Exorcismes al barri de Gràcia a la segona meitat del segle XIX: el pare Palau i mossèn Cinto Verdaguer - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of