Entrevista a Àngel Casals: Bandolers i bandolerisme - Ab Origine Magazine

És un matí de tardor que bé podria encaixar en aquells dies fantàstics que només apareixen a les històries. Esperem al nostre convidat a les portes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que han tingut l’amabilitat de cedir-nos l’espai per a fer l’entrevista. L’ambient és fresc i sec però el sol comença a aparèixer per darrera dels edificis que conformen el casc antic de la ciutat i escalfa mandrosament. Preparem tot l’equip i ens trobem amb el doctor Àngel Casals que s’apropa a nosaltres i fem broma sobre el format de l’entrevista i l’encert del lloc que hem escollit. L’equip i els preparatius estan a punt. El doctor Casals i els nostres entrevistadors s’asseuen en unes cadires i es preparen per parlar i donar a conèixer la realitat darrere els mites que hem sentit al llarg de la nostre vida: Perot Rocaguinarda, Serrallonga, entre d'altres...en definitiva, ens disposem a parlar sobre la realitat dels bandolers. 

La següent entrevista li farem al doctor Àngel Casals, catedràtic del departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona on parlarem del bandolerisme, i ja posats començarem per la primera pregunta, què és el bandolerisme?

Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me. Bé, el problema és que parlar del bandolerisme és molt complex perquè la paraula té més d’un significat. Avui dia nosaltres ho entenem com el malfactor, el lladre, la persona que comet un delicte... A l’època, en el sentit original, el bandoler és la persona que segueix un bàndol, per tant, a una facció armada que està al servei d’un cap, normalment en aquesta època, d’un noble que lluita contra una altra facció armada d’un altre bàndol, que al seu torn també acostuma a lluitar per un noble. Per tant, el bandoler en origen és el seguidor d’un bàndol. El que passa és que al llarg de l’època moderna i a mesura que el bandolerisme es popularitza, és a dir, que hi ha més gent que es dedica a la lluita de faccions i ja no són estrictament nobles, aquestes persones que es continuen dient bandolers cada cop barregen més el seu perfil i la seva activitat amb el lladre de camins, amb el saltejador, amb el mal home, que és el nom amb el qual apareix a la documentació. Per tant, cal precisar de quina època estem parlant i de quin tipus de fenomen estem parlant. Quin és el fet que causa que aquesta gent s’emprengui en aquesta aventura o acció armada? Sabem quines són les causes inicials d’una lluita de bàndols, que són normalment d’un greuge més o menys cert o imaginat contra algú, ja sigui per una promesa matrimonial incomplerta, per un plet de terres, per una agressió física, per una ofensa figurada o real que s’hagi infringit a algú... Aquestes són les causes habituals en els conflictes de bàndols. Ara bé, el problema real és d’on s’origina i quin marc social i històric propicia el bandolerisme, i que només s’entén en el marc feudal i la crisi d’aquest marc feudal. En el moment en que els nobles comencen a perdre la seva capacitat de control sobre els pagesos, ja sigui per la via legal perquè el senyor és al seu torn el senyor jurisdiccional del pagès, ja sigui per la via violenta perquè el pagès ja no té por de les represàlies armades del noble... el que passa és que evidentment aquest noble veu com perd poder, i perdre poder vol dir perdre recursoImatge de l'entrevista amb Àngel Casalss econòmics i ha de buscar-se una forma de compensar aquesta pèrdua, i normalment la forma de compensació que es busca és l’atac il•legal, l’obtenció de recursos mitjançant el terrorisme. Terrorisme contra altres pagesos, terrorisme a vegades contra els mateixos pagesos, contra altres senyors feudals... Moltes vegades els actes de bandolerisme consisteixen a amenaçar a cremar una collita o matar un ramat a menys que es pagui una mena de tribut perquè no es faci. Per tant, hem d’entendre el bandolerisme com un fenomen que neix arran de la crisi feudal, i més enllà del cas català, perquè també el tenim a tot Europa. L’altre element que ajuda a entendre el bandolerisme és l’aparició de l’estat modern. Des del moment en què les monarquies tendeixen a centralitzar el poder, i centralitzar doncs, el cobrament d’impostos, el monopoli de la violència, l’exercici de la justícia...amb tot això que guanya l’estat aquests nobles ho perden: perden capacitat econòmica, legal i militar. El que fan per intentar mantenir una certa supervivència del seu estatus és l’agressió armada, que es dirigeix contra els representants de l’estat. I llavors tenim aquella manera de bandolerisme que sovint la gent confon amb el bandolerisme social, que és bandolerisme polític. Bandolerisme polític d’aquells que tenien privilegis i tenen por de perdre’ls davant d’un estat que se’ls està “menjant el terreny”. En tot cas, hem de fer una clara diferència entre el que és el bandolerisme i el fet de bandolejar, sobretot cap al segle XVII, amb una sèrie de normes que existien i que queden en no res... Sí, efectivament. El bandolerisme, en origen, com ja he comentat abans és una lluita entre faccions, entre bàndols que han de ser d’origen noble. Aquestes guerres de bàndols estaven legislades; és a dir, era legal bandolejar. Però clar, era legal en determinades condicions. Quines eren? Primer, que els qui lluiten, en principi fossin nobles, després,  el noble podia fer-se acompanyar dels seus vassalls, amics o parents; però en principi, el cap d’un bàndol era un noble contra un altre noble. Una altra de les condicions que s’havien de complir era que abans de començar una guerra de bàndols s’havia d’anunciar, o sigui, fer allò que en l’època es deia una “carta de deseiximent”: una carta que s’havia de penjar en un lloc públic, molt sovint a la porta de l’església, en la qual s’avisava que per les raons que fossin, que la persona A reptava la persona B i que es donés per assabentada que en el termini de quinze dies, un cop feta pública la carta, començaven les hostilitats. Hostilitats que es podien dirigir contra qualsevol parent masculí fins a segon grau de la persona a la qual raptava (això vol dir, germans, fills, nebots, cosins, oncles...). Qualsevol podia ser diana de l’atac de l’enemic del parent. I posteriorment s’afegia també que aquests atacs no podien ser