A la comèdia Els bessons (Manaechmi), de Plaute, un dels protagonistes amonesta l’excés de desvergonyiment del seu esclau amb aquestes paraules «Fes el que et diuen, menja el que et donen i procura no fer-te mal», a les quals el servent respon, resignat, «Entès: no sóc més que un esclau. No ho podries haver dit més clar ni en més poques paraules». Això era el que significava l’esclavitud en època romana sense anar més lluny; l’esclau era una propietat de l’amo, subjugat completament a la voluntat d’aquest. Tota la seva persona pertanyia al senyor i la seva única responsabilitat era creure i complir la funció que li era atorgada.

escultura d'esclau romà

Estàtua que representa un esclau d’origen africà, lligat, possiblement preparat per a la seva venda. Museu del Louvre, París. Font: Wikimedia commons

I és que, efectivament, la societat romana era esclavista. No és pas una novetat, això. De fet, aquesta era una pràctica comuna a totes les civilitzacions de l’antiguitat, i no es pot considerar una característica distintiva de Roma. Grecs, ibers, gals, bretons, etruscs, egipcis, siris… tots els pobles del moment tenien esclaus i vivien amb la certesa que, en un moment o altre, podien veure’s rebaixats, al seu torn, a la condició servil. Es tracta d’una concepció que ens pot semblar estranya, però cal que ens desprenguem de les idees preconcebudes que ens han arribat pels models esclavistes més recents; el model d’esclavitud antic no és comparable amb el medieval o modern. Tot i que hi havia certs pensadors que defensaven la igualtat dels esclaus i advocaven per un tracte més humà, en cap moment, fins a l’arribada del cristianisme, ni tan sols es va plantejar la possibilitat d’abolir-la. En època antiga, l’esclavitud no era vista com un aspecte negatiu, formava part de la normalitat: era una part imprescindible del sistema econòmic, que es basava en l’explotació d’una gran massa servil, i social, ja que la situació d’esclavitud d’una part de la població era la que feia possible, de fet, la llibertat de la resta.

Les classes servils i les lliures mantenien una relació de simbiosi, ja que es necessitaven una a l’altra per a continuar existint; la vida de Roma estava, de fet, en mans dels esclaus. I és que la gran massa d’esclaus romans no eren els dedicats al servei domèstic, com podríem pensar a priori, influïts, potser, per models esclavistes posteriors. No, el gruix de la població servil desenvolupava una tasca de vital importància per a la societat romana, treballant per a l’estat, com a mà d’obra o en els principals serveis públics, o formant part de la familia imperial, el cos d’esclaus al servei de l’emperador.

Resulta impossible calcular amb exactitud quants esclaus hi havia a l’Imperi romà, però totes les fonts, tant documentals com arqueològiques, fan pensar que el nombre d’aquests era força elevat i que constituïen un alt percentatge de la població total. Malgrat tot, no és del tot correcte parlar d’una “classe servil” ja que les variades feines i posicions impedien que es pogués englobar la població esclava dins una sola classe social; segons el lloc que ocupessin i l’estatus social dels seus amos, per exemple, els esclaus estaven més ben considerats o menys. Aquests, a més a més, tenien la possibilitat d’escalar posicions dins l’estructura social i en alguns casos, sobretot els esclaus imperials, arribar a tenir més poder que alguns homes lliures.

Tot i que es tractava d’una part important de la societat romana, tant pel seu paper com nombre, la població servil ha restat força invisibilitzada. Les fonts escrites ens en parlen de trascantó, sense parar esment a un aspecte tan familiar de la realitat romana que no presentava cap mena d’interès literari. Poca cosa ens en pot dir l’arqueologia: per llei, als esclaus els era prohibit de tenir cap mena de propietat i, per tant, resulta impossible associar-los a una cultura material concreta. Sovint, és casualment l’epigrafia que ens n’aporta més informació; les esteles funeràries dedicades a esclaus morts i, sobretot, lliberts que recorden el seu passat servil, són de les poques traces que ens n’han quedat.

«més com a animals que com a homes»

Com denuncia i fa evident Sèneca a les seves Lletres a Lucili (XLVII, 5), l’esclau, en la societat romana, era considerat poc més que un objecte; no era un fet estrany que es tingués més estima al bou, animal identificat com a fidel company de treballs de l’home, que no pas als esclaus. Legalment, aquests darrers eren una propietat, un instrument, i en escasses situacions eren considerats “homes” (i sempre, evidentment, inferiors als lliures). Els esclaus, per la seva condició, no tenien drets, propietats o família; no eren reconeguts com a persones, sinó més aviat una part més del mobiliari de la casa. Eren una propietat i l’amo podia disposar-ne de la manera que volgués.

Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr

Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr

Les condicions de vida dels esclaus i el seu tractament dins la societat romana van evolucionar al llarg dels segles. Es pot considerar que la situació dels esclaus va millorar notablement durant els primers segles de l’Imperi en comparació amb l’època de la República, sobretot gràcies a la creixent influència del pensament estoic, que defensava la igualtat natural de tots els éssers humans. Posteriorment aquest fet es veié, a més a més, afavorit per l’expansió del cristianisme, que no veia amb bons ulls la pràctica de l’esclavatge.

Se sap, per exemple, que a finals de la república ja els admetien entre els ciutadans lliures en certes cerimònies de culte públiques i aquest dret es féu més extens amb l’Imperi. De la mateixa manera, se’ls permeté assistir als espectacles d’oci com les representacions teatrals, les lluites de gladiadors, les celebracions de curses, etc. També els era permès associar-se en collegia (sempre amb el vistiplau dels seus amos), on eren tractats d’igual a igual per homes lliures, així com en col·legis funeraris, que els asseguraven un bon tractament funerari.

Amb els anys es van anar desenvolupant lleis que milloraren les condicions de vida dels esclaus i en defensaren els drets. Així, a principis de l’Imperi, la condemna d’un esclau a morir a les feres sense haver tingut abans un judici just fou prohibida per la Lex Petronia. Més endavant, diversos emperadors vetllaren per la millora del benestar de la població esclava, dictant lleis que els protegien davant la inclemència i els maltractaments dels seus senyors, que els elevaven a l’estatus de persones, que en prohibien la castració i la venda a entrenadors de gladiadors i proxenetes i, fins i tot, que en condemnaven l’assassinat.

 

«I els esclavets nats a la casa, eixam de finca adinerada…»

La societat romana necessitava un flux constant d’esclaus per a poder funcionar, ja que eren la base del seu sistema productiu. D’on provenien, però, aquests? En època d’expansió territorial, les guerres eren la principal font d’esclaus, però aquest procediment es veié durament afectat amb l’adveniment, a principis de l’imperi, de la Pax Romana, i s’hagueren de buscar solucions paral·leles per cobrir la demanda de població servil.

Els captius de guerra eren els enemics de Roma vençuts, tant els supervivents de les batalles com la població civil. Entre aquests no tots corrien la mateixa sort; en certs casos eren utilitzats com a hostatges o retornats als seus pobles com a moneda d’intercanvi per presos romans i, si eren prou rics, els captius podien fins i tot pagar-se la llibertat. Només una petita part dels captius es quedava com a botí de les tropes, la resta de presos passava al servei de l’exèrcit (a les galeres o a les fàbriques d’armes), quedava en mans de l’Estat, formant part de la familia publica, o eren venuts als venedors d’esclaus, que al seu torn els revenien als marxants.

Durant l’imperi, la reproducció de la pròpia població esclava augmentà en volum i importància, fins a esdevenir el principal mode de subministrament d’esclaus per a la societat romana. Com que als esclaus els estava vetat el dret de matrimoni, qualsevol fill d’esclava (servus natus o verna) heretava l’estatus de la seva mare, fos qui fos el pare. Els fills d’esclaus solien tenir una millor posició dins la familia que els altres; eren valorats perquè acostumaven a ser més dòcils, ja que només havien conegut l’esclavitud i la seva relació amb l’amo solia ser més estreta. Als seus epigrames, Marcial diferencia clarament els esclaus comprats d’aquells criats a casa, pràcticament part de la família. Pel que es pot extreure dels seus poemes, estar envoltat d’una bona tropa de verna ajuda certament a dur una vida tranquil·la i feliç, visió reflectida també al famós Beatus ille d’Horaci (Epode II), com demostra el vers que obria aquestes línies, on els esclaus nascuts a casa es consideren sinònim de riquesa. Col·lumela (Re Rustica, I, VIII, 9) aconsella recompensar les esclaves per tal de fomentar-ne la reproducció (partus ancillae) i fins i tot assegura haver premiat amb la llibertat aquelles que havien donat a llum més de quatre fills; és molt probable que també a l’Imperi es duguessin a terme pràctiques d’aquest estil. No obstant, la criança dels esclaus-nens també comportava problemes i, tenint en compte l’alta mortalitat infantil que hi havia, es pot dir que es tractava d’una inversió a llarg termini i força arriscada.

