvi important que reposiciona la figura de l'arxiver. Avui podríem dir que s'ha convertit (o s'està convertint) en l'administrador dels sistemes que dins les organitzacions gestionen la informació i els documents que la suporten.

Això representa un canvi molt important en relació amb la ubicació dels professionals de l'arxivística, tenint també té unes implicacions molt directes en relació el tipus de formació que han de tenir.

Encara ara moltes vegades la tasca arxivística és vista com una tasca auxiliar; no només en la visió de l'arxivística com a ciència auxiliar de la història sinó també dins qualsevol organització. En tant que la tasca de l'arxiu és ordenar i custodiar sembla que s'hi pot atribuir una funció molt mecànica i, en conseqüència, es pot atribuir a una persona que tingui aquestes capacitats: capaç de posar en ordre alfabètic, tenir cura dels documents, ser ordenada i poca cosa més. Per tant la formació que es demana a aquesta persona moltes vegades és sovint la d'un especialista auxiliar.

Fins i tot tenim l'extrem de trobar a l'arxiu aquelles persones que no encaixen dins l'organització; quantes vegades no ens hem trobat a un castigat o castigada en un arxiu. Aquella persona que té problemes amb altres persones o de la que no es sabia massa bé que fer-ne se l'enviava a l'arxiu. Això és un tòpic que fins i tot podem trobar en sèries de televisió i en pel·lícules.

Evidentment, però, la tasca de l'arxivística queda molt allunyada de totes aquestes visions i la formació que es necessita per exercir la professió és molt diferent de la que dicten els tòpics.

[caption id="attachment_7870" align="aligncenter" width="600"]Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos  on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs. Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs.[/caption]

Enmig de la seva resposta, hem vist que la documentació prenia una posició central però, què és en si un document? Defugint dels tòpics citats, semblaria que la documentació és quelcom més extens que no només els documents històrics:

Sí. Popularment s'entén el document com un paper escrit. Avui en dia, dins l'arxivística entenem i definim un document com la informació enregistrada en un suport. Poden ser imatges, textos, etc.

Ara bé, aquest sentit de document s'amplia quan parlem del document d'arxiu. No pas perquè aquell document s'hagi de conservar (que un document sigui d'arxiu no implica que no pugui ser destruït) sinó que ens referim al document com evidència de les activitats que porta a terme una persona o una organització desenvolupant les activitats que li són pròpies.

Podríem dir, doncs, que l’objecte d’estudi de l'arxivística és qualsevol informació enregistrada en un suport?

Clar, és que a través del document el que analitzes i gestiones és la pròpia organització. És a dir: què fabrica una organització? Una organització privada, per exemple una fàbrica de cotxes, fabrica cotxes. Però aquesta fabricació està suportada per una informació que s'enregistra en documents; documents que poden ser coses molt diverses: poden ser plànols, fotografies, projectes redactats en text, gravacions de vídeo, de so, etc. Tot això constituirien documents.

Però què ens interessa d'aquests documents? Que van lligats a l'activitat que duu a terme una organització. Per això deia que avui en dia un arxiver és l'administrador del sistema. Serà un sistema més o menys eficient i organitzat, però algú gestiona tota la producció i els fluxos de tota aquesta informació i, en conseqüència, de tots els documents que la suporten.

És per això que la funció de l'arxiver en aquest moment és l'administració: de la matèria primera que és la informació fixada en els documents. Per tant el document és, per una banda, el suport de la informació i, per l'altra, l'evidència de com actua una organització o fins i tot una persona.

Per exemple, la correspondència d'una persona pot ser el seu escrit, però aquesta no només constitueix un document que és la carta escrita sinó que ens està donant informació i pautes sobre l'activitat d'aquesta persona. Per tant, el document té avui en dia un sentit molt més ampli.

[caption id="attachment_7853" align="aligncenter" width="600"]Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Font: Guillem Garcia Solé Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Al centre, podem observar l'església romànica que dona el nom al jaciment. Font: Guillem Garcia Solé[/caption]

Llavors entendríem que l'arxivística constitueix una ciència per ella mateixa i que deixa de ser la tòpica ciència auxiliar de la història?

