L’objectiu del següent article és compilar escrits teològics medievals que posen de manifest la intolerància contra el pecat de la sodomia. A través d’ells, ens farem una idea de la mentalitat de l’època i de la posició de l’Esglèsia medieval davant aquests desviaments immorals.
Des de la constitució dels primers regnes confessionalment cristians va ser constant la defensa de la moralitat, tant des de les institucions religioses com des de l’estructura del poder polític. S’acostuma a
datar el segle XIV com a inici de la veritable persecució contra els que han estat anomenats pecats nefastos o contranatura. L’origen de la intolerància es troba inserit a les sagrades escriptures, i van ser molts els teòlegs medievals els que van emprar aquestes referències per crear un veritable programa d’odi i intolerància contra els que s’anomenà com “abominació sense de nom”.
Aquest va ser el principi de la discriminació, però s’ha de matisar la persecució segons el moment en que s’estudia la condemna de certs pecats. Després dels textos bíblics, les primeres manifestacions que clamen per l’antimoralitat del pecat arriben de la teologia medieval. Luis Mott (2010)fa una recopilació de totes les doctrines que condemnen l’abominable i nefast pecat i crim de sodomia.
A continuació, prendrem alguns exemples de textos originals per il·lustrar les opinions que es tenien sobre la sodomia. Sant Agustí d’Hipona (354-430) va escriure que “Els entorpiments contra la natura, com els practicats pels habitants de Sodoma, ha de ser detestades y punyides, sempre i a qualsevol lloc”. Per la seva part, el
pare Joan Crisóstomo (344-407) va afirmar que els qui practiquen el pecat de la sodomia son “pitjors que els assassins i seria millor morir que viure així, sense honra”. També el Papa Sant Gregori Magne (540-604) es pronunciava amb duresa, i afirmava que “[…] els sodomites mereixeran morir pel foc”. Més endavant, el franciscà Sant Bonaventura (1217-1274) parla, a més de la preservació de l’ordre natural, quelcom que semblava haver-se escapat als anteriors teòlegs i que tampoc semblava interessar massa a moralistes posteriors, fins que es publiquen els escrits d’un altre franciscà, el Pare Sinistrati d’Amerno, la sodomia en la dona.
“Tots els sodomites, homes i dones, van morir en tota la Terra, segons ensenya Sant Jeroni, per evidenciar que el Fill de Déu que havia de nèixer venia per reformar la natura i promoure la castedat.”[1]
Les teories teològiques de Sant Pere Damiani (1007-1072) i Sant Tomàs d’Aquino (1224-1274), tot i molt més tardanes, no varen ser menys inquisidores amb aquells que cometien pecats contra natura.
“Ultrapassa en gravetat tots els demés pecats, doncs mata el cos, llença l’ànima a l’abisme, embruta la carn, apaga la llum de la raó (…). Aquesta falta és considerada justament el pitjor dels crims, doncs és l’únic que provoca la venjança divina, per violar l’austeritat, sufocar el pudor, prendre esclava la castedat, matar irrecuperablement la virginitat amb la violència del contagi impur, doncs tot embruta, tot taca, fent impossible sobreviure res que sigui pur, cast i net”[2]
“Tenir relacions amb persones del mateix sexe és comparable a menjar carn humana o a tenir relacions amb animals.”[3]
En aquest últim fragment observem com Sant Tomàs enuncia els tres pecats que formulen la triata pecata. Aquest enunciat tomista serà emprat per la Corona Castellana en la conquesta del Nou Món per justificar la guerra justa contra els indígenes.
Observem ara les paraules que Santa Catalina va dedicar al pecat de la sodomia:
“Son maleïts i insensats, doncs la llum del seu judici es va apagar (…). Déu té horror d’aquest pecat, tant en la seva suprema i eterna puresa va destruir cinc ciutats únicament degut a ell, com també els propis dimonis, a qui aquests miserables han acollit com mestres, no poden ells mateixos suportar aquest pecat, doncs han tingut una natura angelical, en raó de la qual viuran d’esquenes per no veure cometre tan enorme pecat.”[4]
El segon, Sant Bernardino (1380-1444) parla en els seus escrits de la imposició dels càstigs més durs per aquests pecadors més enllà de la mort, a l’infern:
“No existeix altre pecat al món que corrompi més l’ànima com la maleïda sodomia, doncs és germana de la follia (…). Aquells que han viscut el vici de la sodomia pateixen penes més greus a l’infern que els demés, doncs aquest vici és el més gran que existeix.”[5]
Aquests dos autors mostren el grau de fanatisme i repressió del segle XIV, enfrontant la abominació que era el cometre pecat contranatura a la pròpia naturalesa dels dimonis, que s’avergonyeixen de l’actitud dels sodomites.
