Els fonaments del conflicte

Quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, l’imperi rus fou una de les primeres potències a intervenir-hi, servint-se de l’enemic extern com una manera d’apaivagar els problemes interns. Malauradament per al tsar de Rússia, la guerra fou llarga i obtingué poques victòries, així que es feren requises d’aliments que generaren alçaments basmatxis a l’Àsia Central, també la politització creixent a les fàbriques s’acabà estenent entre les masses de soldats del front, fent encara més precària la posició de l’oficialitat tsarista.

El febrer de 1917, una revolució popular a les principals ciutats de la Rússia europea portà a un govern de concentració nacional amb partits polítics d’esquerra i dreta: al capdavant del govern civil, Kérenski, i Kornilov com un dels seus puntals militars.

Donat el desastre de la guerra, una de les principals reivindicacions dels soviets era l’acabament d’aquesta, si bé Kérenski, que devia la seva posició a l’acció revolucionària dels soviets, no es veié en cor de fer-ho a causa de l’enorme deute que havia contret Rússia amb França i el Regne Unit, que exigien continuar amb la guerra.

Kérenski s’ho jugà tot a una gran ofensiva estiuenca que fracassà davant l’aferrissada defensa alemanya i al baix estat d’ànim dels soldats russos. A més a més, un fallit pronunciament militar de Kornilov al juliol posà Kérenski en mans dels soviets. Quan el novembre de 1917 els soviets ocuparen el Palau d’Hivern i arrestaren els membres del govern provisional (titllats així pel bolxevic Lenin), no es vessà sang doncs no quedava a Moscou o Petrograd cap força armada lleial a Kérenski.

Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia

Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia

El cop bolxevic

Amb una militància que no arribava a les 10,000 persones, el partit bolxevic (d’ideologia socialista) fou l’escollit dels soviets per a dirigir els destins d’un imperi rus en plena descomposició. Ho feren sense comptar amb la majoria de l’Assemblea Constituent, dominada per una esquerra moderada que formaria el seu propi govern, el Komuch, si bé lluny de les principals ciutats russes, dominades pels soviets probolxevics.

Fidel als manaments del soviet, Lenin i els seus s’afanyaren a pronunciar-se a favor d’un armistici de totes les potències implicades en la Gran Guerra. Alemanya, necessitada de pau al front oriental s’oferí a negociar, els Aliats no en volgueren ni sentir a parlar i amenaçaren al nou govern amb l’ofegament econòmic.

El tractat de Brest-Litovsk (3 març de 1918) amb Alemanya suposà el desmantellament de l’imperi rus europeu: a canvi de salvar el seu govern als centres industrials de Rússia, el govern bolxevic es replegà de Polònia, Finlàndia i Ucraina entre d’altres. Aquesta claudicació davant alemanya li donà la lleialtat dels soviets, però al mateix temps concedí territoris segurs per a la formació de moviments antibolxevics doncs, el govern alemany, si bé havia facilitat el retorn de Lenin a Petrograd l’any anterior, era totalment hostil a un govern estable i d’esquerres a Rússia.

Així, tropes alemanyes ajudaren a la dreta finlandesa a aconseguir el poder, recolzaren el govern del Hetman a Ucraina i oferiren suport a la nova república de Geòrgia. Per la seva banda, l’imperi otomà, aliat d’Alemanya, envià tropes en ajut dels nacionalistes àzeris. [Per saber-ne més de la guerra al Caucas, consultar: Revolució i reacció a la perifèria de tres imperis (1917-1921)]

Els bolxevics havien perdut tota la perifèria però conservaven les ciutats més poblades i polititzades, mentre que els seus rivals d’esquerra, el Komuch, partien d’una situació menys avantatjosa. El Komuch buscà en la dreta moderada i en els militars no tsaristes un suport, com també entre els polítics de les nacions perifèriques. Malauradament, la dreta russa no volia sentir a parlar de concessions a les minories i no suportaven al Komuch, al qual amb prou feines distingien dels bolxevics. De mica en mica, l’esquerra moderada anà perdent partidaris fins a esdevenir marginals, quedant limitada la guerra a dos bàndols irreconciliables: els blancs i els rojos (bolxevics).

Els txecoslovacs salven la contrarevolució

La revolució de febrer del 1917 havia deixat tocada la jerarquia dretana russa, que hagué de reconstruir-se a correcuita i deixar la figura del tsar en un segon terme, quedant sota el lideratge de personatges de l’estament militar que no havien tingut gaire responsabilitat en la nefasta gestió de la Gran Guerra.

Qui despunta ben aviat en el nou bàndol blanc fou Kornilov, el fallit colpista, que aplegà un exèrcit de voluntaris i es dirigí a principis del 1918 cap a la província russa de Rostov, on pretenia afegir a les seves forces el poble cosac, un dels més militaritzats de l’imperi. No fou una decisió oportuna doncs en aquell moment els principis revolucionaries s’estenien imparables, amb alçaments de soviets a les comunitats russes més remotes (Bakú a l’Azerbaidjan o Harbin a Manxúria entre d’altres), no sent els cosacs una excepció, que es dividiren ideològicament permetent a les poc preparades milícies soviètiques prendre el control de Rostov.