dirigits contra persones menors de catorze anys, perquè es considerava que no tenien capacitat per defensar-se; tampoc contra dones, que quedaven excloses de les lluites de bàndols. Tampoc es podien dur a terme a l’església, perquè era el lloc on la gent es trobava per a fer missa; per tant, l’església continuava sent un espai de pau. No es podia lluitar en aquest espai, de la mateixa manera que no es podia lluitar en els camins del rei, els nomenats “camins reials”, perquè s’entenia que estaven sota la protecció del rei. I tampoc es podien fer guerres de bàndols quan un el país estigués en guerra, o quan el rei convoqués Corts, perquè s’entenia que la gent havia de desplaçar-se i no es podien anar matant pels camins. Aquestes eren les normes estrictes que regulaven les bandositats fins al segle XVI. El problema és el que comentàvem abans: quan cada vegada més gent es dedica a fer lluites de bàndols i ja no són nobles, aquestes normes deixen de complir-se. I en alguns casos veiem com comencen a oblidar-se de la carta de deseiximent, altres vegades s’assassina en un camí ral, altres algú mor entrant o sortint de l’església o algú es mor de nit i de manera encoberta, sense saber qui és... i per tant, genera un procés, diguem-ne, de degeneració del fet bandoler que és el que ens porta a l’època que millor coneixem: el segle XVII. Els bandolers en aquesta època ja són senyors normals i corrents: pagesos, fills de pagesos, menestrals fins i tot que fan del bandolerisme una forma de vida. És llavors quan comencem a veure els caps de quadrilla que després es faran famosos; personatges com Antoni Roca, Perot Rocaguinarda, o personatges com Joan Sala, àlies “Serrallonga” no són altra cosa que pagesos o fills de nobles, o, en el cas de Toni Roca, un capellà que viurà del bandolerisme, que ja no té res a veure amb aquests bàndols primers, tot i que sempre davant d’una quadrilla de bandolers trobarem allò que en deien un “fautor”, és a dir, un protector que és, en la majoria dels casos, un noble que protegeix els bandolers en les seves terres o en els seus castells. Ara que hem comentat el tema de Serrallonga: la imatge que tenim del bandoler, del típic home com un Robin Hood a la catalana, ara que està demostrant que és falsa, amb quin grau de falsedat ha passat del mite a la realitat? Què en sabem de la realitat? El primer que hem de veure és com es construeix el mite. El mite neix gairebé en el mateix moment de la mort del bandoler. Quan Serrallonga mor al cap de quatre anys ja es fa la primera obra de teatre sobre la vida de Serrallonga i ve a sumar-se a altres obres que s’havien escrit durant el segle XVI sobre la vida d’altres bandolers com és el cas d’Antoni Roca o ve a sumar-se a l’aparició del personatge de Perot Rocaguinarda a l’obra del Quixot de Cervantes. Aquest primer bandoler gairebé coetani dels fets, com és? És un personatge que no se li atribueixen característiques de Robin Hood encara però sí que se li atribueix ser la víctima d'un destí fatal. Per exemple Antoni Roca és un capellà que s’ha de fer bandoler perquè el seu pare ha estat assassinat per un noble que volia violar la seva mare i, portat per la venjança, acaba fent de bandoler. El primer Serrallonga, el Serrallonga del segle XVII, el primer personatge literari és la víctima d’una injustícia. Ha estat denunciat per un veí seu que li té molta enveja per un delicte que ell no ha comès i llavors al resistir-se mata al veí i entra a fer-se bandoler. Per tant, el primer bandoler és un personatge que és víctima d'un destí fatal que és irremeiablement la mort i per tant tots aquests personatges que han comès moltes maldats són salvats per la seva pròpia mort. I això és la figura que queda en segle XVII. El que passa és que en el segle XIX la figura del bandoler és recuperada en el cas de Catalunya per Víctor Balaguer que és un historiador polític i literat liberal i això és molt important dir-ho perquè fa el que a ell l’interessa de la figura de Serrallonga i del bandoler, que és la lluita contra el Rei Absolut. I el que fa ell és convertir el bandoler en més que un Robin Hood, el fa un lluitador contra la injustícia, entenent com a injustícia la injustícia d’un Rei Absolut, del rei castellà, del rei que no accepta les corts, etc... i per tant polititza la figura del bandoler. Per tant un cop polititzat i de fer-lo un lluitador per la llibertat, convertir-lo en un lluitador per la igualtat està a un pas. I per tant Serrallonga, igual que la figura dels altres bandolers europeus, es converteix en un personatge que lluita per la llibertat, per l’honor dels pobres, etc... I ja en el segle XX la figura es descontextualitza encara més amb l’aparició dels mitjans de comunicació de masses i hi ha una pel•lícula sobre Serrallonga a principis dels anys 40 que el converteix en una espècie de lluitador per la llibertat d’Espanya, diguem-ho així, en l’època de Franco,  i posteriorment han aparegut còmics, sèries de televisió que s’han quedat amb l’esquema més simple del bandoler, o sigui, el del lluitador per la llibertat, el de l’aventurer, el de l’heroi...però que evidentment ja no té cap relació amb el bandoler històric. No només això, sinó a més a més, que al costat d’aquesta figura hi ha tota una recuperació del folklore dels bandolers, especialment a través dels anomenats balls del Serrallonga que són uns balls que els coneixem des del segle XVIII que expliquen de forma parlada i ballada la història del bandoler que pràcticament s’havien perdut fins a finals del segle XX i que recuperen per utilitzar els bandolers com una forma més de reclam per a visites de localitats, celebració de festes, etc... i faran que avui dia assistim a una deformació històrica del bandoler en favor de la seva divulgació com a personatge a nivell folklòric. Bé, doncs parlem ara dels “bàndols”, els nyerros i els cadells que són els grans bàndols catalans que des d'un primer moment es generalitzen per tota Catalunya fins al punt en el qual persones que no tenen cap mena de vincle ni amb nyerros ni amb cadells passen a denominar-se com a tals. Per què succeeix aquesta generalització des d'un primer moment? [caption id="attachment_1032" align="alignleft" width="300"]Assalt al carruatge de la comtessa d'Erill Assalt al carruatge de la comtessa d'Erill[/caption]