Sí. Avui en dia i sense cap mena de dubte podem dir que l'arxivística s'ha consolidat com una disciplina autònoma; té un cos teòric sòlid i ha consolidat les seves pròpies metodologies. Això li permet un grau d'independència envers la seva formació i el desenvolupament de la seva activitat. Dit d'una altra manera: en relació amb allò que pot aportar a les organitzacions.

Quan parlo d'organitzacions em refereixo igual a una empresa privada (gran o petita) com a una administració pública de qualsevol nivell. L'arxivística té un cos teòric i unes metodologies que són aplicables a qualsevol tipus d'organització.

Tot i l'emancipació de l'arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

De fet cap. L'arxiver administra un sistema d'una organització que està produint documents i gestionant informació. Per tant, com que gestiona aquest sistema en l'organització en modula la seva estructura i funcionament. És a dir, gestiona la pròpia organització (o almenys en part).

Per fer això disposa d'unes eines i d'una metodologia; i aquestes també les podem aplicar en un sentit regressiu. És a dir, nosaltres tenim un conjunt de documents que analitzats ens estaran explicant el context històric en el qual van ser produïts. A més a més d'aquelles tasques tradicionalment associades a l'arxivística com la preservació i la conservació d'aquests documents.

Però això també succeeix en l'arxivística moderna. Per una banda l'arxiver, si es troba en un entorn de documentació històrica, a partir de l'aplicació de la metodologia històrica podrà conèixer com era i com funcionava una organització en el passat i es preocuparà de la conservació i preservació documental. Però l'arxiver que està treballant en una organització o en una empresa que està produint documentació avui també ha de garantir que aquests documents siguin recuperables d'aquí X temps.

Són problemàtica diferents evidentment: perquè si treballa en una empresa és difícil que tingui pergamins; però en canvi sí que tindrà documents electrònics. En conseqüència, cada arxiver tindrà unes necessitats de preservació que cobrirà amb respostes i eines diferents, però que des del punt de vista conceptual seguirà incloent la preservació. Tot i l'emancipació de l'arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l'àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

[caption id="attachment_7857" align="aligncenter" width="600"]Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM[/caption]

En relació a tot aquest altre nou camp que s'obra: com es treballa l'arxivística a l’administració pública i a l’empresa privada? Hi ha una inclusió laboral cap aquests sectors o encara es troba en un estat primerenc?

L'administració pública és i ha estat fins ara la gran demandant de professionals de l'arxivística. Els quals ja no els ha demanat per treballar a l'arxiu històric i escriure la història d'un municipi (per trencar una mica un tòpic) sinó necessitant algú que, tot i que també pot fer aquesta tasca, contribueixi al funcionament de la pròpia organització.

Què està passant? Que l'empresa privada també s'apunta a aquest carro. Per quina raó? Perquè gestionem informació, la plasmem en documents i tenim unes exigències de tipus legal. Però també les tenim en relació amb l'eficiència. I és que la gestió ineficient dels documents surt cara. Parlant col·loquialment: quan una organització busca un document i no el troba, sigui pública o privada, té uns costos. I si aquest document va vinculat a un valor probatori, per exemple, en un tribunal, la no recuperació d'aquest document pot implicar un risc de pèrdues important.

L'empresa privada ha identificat aquest risc i està començant a demanar que una o més persones administrin els seus sistemes d'informació i documentació. De fet, actualment en ambdós àmbits una part de les directrius s'està aplicant a partir de normes ISO; estem molt acostumats a sentir parlar de normes ISO de la qualitat de qualsevol producte però en aquests moments n'hi han que defineixen com ha de ser i quins requisits ha de complir un sistema de gestió de documents.

Però això, curiosament, és una metodologia que s'apliquen a la producció dels documents avui però que els podem revertir per entendre i aprofundir en el coneixement de les institucions del passat. No solament des del punt de vista de jurídic, com moltes vegades s'ha fet, sinó per entendre com era l'organització que produïda aquests documents. Així es torna a recuperar la documentació històrica des d'un altre perspectiva.

Llavors podríem dir que segueix existint aquesta vinculació entre la tasca de l'arxivística i la història...