Totes aquestes doctrines de la Santa Església es van veure reforçades per un seguit de Concilis que pretenen universalitzar aquesta persecució i que es van realitzar per tot l’orbe cristià. El primer[6] va ser el concili de Toledo de 693, on per primera vegada es considerava la sodomia com un crim, amb grans
càstigs pel sodomita laic i potser poc més benvolents pel sodomita eclesiàstic. El Concili de Naplouse de 1120 és similar a l’anterior, però castiga al reincident amb la mort a la foguera, i al III Concili Ecumènic de Letràn de 1179 s’imposa als clergues sodomites la reclusió als monestirs per fer la deguda penitència[7]. Posteriorment, el V Concili de Letràn de 1512 continua apostant pel càstig de regularitzar el clergat que havia estat acusat de cometre pecats contra la natura, tot i que això, a la llarga, no seria sinó un agreujant del mateix, i en el transcurs de la modernitat la sodomia rebria l’irònic apel·latiu de ‘vici dels clergues’.
De manera paral·lela a aquest Concilis de la Cúria cristiana, els regnes medievals van començar a constituir els seus corpus legals propis, en els que ja apareixen algunes referències a l’abominació de la sodomia, com al Corpus Iuris Civilis. Rafael M. Mérida Jiménez (2007) assenyala que la primera legislació ibèrica que tractarà el tema dels sodomites serà la promulgada pel monarca visigot de Toledo al 654, el Líber Iudicorum o Codi Recesvinto. Un dels objectes de les crues sancions que imposava el vuitè llibre del cos legal visigot era el d’acabar amb els masculorum concubitores. El preu del delicte de la sodomia era la castració dels genitals, i en cas de que el criminal estigués casat, els seus béns patrimonials serien cedits al seu hereu, que no rebria perjuri, i el matrimoni amb la seva esposa seria anul·lat la dot d’aquesta, retornada. Aquesta legislació va continuar en una doble forma: d’una banda, al codi dels mossàrabs fins el final de l’avanç cristià, i de l’altra, en la traducció del codi i l’aparició del Fuero Juzgo.
[1] BONAVENTURA; Opera Omnia, Roma, 1993. Sermón XXI.
2 PIETRO DAMIANI; Libro de Gomorra, Waterloo, 1982.
3 TOMASSO DE AQUINO; Summa Theologica, Torino, 1948.
4 CATALINA DE SIENNA; Le livre des Dialogues, París, 1981. Cap. 124.
5 BERNARDINO DI SIENA; Prediche volgari sul Campo di Siena, Milano, 1427. Sermón XXXIX.
6 Estudiosos como Luiz Mott, sitúan las primeras condenas en el Concilio de Iliberis, Elvira, sin embargo, en el se hace referencia únicamente a la prohibición de la comunión de los stupratores puerorum, pedófilos, cuestión que queda marginada en este trabajo. MOTT, L; “Del malo pecado al pecado intrínsecamente malo: La radicalización fundamentalista de la homofobia católica desde los tiempos de la inquisición hasta Benedicto XVI”, en Revista: História, São Paulo, 2010. Pag.9.
7 “Decrets du III Concile de Latran I, II, III e IV” en FOREVILLE, R; Historie des conciles oecumeniques, Paris, 1965.
L’objectiu del següent article és compilar escrits teològics medievals que posen de manifest la intolerància contra el pecat de la sodomia. A través d’ells, ens farem una idea de la mentalitat de l’època i de la posició de l’Església medieval davant aquests desviaments immorals.
