Una ventura us vulh retrayre,

qui m’avench enqueres no ha gayre,

si com porets ausir anan.

So fo·l mayti de Sant Johan,

que·l temps fon clar e l’alba pura,

ez yeu, per gaug de la verdura,

quavalquey sols vas la merina,

al port de Santa Caterina,

car en la val de Soller fo.

Així comença La Faula, una breu novel·la de 1269 versos octosíl·labs (forma que s’anomena noves rimades) que el mallorquí Guillem de Torroella escrigué en un occità plegat de catalanismes abans del 1375. La història, narrada en primera persona, explica la meravellosa aventura que Guillem visqué un matí de sant Joan -ja sabem que el solstici és lloc de tota mena d’aventures. El jove escuder, que passejava pel port de Santa Caterina, a Sóller, volent atrapar un ocell virolat, es troba dalt d’una balena que el transporta, després de tota una nit de navegació, a una illa encantada. Passejant per aquest indret, després de gaudir de mil meravelles dignes del paradís terrenal, Guillem troba un cavall màgic que el condueix a un castell esplendorós, on és rebut per una jove de gran bellesa que assegura ser ni més ni menys que Morgana, germana del rei Artús. Aquesta el condueix davant el rei llegendari que, malalt i deprimit, es troba enllitat dins una gàbia de plata.

Royal 14 E.III, f.21 (min)

Cavaller sortint d’un castell. Miniatura. Font: Royal 14 E III, f. 21, British Library.

La Faula és, en primer lloc, una obra força important. Segons sembla, va tenir un èxit notable en el seu moment, cosa que ens demostren les quatre còpies que ens n’han arribat -normalment no es conserven tants exemplars de les obres de l’època- i la influència que té en diverses obres posteriors, entre les quals destaca la novel·la Tirant lo Blanc, escrita 100 anys després. Ens trobem, doncs, davant una espècie de best-seller de la literatura catalana del moment, i no és d’estranyar, perquè l’obra té tots els ingredients de l’èxit (salvant les distàncies, és clar): viatges emocionants, màgia, illes paradisíaques, belles dames i joves escuders, riqueses i luxe, palaus fastuosos, i un rei llegendari malalt amb la seva espasa encantada. Tot, però, tenyit de realitat. I és que darrere tots els fets de La Faula, acompanyant les més grans meravelles, trobem sempre un contrapunt que intenta aportar versemblança a la història: la identificació protagonista-autor; la presentació dels fets com a experiències viscudes realment; les indicacions geogràfiques dels escenaris on succeeix l’acció; les converses amb Artús i Morgana, que parlen en francès…

Aquestes característiques, per banals que ens puguin semblar ara, marquen un abans i un després en la literatura de l’època. Dins el seu gènere, La Faula suposa un canvi total de paradigma: per primera vegada entre les noves rimades es tracta una matèria fantàstica; també és el primer cas on la història ens és narrada en primera persona pel protagonista i és la primera obra catalana, de diverses que vindran després, on apareix el tema del viatge fantàstic. Se la considera, per la seva empremta posterior, la iniciadora de tota una tradició. La riquesa imaginativa de la narració és més que evident, i és un bonic exemple de la conjunció medieval de les tradicions anteriors: tòpics literaris clàssics, descripcions que beuen de la Bíblia i Virgili, llegendes artúriques, sentències dignes de la literatura moralitzant cristiana… un deliciós remix ben amanit al pur estil de les mirabilia medievals. Però realment és tot literatura? O hi ha quelcom més, en el fons?

“Ayçell qui atendon li breto”: les reminiscències artúriques

La presència del rei Artús i la seva germana Morgana a La Faula no és un fet insòlit. L’anomenada matèria de Bretanya, és a dir, les històries, gestes i personatges relacionats amb el rei Artús i els seus cavallers de la taula rodona, era un tema recurrent en la literatura medieval. En la barreja de realitat i ficció llegendària tan típica del període, veiem reminiscències dels famosos fets bretons en obres de ficció –La mort d’Artu, el Roman de Brut, el Jaufré, la Queste del Saint Graal, el Blandín de Cornualla, entre un llarg etcètera- però també de suposadament reals i riguroses -com la Historia regum Britanniae o l’Otia Imperialia.

