Guerra al Pacífic: els inicis del conflicte entre Estats Units i el Japó

Una destrucció sense precedents La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte més letal de la Història. Una veritable matança de soldats com ho havia estat abans la Primera Guerra Mundial, però també calia afegir els atacs directes –i en alguns casos prioritaris- sobre la població civil a una escala que no té cap precedent. Aquest conjunt de factors devastadors va acabar produint un total de morts d’aproximadament setanta milions de persones segons estimacions força prudents. A l’Extrem Orient, teatre d’operacions que ens ocupa en el present article, la mortaldat, les matances i la brutalitat de la guerra no van ser gaire diferents a les penúries que estaven succeint a altres racons del món on també es desenvolupava tant letal conflicte com és la Segona Guerra Mundial.

A l’Àsia, els japonesos no van desenvolupar una ideologia de superioritat racial tant estructurada com la dels seus aliats nacional-socialistes, però la seva xenofòbia unida a l’odi que sentien per les potencies colonialistes occidentals a les que culpaven d’un tracte desigual per motius racistes a l’acabar la Primera Guerra Mundial va donar peu a terribles crims de guerra que van iniciar al seu auge al 1937, quan Japó es va endinsar a una campanya de conquesta i invasió de la Xina que duraria pràcticament vuit anys i en la que van emprar armes bacteriològiques i gas tòxic per fer retrocedir a l’enemic. La capacitat bèl·lica i la doctrina militar japonesa L’Exèrcit Imperial seguia uns objectius força difusos però amb unes línies mestres clares. En primer lloc Japó realitzava preparatius per una guerra de llarg abast des de la finalització de la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu de fer-se amb el control de la Xina i Manxúria al llarg de la dècada de 1920. El projecte final dels nipons es basava en acabar amb el domini europeu i nord-americà a Àsia i al Pacífic Oriental. Als voltants de la dècada de 1930, l’exèrcit japonès disposava de 200.000 oficials i soldats distribuïts en disset divisions, però el nombre total de tropes amb instrucció militar i llestes per la guerra rondava els quatre milions segons estimacions occidentals com les dels professors Williamson Murray y Allan R. Millet.

El comandament d’aquest gran gruix de tropes i recursos s’estructurava amb forces semblances a l’exèrcit prussià. El Ministre de la Guerra, el Cap de l’Estat Major General i l’Inspector General d’Instrucció eren els veritables dirigents i preparadors de les Forces Armades Japoneses, tot i que sobre el paper l’Emperador estava al capdavant de tots ells. Tot i així, es van generar pugnes importants entre els Estats Majors dels diferents exèrcits que composaven les Forces Armades japoneses, en molts casos provocades per diverses sensibilitats polítiques i per concepcions diverses de com s’havien d’afrontar les guerres en un futur i quins eren els veritables enemics del Japó. Al llarg dels anys trenta del passat segle, el Japó va augmentar notablement les seves despeses en defensa amb l’objectiu de modernitzar les seves forces de campanya, adquirir nous fusells i substituent les seves metralladores; finalment va iniciar un procés de mecanització de la infanteria amb l’adquisició de tancs lleugers que malgrat no es va arribar a completar mai, va provocar que durant els primers mesos de la campanya del Pacífic contra les potencies europees a la regió les Forces Armades japoneses acumulessin notables victòries. Tot i així, i establint una comparació amb el desenvolupament tecnològic japonès amb el dels Estats Units ens trobem que els nipons portaven una generació d’endarreriment en tot el referent a material de guerra convencional.