Des de la constitució dels primers regnes confessionalment cristians va ser constant la defensa de la moralitat, tant des de les institucions religioses com des de l’estructura del poder polític. S’acostuma a datar el segle XIV com a inici de la veritable persecució contra els que han estat anomenats pecats nefastos o contranatura. L’origen de la intolerància es troba inserit a les sagrades escriptures, i van ser molts els teòlegs medievals els que van emprar aquestes referències per crear un veritable programa d’odi i intolerància contra els que s’anomenà com “abominació sense de nom”.
Aquest va ser el principi de la discriminació, però s’ha de matisar la persecució segons el moment en què s’estudia la condemna de certs pecats. Després dels textos bíblics, les primeres manifestacions que clamen per l’anti moralitat del pecat arriben de la teologia medieval. Luis Mott (2010) fa una recopilació de totes les doctrines que condemnen l’abominable i nefast pecat i crim de sodomia.
A continuació, prendrem alguns exemples de textos originals per il·lustrar les opinions que es tenien sobre la sodomia. Sant Agustí d’Hipona (354-430) va escriure que “Els entorpiments contra la natura, com els practicats pels habitants de Sodoma, ha de ser detestades y punyides, sempre i a qualsevol lloc”. Per la seva part, el pare Joan Crisóstomo (344-407) va afirmar que els qui practiquen el pecat de la sodomia són “pitjors que els assassins i seria millor morir que viure així, sense honra”. També el Papa Sant Gregori Magne (540-604) es pronunciava amb duresa, i afirmava que “[…] els sodomites mereixeran morir pel foc”. Més endavant, el franciscà Sant Bonaventura (1217-1274) parla, a més de la preservació de l’ordre natural, quelcom que semblava haver-se escapat als anteriors teòlegs i que tampoc semblava interessar massa a moralistes posteriors, fins que es publiquen els escrits d’un altre franciscà, el Pare Sinistrati d’Amerno, la sodomia en la dona.
“Tots els sodomites, homes i dones, van morir en tota la Terra, segons ensenya Sant Jeroni, per evidenciar que el Fill de Déu que havia de néixer venia per reformar la natura i promoure la castedat.”[1]
Les teories teològiques de Sant Pere Damiani (1007-1072) i Sant Tomàs d’Aquino (1224-1274), tot i molt més tardanes, no varen ser menys inquisidores amb aquells que cometien pecats contra natura.
“Ultrapassa en gravetat tots els altres pecats, ja que mata el cos, llença l’ànima a l’abisme, embruta la carn, apaga la llum de la raó (…). Aquesta falta és considerada justament el pitjor dels crims, doncs és l’únic que provoca la venjança divina, per violar l’austeritat, sufocar el pudor, prendre esclava la castedat, matar irrecuperablement la virginitat amb la violència del contagi impur, perquè tot embruta, tot taca, fent impossible sobreviure res que sigui pur, cast i net”[2]
“Tenir relacions amb persones del mateix sexe és comparable a menjar carn humana o a tenir relacions amb animals.”[3]
En aquest últim fragment observem com Sant Tomàs enuncia els tres pecats que formulen la triata pecata. Aquest enunciat tomista serà emprat per la Corona Castellana en la conquesta del Nou Món per justificar la guerra justa contra els indígenes.
Observem ara les paraules que Santa Catalina va dedicar al pecat de la sodomia:
“Són maleïts i insensats, ja que la llum del seu judici es va apagar (…). Déu té horror d’aquest pecat, tant en la seva suprema i eterna puresa va destruir cinc ciutats únicament degut a ell, com també els mateixos dimonis, a qui aquests miserables han acollit com mestres, no poden ells mateixos suportar aquest pecat perquè han tingut una natura angelical, per raó de la qual viuran d’esquenes per no veure cometre tan enorme pecat.”[4]
El segon, Sant Bernardino (1380-1444) parla en els seus escrits de la imposició dels càstigs més durs per aquests pecadors més enllà de la mort, a l’infern:
“No existeix altre pecat al món que corrompi més l’ànima com la maleïda sodomia, ja que és germana de la follia (…). Aquells que han viscut el vici de la sodomia pateixen penes més greus a l’infern que els demés, doncs aquest vici és el més gran que existeix.”[5]
Aquests dos autors mostren el grau de fanatisme i repressió del segle XIV, enfrontant l’abominació que era cometre pecat contra natura a la mateixa naturalesa dels dimonis, que s’avergonyeixen de l’actitud dels sodomites.
