Euskal Herria, 1970-1975. Estat d’excepció permanent - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La crònica a l’Euskal Herria de l’anomenat tardofranquisme, terme difús per una qüestió elemental (fins on arriba l’ombra franquista?), circula entre dos grans esdeveniments judicials: el Procés de Burgos de desembre de 1970, contra 16 militants d’ETA, i els judicis massius de l’estiu de 1975 que condemnaren a mort a 11 militants del FRAP i d’ETA, cinc dels quals foren executats.

En ambdues ocasions, el govern de Madrid va decretar en territori basc l’”estat d’excepció”, fórmula emprada per anul·lar les escasses i suposades llibertats civils del Fuero de los españoles, la constitució franquista. El decret de 1970 va tenir com a predecessor el de 1968 que s’allargà fins a l’any següent, amb la detenció i empresonament de centenars d’opositors i el desterrament de 60 advocats i líders sindicals. Hi hagué també una condemna a mort, posteriorment indultada.

Durant l’estat d’excepció de 1975, que es va decretar set mesos abans de la mort del dictador, foren arrestades més de tres mil persones, hi hagué vuit morts per trets de la Policia i la Guàrdia Civil, i fins i tot es va habilitar la plaça de bous de Bilbao per acollir a 400 dels detinguts. Una ofensiva destinada, segons el decret d’excepcionalitat, “a combatir los brotes antisociales”.

Les preses Arantxa Arruti, Jone Dorronsoro i Itziar Aizpurua en una fotografia a la presó. Serien jutjades en l’anomenat Porcés de Burgos. Font: Euskal Memoria.

Nombroses interpretacions d’aquesta època assenyalen l’oberturisme del règim en matèria cultural, la seva aposta per l’adhesió a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, la seva col·laboració oficiosa amb l’OTAN, l’entrada a les elits polítiques i econòmiques en tasques dirigents de personatges que no havien conegut la guerra civil, foren arguments que encoratjaren la Transició espanyola i l’anomenat “Règim del 78”. I que el règim va virar cap a una obertura política.

Aquest tipus de raonaments són radicalment falsos en relació al territori basc sota administració espanyola. Des de finals de la Segona Guerra Mundial (1945), fins a la mort del dictador (novembre de 1975), el període repressiu més violent de tot el cicle franquista va començar amb el citat estat d’excepció de l’estiu de 1968 i es va allargar fins a les eleccions de juny de 1977, comicis als quals, per cert, tingueren vetada la seva participació totes les organitzacions basques independentistes, així com altres de tall revolucionari. L’estat d’excepció de 1975 era el sisè dels últims anys. A la mort del dictador, hi havia 749 homes i dones d’origen basc a presó, per raons polítiques.

Fou en aquesta època quan la tortura i el maltractament deixaren de ser improvisacions, habituals, per convertir-se en una funció sistemàtica, amb avenços tècnics (elèctrics), models importats, especialistes i monitors amb formació específica i, fins i tot, amb espais en comissaries i cuarteles preparats per al turment. Durant l’estat d’excepció del 1975, l’aleshores sacerdot Tasio Erkizia es debaté entre la vida i la mort durant diverses setmanes, per les tortures patides. Fou violat a comissaria i arribà a l’hospital amb una fractura de crani. Un recent treball del Govern basc sobre la tortura ha desxifrat la punta de l’iceberg amb la recollida de més de 4.000 testimonis torturats, centenars dels quals formen part de l’època que ens ocupa.

Cartell del PNB cridant a la participació de la celebració del Dia de la Pàtria Basca, l’any 1972. Font: Euskal Memoria

És en aquest període també quan comença la fase més crua del terrorisme d’Estat, l’anomenada “guerra bruta”, amb més de dos centenars d’atemptats contra persones i propietats. Els primers foren rubricats amb el segell de “Guerrilleros de Cristo Rey”. Més endavant firmarien amb noms lligats a la contra insurgència: BVE (Batallón Vasco Español), AAA (Alianza Apostólica Anticomunista), ATE (Antiterrorismo ETA) o ANE (Acción Nacional Española).

