Dels orígens a la IV Assemblea Nacional

Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950

Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual es caracteritzaven per ser catòliques ortodoxes, profundament patriòtiques i antiespanyolistes, a l’hora que defensava la puresa de la raça basca.

La mort de Sabino Arana va provocar que els seus plantejaments perdessin força dins el partit nacionalista basc per excel·lència, el PNB, creat el 1895 pel mateix Arana. Arran d’aquest fet, apareix una primera escissió aranista ortodoxa dins del partit, el PNB – Aberri (1921 – 1930). En aquesta mateixa línia i amb la fi de la primera escissió, el 1934 es creà Jagi – Jagi (1934 – 1937), també amb referència política de l’aranisme, però amb un projecte polític propi que tenia com a objectiu la creació d’un front nacionalista basc per la independència i una major justícia social. Cal dir que Jagi – Jagi, tot i la influència de Sabino Arana, comptava amb militància provinent d’un sector de la immigració espanyola que no negava l’existència de la nació basca, al contrari que UGT o PSOE.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van tallar de soca-rel l’evolució del nacionalisme èuscar. Durant la guerra, el PNB aconseguí la presidència del govern provisional basc, format l’octubre de 1936 en el territori basc no ocupat per tropes rebels, amb José Antonio Agirre com a primer lehendakari de la història. En aquest context, el PNB inicia la seva gran crisi interna i, per extensió, això afecta bona part del nacionalisme basc: d’una banda, el PNB mantenia el poder de l’Euskadi republicana malgrat trobar-se lluny d’alguns dels plantejaments polítics de la Segona República, que eren contraris als valors del PNB, un partit catòlic i d’ordre.

A més, és en aquest context en el qual trobem episodis polèmics protagonitzats pel PNB i encara sense un consens historiogràfic clar, com és el cas del Pacte de Santoña del 24 d’agost de 1937. Mentre Bilbao -i gairebé Euskadi al complet- estava en mans de l’exèrcit rebel, alguns individus del PNB van pactar amb les tropes feixistes italianes. Ho feren a esquena del govern feixista instal·lat a Burgos. L’acord va permetre la rendició dels batallons bascos instal·lats a Santander, juntament amb el govern basc, a canvi de facilitar l’exili dels dirigents i que els presos fossin jutjats sota la jurisdicció italiana (fet que no es va complir). Un cop consumada la rendició, el lehendakari Agirre (el qual podria desconèixer aquest Pacte, ja que no està clara la seva participació) traslladà la seu del govern basc a Catalunya, des d’on acabaria marxant exiliat a París.

La fi de la Guerra Civil a tot el territori espanyol l’abril de 1939, un PNB molt afectat per la guerra va centrar-se en el manteniment del govern basc a l’exili, amb seu a París. La derrota del feixisme l’any 1945 va fer pensar al PNB que les forces aliades intervindrien l’estat espanyol per enderrocar el règim franquista. De fet, l’òrgan executiu del PNB, l’Euzkadi Buru Batzar (EBB), va predir en un butlletí intern que Franco no duraria més enllà del març de 1946. Quan aquest fet no va succeir, el PNB va caure en una profunda crisi interna i d’inoperància, fet que esperonà el naixement d’una nova organització de joves nacionalistes a la Universitat de Deusto: el grup per a l’estudi i la formació política Ekin.

Ekin no estava vinculat al PNB, però ben aviat va començar a impartir formacions a les joventuts del PNB Euzko Gaztedi (EGI, fundat el 1904). El contacte constant entre ambdues organitzacions va permetre que l’any 1955 es produís la confluència d’EKIN-EGI. Aquesta confluència, però, només va durar 3 anys, ja que el 1958 Ekin se separa d’EGI davant la impossibilitat de conciliar les diferències polítiques. Cal remarcar que Ekin es definia com aconfessional i progressista, fet que palesava des de la seva fundació un gran distanciament ideològic respecte el PNB.

Després d’aquesta escissió, EKIN, per diferenciar-se totalment d’EGI, passa a anomenar-se Euzkadi Ta Askatazuna (ETA). Existeix un ampli consens historiogràfic que avala la relació directa que existeix entre ETA i Ekin. No obstant això, la fundació de l’organització ETA encara no gaudeix d’un acord general. Iker Casanova apunta que el nom d’ETA neix a Deba (Guipúscoa) el desembre de l’any 1958. Santiago de Pablo defuig d’una data exacta, situant la seva fundació entre desembre de 1958 i juliol de 1959. D’altra banda, es té la certesa que el manifest fundacional i primer document signat amb les sigles d’ETA el trobem el juliol de 1959.