És més! Amb l'aplicació d'aquesta perspectiva al document històric, l'arxiu pot oferir una major qualitat d'accés a la informació i els documents; perquè ofereix a l'historiador una millor contextualització.

En aquest sentit, i en relació a la demanda de professionals de l'arxivística per part de l'administració pública i l'empresa privada, podem veure que entre estudiants i graduats d’història, arqueologia i lletres en general existeix una comprensible preocupació a l’hora d’encarar el seu futur laboral. De fet, són molts els que opten per postgraus i màsters professionalitzadors com per exemple el màster de formació de professorat. En aquest sentit, i com exdirector de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, quina és la seva opinió sobre els màsters que s’hi ofereixen? Poden ser una sortida adequada davant les actuals perspectives?

Sí, sens dubte. I aquesta era la intenció quan l'any 2002 es va posar en marxa l'Escola Superior d'Arxivística a la UAB. Ja durant la seva creació es volia que aquests actuessin com a revulsiu del sector professional: no solament millorant la formació sinó mirant d'incentivar la creació de llocs de treball. L'experiència de tot aquest temps ens demostra que això ha estat efectiu.

És cert, però, que en els darrers anys (i com tantes altres disciplines) ens ressentim d'aquesta crisi econòmica, tot i que en el nostre cas no ha minvat la inserció professional sinó que l'ha precaritzat. Tot i això, hem seguit tenint una inserció professional elevada perquè la mateixa crisi a la vegada ha evidenciat a les organitzacions el valor d'eficiència que aporta la gestió documental. Aquest fet ha mantingut i està incrementant aquesta demanda.

Perquè des de la creació dels diferents màsters de l'Escola quin ha estat l'augment dels professionals de l'arxivística a Catalunya?

El fet és que al llarg d'aquests anys s'han format a Catalunya gairebé 400 nous arxivers. I pràcticament la seva totalitat estan treballant en l'àmbit de l'arxivística, tot i que alguns no hi han volgut seguir professionalment, podríem dir que el 80-85% dels alumnes dels màsters està treballant en l'àmbit de l'arxivística: a l'administració pública o a l'empresa privada.

Clar, quin ha estat l'enfocament que s'ha donat a la formació per donar aquesta resposta i configurar un perfil que es correspongui amb aquesta visió que donava de l'arxivística en l'actualitat? S'ha seguit el model del qual anomenem com Espai Europeu d'Educació Superior. Per tant, a diferència de molts altres màsters, aquests s'articulen en 120 crèdits i no en 60. A algú li pot semblar llarg, però d'entrada són la tipologia de màsters que es cursen a la majoria d'Europa.

De fet, en el moment de definir el pla d'estudis del màster es va mantenir una relació molt estreta (que ja venia heretada de l'àmbit professional i de la mateixa Associació d'Arxivers de Catalunya) en l'àmbit internacional amb diferents universitats que oferien estudis d'arxivística en l'àmbit europeu, per tal d'incorporar aquí un model que estigués en correspondència i fos homologable amb el que s'estava fent a fora.

Per tant aquí es crea un perfil de formació del que nosaltres en diem l'arxivística integrada. Això què significa? Que el que es pretén és que l'estudiant, seguint la terminologia actual, tingui unes competències que li permetin actuar en qualsevol tipus d'organització, sobre qualsevol tipus de document, sobre qualsevol tipus de suport i de qualsevol època. És a dir: que el professional tingui una formació suficient (la bàsica, val a dir-ho) que li permeti treballar en un arxiu comarcal, en un històric o que pugui donar resposta a les necessitats de la gestió documental en l'entorn electrònic d'una empresa.

Evidentment els màsters et donen una base formativa. Després a partir d'aquí la configuració dels estudis sempre ha estat diversa en relació amb com es configuri el teu perfil professional. Pot ser que acabis en un arxiu històric i necessitis més formació per tractar i gestionar millor la documentació històrica (que això també hi ha canviat) o necessites incrementar els teus coneixements en relació la gestió dels documents electrònics. En conseqüència articulem postgraus i cursos que van complementant totes aquestes necessitats professionals.