Doncs la resposta simple és que no ho sabem. És a dir, sabem que els nyerros són una facció, un bàndol, partidaris de la família Banyuls, senyors de Nyer (Nyer és una petita població del Conflent i la Cerdanya) i el nom de cadells prové de la família Cadell, una família d’Arsèguel que tenia un castell allà. Sabem que la família Cadell havia estat sempre una família activament bandolera. Al llarg de tot el segle XVI havien estat autors de moltes quadrilles de bandolers, la més famosa la del minyó de Montellà, que s'anaven a amagar al castell d’Arsèguel juntament amb els seus botins. (Felip II farà cremar el castell d’Arsèguel el 1596). Els Cadell tenen un currículum bandoler digne de ser estudiat, i per contra la família Banyuls és una família dedicada essencialment a l’extracció del ferro, viuen relativament bé com una noblesa pirinenca, en un moment determinat, a la segona meitat del segle XVI entren en conflicte amb la família Cadell. Sabem que els dos, els Nyerros i els Banyuls, els Nyerros i els Cadell, participen en les guerres del comte de Ribagorça a Aragó a finals del segle XVI en bàndols diferents. I a partir d’aquell moment, des de Ribagorça, des d’Aragó, els Nyerros i Cadells fan el salt cap a Catalunya. Per què tothom arriba un moment en què es qualifica com a Nyerro o Cadell? Fins i tot entre aquells que no són bandolers, trobem Nyerros i Cadells entre els jutges de l’Audiència (principal tribunal del país). Aquí només podem especular, però possiblement una de les raons que ho expliqui sigui el fet de la recerca de protecció. En una societat violenta com era aquella, en una societat dividida en bàndols, la millor manera de protegir-te era pertànyer a un dels dos bàndols, i per tant la gent opta en funció de la correlació de forces de la seva població, de la seva contrada o del seu grup d’amics. Però no tenen cap altre motiu, els Nyerros de Ripoll no tenen res a veure amb els Nyerros de Barcelona més enllà del nom: ni defensen el mateix, ni creuen en el mateix ni necessàriament tenen per què ser amics. Simplement responen a circumstàncies molt locals. El que despista és que aquestes denominacions s’estenen pel territori però no en són les úniques. A les zones de l’Ebre, el que trobem son els Moreus i els Voltors, que són dues famílies d’Alcover que es barallen i estenen la denominació. Però insisteixo, responen a la necessitat de protecció en una societat molt fraccionada i molt violenta.