Des de 1972, utilitzaren cotxes bomba, una novetat operativa a Europa. Els objectius foren diversos, el moviment cooperatiu, les ikastolas (escoles en llengua basca), llibreries, locals d’associacions de veïns… Els primers objectius de cotxe-bomba contra persones foren l’advocat Juan María Bandrés i el membre d’Euskalzaindia (Acadèmica de la Llengua Basca) José Antonio Arana Martija el 1973, i el refugiat Josu Urrutikoetxea el 1975, en el qual morí un dels mercenaris en la manipulació de l’artefacte.

Oposició al règim, vells i nous models

Des del final de la Segona Guerra Mundial, i fins a les primeres eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma Basca (1979), el Govern basc sorgit durant la Segona República espanyola (1936) fixà el seu assentament en un local modest, a París, després que fos expulsat de la seva seu oficial pel Govern francès (1951). Mantenia un perfil baix, amb Jesús María Leizaola (PNB) com a president, i el suport del PSOE i els sindicats ELA (Solidaritat de Treballadors Bascos, aleshores proper al PNB) y UGT.

A l’”interior”, fora de l’exili i a la clandestinitat, el PNB era dirigit amb mà de ferro per Juan Ajuriagerra, negociador el 1937 de l’armistici de l’Exèrcit basc amb el Govern Italià. El sindicat ELA, nascut el 1911 a l’ombra del PNB, es movia en els espais patrocinats pel seu dirigent històric Manu Robles Arangiz. Durant la dècada de 1970 va passar per moments difícils, amb diverses escissions. Entre 1965 i 1975 coexistiren al menys vuit ELAs diferents. El Tercer Congrés d’ELA celebrat a Zornotza a finals de setembre de 1976, unificà totes les tendències. En l’actualitat, el sindicat ELA, juntament amb LAB (Langile Abertzale Batzordeak, Comissions Obreres Patriòtiques), sorgit precisament el 1974 des de l’entorn d’ETA per fer front a CCOO, conformen l’anomenada “majoria sindical basca”.

Cartell de l’esquerra abertzale reivindicant l’amnistia i la llibertat. Font: Euskal Memoria

El PSE-PSOE, alineat amb els corrents renovadors, abandonà la línia històrica de Llopis (1974), des del lideratge del gazteiztarra Antonio Amat, qui, juntament amb el finat Luis Martín-Santos i l’històric Ramon Rubial, havia reorganitzat el partit. El Partit Comunista basc celebrà el seu congrés a l’”exterior”, a Metz (França) l’any 1974, nomenant secretari general a Ramón Ormazabal, amb un perfil radicalment “espanyolitzant”. Els comunistes “basquistes” que havien recolzat durant la guerra civil al Govern basc foren purgats, entre ells el secretari general anterior, Juan Astigarrabia, que fou acollit a La Habana, convertint-se, paradoxalment, en assessor del Partit Comunista cubà.

El sentiment de derrota després del reconeixement internacional d’Espanya, sobretot a partir de la firma de l’Executiu franquista dels tractats amb els EEUU, va colpejar l’oposició històrica. Des de la guerra mundial, la col·laboració de l’oposició basca amb Washington, a l’espera d’una compensació, havia sigut l’única basa política per recuperar les institucions perdudes. Washington escollí a Franco, fet que, al marge del desassossec polític, va tenir repercussions a Euskal Herria: més de 60 prospeccions petrolieres a la Ribera de Navarra, l’ús de la Bardena Real com a camp d’entrenament pels avions dels EEUU i la OTAN (especialment durant la guerra de Vietnam), i l’establiment d’una base secreta de comunicacions nord-americana al mont Gorramendi (Elizondo), que seria abandonada l’any 1974.