El govern basc a l’exili de París, amb el lehendakari Agirre al capdavant. Font: basquetribune.com

El govern basc exiliat a París amb el lehendakari Agirre al mig. Font: basquetribune.com

Fos com fos, ETA, que en un principi actuà de forma totalment clandestina per no ser un objectiu policial del franquisme, començà la seva activitat el juliol de 1959, en un context totalment diferent al que s’havia trobat Sabino Arana quan va donar impuls al nacionalisme basc. El 1959 és l’any del Pla d’Estabilització del govern franquista, un període d’immigració del sud de la Península cap al nord, d’èxode rural intern i d’un consegüent creixement del moviment obrer. És en aquest context en el qual el nacionalisme basc canviarà radicalment les seves tesis. I és en aquest punt en què ETA jugarà un paper cabdal.

La fundació d’ETA i les primeres accions (1959-1962) 

L’any 1959, en el manifest fundacional d’ETA, trobem el primer canvi radical amb el nacionalisme basc de Sabino Arana. Tant és així que ETA es definia com una organització apolítica, aconfessional, democràtica i defensora del dret a l’autodeterminació. També des del primer moment ETA adoptarà una línia no intervencionista, és a dir, no intercedirà ni pactarà amb governs espanyols ni organitzacions espanyoles (ni franceses), cosa que sí feia el PNB. En aquest manifest fundacional observem una ETA primigènia que no s’assembla gens a l’organització en la qual s’acabarà convertint en els seus darrers anys, un fet que veurem al final de l’article. En aquest document no s’observa cap referència a la lluita armada, una estratègia que no es començarà a plantejar com a opció fins a l’any 1962, quan es realitza la I Assemblea Nacional.

La primera prova que fa referència als corpus ideològic etarra és el Llibre Blanc, un manual de formació d’unes 150 pàgines que pivota sobre tres eixos: patriotisme, determinació per la lluita i un programa social més avançat que el del PNB, però de marcat caràcter anticomunista. Aquests principis ideològics seran els que marcaran ETA durant els seus tres primers anys d’història. No serà fins al 1962 amb les successives Assemblees Nacionals que ETA trenca amb les concepcions fundacionals.

En el camp pràctic, ETA va centrar els primers mesos posteriors a la seva fundació a l’activitat propagandística i captació de militants, tot i que com hem dit, la clandestinitat era una de les premisses clau de la organització. Serà el desembre de l’any 1959 quan trobem les primeres accions d’ETA més enllà de les propaganda. Aquell mes, 3 petits artefactes explosius van esclatar a tres punts concrets: al Govern Civil de Gasteiz, a la redacció del diari falangista “Alerta” de Santander i a la comissaria d’Indautxu.

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikipedia

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikimedia Commons.

La policia franquista coneix l’existència d’ETA a través d’aquests fets i Txilardegi, un dels fundadors, passa a ser el primer detingut de l’organització el maig de 1960, moment en el qual ETA comença a signar les seves accions augmentant així la seva acció propagandística. En aquest punt, la repressió augmenta i el 27 de març de 1961 es produeix la primera víctima del conflicte, Javier Batarrita, totalment aliè a ETA. Aquest home és abatut per la policia quan el seu cotxe fou confós pel d’un d’uns membres d’ETA, als quals suposadament la Guàrdia Civil esperava a l’entrada de Bilbao per crivellar-los.

El 18 de juliol de 1961 hi ha constància del que podríem considerar el primer intent de gran acció d’ETA. Aquell dia, un tren ple de falangistes es dirigia a Donostia als actes de commemoració del cop d’estat de l’any 1936. L’acció d’ETA consistia a fer descarrilar el tren en un tram concret de la via, en què havia de passar a poca velocitat. L’acció va resultar ser un fracàs i la repressió va augmentar, calculant-se que entre agost i setembre de 1961 hi ha més de 200 detinguts i les primeres denúncies per tortures.