Ara que ja tenim més o menys un perfil del bandoler, quina era la pena per bandolerisme?

Depèn de l’època i de la política de la monarquia. La monarquia no segueix mai una línia única pel que fa al bandolerisme. L’ideal sempre és la detenció del bandoler i la seva execució, i aquesta a més a més commés pública i més exemplar, millor. Antoni Roca és esquarterat en públic, Serrallonga és esquarterat en públic, es tracta de donar exemple de com es combat als bandolers. El problema és que sovint la monarquia no té recursos per fer front a les quadrilles de bandolers i, per tant, no pot destinar homes a arrestar bandolers. I quan es produeix aquesta circumstància, sovint el que fa la monarquia és optar per polítiques de perdó, és a dir, oferir el perdó als bandolers a canvi de la detenció d’altres bandolers. Sembla un contrasentit, però és això: ofereixen el perdó a una quadrilla sempre que ofereixin a altres bandolers, que acostumen a ser d’una facció contrària. Per tant, la pena normal en cas de bandolerisme era la mort, gairebé sempre, sobretot si el delicte era comès dins d'una església, en camí ral o en alguna de les excepcions que hem estat comentant abans. A part d’això, la pena habitual també, quan era necessari, quan el rei necessitava remers per les seves galeres, la pena podia ser enviat a galeres. Però sovint el que el rei necessita són soldats, i quan el rei necessita soldats el que fa és oferir indults als bandolers que s’enrolin com a soldats en els exèrcits del rei: és el cas del Perot Rocaguinarda, per exemple. I en d’altres casos és el que hem dit, oferir el perdó a canvi del lliurament d’altres bandolers. Per tant, dins una línia de repressió general, de vegades trobem això: excepcions o períodes de major benignitat cap als bandolers. I de totes maneres cal fer notar una cosa: normalment els nobles que protegeixen els bandolers gairebé mai són castigats. El càstig recau sobre la carn de canó: el que agafa el pedrenyal o la ballesta, el que s’embosca en els camins, el que executa les ordres d’un altre. Però el que dóna les ordres normalment sempre en surt ben lliurat.

Bé Àngel, crec que ha estat una entrevista molt aclaridora, moltes gràcies pel teu temps. Podria aportar un parell de recursos web per si algú vol aprofundir sobre aquest tema?

Sí, mireu, la web de l’Ajuntament de Viladrau, que és el poble natiu d’en Serrallonga, té un munt de recursos sobre la casa on va néixer, el Mas Sala, sobre la biografia del bandoler on es pot trobar molta informació, i també podeu trobar molta informació al web de l’ Institut d’Estudis Ceretans, que ha recollit notícies sobre bandolers de la Cerdanya com els Cadell o com els Nyerros. I també podeu trobar informació més a nivell de bibliografia al web de les jornades internacionals de "Bàndols violents i territori."

Moltes gràcies Àngel.

  Agraïm a l'Arxiu de la Corona d'Aragó la cessió del seu espai i la col·laboració per a la realització d'aquesta entrevista.
Entrevista
Nom i Cognoms: Àngel Casals MartínezFormació acadèmica: Doctor en Història Moderna per la Universitat de BarcelonaLínies de recerca: Història militar delos segles XVI-XVII / Història del bandolerisme / Història de la frontera / Formes de violència socialPublicacions principals:

 

CASALS, Àngel. L’emperador i els catalans. Ed. Granollers, Granollers, 2000.