Una nova generació que no va conèixer la guerra va sorgir, al marge de les icones històriques. Entre els nous vents que rondaren l’oposició, un d’ells va arribar des dels mateixos aliats del règim, l’Església Catòlica. Els moviments cristians de base JOC (Joventut Obrera Catòlica), JARC (Joves d’Acció Rural Catòlica), HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) i VOJ (Vanguardia Obrera Juvenil) tingueren presència en el desenvolupament polític basc. Ja el 1960, 339 sacerdots de les diòcesis de Gasteiz, Donostia, Bilbao i Iruñea, enviaren un escrit als seus respectius bisbes, la introducció del qual, marcaria el to del document: “Resignarse ante la injusticia sin protestar contra ella, sin luchar, no es digno de un hombre ni de un cristiano

El febrer de 1974, Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao, presentà un pols a Madrid quan, després d’una pastoral en la qual instava al règim a reconèixer la cultura i identitat basca, fou detingut en arrest domiciliari i animat a abandonar l’Estat. El 1975, quan morí Franco, el bisbe auxiliar de Donostia, José María Setién, que va oficiar els funerals pel dictador a la catedral de la capital guipuscoana, va haver d’abandonar l’edifici per evitar ser linxat pels assistents que consideraren el seu sermó impropi del moment.

La ikurriña fou un dels símbols claus del nacionalisme basc durant els darrers anys del franquisme. Font: Euskal Memoria

Entre els moviments de canvi generacional i de ruptura entre l’exili i l’”interior”, s’ha de citar a les Comissions Obreres que, a la mort de Franco, derivaren en un sindicat de tendència comunista, fent efectiva la divisió històrica a l’interior de la UGT, entre socialistes i comunistes. Les primeres comissions de treballadors, sense coordinació entre elles, havien sorgit a Bizkaia, entre 1961 i 1962, com una experiència original enfront del sindicalisme vertical i la seva representació. Des de 1966 els delegats del PCE es presentaren amb les sigles de CCOO a les eleccions del sindicat vertical el que provocarà, el 1970, la divisió a Euskal Herria: CONE (Comisión Nacional Obrera de Euskadi), darrere les quals anirà el sector lligat al PCE, i CECO (Coordinadora de Euskadi de Comisiones Obreras), recolzades per EMK, LKI, Partit Carlí i ORT.

La influència de diversos esdeveniments mundials, en especial les guerres d’alliberament de les metròpolis, l’èxit de la Revolució xinesa, la guerra anti-imperialista de Vietnam, i l’ascens a través de les revoltes com el Maig de 1968, donaren lloc a diverses tendències dins del moviment clandestí basc, en general sense convertir-se en especificitat basca, sinó com a part de les estructures estatals. Fou el cas del Movimiento Comunista (EMK), la trotskista Liga Revolucionaria (LKI), la maoista Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT) o el marxista-leninista Partido del Trabajo (PTE).

Moviments obrers i socials

La puixança d’un moviment obrer basc fort arribà vinculada a dues qüestions: la joventut de la classe obrera, en una mesura important migrant, i la industrialització accelerada de l’entorn. La voracitat empresarial va provocar que la patronal gestionés les seves fàbriques amb sous de misèria a l’espera que el recanvi, amb una mà d’obra abundant, seria suficient per a mantenir el seu estatus. La Huelga de Bandas d’Etxebarri, el 1967, havia marcat un camí èpic de lluita per a una comunitat obrera que es va sentir enfortida en la solidaritat de classe, a l’estil de les vagues mítiques mineres de Bizkaia a finals del segle XIX.

El conflicte de Laminación de Bandas d’Etxebarri va començar el 14 d’octubre de 1967. La Guàrdia Civil va entrar a les instal·lacions i 564 vaguistes foren acomiadats. La direcció de l’empresa va portar, aleshores, nombrosos esquirols de Galícia i Castella per a ocupar els llocs dels vaguistes. Cinc mesos i mig més tard, els treballadors de Bandas fins aleshores en vaga, tornaven a la feina sota el signe de la victòria. El règim havia gestionat la vaga amb un estat d’excepció.