És per aquesta raó que no ha d’estranyar que en una obra literària del segle XIV aparegui el rei Artús com un dels personatges principals. Aquest fet, però, sí que sorpèn el jove Guillem, que en veure el rei dubta: “ets vos, senyer, lo rey Artus, | ayçell qui atendon li breto?” (v. 923-924); l’escuder, com ell mateix explica, el donava per mort. I és que, de fet, la llegenda del rei Artús presentava dos finals paral·lels; mentre alguns creien que el rei havia mort a la batalla de Salesbières, els altres defensaven que havia estat rescatat i dut a l’illa encantada d’Avalón, amb la seva germana Morgana. La primera versió havia estat potenciada pels reis d’Anglaterra Enric II Plantagenet i Elionor d’Aquitània, que havien fet construir una tomba que suposadament contenia les restes mortals del rei Artús i la reina Ginebra a l’abadia de Glastonbury, amb una clara intencionalitat simbòlica i política.

577px-former_gravesite_king_arthur_glastonburyabbey

Tomba del Rei Artús, a l’abadia de Glastonbury, a Anglaterra. Font: Viquipèdia.

L’altra versió de la llegenda, en canvi, sostenia que el rei Artús no havia mort, sinó que, ferit greument, havia estat portat a Avalón, on la seva germana Morgana l’havia de curar amb les seves habilitats màgiques. Aquest final fou el germen de l’anomenada “esperança bretona”, la creença que el mític rei tornaria algun dia per alliberar el seu poble, adés gloriós, ara sotmès a monarques estrangers. El mite, evidentment, va donar peu, al llarg de tota l’edat mitjana, a diferents interpretacions, teories i usos simbòlics -els intents dels reis d’Anglaterra d’enterrar el rei llegendari, i amb ell l’esperança del seu retorn, en són un clar exemple.

A La Faula, seguint amb aquell interès per apropar-se a la realitat i tenyir de veracitat el relat de ficció que ja hem esmentat, el rei Artús mateix explica el perquè d’aquest embolic: “És ben cert el que conten els llibres, tal com has recordat: que vaig ser greument ferit a Salisbury, quan Mordret es va alçar en armes en contra meu. La mort, en aquella ocasió, es mostrava veritable. […] Morgana, la meva germana, aquesta que és aquí amb mi, va venir al lloc on jo era, prop de la platja, al llindar del bosc; va arribar-hi per mar, amb una nau. El que em deia i el que em pregava em van convèncer de pujar-hi. […] I quan vam ser aquí, abans que s’hagués colgat el dia, vaig quedar completament restablert i guarit, sense benes ni ungüents […] Ara et contaré per què a l’interior de la capelleta hi havia una tomba tan ben parada en memòria meva. Si les meves gents hagessin cregut que jo no era mort, s’haurien angoixat molt intentant de retrobar-me i recorrent molts països i moltes terres. Tot plegat hauria estat una fatiga perduda que haurien tingut per causa meva; per això vaig voler estalviar-los-la. Amic, vàrem fer la tomba per enganyar la gent, tal com ho va disposar Morgana, la fada: per evitar la pena d’un desig de lluny.”

I és que, com veurem, els mallorquins en sabien força, d’angoixes, penes i desigs de lluny.

Un rei pres i malalt: el rerefons polític

Reis llegendaris -vius o no- a part, el 1375 moria a Sòria Jaume IV de Mallorca, conegut amb el nom de “El Pretendent”, després d’un intent fallit de recuperar el regne de Mallorca. Era rei nominal de l’illa i havia heretat el tron del seu pare després de la mort d’aquest a la batalla de Llucmajor (1349), batalla que suposà la fi del regne de Mallorca i la reunificació de la Corona.

