Aquests dies, arran de la proclamació i la posterior suspensió de la independència de Catalunya, s’ha parlat molt de la via eslovena, que sembla que és el model sobre el qual s’inspiren a hores d’ara alguns sobiranistes catalans. Evidentment, quan s’analitzen processos polítics que tenen objectius similars, és fàcil trobar-hi aspectes que els fan semblants, però també és important tenir presents els aspectes que els allunyen, i, també, quins són els errors comesos, per tal de no repetir-los.
Algunes semblances i divergències
D’una banda, és evident que es pot interpretar l’esclat del nacionalisme eslovè dels anys vuitanta com una reacció a algunes propostes recentralitzadores que pretenien redibuixar l’estructura de l’estat iugoslau, i, sobretot, a l’expansió d’un nou nacionalisme serbi, encarnat en la figura de Milosevic, percebut com a potencialment molt perillós per als equilibris de la federació iugoslava. En aquest cas, és evident que hi ha algunes semblances entre tots dos processos. Ara bé, també és important de destacar, i no és una dada menyspreable, que les elits republicanes eslovenes també donaren suport a aquest projecte de manera molt majoritària, mentre que a Catalunya, és evident que els principals poders econòmics no són favorables al procés d’independència. Globalment, el suport al trencament amb Iugoslàvia era molt estès, més que aquí, entre el conjunt de la població. Només cal veure les dades de participació en el referèndum –també unilateral-, i el nombre de vots afirmatius per comprovar-ho, tot i que no hi hagué un boicot de les autoritats federals ni una brutal repressió policial com s’ha esdevingut aquí. A Eslovènia, els fets es precipitaren amb força rapidesa a partir del moment que es plantejaren seriosament. En un període de quatre anys culminà tot el procés. Hi hagué importants mobilitzacions populars –ni de bon tros com a Catalunya-, però l’empenta del projecte recaigué més en la polítca institucional. Malgrat que el nacionalisme eslovè s‘havia mantingut viu durant tots els anys de la Iugoslàvia socialista, no havia representat un perill seriós per a l’estat. Això no vol dir que no hi hagués hagut repressió contra persones que havien manifestat obertament la voluntat d’independència, però la seva incidència social havia estat relativa. És absolutament cert que el grau d’autonomia, reforçat amb la nova constitució federal de 1974, el reconeixement explícit d’Eslovènia com a nació i les garanties que tenien la llengua i la cultura eslovena de perviure havien fet que a Eslovènia no hi hagués hagut cap gran oposició a Iugoslàvia. Es pot dir que la Lliga Comunista Eslovena havia assumit plenament un discurs nacional eslovè. Moltes vegades s’ha comentat que, tant en la Iugoslàvia d’entre guerres com entre la posterior Iugoslàvia socialista, havia funcionat una mena de pacte no escrit entre les elits eslovenes i les autoritats de l’estat, que a canvi de reconeixement i de garanties de defensa dels interessos econòmics eslovens, s’oferia estabilitat al país. El grau d’autonomia de què gaudia Eslovènia era, doncs, molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural) al que gaudeix Catalunya, cosa que permetia garantir de manera efectiva el control del territori, cosa molt més difícil aquí. Un altre element a tenir en compte, realcionat amb el control del territori, és que a Eslovènia, i al conjunt de Iugoslàvia, hi havia el que se’n deien les Forces de Defensa Territorials (Teritorijalna Odbrana). L’existència d’aquests cossos va permetre a Eslovènia de gaudir d’una relativa“estructura militar” que li podia permetre d’encarar la defensa de la república en cas d’agressió.
La crisi econòmica i política de Iugoslàvia
La mort de Tito el 4 de maig de 1980 va marcar, ni que sigui simbòlicament, un abans i un després en la vida política iugoslava. Es produí en un moment en què el progrés econòmic, indiscutible, i la millora de la qualitat de vida que havia experimentat el país, es començava a estroncar. Els efectes d’aquesta crisi, i la conseqüent inestabilitat política, arran de l’esgotament del model socialista iugoslau, es començaren a fer sentir d’una manera dramàtica a principis de la dècada dels vuitanta. Es calcula que l’any 1983 el nivell de vida dels iugoslaus havia baixat un 40% en relació amb el dels anys setanta. Les tensions nacionals, existents amb força des de feia anys, tornaren a agafar embranzida. Les primeres crisis nacionals d’envergadura s’havien esdevingut a Kosova, l’any 1969, i a Croàcia l’any 1971(Primavera Croata). Aquests edeveniments precipitaren l’elaboració d’un nova constitució iugoslava (1974), que consagrava una més gran descentralització i nous poders per a les sis repúbliques que conformaven Iugoslàvia, i també per a la Voivodina i a Kosovo, ara amb un estatus similar en molts aspectes als de les repúbliques.