L’Estat Major nipó suposava que l’habilitat i la motivació de lluita de les seves tropes permetrien als seus exèrcits derrotar als enemics al camp de batalla. La doctrina militar japonesa donava un elevat valor a les operacions nocturnes, les infiltracions entre les línies enemigues, les emboscades, el camuflatge, les fortificacions de campanya i l’aprofitament del terreny per fer front als seus contrincants. Aquest model militar feia que els japonesos fossin formidables quan estaven a la defensiva però molt vulnerables en el moment de passar a l’atac. Aquesta doctrina ens ha de permetre entendre com els japonesos van poder resistir pràcticament la meitat de la contesa amb els Estats Units a la defensiva provocant severes baixes i costoses operacions aeronavals als seus enemics tot i tenir un potencial industrial notablement inferior al dels seus rivals. Juntament amb el model militar anteriorment descrit, la veritable joia de la que disposaven els japonesos era la Marina Imperial –era la tercera més gran del món- únicament superada per la nord-americana i la Royal Navy. Els seus oficials pertanyien al sector més cosmopolita i occidentalitzat de la societat; el vuitanta per cent de la tropa de marina el constituïen voluntaris amb mèrits superiors. L’any de l’inici de la contesa contra els Estats Units i de la dominació dels territoris colonials de les potencies occidentals a l’Extrem Orient, el Japó disposava de 311.000 oficials i mariners per una flota de 391 vaixells de guerra. Aquest potencial naval deixava als japonesos ben a prop dels seus rivals americans, però partien d’una debilitat estructural que resultaria fatal: la industria japonesa i el seu accés a recursos estratègics era notablement inferior en comparació amb els Estats Units. El poder industrial dels Estats Units al servei de l’Armada Es pot afirmar que hi ha un cert consens entre els historiadors sobre que qualsevol rival dels Estats Units durant la dècada dels anys trenta del passat segle hauria detectat sense problemes les seves deficiències en material militar i en bucs de guerra, però també haurien reconegut que tenien un potencial industrial suficient per fer la guerra en dos oceans i de forma paral·lela sense ofegar la seva economia. De fet, els darrers anys de la dècada dels trenta, el govern dels Estats Units va promulgar un seguit de lleis per poder lluitar en condicions avantatjoses sobre els seus rivals a l’oceà Pacífic quan va promulgar la Llei d’Ampliació de la Marina i la Llei de la Marina de Dos Oceans per tal de poder expandir els seus recursos aeronavals fins a arribar als 15.000 aparells moderns.