El conflicte entre ETA i l’Estat espanyol començava a agreujar-se aquell any 1961. La repressió augmentava i ETA també apostava per vies d’enfrontament més radicals. Al seu butlletí intern, anomenat Zutik, es publica el desembre de 1961 una de les primeres referències clares a la violència, quan s’afirma que “Tot i que desitgem tot diàleg democràtic amb els espanyols, no creiem estar desencertats si (…) tenim el pressentiment que haurem de lluitar amb la metralleta a la mà, fins que es respecti la nostra existència i la nostra legalitat”. És en aquest context en el qual ETA canviarà per sempre el seu funcionament intern. Arribava el moment de les Assemblees Nacionals, que marcarien el rumb ideològic i pràctic de l’organització.

La Consolidació d’ETA: de la I a la IV Assemblea Nacional (1962-1965)

El mes de maig de 1962 Lapurdi es converteix en seu de la primera Assemblea Nacional d’ETA, amb presència de 14 delegats. Aquesta assemblea tingué com a objectius consensuar una estratègia, un sistema d’organització i funcionament (que des d’aleshores seria l’assemblearisme) i una nova base ideològica per l’organització. Les conclusions extretes del debat ideològic es publicarien al document Principis, de caràcter social democràtic.

És també en aquesta assemblea on es comença a apostar per la via armada, en cas que aquesta sigui necessària, per assolir els objectius de l’alliberament social i nacional d’Euskal Herria. Les afirmacions són les següents: “s’utilitzaran els mitjans més adequats que cada circumstància històrica dicti” o “La força és l’únic llenguatge que entenen els tirans”.

En els deu mesos que hi haurà de la I a la II Assemblea Nacional no trobem cap acció significativa d’ETA, ja que l’objectiu aleshores era l’augment de la militància i popularització del seu discurs. La II Assemblea, celebrada a Capbreton amb 17 delegats, també tingué com a objectiu l’augment de la militància, aprovant-se la potenciació del butlletí propagandístic Zutik. Aquesta era una forma d’aconseguir un altre dels objectius que ETA s’havia marcat: acabar amb l’elitisme al voltant d’ETA i obrir-se més al poble basc, prenent forma de moviment popular, més que no pas un partit polític. Acabaren per definir-se com a Moviment Socialista d’Alliberament Nacional.

Una de les característiques més importants d’aquesta Assemblea Nacional és la preparació del terreny militar. En aquesta trobada s’acorda dividir Euskal Herria en 6 zones militars seguint la doctrina militar maoista, el que ja per si mostra una nova influència ideològica que el 1959 semblava impensable. Al mateix temps, es pacta realitzar dues o tres grans accions a l’any, tot i que l’any 1963 finalitza amb 5 accions explosives, augmentant la resposta repressora.

L’1 de gener de 1964, després de l’assemblea, es fa públic un document que mostra clarament el canvi ideològic i pràctic que ETA estava experimentant des de l’any 1959. Parlem del “Manifest d’ETA al poble basc”, un manifest que fa evident la vinculació entre l’alliberament social i nacional i on s’afirma que la independència és una lluita de masses on “o s’és patriota, o s’és traïdor”. En aquest manifest, a més, també trobem una afirmació que ens ajuda a entendre la posició d’ETA dins l’antifranquisme. Deia el següent: el poble basc ha de construir el seu futur d’acord amb els drets inherents a la seva condició de nació, sense supeditar la seva política a la situació d’Espanya […] Forces nacionalistes intenten arrossegar a part del poble basc a solucionar el problema espanyol, i per tant, no basc”. Aquí llegim clarament l’aposta d’ETA a seguir utilitzant la lluita armada un cop mort el dictador.

Entre març i abril de 1964, a Baiona, tingué lloc la III Assemblea Nacional. En aquesta, es consagra la separació definitiva amb el PNB, arran de l’aprovació del llibre de formació ideològica, Insurrecció a Euskadi, on s’aposta per la lluita de masses per aconseguir la independència i una revolució gradual a Euskal Herria, tot descartant un cop més qualsevol col·laboració amb forces polítiques espanyoles. Alhora, es començaven a formar diversos sectors ideològicament diferenciats dins l’organització. Ja en aquell moment, es conformava dins l’estructura d’ETA un sector obrerista, defensor d’una praxi encarada a l’alliberament social i a ampliar els suports d’ETA a través de tasques d’aproximació a la immigració obrera espanyola. També existia un sector culturalista i socialista-humanista, encapçalat per Txilardegi, fundador històric d’ETA i més còmode amb l’ETA ideològica de 1959 i un sector nacionalista que creia que l’abertzalisme i el marxisme podien ser complementaris, però avantposant l’alliberament nacional d’Euskal Herria.