L’any 1981, Kosovo tornà ser escenari d’importants mobilitzacions, protagonitzades per estudiants, que en denunciaven la pobresa i que reivindicaven la creació d’una nova república. Això provocà una revifalla del nacionalisme serbi –evidentment hi havia altres causes i venia de més lluny-, representat per Milosevic. Milosevic acabà acaparant el poder en el partit a Sèrbia, la Lliga Comunista de Sèrbia, l’any 1987. És bastant clar que les elits republicanes optaren, en aquell moment de profunda crisi política, per abraçar discursos nacionalistes que els permetessin conservar el poder i sustentar-lo sobre unes noves bases. Aquest fet és, sens dubte, indiscutible, i Milosevic –no només ell- n’és una demostració palpable. S’acostuma a datar com a inici del nou nacionalisme serbi l’any 1986, amb la publicació del Memoràndum sobre la situació de Sèrbia a Iugoslàvia, de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Serbia, on denunciava els greuges que patia la nació sèrbia. Eslovènia, que era la república amb un nivell de vida més alt i unes estructures econòmiques més equiparables a les de l’Europa occidental, havia gaudit d’una situació relativament còmoda en el conjunt de la Federació iugoslava, també des del punt de vista polític. Moltes vegades les elits eslovenes havien col·laborat amb les autoritats sèrbies, cosa que els havia permès mantenir un estatus quo relativament tranquil. Res a veure amb les tensions permanents viscudes entre Croàcia i Sèrbia. La diferencia de renda entre Eslovènia i els territoris més pobres era molt més gran que la que hi ha ara entre Catalunya –que no és la “comunitat més rica” de l’Estat espanyol- i les comunitats amb menys renda.
L’independentisme apareix en escena
Amb la consolidació d’una nova línia política a Sèrbia, encarnada en la figura de Milosevic, que apostava clarament pel nacionalisme serbi i per una recentralització de la Federació, s’encengueren els llums d’alarma, tant entre les elits governants, temeroses de perdre el poder, com entre el conjunt de la població. Les primeres propostes que qüestionaven seriosament la pertinença a la federació Iugoslava es començaren a fer sentir tot just l’any 1987, en dues publicacions periòdiques, Nova Revija i Mladina. En el número 57 de Nova Revija hi aparegué un article que es pot considerar com el primer manifest independentista eslovè, on s’advoca obertament per l’abolició del comunisme, per una democràcia parlamentària, una economia de lliure mercat i un estat independent. Aquesta revista era dirgida per Dimitrij Rupel, més endavat ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia, i que fa pocs dies s’ha posicionat envers el procés català. A Mladina (Joventut) també es publicaren diversos articles que reclamaven més sobirania per a Eslovènia. Finalment, aquest mitjà patí la repressió per part de l’estat, després de publicar un article on alertava dels plans de l’Exèrcit Popular Iugoslau de controlar la república, que culminà amb la detenció i judici de tres col·laboradors de la revista, el maig de 1988. El més popular dels detinguts era Janez Jansa, director i després líder del Partit Democràtic Eslovè. Aquests fets provocaren una important mobilització popular en defensa dels acusats i contra les sentències que reberen, entre quatre mesos de presó i cinc anys. És llavors quan es comença a articular un nou moviment nacional eslovè, on la qüestió de la independència es convertí en l’element preminent. Si a això s’hi afegeix la profunda crisi política i una economia amb uns números catastròfics –10.000% anual d’inflació- és fàcil d’entendre que aquesta proposta prosperés. No cal dir, a més, que l’enlluernament que provocava la societat occidental, aparentment opulenta, i el discurs segons el qual Eslovènia subsidiava les repúbliques pobres, o les elits d’aquestes repúbliques, també en facilitaren la difusió. Milosevic havia inicat una intensa campanya per controlar la Lliga Comunista de Iugoslàvia. Per fer-ho, intentà fer-se amb el poder de les direccions del partit de les republiques i províncies. Així, després de Sèrbia, acabà controlant el partit a Kosovo, Voivodina i Montenegro, el gener de 1989. Com que la presidència dels país era col·legiada (vuit membres, un per a cada república o província), i Milosevic ja en controlava quatre, es van disparar les alarmes, sobretot a Eslovènia i Croàcia. Després que Milosevic es fes amb el poder a Kosovo, esclataren grans vagues a les mines d’aquella província, a Trepca, el febrer de 1989. Aquestes vagues provocaren una gran onada de protestes en solidaritat a Eslovènia, i no era estrany sentir-hi encara el lema que Iugoslàvia es defensava a Trepca.
