L’any 1992, un any després del col·lapse del Camp Socialista, Francis Fukuyama publicà un llibre titulat The End of History and the Last Man, un pretensiós assaig on l’autor anunciava l’arribada de la «fi de la història». Una idea que dos segles enrere ja hauria teoritzat Karl Marx entesa com la conquesta d’un bloc històric on s’haurien extingit les classes socials. És a dir, s’hauria arribat al comunisme com a fase històrica. Fukuyama, en canvi, veuria en la globalització econòmica i la universalització de les democràcies liberals de tall occidental com el clímax de l’evolució de la història humana; com a fi de la història. En efecte, la caiguda del món comunista l’any 1991 i la consegüent omnipotència del mode de producció dominant –el capitalisme tardà- són el punt de partida del món actual. Alhora, és la conjuntura global on la postmodernitat, com a lògica cultural dominant, viurà el seu auge, però no el seu naixement. Així doncs, l’objectiu d’aquest article és establir una genealogia històrica –a tall d’introducció panoràmica- d’aquest fenomen, històricament jove i  ingent, que coneixem com a postmodernitat.

Com indica el prefix, la postmodernitat se situa a si mateixa després de la modernitat. Per tant, per a poder copsar-la adequadament convé disposar sobre el terreny les principals característiques del que entenem com a modernitat. La modernitat és una categoria que té múltiples usos: pels filòsofs la ruptura amb el passat de Descartes no només funda la filosofia moderna, sinó que també constitueix ja una teoria autoconscient i reflexiva d’aquesta; a França, «el que és modern» es pot entendre en el sentit de la modernitat que comença amb Baudelaire i Nietzsche i inclou, en conseqüència, el nihilisme; a Alemanya, en canvi, el que és modern comença amb la Il·lustració, i renunciar a això significaria abandonar els ideals civilitzats. Per no caure en un eclecticisme confús –el qual és una de les característiques epistemològiques de la postmodernitat, com s’exposarà posteriorment-, quan ens referim a modernitat en aquest article fem referència al pensament filosòfic i polític dominants, de caràcter unificat, que nasqueren durant la Il·lustració. Una cosmovisió que promocionava l’antropocentrisme i la racionalitat, a partir de la qual es dedueix que el món pot ser controlat i ordenat racionalment si es desenvolupen les eines que ens permetin descriure’l i representar-lo amb precisió. Es pressuposa, doncs, l’existència d’una sola forma de representació correcta que, en cas de ser descoberta, ens proporcionaria els mitjans per a arribar als fins promoguts per la Il·lustració. D’aquests ideals es desprèn la idea d’una evolució lineal de progrés –caracteritzat per aportar solucions universals als problemes mundans, tals com, per exemple, els Drets Humans o la socialització dels mitjans de producció com a antídot a la desigualtat- per part de la Humanitat. Ens referim, en definitiva, a la cosmovisió que encapçalà la insurrecció contra el vell ordre ideològic i material premodern de l’Església Universal, essent la Revolució Francesa el primer esdeveniment històric produït amb aquesta fi. Tanmateix, la «modernitat» és la lògica cultural d’un fenomen històric paral·lel, que coneixem com a modernització. Per modernització entenem la substitució racional de les antigues formes tradicionals i feudals d’explotació del treball –és a dir, el foment del treball lliure- i extracció de plusvàlua mitjançant la promoció de la mecanització, la tecnificació i la industrialització encetada a Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII, i amb aplicacions posteriors dispars com podrien ser el Fordisme Keynesià als Estats Units de postguerra o la planificació quinquennal de tall estalinista al llarg dels anys trenta, entre d’altres.

new-york-city

gettyimages-814353658

La postmodernitat en el camp de l’arquitectura i del disseny urbà significa, en grans línies, una ruptura amb la idea modernista segons la qual la planificació i el desenvolupament urbans han de basar-se en projectes urbans eficaços, de gran escala, unitaris, amb objectius socials i tecnològicament racionals. En canvi, es proposa una concepció del teixit urbà fragmentat derivada de ‘’l’incapacitat’’ humana de gestionar l’espai, el qual és ‘’independent i autònom’’. A dalt: Manhattan, en representació del paradigma postmodern. A baix, i l’herència de la transformació de Paris efectuada per part de Haussmann a mitjans del segle XIX, en representació d’una urbanització racional. Font: Instituto Di Cultura- NY i CityMetric respectivament.