CASALS, Àngel (coord.) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus. Ed. Galerada, Barcelona, 2009.

CASALS, À. Revisió historiogràfica de Jaume Vicens i Vives. Ed. Galerada, Barcelona, 2010.

CASALS, À. Antoni Roca, el capellà bandoler. Ed. Pórtic, Barcelona, 2011.

CASALS, À (dir). El bandolerisme a la Corona d’Aragó. Vol. I. Ed. Galerada, Barcelona, 2012.

CASALS, À. El Compromís de Casp. Negociació o imposició?   Ed. Galerada, Barcelona, 2014.

És un matí de tardor que bé podria encaixar en aquells dies fantàstics que només apareixen a les històries. Esperem al nostre convidat a les portes de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que han tingut l’amabilitat de cedir-nos l’espai per a fer l’entrevista. L’ambient és fresc i sec però el sol comença a aparèixer per darrera dels edificis que conformen el casc antic de la ciutat i escalfa mandrosament. Preparem tot l’equip i ens trobem amb el doctor Àngel Casals que s’apropa a nosaltres i fem broma sobre el format de l’entrevista i l’encert del lloc que hem escollit. L’equip i els preparatius estan a punt. El doctor Casals i els nostres entrevistadors s’asseuen en unes cadires i es preparen per parlar i donar a conèixer la realitat darrere els mites que hem sentit al llarg de la nostre vida: Perot Rocaguinarda, Serrallonga, entre d’altres…en definitiva, ens disposem a parlar sobre la realitat dels bandolers. 

La següent entrevista li farem al doctor Àngel Casals, catedràtic del departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona on parlarem del bandolerisme, i ja posats començarem per la primera pregunta, què és el bandolerisme?

Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me. Bé, el problema és que parlar del bandolerisme és molt complex perquè la paraula té més d’un significat. Avui dia nosaltres ho entenem com el malfactor, el lladre, la persona que comet un delicte… A l’època, en el sentit original, el bandoler és la persona que segueix un bàndol, per tant, a una facció armada que està al servei d’un cap, normalment en aquesta època, d’un noble que lluita contra una altra facció armada d’un altre bàndol, que al seu torn també acostuma a lluitar per un noble. Per tant, el bandoler en origen és el seguidor d’un bàndol. El que passa és que al llarg de l’època moderna i a mesura que el bandolerisme es popularitza, és a dir, que hi ha més gent que es dedica a la lluita de faccions i ja no són estrictament nobles, aquestes persones que es continuen dient bandolers cada cop barregen més el seu perfil i la seva activitat amb el lladre de camins, amb el saltejador, amb el mal home, que és el nom amb el qual apareix a la documentació. Per tant, cal precisar de quina època estem parlant i de quin tipus de fenomen estem parlant.

Quin és el fet que causa que aquesta gent s’emprengui en aquesta aventura o acció armada?
Sabem quines són les causes inicials d’una lluita de bàndols, que són normalment d’un greuge més o menys cert o imaginat contra algú, ja sigui per una promesa matrimonial incomplerta, per un plet de terres, per una agressió física, per una ofensa figurada o real que s’hagi infringit a algú… Aquestes són les causes habituals en els conflictes de bàndols. Ara bé, el problema real és d’on s’origina i quin marc social i històric propicia el bandolerisme, i que només s’entén en el marc feudal i la crisi d’aquest marc feudal. En el moment en que els nobles comencen a perdre la seva capacitat de control sobre els pagesos, ja sigui per la via legal perquè el senyor és al seu torn el senyor jurisdiccional del pagès, ja sigui per la via violenta perquè el pagès ja no té por de les represàlies armades del noble… el que passa és que evidentment aquest noble veu com perd poder, i perdre poder vol dir perdre recursoImatge de l'entrevista amb Àngel Casalss econòmics i ha de buscar-se una forma de compensar aquesta pèrdua, i normalment la forma de compensació que es busca és l’atac il•legal, l’obtenció de recursos mitjançant el terrorisme. Terrorisme contra altres pagesos, terrorisme a vegades contra els mateixos pagesos, contra altres senyors feudals… Moltes vegades els actes de bandolerisme consisteixen a amenaçar a cremar una collita o matar un ramat a menys que es pagui una mena de tribut perquè no es faci. Per tant, hem d’entendre el bandolerisme com un fenomen que neix arran de la crisi feudal, i més enllà del cas català, perquè també el tenim a tot Europa. L’altre element que ajuda a entendre el bandolerisme és l’aparició de l’estat modern. Des del moment en què les monarquies tendeixen a centralitzar el poder, i centralitzar doncs, el cobrament d’impostos, el monopoli de la violència, l’exercici de la justícia…amb tot això que guanya l’estat aquests nobles ho perden: perden capacitat econòmica, legal i militar. El que fan per intentar mantenir una certa supervivència del seu estatus és l’agressió armada, que es dirigeix contra els representants de l’estat. I llavors tenim aquella manera de bandolerisme que sovint la gent confon amb el bandolerisme social, que és bandolerisme polític. Bandolerisme polític d’aquells que tenien privilegis i tenen por de perdre’ls davant d’un estat que se’ls està “menjant el terreny”.