Fins i tot en els moments més durs i de gran incertesa en el conflicte, com ara l’atac japonès contra Pearl Harbor al 1941, posaven de relleu que la capacitat productora de material bèl·lic nord-americana era molt superior a la de l’Imperi Nipó. Just després d’aquest atac tant reconegut, la marina dels Estats Units ja estava construint deu cuirassats i onze portaavions. Simultàniament els japonesos van afegir 171 grans unitats de combat naval i van augmentar el seu personal fins a 1’7 milions d’homes, però els seus rivals nord-americans van afegir cinc-cents vaixells a la seva armada i l’increment en personal va arribar als 3’4 milions de tropes. A nivell de preparació de tropes en noves tècniques de combat i de desenvolupament estratègic, la marina i el cos d’infanteria de marina van fer de forma conjunta un seguit d’innovacions durant el període d’entreguerres per tal de desenvolupar estratègies efectives en el camp dels portaavions i de la guerra amfíbia. El Col·legi de Guerra Naval de Newport, dirigit per l’almirant William Sims ja duia a terme simulacres de combat per comprovar les possibilitats tàctiques dels portaavions fins i tot abans que la marina disposes d’aquests bucs. La infanteria de marina, a més, va rebre formació en tècniques d’assalt de bases navals i d’aeròdroms per tal de poder iniciar uns hipotètics bombardejos sobre les illes del Japó en cas de guerra oberta contra aquell país. El camí cap a la guerra: L’economia japonesa va patir severes restriccions de materials fonamentals per a l’enlairament industrial i militar del país durant la dècada dels anys trenta del segle XX i això va produir un gran malestar en la classe dirigent nipona. Des de Tòquio es veia amb rancúnia als colonitzadors europeus, especialment als britànics, francesos i holandesos que disposaven dels riquíssims territoris d’Indoxina, Birmània i les Indies Orientals Holandeses entre d’altres. El menyspreu i la desconfiança envers als europeus es va acabar convertint en l’espurna que va mobilitzar als sectors més xenòfobs i nacionalistes de les Forces Armades japoneses per tal de començar un seguit d’hostilitats de gran envergadura sobre els territoris ocupats per les nacions europees fins arribar al sud del Pacífic. Els imperialistes japonesos exercien el seu domini en tot l’exèrcit nipó, si bé és cert que el sector més radical a favor d’una gran campanya intervencionista i de conquesta a Àsia estava situat a l’Exèrcit de Kwantung a la Manxúria ocupada. Per tal d’estendre la seva influència i desitjos polítics sobre el conjunt de la població japonesa, els alts comandants van fer especial èmfasi en l’amenaça del comunisme internacional i del perill que podria suposar una hipotètica aliança entre la Unió Soviètica –i el seu poderós Exèrcit Roig- amb la Xina nacionalista liderada pel Kwomingtang. Els líders militars japonesos, altament motivats per les perspectives que oferia una guerra contra els colonitzadors europeus i tement pel que podia ser una aïllament econòmic total del Japó, van iniciar una gran campanya militar contra la Xina al 1937 que va generar ràpides victòries i el retrocés a marxes forçades dels nacionalistes xinesos cap a l’interior del seu propi país. Davant aquest escenari tant positiu en termes militars, l’Estat Major nipó va iniciar una gran campanya propagandística pro-japonesa sobre els territoris asiàtics dominats per potències europees prometent l’expulsió dels blancs i l’instauració de l’anomenada Esfera de Coprosperitat de la Gran Àsia Oriental. Aquesta campanya pretenia guanyar-se a la població autòctona dels territoris que anaven ocupant per tal de fer un front comú contra els colonitzadors europeus amb l’objectiu de generar un consens entre la opinió pública de que era favorable col·laborar amb els japonesos per tal de –al menys teòricament- garantir un millor nivell de vida i de llibertats entre la població. Malgrat aquestes promeses de cooperació i bon veïnatge entre els autòctons i l’Exèrcit Imperial, ben aviat va quedar clar a la població civil dels territoris ocupats que les Forces Armades nipones únicament desitjaven aprofitar-se dels recursos naturals dels territoris que anaven conquerint als occidentals i que la no-col·laboració directa amb els ocupants de la terra del sol naixent implicava un destí fatal. A aquest singular escenari bèl·lic entre nipons, xinesos i potències europees, cal afegir la situació crítica que es vivia a Europa al 1941, moment en que Alemanya derrotava a tots els seus enemics en combat i es trobava en plena campanya contra la Unió Soviètica. Davant aquesta situació, l’Exèrcit Imperial va decidir elevar la seva aposta de dominació i van iniciar la campanya hokushu nanshin o “conservar el nord, anar al sud” per tal d’iniciar una gran invasió dels rics territoris del sud-est asiàtic i garantir per al sistema industrial i militar japonès una gran quantitat de matèria primera i de petroli. Les forces de l’Eix dominaven els teatres d’operacions en tots el fronts. L’Imperi del Japó en guerra