Val a dir també que aquesta formació canvia molt ràpid. Moltes vegades es té la percepció que la formació en arxivística és molt estàtica però el pla d'estudis ha evolucionat d'una manera notable, especialment d'aquests cursos i postgraus citats (ara són totalment diferents de l'oferta que donàvem fa 10 anys). Actualment es llença la sisena revisió del pla d'estudis del postgrau de gestió de documents electrònics. Ara bé, aquests canvis no afecten només a com es gestionen els documents electrònics, sinó a com es gestiona avui en dia un arxiu històric utilitzant els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies; que no es limiten a la digitalització del document, sinó que a partir d'aquí s'obren camps extensíssims en els quals l'arxiver històric té un camp d'innovació molt gran per recórrer.

[caption id="attachment_7856" align="aligncenter" width="600"]En aquesta fotografia podem observar gran part de l'espai de treball on s'introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM En aquesta fotografia podem observar gran part de l'espai de treball on s'introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM[/caption]

Seguint el fil de la darrera pregunta, i a tall de conclusió de l'entrevista, de vegades la o el graduat que es planteja entrar en aquests màsters més professionalitzadors pot sentir-se preocupat per conjugar aquesta nova vessant professional i els camps històrics en els quals havia iniciat la recerca. És això possible?

Sí, hi ha possibilitats. Sí que és veritat que és més minoritari. I també és cert que molts estudiants comencen pensant que es dedicaran més a un camp concret però s'acaben apassionant per un altre. Jo sempre recordo el cas d'una persona que provenia de la història de l'art, pensant que la seva vocació es trobava en el món dels arxius històrics i actualment és una persona destacada en el món de la preservació digital.

Ara bé, aquesta possibilitat hi és i cada vegada s'està obrint més. Perquè, tot i que abans hem estat parlant de l'administració pública i l'empresa privada, però és que ara s'estan obrint portes a una revolució claríssima en el món dels arxius històrics que va molt més enllà de la digitalització i la posada a disposició dels documents als investigadors a través d'internet. És a dir: l'accés obert a les dades, traslladat a l'arxiu històric està configurant una tipologia de servei a l'investigador que vincula d'una manera molt innovadora la relació entre l'arxiver, l'historiador i el mateix paper de col·laboració i suport entre ambdós. Això no és solament factible sinó que en els propers anys serà realment apassionant; pot ser-ho estar-ho en una empresa que gestiona documents electrònics i fa coses innovadores però la potencialitat dels camps que ara mateix s'estan començant a obrir en els arxius històrics és enorme.

Doncs bé, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i esperem realment que aquestes expectatives es compleixin:

A vosaltres!

Entrevista
Nom i Cognoms: Alfred Mauri MartíFormació acadèmica: Arxiver, historiador, arqueòleg, doctor en història medieval per la Universitat de Barcelona.Línies de recerca: Arxivística, gestió de documents, història medieval, alta edat mitjana.Publicacions principals:

 

Cardellach, T.; Gómez-Inglada, M.; Mauri, A.; Comasòlivas, J. (2001) El servei d’arxiu municipal: organització i equipaments. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea de Cultura.

Navarro, R.; Mauri, A.; Farreny, M. (2005) L’església tardoantiga de Santa Margarida (Martorell).  VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica: les ciutats tardoantigues d’Hispania: cristianització i topografia: València, 8, 9 i 10 de maig de 2003. p. 161-166.

Mauri, A. (2006) La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesis doctoral (dir. Padilla Lapuente, José Ignacio). Universitat de Barcelona, departament d’història medieval, paleografia i diplomàtica.

Mauri, A.; Perpinyà, R. (2008) Estudiar archivísitca: dónde y por qué. Madrid: Ediciones Trea. p. 120.

Mauri, A. (2008) La formación en archivística: un objectivo possible. Revista d’arxius, nº 7. p. 91-122.

Farreny, M.; Mauri, A.; Navarro, R. (2009)  La necròpolis de Santa Margarida de Martorell.  Intervenció al sector 01 del conjunt històric d’Olèrdola: de la Prehistòria a l’etapa romana: (campanyes 1995-2006). Vol. 2. p. 457-468.