Des de l’òptica postmoderna, però, la característica troncal de la racionalitat il·lustrada no és el progrés que promou, sinó el caràcter opressiu d’aquesta. Al llarg de la dècada de 1960 aparegueren en escena diversos moviments contra-culturals i antimodernistes que tenien com a finalitat oposar-se al «caràcter opressiu de la racionalitat tècnic-burocràtica» amb fonaments científics que, segons ells, provenien del poder monolític de les corporacions, l’Estat i altres formes de poder institucionalitzat. La Prússia de Frederic el Gran, el sistema soviètic leninista o el sistema monopartit impulsat per Mussolini eren, en tant que sistemes moderns (burocràtics) d’organització social, vistos com a paradigma del caràcter indefugiblement autoritari d’allò modern. Es produeix un gir de 180 graus en valorar l’herència històrica de la modernitat; aquesta era, en essència, culpable de l’imperialisme que portà a la Primera Guerra Mundial, dels camps de concentració nazis i dels gulags stalinistes. El que ignoren els postmoderns, però, és que sota les ideologies hereves de la Il·lustració (entre les quals trobem el marxisme), també es canalitzaren les conquestes socials del moviment obrer al llarg de dos-cents anys, l’equilibri econòmic Keynesià, l’Estat del Benestar i la descolonització, entre tants altres fenòmens històrics.

Les idees de Foucault al respecte mereixen una menció especial perquè han esdevingut una de les principals fonts de l’argumentari postmodern. Per aquest autor la relació entre poder i coneixement constitueix un tema central. Però Foucault trenca amb la noció de fet que el poder està centralitzat a l’Estat i convida a efectuar una anàlisi ascendent del poder, a través de la qual, sintetitzant-ho, es poden comprovar l’existència de xarxes de micro-poder que tenen una connexió directa amb formes més generals de dominació global. Per extensió, aquesta anàlisi porta a Foucault a afirmar l’existència d’una relació estreta entre els sistemes de coneixement (discursos) que codifiquen les tècniques i pràctiques de control, i la dominació social en determinats contextos localitzats; l’organització del poder és dispersa i fragmentada i es construeix independentment de qualsevol estratègia sistemàtica de dominació de classe, ergo el que passi a cada lloc no pot comprendre’s apel·lant a una teoria general que ho englobi. Paral·lelament, el que és irreductible de l’esquema de Foucault és el cos humà, perquè «és on es registren totes les formes de repressió». Arribats aquest punt som capaços de destacar dues premisses epistemològiques de la postmodernitat: el refús a anàlisis totalitaris i la promoció de la individualitat.

Lyotard, un altre dels fundadors de la postmodernitat com a corrent intel·lectual, també mereix menció. Militant de Socialisme ou Barbàrie (1948-1965), una organització política desil·lusionada amb el Bloc Soviètic i anticomunista, seria l’autor de l’obra en la qual es mostren les principals característiques definitòries de la postmodernitat, aquesta és: La condition postmoderne (1974). Per a Lyotard, l’arribada de la postmodernitat estava vinculada al sorgiment d’una societat postindustrial en la que el coneixement s’havia convertit en la principal força econòmica de producció, en un flux que sobrepassava els Estats-Nació (sorgits a partir de la Revolució Francesa), però que alhora havien perdut les seves legitimacions tradicionals – això és, la Humanitat com a agent heroic del seu propi alliberament mitjançant el coneixement-. Així doncs, si la societat no s’havia de concebre ni com un tot orgànic ni com un camp dualista en conflicte, sinó com una xarxa de comunicacions lingüístiques, aleshores el mateix llenguatge es componia d’una multiplicitat de jocs diferents les regles dels quals eren incommensurables. En aquestes condicions, la ciència es convertia en un joc de llenguatge i, entre altres qüestions, no podia reivindicar una posició preeminent per sobre de les altres formes de coneixement, un aspecte al qual havia aspirat durant els temps moderns. Lyotard, doncs, agafa la preocupació pel llenguatge i la porta a l’extrem de la dispersió. Tot i que «el vincle social és el llenguatge», sosté, «no està teixit amb un mateix fil»; en conseqüència, «no necessàriament establim combinacions estables en el llenguatge». És més, «el subjecte social mateix es dissol en aquesta disseminació de jocs de llenguatge», de manera que irremeiablement el llenguatge esdevé narratiu, és a dir, no objectivable. En resolució, La condition postmoderne, venia a anunciar el rebuig a les anàlisis unitaris i totalitzadors de la realitat pretèrita i present. Venia a anunciar, clarament, el col·lapse dels grans meta relats; i especialment el col·lapse del marxisme.