La reforma constitucional eslovena de 1989
El 27 de setembre de 1989, el parlament eslovè va prendre una decisió històrica, que marcà indefectiblement el futur de la república, quan va aprovar 81 esmenes que reformaven la constitució eslovena (cada república en tenia una). Aquestes esmenes representaven una autèntica declaració de sobirania d’Eslovènia. La de més trascendència era la que preveia la preminència de la legislació eslovena per sobre de la federal en cas de conflicte. Cal recordar que el dret d’autodeterminació sí que estava reconegut en la constitució de la RSFI, tot i que en cap cas n’explicava els mecanismes amb què s’havia dur a terme. Els anys 1989 i 1990 són també els anys de l’esclat del multipartidisme. Es crearen la Unió Democràtica Eslovena, Cristianodemòcrates Eslovens o l’Aliança Socialdemòcrata. Tots aquests grups formaren una coalició, amb el nom de DEMOS (Oposició Democràtica Eslovena). Aquestes formacions veieren la llum gràcies a la legislació eslovena que en permeté la creació. Això implicà el trencament definitiu del model de partit únic, imperant fins llavors. Aquesta mesura provocà que, poc després, a Iugoslàvia també s’optés per un model multipartidista, el gener de 1990. La Lliga Comunista Iugoslava estava, llavors, en ple declivi, que es va fer públic i notori en el seu XIV Congrés, a principis de 1990. En aquest congrés, els comunistes eslovens i croats abandonaren ostensiblement les sessions, tota una premonició del futur desmembrament de l’estat, prèvia desintegració del partit.
Les eleccions de 1990 i el Referèndum
L’abril de 1990 tingueren lloc les eleccions per triar un nou parlament eslovè, que comportaren la victòria indiscutible de DEMOS, que aglutinava les forces esmentades abans i membres d’altres partits, com els Verds. El fet que l’espectre ideològic fos tan ampli demostra que la proposta que unificava l’electorat eslovè era principalment la nacional. En aquella convocatòria electoral també es trià el nou president de la república, càrrec que recaigué en Milan Kucan, llavors president del Comitè Central de la Lliga Comunista Eslovena, que s’imposà al candidat de DEMOS, Joze Pucnik. El mes segïent es va formar el nou govern, encapçalat per Lojze Peterle, de DEMOS. Un element clau en els fets que envoltaren la independència eslovena va ser el de les Forces de Defensa Territorial, la Teritorijalna Odbrana, creades l’any 1969, una mena de forces paramilitars en reserva, formades per reservistes, amb l‘objectiu de defensar Iugoslàvia en cas d’una hipotètica invasió soviètica. Aquest cos es fundà després de la invasió de Txecoslovàquia, molt contundentment criticada per la Iugoslàvia de Tito.
Després de les eleccions quan el govern eslovè rebé l’ordre, de part del govern central de desarmar aquestes unitats, s’hi negà, tot preveient el paper tan important que hauria de jugar en un futur no gaire llunyà. El parlament trigà poc a aprovar la llei, el 6 de desembre de1990, que anunciava la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Eslovènia, que va tenir lloc tan sols poc més de dues setmanes després, el 23 de desembre. La pregunta era clara i senzilla: Vol que la República d’Eslovènia es converteixi en un estat sobirà i independent? Els resultats definitius, publicats tres dies després eren clars: amb una participació del del 93,5% i un 88,5% de vots afirmatius.