Els conflictes entre el regne de Mallorca i el d’Aragó venien de lluny, ja des del moment de la seva creació, el 1276, per part de Jaume I. El Conqueridor dividí els seus territoris per repartir-los entre els seus dos fills, i aquest fet no agradà gens el primogènit, Pere II d’Aragó, el Gran. Les relacions, doncs, havien estat sempre tenses i a resultes d’això s’havia teixit una xarxa de lligams vassallàtics entre un i l’altre. A mitjan segle XIV, però, el rei Pere el Cerimoniós posà fi a les tensions annexionant el regne, al·legant un incompliment dels deures de vassallatge per part de Jaume III. El nou rei no va ser acceptat pels nobles de l’illa i hi hagué un període de forta repressió contra el jaumisme, accentuat pels rumors del retorn imminent del rei destronat. El procés es culminà el 1349 a l’abans esmentada batalla de Llucmajor, que suposà la fi de facto del regne de Mallorca.

Després de la batalla, la família del difunt rei Jaume III fou empresonada. Acompanyat de la seva mare i la seva germana, Jaume IV, hereu al tron, restà pres fins el 1362 primer al castell de Xàtiva i després al de Barcelona, on l’infant era tancat en una gàbia de ferro a les nits. La situació de l’illa sota el control del rei Pere III, que ja era difícil en època de Jaume III, va empitjorar; el rei féu apujar els impostos i portà un nou període de malestar social agreujat per la inestabilitat política tant interna de l’illa com del regne d’Aragó -amb l’anomenada “Guerra dels dos Peres” contra Pere de Castella (1356-1375) i els successius intents de conquerir Sardenya.

L’hereu desposseït no aconseguí ser mai rei -en fou, en qualitat de consort, de Nàpols i Sicília, ja que es casà amb la reina Joana I de Nàpols- i morí a l’exili després de veure fallida la seva última empresa per recuperar el tron. Amb ell, però, no moriren els sentiments de molts nobles a favor de la independència del regne de Mallorca i la seva línia successòria. De fet, l’intent de revolta capitanejada per Jaume IV va ser ben rebuda per molts senyors rossellonencs, que feren costat al que consideraven el seu rei legítim i foren diverses les famílies de l’illa de Mallorca que li restaren fidels.

jaume IV de Mallorca, a qui faria referència La Faula

Retrat de Jaume IV, rei nominal de Mallorca. Font: Viquipèdia

El debat: literatura o política?

Els fets de Mallorca eren, doncs, molt vigents en el moment en què fou escrita La Faula -que els entesos daten, com a molt tard, del 1375- i la ferida ben viva. La família dels Torroella, senyors de Sóller, d’origen empordanès, a la qual pertanyia el jove autor Guillem de Torroella, era una de les nissagues “bretones”, malnom amb què es coneixien aquells que eren obertament partidaris a la casa reial mallorquina. Tenia una gran importància a l’illa i la seva relació històrica amb els reis de Mallorca era prou coneguda. Per aquestes raons, i d’altres, alguns autors han cregut veure una possible interpretació de La Faula en clau política, com una reivindicació de la legitimitat de la reivindicació del rei Jaume IV.

La poma de la discòrdia són els versos 1126-1191, en els quals Guillem descobreix la raó per la qual el rei està deprimit i abatut. El protagonista ens descriu allò que veu reflectit a la fulla de l’espasa d’Artús, visió que manté el rei sumit en un estat de profunda melancolia. Excalibur mostra al jove escuder un món on hi ha dos tipus de persones; els uns, alegres, tenen els ulls embenats, mentre que els altres els altres estan lligats de peus i mans com si fossin bandits condemnats a mort. Aquesta visió colpeix fortament Guillem, i el rei es veu obligat a explicar-ne el significat: els primers, afirma, són els rics “reis” (o “malvats”, segons la lectura que es faci del manuscrit), avars, encegats, sense valors, ignorants i per això feliços; els encadenats, en canvi, són els valerosos, entristits davant les maldats del món i la seva incapacitat per combatre-les. Finalment, el rei acaba demanant al jove que torni al món a contar allò que ha vist, en una reivindicació de l’ordre i els valors cavallerescos, per tal que el seu missatge s’escampi arreu.