Prenent en consideració el que s’ha exposat fins ara, la següent definició del postmodernisme feta pel prestigiós crític literari marxista Terry Eagleton ens és útil pel seu valor sintètic i clarificador: Per postmodernisme entenc (…) el moviment de pensament contemporani que refusa les totalitats, els valors universals, les grans narracions històriques, els fonaments sòlids de l’existència humana i la possibilitat del coneixement objectiu. El postmodernisme és escèptic en front de la veritat, la unitat i el progrés, s’oposa al que s’entén que és elitisme en la cultura, tendeix envers el relativisme cultural i celebra el pluralisme, la discontinuïtat i l’heterogeneïtat.

Venus Rubens

Persimonn Rauschberg

El ‘’Venus’’ (1615) de Rubens, situat a l’esquerra, rebria una al·lusió postmoderna, marcada per l’heterogeneïtat, en el ‘’Persimonn’’ (1946) de Rauschenberg. Fonts: Wikipedia i Rauschbergfoundation.org respectivament.

I ja per acabar, el concepte de progrés promogut per la Il·lustració contenia implícitament una apel·lació d’acció col·lectiva en la recerca d’una millora progressiva de les condicions de vida. El col·lapse de la idea de progrés provocada per la consolidació de la postmodernitat, entesa com un sentit comú hegemònic,  implica la translació de l’individu com a subjecte polític principal. És observable, doncs, una suggerent convivència ideològica de l’Escola de Chicago amb la lògica postmoderna, és a dir, la promoció de l’individualisme neoliberal. Àdhuc, les similituds van més enllà. Si als Estats-Nació, segons Lyotard, els hi manca legitimació i raó de ser, és una postura fàcilment comparable amb la voluntat de Friedrich Von Hayek de subordinar els Estats-Nació a la voluntat del mercat, el capital financer i les multinacionals; si el control econòmic és una dèria econòmica dels fills esquerrans de la modernitat –seguint la lògica postmoderna-, aleshores l’alternativa necessària és desregular el mercat, com proposà Milton Friedman. En síntesi, com afirma Fredric Jameson, la postmodernitat s’ha configurat com la lògica cultural del capitalisme tardà, inaugurat entre els 1973 i 1981 per Pinochet, Thatcher i Reagan, i  acollit per Fukuyama el 1992. Sense grans metarrelats que poguessin confrontar el neoliberalisme, el pogrom social que li és propi no indica que hàgim arribat a la «fi de la història«», entesa com la fi de la conflictivitat social, sinó que indica únicament la mort de la Revolució Francesa.

Per saber-ne més...

HARVEY, David (1998). La condición de la posmodernidad. Ivestigación sobre los
orígenes del cambio cultural. Buenos Aires. Amorrortu editores.

JAMESON, Fredric (2004). Una modernidad singular. Ensayo sobre la ontología del
presente. Barcelona. Editorial Gedisa.

JAMESON, Fredric (1991). El posmodernismo o la lógica cultural del capitalisme
avanzado. Barcelona. Editorial Paidós.

JAMESON, Fredric (1998). Teoria de la postmodernidad .Valladolid. Editorial Trotta.