Una altra pràctica força comuna que contribuïa a l’augment de la població esclava era l’abandó de criatures, sovint per causa de la pobresa. Aquells que les trobaven –existien vertaders “buscadors d’esclaus” (alumni threpoi) que havien convertit aquesta pràctica en un negoci– en podien fer el que volguessin, i la majoria eren, doncs, convertides en esclaus. La pobresa sovint també portava els integrants de les classes més baixes a la submissió voluntària a l’esclavatge o a la venda dels seus fills. A vegades podia semblar avantatjós vendre’s la llibertat i suportar uns anys d’esclavitud per aconseguir, després d’un temps, la manumissió i, amb aquesta, una situació social més favorable, ja que els lliberts podien arribar a obtenir durant el procés d’afranquiment la ciutadania romana o llatina. Així doncs, el fet d’esdevenir un esclau podia resultar en una millora en l’estatus social i en algun cas s’utilitzava com una maniobra per escalar posicions dins la societat.

l'esclavitud és una característica de les societats antigues

Els captius de guerra eren sovint reduïts a l’esclavitud. esclaus eren sovint encadenats per evitar fugues. Relleu d’Esmirna, Turquia. Font: Wikimedia commons

«un d’aquests efebus de color rosa que venen els mercaders de Mitilene»

El poeta Marcial, àcid cronista de la societat romana del segle I, expressa en diversos dels seus epigrames les seves preferències en el tema dels esclaus. Un bon obsequi, com versa la frase que llegim més amunt, per regalar a un amic és, sens dubte, un noiet grec, que pugui servir el vi en un banquet i alegrar la vista al seu amo i als convidats (Marcial, VII, 80).

Hem parlat ja de les diferents causes que podien portar una persona lliure a la servitud. Els esclaus, doncs, tenien procedències diverses, tant de dins com de fora l’imperi, ja fossin procedents de pobles subjugats en guerres exteriors o civils, segrestats per pirates, nens comprats o abandonats o nascuts d’esclaves. També en el cas dels esclaus, com amb la resta de mercaderies, els territoris “productors” gaudien de més o menys anomenada. Pot sonar del tot deshumanitzat, però el fet és que ens trobem davant de vertaderes «denominacions d’origen».

Així, segons la zona d’on provenien, els esclaus es consideraven més adequats per realitzar un tipus de feina o un altre. Per exemple, els esclaus dedicats a feines més cultes eren sovint procedents de països orientals, de tradició més antiga, com Grècia, Àsia menor, Síria i Egipte. Aquests territoris, pels quals els romans sentien una admiració evident i consideraven culturalment superiors, fornien la societat romana de pedagogs, metges i cuiners. No hi havia família romana rica que no tingués un preceptor grec per als seus fills, de la mateixa manera que ara es lloguen cangurs anglesos perquè els nens aprenguin l’idioma de ben petits. Per altra banda, els europeus en general eren més aviat destinats als serveis de vigilància i guàrdia. Sembla, però, que la pell blanca i cabells i ulls clars feien dels jovencells europeus uns copers excel·lents per lluir als banquets. Pel que fa als mediterranis i africans, sembla que eren apreciats, per la seva corpulència, com a porters i portadors de lliteres (Marcial, per exemple, els preferia siris). En el cas de les dones, les esclaves gregues, egípcies i síries eren les preferides a l’hora de convertir-les en prostitutes i cortesanes, ja que els romans valoraven molt la seva bellesa oriental.

 

Conclusions

Per poder entendre la situació dels esclaus en època romana cal comprendre primer quin paper tenien dins la societat, què significava, exactament, l’esclavitud, ser esclau. Per a una societat com la nostra en la qual aquest sistema ha estat abolit, resulta difícil imaginar-nos l’abast que tenia i què suposava realment. D’altra banda, hem de tenir en compte que l’esclavitud antiga era diferent al sistema esclavista del món modern, que ens és la referència més propera. En aquest article hem procurat remarcar aquest fet, ja que és imprescindible per poder comprendre la complexitat de la societat romana i el paper que hi jugaven els esclaus. No eren un mer complement a la civilització romana, ni tan sols un tret característic d’aquesta; eren un dels pilars sobre els quals s’assentaven els fonaments de la societat.

Presoners de guerra vençuts, esclaus nascuts a casa, la mal anomenada classe servil era d’allò més variada ja des dels orígens, i aquest fet marcava fortament tant el seu tractament com la seva ocupació i situació, tant fora com dins de casa. I és que, així com els esclaus eren la peça imprescindible que permetia el bon funcionament de la societat, el seu paper era també bàsic, com veurem més endavant, dins la familia romana.

Per saber-ne més...

HOPKINS, Keith, 1981, Conquistadores y esclavos, Península, Barcelona.

Routes et marchés d’esclaves: 26e colloque du GIREA, Besançon, 27-29 septembre 2001, 2002, Presses universitaires franc-comtoises, Besançon.

WALLON, Henri-Alexandre, 1988, Histoire de l’esclavage dans l’antiquité, Robert Laffont, cop. Paris.

BRADLEY, Keith, 1998, Esclavitud y sociedad en Roma, Península, Barcelona.