En tot cas, hem de fer una clara diferència entre el que és el bandolerisme i el fet de bandolejar, sobretot cap al segle XVII, amb una sèrie de normes que existien i que queden en no res…
Sí, efectivament. El bandolerisme, en origen, com ja he comentat abans és una lluita entre faccions, entre bàndols que han de ser d’origen noble. Aquestes guerres de bàndols estaven legislades; és a dir, era legal bandolejar. Però clar, era legal en determinades condicions. Quines eren? Primer, que els qui lluiten, en principi fossin nobles, després,  el noble podia fer-se acompanyar dels seus vassalls, amics o parents; però en principi, el cap d’un bàndol era un noble contra un altre noble. Una altra de les condicions que s’havien de complir era que abans de començar una guerra de bàndols s’havia d’anunciar, o sigui, fer allò que en l’època es deia una “carta de deseiximent”: una carta que s’havia de penjar en un lloc públic, molt sovint a la porta de l’església, en la qual s’avisava que per les raons que fossin, que la persona A reptava la persona B i que es donés per assabentada que en el termini de quinze dies, un cop feta pública la carta, començaven les hostilitats. Hostilitats que es podien dirigir contra qualsevol parent masculí fins a segon grau de la persona a la qual raptava (això vol dir, germans, fills, nebots, cosins, oncles…). Qualsevol podia ser diana de l’atac de l’enemic del parent.
I posteriorment s’afegia també que aquests atacs no podien ser dirigits contra persones menors de catorze anys, perquè es considerava que no tenien capacitat per defensar-se; tampoc contra dones, que quedaven excloses de les lluites de bàndols. Tampoc es podien dur a terme a l’església, perquè era el lloc on la gent es trobava per a fer missa; per tant, l’església continuava sent un espai de pau. No es podia lluitar en aquest espai, de la mateixa manera que no es podia lluitar en els camins del rei, els nomenats “camins reials”, perquè s’entenia que estaven sota la protecció del rei. I tampoc es podien fer guerres de bàndols quan un el país estigués en guerra, o quan el rei convoqués Corts, perquè s’entenia que la gent havia de desplaçar-se i no es podien anar matant pels camins.
Aquestes eren les normes estrictes que regulaven les bandositats fins al segle XVI. El problema és el que comentàvem abans: quan cada vegada més gent es dedica a fer lluites de bàndols i ja no són nobles, aquestes normes deixen de complir-se. I en alguns casos veiem com comencen a oblidar-se de la carta de deseiximent, altres vegades s’assassina en un camí ral, altres algú mor entrant o sortint de l’església o algú es mor de nit i de manera encoberta, sense saber qui és… i per tant, genera un procés, diguem-ne, de degeneració del fet bandoler que és el que ens porta a l’època que millor coneixem: el segle XVII. Els bandolers en aquesta època ja són senyors normals i corrents: pagesos, fills de pagesos, menestrals fins i tot que fan del bandolerisme una forma de vida. És llavors quan comencem a veure els caps de quadrilla que després es faran famosos; personatges com Antoni Roca, Perot Rocaguinarda, o personatges com Joan Sala, àlies “Serrallonga” no són altra cosa que pagesos o fills de nobles, o, en el cas de Toni Roca, un capellà que viurà del bandolerisme, que ja no té res a veure amb aquests bàndols primers, tot i que sempre davant d’una quadrilla de bandolers trobarem allò que en deien un “fautor”, és a dir, un protector que és, en la majoria dels casos, un noble que protegeix els bandolers en les seves terres o en els seus castells.

Ara que hem comentat el tema de Serrallonga: la imatge que tenim del bandoler, del típic home com un Robin Hood a la catalana, ara que està demostrant que és falsa, amb quin grau de falsedat ha passat del mite a la realitat? Què en sabem de la realitat?