Es tracta d’un fragment, si més no, intrigant, ja que el seu caràcter al·legòric dóna peu a diverses interpretacions. Per començar, dels quatre manuscrits que ens han arribat de La Faula, tan sols un conté aquests versos; d’entre els altres, un s’ha conservat de manera molt fragmentada i els dos darrers acaben, justament, abans d’aquest passatge. Aquest fet, que es pot considerar intencionat o fortuït, fa que l’edició sigui especialment complicada en aquest punt; una lectura errònia -o un error de còpia- resulta crítica, ja que no es poden contraposar les diverses versions. Més enllà de les dificultats d’edició que això comporta, la crítica es divideix entre aquells que hi veuen només una intenció moralitzant i els que, en canvi, defensen una lectura en clau política de les visions de Guillem i les paraules d’Artús.

Pels primers, el missatge no va més enllà del tòpic medieval de la decadència moral, molt de moda en l’època i present en obres com De consolatione de Boeci o el Llibre de fortuna e prudència de Bernat Metge, que influïren La Faula i en foren influïts, respectivament. Fent una lectura moral del passatge, doncs, veiem que Artús, símbol de la cavalleria, de la virtut i l’honor cavallerescos, se’ns presenta malalt, com els valors antics que representa i que ara ja s’han perdut. De fet, és innegable que gran part de l’acció succeïda a l’illa es pot considerar una al·legoria de la cavalleria (les dames, el castell, el rei, l’espasa…). En un últim intent per recuperar aquest ideal, Artús intentaria mostrar la injustícia que regna al món a un jove escuder, que, essent encara jove, és a temps a convertir-se en un veritable cavaller si segueix els seus consells i ensenyances.

D’altres estudiosos, per altra banda, hi veuen una clara intenció política de l’autor. El rei Artús, noble, empresonat i malalt, seria de fet la representació del rei Jaume IV de Mallorca, privat del seu legítim dret. La visió, i la posterior glossa del rei, seria una crítica directa al monarca català, representat per aquells “rics reis” avars i jocosos, en contraposició al rei mallorquí, que, encadenat, és infeliç davant tanta injustícia i maldat.

Alguns detalls de la història es poden interpretar com a símbols pont o picades d’ullet que serveixen per evocar la relació Artús-reis de Mallorca, en aquest cas, Jaume IV. N’és un exemple la gàbia de plata on està tancat el rei llegendari -que ens recorda els barrots de ferro que guardaven l’infant Jaume a les nits durant el seu empresonament a Barcelona. També, per altra banda, podria no ser casual el fet que l’acció passi a Sicília, de la qual Jaume fou rei consort -tot i que no s’esmenta clarament, les indicacions geogràfiques que s’utilitzen per descriure el trajecte per mar que fa la balena que duu Guillem de Torroella a l’illa encantada hi coincideixen.

Ja hem parlat dels problemes que presenta el fragment en qüestió pel que fa a la tradició documental. En aquest aspecte, alguns autors han cregut veure, rere la pèrdua dels darrers versos de l’obra en algunes còpies, una clara intencionalitat. Una de les còpies inacabades es troba dins el Cançoner dels Comtes d’Urgell, recull d’obres que fou impulsat pel comte Pere d’Urgell, nebot del Pere el Cerimoniós, i casat ni més ni menys que amb Margarida de Montferrat, néta de Jaume III. Els lligams familiars amb les dues parts involucrades en el conflicte, així com la proximitat dels fets (és la còpia que data de més antic), podrien ser la raó per al·legar una possible censura del fragment.