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Tornant a la III Assemblea, que fou molt important en l’àmbit pràctic, car intensifica la campanya propagandística d’ETA, alhora que es comencen a moure les primeres armes provinents d’ambients anarquistes i mercats centre europeus que s’utilitzarien per fer proves de tir i explosius, en llocs com la platja de Las Landas, al País Basc francès.

La IV Assemblea Nacional serà el preludi de l’escissió que tindrà lloc a la V Assemblea Nacional, ja que aquí, les tensions ideològiques sorgides a la III Assemblea Nacional, comencen a evidenciar-se més que mai. El juny de 1965 a Loiola es reuniren 20 militants que aprovaren les Bases teòriques de la guerra revolucionària, document pel qual ETA s’aproxima com mai al marxisme. Amb l’aprovació d’aquest document s’accepta el mecanisme d’acció – repressió – acció, pel qual una acció propagandística, porta a una repressió desmesurada que acaba provocant que la següent acció tingui una major legitimitat perquè el suport social creix reactivament.

Per engegar aquest mecanisme, ETA va aprovar en aquesta assemblea la primera estructuració d’un front militar a l’organització, a banda d’aconseguir major capacitat econòmica mitjançant l’extorsió i l’atracament a bancs.

El resultat d’aquesta assemblea va infligir una dura repressió a l’organització i un creixement de les tensions internes imparable, sobretot per les anàlisis polítiques del butlletí Zutik, que restava en mans de l’Oficina Política de l’anomenat sector obrerista. La resta de sectors d’ETA, els culturalistes i nacionalistes, els acusaven d’espanyolistes per fer anàlisis en clau espanyola, avantposant l’alliberament social al nacional.

Paral·lelament, en l’àmbit social, l’Euskadi d’aquells anys va permetre la reactivació cultural i normalització de l’euskera (batua), així com el naixement de les primeres ikastoles clandestines. Dins l’organització, val a dir, els sectors culturals i nacionalistes quedaven reforçats per aquest context.

Després d’aquesta IV Assemblea Nacional quedaven més paleses que mai les diferències ideològiques d’una organització, que si bé des de la I Assemblea Nacional de l’any 1962 havia començat a formar una complexa estructura organitzativa interna, s’apropava inequívocament cap a una gran escissió i l’inici d’una nova etapa completament diferent dins la història de l’organització.

Conclusions

En aquesta primera part de l’article hem pogut veure el procés de formació d’ETA a la dècada dels 50’s i les seves influències històriques. L’organització, nascuda entre 1958 i 1959, tindrà en aquest primer període (1959 – 1965) dues etapes ben diferenciades. La primera etapa (1959 – 1962), està marcada pel manual de formació “Llibre Blanc” i per una praxi enfocada a augmentar la militància tot realitzant activitats propagandístiques. La segona etapa (1962 – 1965) es defineix per un viratge ideològic cap al marxisme i la consegüent separació definitiva amb el PNB, una estructura organitzativa molt major i pels primers passos del front militar de l’organització.

Tot plegat ens mostra la intensa vida de l’organització en aquests primers anys, que serien un preludi de què passaria a partir de l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, on a banda de reorganitzar-se quasi per complet, assentarà les bases de la seva praxi durant els darrers anys del franquisme.

Per saber-ne més...

AZURMENDI, J. “ETA de principio a fin. Crónica de un relato”. Ed Ttarttalo. Donosti, 2014.

CASANOVA, I. “ETA 1958 – 2008. Medio siglo de historia”. Ed. Txalaparta. Tafalla, 2011.

JAUREGI, G. “La cuestión vasca. Una mirada desde la historia”. Universidad del País Vasco. Bilbao, 2000.

DE PABLO, S. “La patria soñada. Historia del nacionalismo vasco desde su origen hasta la actualidad”. Biblioteca Nueva, 2015.

SEGURA, A. “Euskadi. Crónica de una desesperanza”. Alianza Editorial. Barcelona, 2009.