Totes aquestes doctrines de la Santa Església es van veure reforçades per un seguit de Concilis que pretenen universalitzar aquesta persecució i que es van realitzar per tot l’orbe cristià. El primer[6] va ser el concili de Toledo de 693, on per primera vegada es considerava la sodomia com un crim, amb grans càstigs pel sodomita laic i potser poc més benvolents pel sodomita eclesiàstic. El Concili de Naplouse de 1120 és similar a l’anterior, però castiga al reincident amb la mort a la foguera, i al III Concili Ecumènic de Laterà de 1179 s’imposa als clergues sodomites la reclusió als monestirs per fer la deguda penitència[7]. Posteriorment, el V Concili de Laterà de 1512 continua apostant pel càstig de regularitzar el clergat que havia estat acusat de cometre pecats contra la natura, tot i que això, a la llarga, no seria sinó un agreujant d’aquest, i en el transcurs de la modernitat la sodomia rebria l’irònic apel·latiu de ‘vici dels clergues’.
De manera paral·lela a aquests Concilis de la Cúria cristiana, els regnes medievals van començar a constituir els seus corpus legals propis, en els que ja apareixen algunes referències a l’abominació de la sodomia, com al Corpus Iuris Civilis. Rafael M. Mérida Jiménez (2007) assenyala que la primera legislació ibèrica que tractarà el tema dels sodomites serà la promulgada pel monarca visigot de Toledo al 654, el Líber Iudicorum o Codi Recesvinto. Un dels objectes de les crues sancions que imposava el vuitè llibre del cos legal visigot era el d’acabar amb els masculorum concubitores. El preu del delicte de la sodomia era la castració dels genitals, i en cas que el criminal estigués casat, els seus béns patrimonials serien cedits al seu hereu, que no rebria perjuri, i el matrimoni amb la seva esposa seria anul·lat el dot d’aquesta, retornada. Aquesta legislació va continuar en una doble forma: d’una banda, al codi dels mossàrabs fins el final de l’avanç cristià, i de l’altra, en la traducció del codi i l’aparició del Fuero Juzgo.
[1] BONAVENTURA; Opera Omnia, Roma, 1993. Sermón XXI.
2 PIETRO DAMIANI; Libro de Gomorra, Waterloo, 1982.
3 TOMASSO DE AQUINO; Summa Theologica, Torino, 1948.
4 CATALINA DE SIENNA; Le livre des Dialogues, París, 1981. Cap. 124.
5 BERNARDINO DI SIENA; Prediche volgari sul Campo di Siena, Milano, 1427. Sermón XXXIX.
6 Estudiosos como Luiz Mott, sitúan las primeras condenas en el Concilio de Iliberis, Elvira, sin embargo, en el se hace referencia únicamente a la prohibición de la comunión de los stupratores puerorum, pedófilos, cuestión que queda marginada en este trabajo. MOTT, L; “Del malo pecado al pecado intrínsecamente malo: La radicalización fundamentalista de la homofobia católica desde los tiempos de la inquisición hasta Benedicto XVI”, en Revista: História, São Paulo, 2010. Pag.9.
7 “Decrets du III Concile de Latran I, II, III e IV” en FOREVILLE, R; Historie des conciles oecumeniques, Paris, 1965.
Per saber-ne més
CHAMORRO CANTUDO, M.A; “El delito de sodomía femenina en la obra del Padre franciscano Sinistrati D´Amerno. De Sodomía Tractatus” en Revista de Estudios Histórico-Jurídicos, núm. XXX, Chile, 2008.
MÉRIDA JIMÉNEZ, R.M; “Sodomía del Viejo al Nuevo Mundo” en Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 64, Lérida, 2007. Pag.92.
MOTT, L; “Del malo pecado al pecado intrínsecamente malo: La radicalización fundamentalista de la homofobia católica desde los tiempos de la inquisición hasta Benedicto XVI”, en Revista: História, São Paulo, 2010
MOTT, L; “Justicia et misericordia: a Inquisiçao Portuguesa e a repressao ao nefando pecado de sodomia” en NOVINSKY, A ET ALI; Inqusiçao: Ensaios sobre Mentalidades, Heresias e Arte, São Paulo, 1992. pp. 703-738.