Mauri, A. (2017) La formación en archivística y la modernización de las administraciones públicas. Consultor de los ayuntamientos y de los juzgados: Revista técnica especializada en administración local y justicia municipal, nº 5. p. 692-695.

A principis d’aquest juliol, part de l’equip d’Ab Origine es desplaçà fins al jaciment arqueològic de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) per trobar-se amb l’Alfred Mauri Martí. Des de fa anys dirigeix (conjuntament) les intervencions arqueològiques del jaciment, en el qual acaben d’iniciar les excavacions amb un equip format tant per professionals com per estudiants universitaris d’arqueologia i història. En aquest cas, però, acudim per conversar amb ell sobre l’arxivística: de la situació en la qual es troba actualment i de la relació que s’estableix amb la resta de disciplines històriques.

Per tal d’iniciar l’entrevista, i introduint al lector/a, com definiríeu l’arxivística? Quina és la seva tasca?

És una tasca que fins a cert punt podríem dir que ha anat evolucionant o recuperant els seus orígens. En les últimes dècades l’arxivística ha estat vista tradicionalment i popular per la nostra societat com una activitat que es situa al final de la vida dels documents.

És a dir: les organitzacions públiques, privades i les persones produïm documents que en un moment determinat es guarden; i aquesta activitat de custòdia i de recuperació dels documents un cop han finalitzat la seva vida és la imatge que s’atribueix habitualment a l’arxiu i a l’arxiver: l’arxiu com a lloc on es guarda i l’arxiver com a persona que custodia aquells documents.

Hi ha hagut un canvi important que reposiciona la figura de l’arxiver. Avui podríem dir que s’ha convertit (o s’està convertint) en l’administrador dels sistemes que dins les organitzacions gestionen la informació i els documents que la suporten.

Això representa un canvi molt important en relació amb la ubicació dels professionals de l’arxivística, tenint també té unes implicacions molt directes en relació el tipus de formació que han de tenir.

Encara ara moltes vegades la tasca arxivística és vista com una tasca auxiliar; no només en la visió de l’arxivística com a ciència auxiliar de la història sinó també dins qualsevol organització. En tant que la tasca de l’arxiu és ordenar i custodiar sembla que s’hi pot atribuir una funció molt mecànica i, en conseqüència, es pot atribuir a una persona que tingui aquestes capacitats: capaç de posar en ordre alfabètic, tenir cura dels documents, ser ordenada i poca cosa més. Per tant la formació que es demana a aquesta persona moltes vegades és sovint la d’un especialista auxiliar.

Fins i tot tenim l’extrem de trobar a l’arxiu aquelles persones que no encaixen dins l’organització; quantes vegades no ens hem trobat a un castigat o castigada en un arxiu. Aquella persona que té problemes amb altres persones o de la que no es sabia massa bé que fer-ne se l’enviava a l’arxiu. Això és un tòpic que fins i tot podem trobar en sèries de televisió i en pel·lícules.

Evidentment, però, la tasca de l’arxivística queda molt allunyada de totes aquestes visions i la formació que es necessita per exercir la professió és molt diferent de la que dicten els tòpics.

Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos  on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs.

Fotografia de l’inici de l’entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d’Estudis Martorellencs.

Enmig de la seva resposta, hem vist que la documentació prenia una posició central però, què és en si un document? Defugint dels tòpics citats, semblaria que la documentació és quelcom més extens que no només els documents històrics:

Sí. Popularment s’entén el document com un paper escrit. Avui en dia, dins l’arxivística entenem i definim un document com la informació enregistrada en un suport. Poden ser imatges, textos, etc.

Ara bé, aquest sentit de document s’amplia quan parlem del document d’arxiu. No pas perquè aquell document s’hagi de conservar (que un document sigui d’arxiu no implica que no pugui ser destruït) sinó que ens referim al document com evidència de les activitats que porta a terme una persona o una organització desenvolupant les activitats que li són pròpies.

Podríem dir, doncs, que l’objecte d’estudi de l’arxivística és qualsevol informació enregistrada en un suport?