El primer que hem de veure és com es construeix el mite. El mite neix gairebé en el mateix moment de la mort del bandoler. Quan Serrallonga mor al cap de quatre anys ja es fa la primera obra de teatre sobre la vida de Serrallonga i ve a sumar-se a altres obres que s’havien escrit durant el segle XVI sobre la vida d’altres bandolers com és el cas d’Antoni Roca o ve a sumar-se a l’aparició del personatge de Perot Rocaguinarda a l’obra del Quixot de Cervantes. Aquest primer bandoler gairebé coetani dels fets, com és? És un personatge que no se li atribueixen característiques de Robin Hood encara però sí que se li atribueix ser la víctima d’un destí fatal. Per exemple Antoni Roca és un capellà que s’ha de fer bandoler perquè el seu pare ha estat assassinat per un noble que volia violar la seva mare i, portat per la venjança, acaba fent de bandoler. El primer Serrallonga, el Serrallonga del segle XVII, el primer personatge literari és la víctima d’una injustícia. Ha estat denunciat per un veí seu que li té molta enveja per un delicte que ell no ha comès i llavors al resistir-se mata al veí i entra a fer-se bandoler. Per tant, el primer bandoler és un personatge que és víctima d’un destí fatal que és irremeiablement la mort i per tant tots aquests personatges que han comès moltes maldats són salvats per la seva pròpia mort. I això és la figura que queda en segle XVII. El que passa és que en el segle XIX la figura del bandoler és recuperada en el cas de Catalunya per Víctor Balaguer que és un historiador polític i literat liberal i això és molt important dir-ho perquè fa el que a ell l’interessa de la figura de Serrallonga i del bandoler, que és la lluita contra el Rei Absolut. I el que fa ell és convertir el bandoler en més que un Robin Hood, el fa un lluitador contra la injustícia, entenent com a injustícia la injustícia d’un Rei Absolut, del rei castellà, del rei que no accepta les corts, etc… i per tant polititza la figura del bandoler. Per tant un cop polititzat i de fer-lo un lluitador per la llibertat, convertir-lo en un lluitador per la igualtat està a un pas. I per tant Serrallonga, igual que la figura dels altres bandolers europeus, es converteix en un personatge que lluita per la llibertat, per l’honor dels pobres, etc… I ja en el segle XX la figura es descontextualitza encara més amb l’aparició dels mitjans de comunicació de masses i hi ha una pel•lícula sobre Serrallonga a principis dels anys 40 que el converteix en una espècie de lluitador per la llibertat d’Espanya, diguem-ho així, en l’època de Franco,  i posteriorment han aparegut còmics, sèries de televisió que s’han quedat amb l’esquema més simple del bandoler, o sigui, el del lluitador per la llibertat, el de l’aventurer, el de l’heroi…però que evidentment ja no té cap relació amb el bandoler històric. No només això, sinó a més a més, que al costat d’aquesta figura hi ha tota una recuperació del folklore dels bandolers, especialment a través dels anomenats balls del Serrallonga que són uns balls que els coneixem des del segle XVIII que expliquen de forma parlada i ballada la història del bandoler que pràcticament s’havien perdut fins a finals del segle XX i que recuperen per utilitzar els bandolers com una forma més de reclam per a visites de localitats, celebració de festes, etc… i faran que avui dia assistim a una deformació històrica del bandoler en favor de la seva divulgació com a personatge a nivell folklòric.

Bé, doncs parlem ara dels “bàndols”, els nyerros i els cadells que són els grans bàndols catalans que des d’un primer moment es generalitzen per tota Catalunya fins al punt en el qual persones que no tenen cap mena de vincle ni amb nyerros ni amb cadells passen a denominar-se com a tals. Per què succeeix aquesta generalització des d’un primer moment?