Entre 1972 i 1973, amb les experiències de Bizkaia, els conflictes de CAF al Goierri guipuscoà, i el d’Eaton Ibérica a Pamplona, portaren al govern franquista a suposar que Euskal Herria es trobava en una situació pre-revolucionària. La presència policial en uns mesos marcaria la seva màxima cota en qualsevol situació històrica ocorreguda a Euskal Herria. A Iruñea, el governador civil va habilitar la plaça de bous per concentrar als detinguts que, segons algunes organitzacions polítiques, arribaren fins als tres mil.

En el període, el moviment social que més adhesions va provocar, fou la recuperació de l’euskara. El 1959 naixeren les tres primeres ikastolas a Gipuzkoa, després de la guerra civil. Tingueren un caràcter clandestí, però serviren d’incentiu perquè, amb els anys, el moviment s’anés estenent a una velocitat vertiginosa. El 1972, ja eren 10.400 els nens que estudiaven a les ikastolas i el 1974 s’acostaven als 15.000.

Cartell reivindicant la defensa de la llengua basca a través de les ikastolas. Font: Euskal Memoria

Euskaltzaindia també havia donat un impuls a la unificació pendent de la llengua amb els seus congressos a Baiona (1963) i Arantzazu (1968). També aparegueren o es reeditaren revistes en llengua basca com, Egan, Jakin, Anaitasuna, Goz Argi, Zeruko Argia… i una editorial com Itxaropena, a Zarautz, que no sense dificultats, posaren en marxa els seus projectes. Així mateix, un grup de cantautors en euskara (el col·lectiu Ez Dok Amairu) es convertiria en el centre de la nova cançó basca.

El moviment ecologista va tenir, així mateix, un espectacular creixement. El 1969, dos veïns d’Erandio (barri de Bilbao fins a la seva separació el 1983) foren morts per la Policia Armada en una protesta en contra dels núvols tòxics que assolaven la població. Entre d’altres, la lluita contra la central nuclear de Lemoiz, que tindria la seva màxima expressió durant la dècada de 1980, va començar ja a forjar-se el 1974. Fou l’embrió d’un moviment social que no es podria equiparar amb cap altre en la història recent ni d’Euskal Herria ni d’Europa.

Entre diferents moviments socials i veïnals, el de suport als presos polítics tindria precisament durant la dècada de 1970 el seu punt de partida, convertint-se durant els anys següents en el més sòlid dels que nasqueren conjunturalment. Oficialment, les anomenades Gestores pro Amnistia nasqueren el juny del 1976, sobre la base de diversos col·lectius, associacions i familiars que feia anys que treballaven en solidaritat amb els presos. Durant els primers mesos de 1977, les Gestores participaren activament en les campanyes per l’Amnistia, organitzant tres intenses setmanes de lluita, la resposta policial a les quals provocà una desena de morts. Com és sabut, l’any 2001, la judicatura espanyola va considerar que el moviment pro amnistia era “terrorista”,  realitzà una macro-batuda, i va prohibir les seves organitzacions, condemnant a 21 dels seus militants a penes de 8 a 10 anys de presó.

ETA com a paradigma històric

A finals de 1958 va nàixer un moviment sense vocació de convertir-se en organització política de forma immediata, que va prendre el nom d’ETA (Euskadi ta Askatasuna, Euskal Herria i la Llibertat). Les circumstàncies polítiques i les respostes del Règim al seu creixement, marcaren el seu futur. El naixement d’ETA va estar íntimament lligat al concepte resistent a l’estil del maquis comunista francès. Tingueren com a origen la crítica a la passivitat política del PNB i, durant l’anomenat tardofranquisme (1970-1975), la generositat quasi religiosa de la seva militància: centenars de torturats, empresonats, presos i exiliats que conformaren una èpica que uní als derrotats de la guerra civil de múltiples tendències (anarquistes, comunistes, socialistes, abertzales, sindicalistes) amb les noves generacions de tall revolucionari.