Clar, és que a través del document el que analitzes i gestiones és la pròpia organització. És a dir: què fabrica una organització? Una organització privada, per exemple una fàbrica de cotxes, fabrica cotxes. Però aquesta fabricació està suportada per una informació que s’enregistra en documents; documents que poden ser coses molt diverses: poden ser plànols, fotografies, projectes redactats en text, gravacions de vídeo, de so, etc. Tot això constituirien documents.

Però què ens interessa d’aquests documents? Que van lligats a l’activitat que duu a terme una organització. Per això deia que avui en dia un arxiver és l’administrador del sistema. Serà un sistema més o menys eficient i organitzat, però algú gestiona tota la producció i els fluxos de tota aquesta informació i, en conseqüència, de tots els documents que la suporten.

És per això que la funció de l’arxiver en aquest moment és l’administració: de la matèria primera que és la informació fixada en els documents. Per tant el document és, per una banda, el suport de la informació i, per l’altra, l’evidència de com actua una organització o fins i tot una persona.

Per exemple, la correspondència d’una persona pot ser el seu escrit, però aquesta no només constitueix un document que és la carta escrita sinó que ens està donant informació i pautes sobre l’activitat d’aquesta persona. Per tant, el document té avui en dia un sentit molt més ampli.

Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Font: Guillem Garcia Solé

Fotografia de l’estat de l’excavació, adjacent a la masia on realitzavem l’entrevista a l’Alfred. Al centre, podem observar l’església romànica que dona el nom al jaciment. Font: Guillem Garcia Solé

Llavors entendríem que l’arxivística constitueix una ciència per ella mateixa i que deixa de ser la tòpica ciència auxiliar de la història?

Sí. Avui en dia i sense cap mena de dubte podem dir que l’arxivística s’ha consolidat com una disciplina autònoma; té un cos teòric sòlid i ha consolidat les seves pròpies metodologies. Això li permet un grau d’independència envers la seva formació i el desenvolupament de la seva activitat. Dit d’una altra manera: en relació amb allò que pot aportar a les organitzacions.

Quan parlo d’organitzacions em refereixo igual a una empresa privada (gran o petita) com a una administració pública de qualsevol nivell. L’arxivística té un cos teòric i unes metodologies que són aplicables a qualsevol tipus d’organització.

Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

De fet cap. L’arxiver administra un sistema d’una organització que està produint documents i gestionant informació. Per tant, com que gestiona aquest sistema en l’organització en modula la seva estructura i funcionament. És a dir, gestiona la pròpia organització (o almenys en part).

Per fer això disposa d’unes eines i d’una metodologia; i aquestes també les podem aplicar en un sentit regressiu. És a dir, nosaltres tenim un conjunt de documents que analitzats ens estaran explicant el context històric en el qual van ser produïts. A més a més d’aquelles tasques tradicionalment associades a l’arxivística com la preservació i la conservació d’aquests documents.

Però això també succeeix en l’arxivística moderna. Per una banda l’arxiver, si es troba en un entorn de documentació històrica, a partir de l’aplicació de la metodologia històrica podrà conèixer com era i com funcionava una organització en el passat i es preocuparà de la conservació i preservació documental. Però l’arxiver que està treballant en una organització o en una empresa que està produint documentació avui també ha de garantir que aquests documents siguin recuperables d’aquí X temps.

Són problemàtica diferents evidentment: perquè si treballa en una empresa és difícil que tingui pergamins; però en canvi sí que tindrà documents electrònics. En conseqüència, cada arxiver tindrà unes necessitats de preservació que cobrirà amb respostes i eines diferents, però que des del punt de vista conceptual seguirà incloent la preservació. Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM

Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM

En relació a tot aquest altre nou camp que s’obra: com es treballa l’arxivística a l’administració pública i a l’empresa privada? Hi ha una inclusió laboral cap aquests sectors o encara es troba en un estat primerenc?

L’administració pública és i ha estat fins ara la gran demandant de professionals de l’arxivística. Els quals ja no els ha demanat per treballar a l’arxiu històric i escriure la història d’un municipi (per trencar una mica un tòpic) sinó necessitant algú que, tot i que també pot fer aquesta tasca, contribueixi al funcionament de la pròpia organització.