Entre el Referèndum i la Declaració d’Independència
En els primers dies de gener de 1991 es precipitaren els esdeveniments. El 10 de gener es reuniren a Belgrad els representants de les republiques i províncies iugoslaves, sense resultats. Cal destacar que hi havia una divergència molt important entre la direcció de la Federació iugoslava, liderada en aquells moments –la presidència era col·lectiva i rotatòria- pel croat Ante Markovic i les autoritats sèrbies. De fet, tot sembla indicar que Milosevic llavors ja donava per perduda Eslovènia. A més, el fet que no hi hagués una minoria sèrbia apreciable a Eslovènia (només el 2,5% de la població) feia que no fos crucial per al seu projecte, cosa que sí passava a Croàcia, amb una minoria sèrbia important. El 20 de febrer, les autoritats eslovenes aprovaren una esmena a la consitució local que n’anul·lava tots els articles que transferien competències a la Federació, i el 8 de març, s’aprovà la creació d’un nou servei militar i l’anul·lació de l’obligatoriertat del servei militar iugoslau. https://www.youtube.com/watch?v=dLJPdh_q0g4 Finalment, el 25 de juny, el parlament eslovè aprovà la Declaració d’Independència, després d’assegurar-se el control de ports, aeroports, duanes i comsissaries, i l’endemà, es feu la cerimònia pública a la Plaça de la República, enfront de la seu del Parlament. Croàcia també proclamà la independència el mateix dia. En ambdós casos, les autoritats europees –l’Europa del Dotze, aleshores- havien anunciat, tan sols dos dies abans que en cap cas no reconeixerien aquestes independències unilaterals. La posterior implicació d’aquests mateixos estats sembla demostrar que moltes vegades funciona més la política de fets consumats.
La Guerra dels Deu Dies i els Acords de Brioni
El 27 de juny s’inicià la guerra coneguda com a Guerra dels Deu Dies, que durà fins al 7 de juliol. Les imatges de les forces armades iugoslaves en acció, tancs per les carreteres, enfrontaments armats… impressionaren profundament Europa, que no veia escenes similars des de la invasió de Txecoslovàquia. Vist amb perspectiva, fou un conflicte de molt baixa intensitat, amb un nombre de víctimes mortals que oscil·la, segons les fonts, entre els 44 i prop del centenar. Finalment, la pressió internacional (Comunitat Europea -especialment Alemanya-,Estats Units i URSS) va fer que que s’arribés a una moratòria en l’aplicació de la independència. Els acords de Brioni, de 7 de juliol, implicaren que l’exècit iugoslau cessés els atacs i marxés gairebé del tot d’Eslovènia, i que la independència no es fes efectiva fins al cap de tres mesos. Aquesta moratòria finalitzà el 7 d’octubre, data a partir de la qual Eslovènia passava a tenir el control de les fronteres i anunciava una nova moneda, el tolar. El 25 d’octubre, les darreres forces iugoslaves que restaven al país, al port de Koper, abandonaren el país. El 8 de desembre, la Comissió d’Arbitratge Badinter, establia que la la RFSI (República Federal Socialista de Iugoslàvia, que n’era el nom oficial) havia deixat d’existir, i els ministres de la Comunitat Europea decidiren reconèixer els estats que sorgissin de Iugoslàvia, sempre que complissin determinats requisits. El 19 de desembre, Alemanya Suècia i Islàndia reconegueren Eslovènia –també Croàcia-, que es feu efectiu el 15 de gener de l’any següent.
Una taca negra
Just abans de la Declaració d’Independència vivien a Eslovènia trenta mil persones sense residència permanent. El febrer de 1992 més de vint-i-cinc mil persones nascudes en altres repúbliques iugoslaves, que no havien sol·licitat la nacionalitat eslovena, van perdre el dret a la residència en el nou estat, cosa que volia dir que no tenien dret a la protecció social, treball… Aquestes persones, conegudes amb el nom d’Esborrats, van patir una evident discriminació absolutament inadmissible. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar contra Eslovènia l’any 2012 per aquesta flagrant violació dels drets humans.