ETA va crear, així mateix, un corpus polític les bases del qual va definir en la seva V Assemblea (1967) amb la unificació dels dos corrents històrics, la socialista i la independentista, a l’estil dels moviments d’alliberament. L’estructura organitzativa que creà aleshores era una còpia del FLN del Vietnam (Front d’Alliberament Nacional, conegut a occident com Viet Cong), amb quatre fronts (cultural, polític, econòmic i militar). L’estructura frontista desapareixeria amb la mort del dictador, dissolent les seves branques en diferents organitzacions que formarien un “bloc dirigent” anomenat KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), per a la revolució basca.

Cartell del sindicat LAB. Font: Euskal Memoria

ETA segrestà industrials per aconseguir finançar la seva organització (el primer fou Lorenzo Zabala, el gener de 1972), va conèixer la mort dels seus militants (el juny de 1968 Txabi Etxebarrieta queia mort per la Guàrdia Civil a Tolosa. Abans havia mort José María Quesada a causa de les tortures), utilitzà la dinamita contra objectius polítics i preparà atemptats personals tant contra persones d’un caire determinat (el primer fou l’inspector de la brigada político-social Melitón Manzanas, el 1968), també amb un caire indiscriminat, pel seu protagonisme en l’estratègia de l’Estat (el primer atemptat amb envergadura en aquest aspecte fou dirigit contra un land-rover de la Guàrdia Civil que va produir la mort de tres dels seus agents, a Oñati, dues setmanes abans de la mort de Franco). A partir de la mort del dictador obrí fronts armats per la legalització de la ikurriña, i contra confidents policials i càrrecs institucionals franquistes.

Però, sens dubte, en aquesta època, la seva projecció internacional arribà amb el magnicidi del president del Govern espanyol, l’almirall Luís Carrero Blanco. A mitjans de 1973, ETA intentà segrestar a Carrero Blanco per a intercanviar-lo per tots els seus presos amb condemna superior als 10 anys. Però el segrest fracassà. L’organització armada va canviar els seus plans. El 15 de novembre un comando llogava un soterrani al número 104 del carrer Claudio Coello de Madrid. Des de l’habitació traçaren un túnel en el qual col·locaren unes càrregues explosives. El dijous 20 de desembre de 1973, a les nou i mitja del matí el cotxe del president rebé l’impacte de les càrregues col·locades sota el sostre del túnel. El vehicle de Carrero Blanco va atrapar tot l’impacte de l’explosió.

Juan Paredes Manot, Txiki, fou afusellat el 27 de setembre de 1975 a Barcelona. Font: Euskal Memoria

Un any abans de la mort de Carrero Blanco, Euskal Herria continental va conèixer el naixement d’una organització armada, Iparretarrak (“Els d’ETA del Nord). El seu lema fou “Herriak bizi behar du” (El poble ha de viure). L’organització desenes de sabotatges, en especial en contra d’interessos immobiliaris i turístics. En cert sentit recollia la tradició del grup Enbata, que va néixer alhora amb ETA, la dècada del 1960, que no va practicar accions armades, però que fou il·legalitzat pel Govern francès. En l’actualitat Enbata continua existint com a revista.

Com a colofó de l’època, i després de les execucions del setembre de 1975 dels militants d’ETA i el FRAP el dictador, fidel a la seva trajectòria, convocava, segons la premsa adepta al règim, a més d’un milió de fervorosos seguidors a l’escenari clàssic dels seus banys de masses, la madrilenya Plaza de Oriente. A la convocatòria va deixar la seva última sentència, per a la posteritat: “Todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que, si a nosotros nos honra, a ellos les envilece”.

El dia següent, el ministre de l’Exèrcit enviava a 3.000 soldats a fer maniobres a la serra d’Urbasa, a Euskal Herria. D’aquelles maniobres preventives, quedaren projectils dispersos per la muntanya, que uns mesos més tard mataren a cinc veïns dels voltants d’Urbasa: Segundo Maiza, Gloria Pejenaute, Saturnino Luis Erdozia, i els nens Jesús Ceberio i José Luis Luis Taber, fill de Saturnino.

4.7 3 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x