Què està passant? Que l’empresa privada també s’apunta a aquest carro. Per quina raó? Perquè gestionem informació, la plasmem en documents i tenim unes exigències de tipus legal. Però també les tenim en relació amb l’eficiència. I és que la gestió ineficient dels documents surt cara. Parlant col·loquialment: quan una organització busca un document i no el troba, sigui pública o privada, té uns costos. I si aquest document va vinculat a un valor probatori, per exemple, en un tribunal, la no recuperació d’aquest document pot implicar un risc de pèrdues important.

L’empresa privada ha identificat aquest risc i està començant a demanar que una o més persones administrin els seus sistemes d’informació i documentació. De fet, actualment en ambdós àmbits una part de les directrius s’està aplicant a partir de normes ISO; estem molt acostumats a sentir parlar de normes ISO de la qualitat de qualsevol producte però en aquests moments n’hi han que defineixen com ha de ser i quins requisits ha de complir un sistema de gestió de documents.

Però això, curiosament, és una metodologia que s’apliquen a la producció dels documents avui però que els podem revertir per entendre i aprofundir en el coneixement de les institucions del passat. No solament des del punt de vista de jurídic, com moltes vegades s’ha fet, sinó per entendre com era l’organització que produïda aquests documents. Així es torna a recuperar la documentació històrica des d’un altre perspectiva.

Llavors podríem dir que segueix existint aquesta vinculació entre la tasca de l’arxivística i la història…

És més! Amb l’aplicació d’aquesta perspectiva al document històric, l’arxiu pot oferir una major qualitat d’accés a la informació i els documents; perquè ofereix a l’historiador una millor contextualització.

En aquest sentit, i en relació a la demanda de professionals de l’arxivística per part de l’administració pública i l’empresa privada, podem veure que entre estudiants i graduats d’història, arqueologia i lletres en general existeix una comprensible preocupació a l’hora d’encarar el seu futur laboral. De fet, són molts els que opten per postgraus i màsters professionalitzadors com per exemple el màster de formació de professorat. En aquest sentit, i com exdirector de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, quina és la seva opinió sobre els màsters que s’hi ofereixen? Poden ser una sortida adequada davant les actuals perspectives?

Sí, sens dubte. I aquesta era la intenció quan l’any 2002 es va posar en marxa l’Escola Superior d’Arxivística a la UAB. Ja durant la seva creació es volia que aquests actuessin com a revulsiu del sector professional: no solament millorant la formació sinó mirant d’incentivar la creació de llocs de treball. L’experiència de tot aquest temps ens demostra que això ha estat efectiu.

És cert, però, que en els darrers anys (i com tantes altres disciplines) ens ressentim d’aquesta crisi econòmica, tot i que en el nostre cas no ha minvat la inserció professional sinó que l’ha precaritzat. Tot i això, hem seguit tenint una inserció professional elevada perquè la mateixa crisi a la vegada ha evidenciat a les organitzacions el valor d’eficiència que aporta la gestió documental. Aquest fet ha mantingut i està incrementant aquesta demanda.

Perquè des de la creació dels diferents màsters de l’Escola quin ha estat l’augment dels professionals de l’arxivística a Catalunya?

El fet és que al llarg d’aquests anys s’han format a Catalunya gairebé 400 nous arxivers. I pràcticament la seva totalitat estan treballant en l’àmbit de l’arxivística, tot i que alguns no hi han volgut seguir professionalment, podríem dir que el 80-85% dels alumnes dels màsters està treballant en l’àmbit de l’arxivística: a l’administració pública o a l’empresa privada.

Clar, quin ha estat l’enfocament que s’ha donat a la formació per donar aquesta resposta i configurar un perfil que es correspongui amb aquesta visió que donava de l’arxivística en l’actualitat? S’ha seguit el model del qual anomenem com Espai Europeu d’Educació Superior. Per tant, a diferència de molts altres màsters, aquests s’articulen en 120 crèdits i no en 60. A algú li pot semblar llarg, però d’entrada són la tipologia de màsters que es cursen a la majoria d’Europa.