Assalt al carruatge de la comtessa d'Erill

Assalt al carruatge de la comtessa d’Erill

Doncs la resposta simple és que no ho sabem. És a dir, sabem que els nyerros són una facció, un bàndol, partidaris de la família Banyuls, senyors de Nyer (Nyer és una petita població del Conflent i la Cerdanya) i el nom de cadells prové de la família Cadell, una família d’Arsèguel que tenia un castell allà. Sabem que la família Cadell havia estat sempre una família activament bandolera. Al llarg de tot el segle XVI havien estat autors de moltes quadrilles de bandolers, la més famosa la del minyó de Montellà, que s’anaven a amagar al castell d’Arsèguel juntament amb els seus botins. (Felip II farà cremar el castell d’Arsèguel el 1596). Els Cadell tenen un currículum bandoler digne de ser estudiat, i per contra la família Banyuls és una família dedicada essencialment a l’extracció del ferro, viuen relativament bé com una noblesa pirinenca, en un moment determinat, a la segona meitat del segle XVI entren en conflicte amb la família Cadell. Sabem que els dos, els Nyerros i els Banyuls, els Nyerros i els Cadell, participen en les guerres del comte de Ribagorça a Aragó a finals del segle XVI en bàndols diferents. I a partir d’aquell moment, des de Ribagorça, des d’Aragó, els Nyerros i Cadells fan el salt cap a Catalunya. Per què tothom arriba un moment en què es qualifica com a Nyerro o Cadell? Fins i tot entre aquells que no són bandolers, trobem Nyerros i Cadells entre els jutges de l’Audiència (principal tribunal del país). Aquí només podem especular, però possiblement una de les raons que ho expliqui sigui el fet de la recerca de protecció. En una societat violenta com era aquella, en una societat dividida en bàndols, la millor manera de protegir-te era pertànyer a un dels dos bàndols, i per tant la gent opta en funció de la correlació de forces de la seva població, de la seva contrada o del seu grup d’amics. Però no tenen cap altre motiu, els Nyerros de Ripoll no tenen res a veure amb els Nyerros de Barcelona més enllà del nom: ni defensen el mateix, ni creuen en el mateix ni necessàriament tenen per què ser amics. Simplement responen a circumstàncies molt locals. El que despista és que aquestes denominacions s’estenen pel territori però no en són les úniques. A les zones de l’Ebre, el que trobem son els Moreus i els Voltors, que són dues famílies d’Alcover que es barallen i estenen la denominació. Però insisteixo, responen a la necessitat de protecció en una societat molt fraccionada i molt violenta.

Ara que ja tenim més o menys un perfil del bandoler, quina era la pena per bandolerisme?

Depèn de l’època i de la política de la monarquia. La monarquia no segueix mai una línia única pel que fa al bandolerisme. L’ideal sempre és la detenció del bandoler i la seva execució, i aquesta a més a més commés pública i més exemplar, millor. Antoni Roca és esquarterat en públic, Serrallonga és esquarterat en públic, es tracta de donar exemple de com es combat als bandolers. El problema és que sovint la monarquia no té recursos per fer front a les quadrilles de bandolers i, per tant, no pot destinar homes a arrestar bandolers. I quan es produeix aquesta circumstància, sovint el que fa la monarquia és optar per polítiques de perdó, és a dir, oferir el perdó als bandolers a canvi de la detenció d’altres bandolers. Sembla un contrasentit, però és això: ofereixen el perdó a una quadrilla sempre que ofereixin a altres bandolers, que acostumen a ser d’una facció contrària. Per tant, la pena normal en cas de bandolerisme era la mort, gairebé sempre, sobretot si el delicte era comès dins d’una església, en camí ral o en alguna de les excepcions que hem estat comentant abans. A part d’això, la pena habitual també, quan era necessari, quan el rei necessitava remers per les seves galeres, la pena podia ser enviat a galeres. Però sovint el que el rei necessita són soldats, i quan el rei necessita soldats el que fa és oferir indults als bandolers que s’enrolin com a soldats en els exèrcits del rei: és el cas del Perot Rocaguinarda, per exemple. I en d’altres casos és el que hem dit, oferir el perdó a canvi del lliurament d’altres bandolers. Per tant, dins una línia de repressió general, de vegades trobem això: excepcions o períodes de major benignitat cap als bandolers. I de totes maneres cal fer notar una cosa: normalment els nobles que protegeixen els bandolers gairebé mai són castigats. El càstig recau sobre la carn de canó: el que agafa el pedrenyal o la ballesta, el que s’embosca en els camins, el que executa les ordres d’un altre. Però el que dóna les ordres normalment sempre en surt ben lliurat.

Bé Àngel, crec que ha estat una entrevista molt aclaridora, moltes gràcies pel teu temps. Podria aportar un parell de recursos web per si algú vol aprofundir sobre aquest tema?

Sí, mireu, la web de l’Ajuntament de Viladrau, que és el poble natiu d’en Serrallonga, té un munt de recursos sobre la casa on va néixer, el Mas Sala, sobre la biografia del bandoler on es pot trobar molta informació, i també podeu trobar molta informació al web de l’ Institut d’Estudis Ceretans, que ha recollit notícies sobre bandolers de la Cerdanya com els Cadell o com els Nyerros. I també podeu trobar informació més a nivell de bibliografia al web de les jornades internacionals de “Bàndols violents i territori.”

Moltes gràcies Àngel.

 

Agraïm a l’Arxiu de la Corona d’Aragó la cessió del seu espai i la col·laboració per a la realització d’aquesta entrevista.