També s’ha comentat que una de les característiques principals de La Faula és la recerca de la versemblança, tant des del començament com al llarg de la narració -ja sigui partint d’un context geogràfic real, fent parlar en francès els personatges d’Artús i Morgana, o bé fent referències a la tradició de la llegenda artúrica des d’un punt de vista allunyat, etc. En aquest marc i dins d’aquest objectiu, una referència velada a l’actualitat política del regne no fa més que aportar veracitat a la història. Fet que, d’altra banda, podria ser interpretat a l’inrevés, és a dir, justificant aquest interès per denotar realitat i autenticitat amb el fi darrer d’emetre un judici polític.

La identificació -total o en part- del rei Artús amb el legítim rei de Mallorca, desposseït del seu tron, és prou probable. No oblidem el malnom amb què eren coneguts els partidaris mallorquins de Jaume III (i posteriorment del seu fill), “bretons”, amb una clara referència a la tradició artúrica del rei esperat que tornarà per alliberar el seu poble subjugat. No podem dir que l’elecció de la matèria artúrica com a tema principal de la seva història fos motivada exclusivament per un interès polític de l’autor ja que, com ja hem vist, es tractava d’una temàtica amb una forta tradició i influència literària. Això no obstant, tampoc podem deixar-ho de banda. Si uns filòlegs, més de cinc segles després, han cregut veure-hi una relació, no és estrany pensar que els lectors contemporanis ho fessin, també. És més que probable, doncs, que davant de tota la situació descrita a La Faula, així com la figura del rei encadenat i l’esment probablement no fortuït de l’esperança bretona, el públic illenc lligués caps i hi veiés insinuat un tema tan candent en el moment com les reivindicacions de la família reial mallorquina.

Conclusió

Podem estar més d’acord amb uns o amb els altres. Podem acceptar la intencionalitat política del passatge com un clam a favor de la ja decadent nissaga mallorquina o fins i tot considerar que permet la lectura contrària, en clau de crítica irònica i jocosa. O bé tirar pel cantó de la simplicitat i apostar per la hipòtesi de l’ensenyança moral. I no podem menysprear la possibilitat que es tractés d’una obra moral amb una referència vaga a un tema polític prou actual i important per a l’autor. Ens manquen evidències que permetin assegurar una o altra teoria, i probablement mai serem capaços de desentrellar els designis reals de Guillem de Torroella.

Sigui com sigui, aquest cas anecdòtic demostra que la literatura no només és una font importantíssima sobre la mentalitat d’una època i una part imprescindible per a l’estudi de la història cultural. Es pot tenir en compte també com a font històrica en sí mateixa, malgrat les distàncies evidents que s’han de mantenir amb un text que té molt o poc una part de ficció. Tots sabem que els textos escrits, tant “reals” com ficcionals, són fonts subjectes a la intencionalitat de l’autor; de la mateixa manera que la ficció es cola entre la suposada veracitat d’un document a través del prisma d’aquell que l’escriu, la realitat, el context, inseparable de l’autor i la seva manera de fer i pensar, s’immisceix també en les obres de ficció. Fent una certa arqueologia literària, podem trobar diversos aspectes que no poden deslligar-se de la realitat del moment i palesen la necessitat evident de diàleg entre història i literatura.

Per saber-ne més...

Badia, Lola (1993) “De La Faula al Tirant lo Blanc passant pel Llibre de Fortuna e Prudència”, Tradició i modernitat als segles XIV i XV, 93-128, Biblioteca Sanchis Guarner

Badia, Lola (2003) Tres contes meravellosos del segle XIV, Quaderns crema, Barcelona.

Hauf, Albert-Guillem (2000) “”Artús, aycell qui atendon li bretó?” La Faula, seducció o reivindicació políticomoral?”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’estudis històrics, ISSN 0212-7458, 56, 7-24

Riquer, Isabel de (2005) “Lo “maravilloso” y lo cotidiano en La faula de Guillem de Torroella”, Revista de Filología Románica, 22, 175-182

Vicent, Sandra (2008) “Noves aportacions sobre el rerefons polític de La Faula de Guillem de Torroella”, II Jornades d’estudis locals de Sóller, Sóller.