De fet, en el moment de definir el pla d’estudis del màster es va mantenir una relació molt estreta (que ja venia heretada de l’àmbit professional i de la mateixa Associació d’Arxivers de Catalunya) en l’àmbit internacional amb diferents universitats que oferien estudis d’arxivística en l’àmbit europeu, per tal d’incorporar aquí un model que estigués en correspondència i fos homologable amb el que s’estava fent a fora.

Per tant aquí es crea un perfil de formació del que nosaltres en diem l’arxivística integrada. Això què significa? Que el que es pretén és que l’estudiant, seguint la terminologia actual, tingui unes competències que li permetin actuar en qualsevol tipus d’organització, sobre qualsevol tipus de document, sobre qualsevol tipus de suport i de qualsevol època. És a dir: que el professional tingui una formació suficient (la bàsica, val a dir-ho) que li permeti treballar en un arxiu comarcal, en un històric o que pugui donar resposta a les necessitats de la gestió documental en l’entorn electrònic d’una empresa.

Evidentment els màsters et donen una base formativa. Després a partir d’aquí la configuració dels estudis sempre ha estat diversa en relació amb com es configuri el teu perfil professional. Pot ser que acabis en un arxiu històric i necessitis més formació per tractar i gestionar millor la documentació històrica (que això també hi ha canviat) o necessites incrementar els teus coneixements en relació la gestió dels documents electrònics. En conseqüència articulem postgraus i cursos que van complementant totes aquestes necessitats professionals.

Val a dir també que aquesta formació canvia molt ràpid. Moltes vegades es té la percepció que la formació en arxivística és molt estàtica però el pla d’estudis ha evolucionat d’una manera notable, especialment d’aquests cursos i postgraus citats (ara són totalment diferents de l’oferta que donàvem fa 10 anys). Actualment es llença la sisena revisió del pla d’estudis del postgrau de gestió de documents electrònics. Ara bé, aquests canvis no afecten només a com es gestionen els documents electrònics, sinó a com es gestiona avui en dia un arxiu històric utilitzant els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies; que no es limiten a la digitalització del document, sinó que a partir d’aquí s’obren camps extensíssims en els quals l’arxiver històric té un camp d’innovació molt gran per recórrer.

En aquesta fotografia podem observar gran part de l'espai de treball on s'introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM

En aquesta fotografia podem observar gran part de l’espai de treball on s’introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM

Seguint el fil de la darrera pregunta, i a tall de conclusió de l’entrevista, de vegades la o el graduat que es planteja entrar en aquests màsters més professionalitzadors pot sentir-se preocupat per conjugar aquesta nova vessant professional i els camps històrics en els quals havia iniciat la recerca. És això possible?

Sí, hi ha possibilitats. Sí que és veritat que és més minoritari. I també és cert que molts estudiants comencen pensant que es dedicaran més a un camp concret però s’acaben apassionant per un altre. Jo sempre recordo el cas d’una persona que provenia de la història de l’art, pensant que la seva vocació es trobava en el món dels arxius històrics i actualment és una persona destacada en el món de la preservació digital.

Ara bé, aquesta possibilitat hi és i cada vegada s’està obrint més. Perquè, tot i que abans hem estat parlant de l’administració pública i l’empresa privada, però és que ara s’estan obrint portes a una revolució claríssima en el món dels arxius històrics que va molt més enllà de la digitalització i la posada a disposició dels documents als investigadors a través d’internet. És a dir: l’accés obert a les dades, traslladat a l’arxiu històric està configurant una tipologia de servei a l’investigador que vincula d’una manera molt innovadora la relació entre l’arxiver, l’historiador i el mateix paper de col·laboració i suport entre ambdós. Això no és solament factible sinó que en els propers anys serà realment apassionant; pot ser-ho estar-ho en una empresa que gestiona documents electrònics i fa coses innovadores però la potencialitat dels camps que ara mateix s’estan començant a obrir en els arxius històrics és enorme.

Doncs bé, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i esperem realment que aquestes expectatives es compleixin:

A vosaltres!