En el moment en que els canons van indicar amb el seu estrall els inicis d’aquest gran conflicte a l’Extrem Orient, la marina japonesa iniciava amb una força de combat de deu cuirassats i deu portaavions la seva llarga marxa fins al sud del Pacífic. L’estratègia japonesa es recolzava en la capacitat de la marina de derrotar a les potencies europees a les seves colònies del sud-est asiàtic , però hi havia dubtes de si els Estats Units seguirien compromesos amb la política “Alemanya Primer” –referent a dedicar la majoria dels seus recursos a derrotar a Hitler- si l’Exèrcit Imperial aconseguia fer-se amb tots els seus objectius militars fins arribar a Austràlia. És ben cert que l’Estat Major nipó tenia motius per preocupar-se pels Estats Units, ja que la seva expansió implicava conquerir les Filipines, sota dominació dels Estats Units, per tal d’assegurar-se que aquesta “gran base terrestre” nord-americana no servís per realitzar atacs contra les illes del Japó o contra el famós i imprescindible “Tòquio Express”, un conjunt de vaixells de transport que era fonamental per portar recursos des de les fàbriques de la metròpoli fins el front de batalla al sud-est asiàtic. A l’octubre del 1941, els plans de guerra de l’Exèrcit Imperial ja estaven perfectament delimitats i identificaven les Filipines, Pearl Harbor i Malàisia com els principals objectius de la campanya cap al sud, mentre que simultàniament es realitzarien operacions secundàries sobre Hong Kong, l’illa de Wake i Guam. Les Indies Holandeses serien una de les properes campanyes un cop assolits aquests objectius prioritaris, però tots aquests territoris havien de caure en un màxim de 150 dies, ja que així els aliats no disposarien de forces aèries, navals i de terra amb capacitat operativa per frenar als nipons fins arribar al sud de les Indies Orientals Holandeses. Partint d’aquest projecte de ràpida expansió, que es va poder dur a terme sense excessius entrebancs, quedava encara realitzar la més arriscada operació de l’Armada Imperial: atacar Pearl Harbor. L’objectiu no era destruir les forces nord-americanes per preparar una gran invasió, sinó inutilitzar temporalment a la marina enemiga per tal de poder realitzar sense inconvenients les operacions navals anteriorment projectades. A les acaballes de 1941, l’Armada Imperial acumulava un seguit de victòries que no semblaven tenir fi i l’any següent començaria amb la mateixa dinàmica, especialment contra les forces britàniques de Singapur, que es van haver de retirar després d’una operació estratègica magistral del general Yamashita, que va aconseguir rendir la posició enemiga amb una proporció de tropes desfavorable en 3 a 1. La guerra no donaria un tomb significatiu –que no decisiu- fins la batalla de Midway, a inicis del mes de juny de 1942, quan a costa d’un portaavions, un destructor i 147 avions, la Flota del Pacífic havia destruït a quatre creuers de guerra –entre ells els portaavions dels que disposaven els japonesos- i 322 avions dels portaavions de la Marina Imperial, juntament amb 3.057 baixes nipones en aquest combat, contra únicament 362 morts pel bàndol nord-americà. Conclusió La batalla de Midway va representar el punt màxim d’expansió geogràfica japonesa, però la derrota en aquesta batalla no va suposar un canvi significatiu en l’estratègia expansionista nipona al Pacífic. Malgrat les pèrdues significatives, els almiralls japonesos encara disposaven d’una flota equilibrada i els portaavions perduts es podien reposar –tot i que no van arribar fins al 1944- juntament amb bona part del material que requerien les noves operacions al sud de l’oceà Pacífic.

El veritable entrebanc que va condemnar a Japó a la derrota va ser els errors de càlcul fets per l’Estat Major sobre quina seria la durada de la guerra i els recursos totals que s’haurien de destinar a una campanya de llarga durada contra la Xina nacionalista juntament amb una guerra d’abast oceànic contra els Estats Units. El que havia de ser una guerra curta s’havia convertit en una campanya d’enorme abast amb una projecció a anys vista que havia de ser sostinguda per una economia que ja donava símptomes d’esgotament. Pel que fa a l’esforç de guerra dels Estats Units d’Amèrica, l’increment de producció de tipus militar es va disparar arrel de la batalla de Pearl Harbor i no deixaria d’augmentar fins pràcticament el final de la guerra. El propi president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt havia afirmat públicament que el seu país es convertiria en el gran arsenal de les democràcies en la lluita contra l’Eix.