Infatigable, Kornilov dirigí els seus homes a través de l’estepa gelada fins a la regió del Kuban, a la vora del mar negre amb la voluntat de crear una zona segura per a l‘exèrcit blanc des d’on rebre provisions dels enemics internacionals de la Revolució; però, el 13 d’Abril l’exèrcit blanc quedà orfe quan el seu general morí en combat. Sense ell, tot apuntava al fet que els bolxevics prendrien el control de tot el país en breus, però, l’oportú amotinament el maig de 1918 de la Legió Txecoslovaca donà als blancs un gran impuls. No era una amenaça menor: en aquell moment de la guerra civil eren la força militar més nombrosa i preparada de l’imperi, i a més controlaven l’indispensable transsiberià, l’únic que comunicava la Rússia Europea de Sibèria.

Samara (a l’est de la Rússia Europea) esdevingué la capital del Komuch, des d’on una aliança entre els russos del general Kappel i els txecoslovacs iniciaren una gran ofensiva cap al centre de poder bolxevic. Les pobrament armades milícies bolxevics retrocediren fins més enllà de la ciutat de Kazan on les circumstàncies es capgiraren a causa de l’entrada en escena d’oficials del tsarisme reinserits en el nou govern bolxevic i a la crida dels joves a complir amb el servei militar obligatori. Oficials d’esquerres com Tukhatxevski lideraren el nou Exèrcit Roig en els combats contra les forces del general Kappel, les quals no podien comptar amb tants reclutes com els seus adversaris i hagueren d’abandonar Samara l’octubre de 1918.

Aleshores la facció més dretana dins el moviment blanc prengué el control, reunides inicialment les diferents sensibilitats polítiques dins l’anomenat Directori d’Omsk, el 18 del novembre l’almirall Koltxak donà un cop d’Estat contra les forces d’esquerra, que foren exiliades o arrestades. La Legió txecoslovaca, que havia estat indispensable per al govern del Komuch, no estava d’acord amb aquesta decisió, si bé els partidaris de Koltxak eren molt més poderosos: Franca i el Regne Unit.

Una setmana abans s’havia donat un canvi de paradigma fonamental per la guerra civil russa: els alemanys havien perdut la Gran Guerra i signat un armistici, i ara els majors enemics dels bolxevics serien els Aliats. A l’Europa Oriental afavoriren la creació de repúbliques independents com Polònia, que ben aviat tractà d’expandir el seu territori cap a Ucraïna aprofitant el caos generalitzat, i al Caucas enviaren una missió militar amb l’objectiu de garantir la independència dels nous estats (a més d’impedir noves massacres entre armenis, georgians i turcs); a l’Extrem Orient, per la seva banda, el Japó envià un exèrcit amb la voluntat d’annexar nous territoris [Per saber-ne més de la guerra a l’extrem oriental de l’imperi rus, veure: La guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)].

Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia

Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia

L’ofensiva de Koltxak

Reconegut pels Aliats i per bona part de les forces blanques com a Comandant Suprem, Koltxak pretengué guanyar la guerra amb una gran ofensiva la primavera de 1919 servint-se de tots els exèrcits que envoltaven el nucli de l’antic imperi rus. Tot i la preparació militar més gran de les seves forces, no arribaria molt més lluny que el Komuch l’any anterior per dues raons principals: falta de coherència política i d’equipament militar.

El govern de Koltxak, més enllà de l’antibolxevisme i el supremacisme rus no tenia un programa polític atractiu per a la població, la qual en algun moment hauria de contribuir a l’esforç bèl·lic mitjançant reclutes; alguns generals com Denikin tenien prejudicis antisemites, així com una estratègia que poc afavorí la lluita contra els bolxevics (Yudenich, el general d’Arcàngel estava disposat a reconèixer la independència de Finlàndia, Semiónov actuà més com un bandit a sou del Japó i Denikin alienà possibles aliats com la república georgiana a la qual feu la guerra). En tant al subministrament, tot i la bona voluntat dels Aliats, només començà a arribar als blancs quan l’ofensiva ja estava de capa caiguda i sempre a través dels ports càlids del sud de Rússia.

Per a l’ofensiva, Koltxak confià la conquesta de Petrograd (la seu dels bolxevics) al general Yudenich, Denikin havia d’avançar des d’Ucraïna i el mateix líder avançar des de Sibèria i recuperar les ciutats de Samara i Tsaritsin, prèvies a la presa de Moscou. L’empenta fou contundent i la gent de Koltxak avançà més de 300 km, però ben aviat es féu evident que havien allargat massa les línies i que no s’enfrontaven a un exèrcit improvisat: Yudenich arribà als afores de Petrograd però davant l’enorme resistència hagué de replegar-se, la cavalleria del general roig Budionni impedí que les forces de Denikin contactessin amb les principals de Koltxak, i aquest darrer es trobà que l’exèrcit oriental de Frunze havia estat reforçat i ja al juny hagué de tornar al punt de partida.

De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l'exèrcit roig Font: Wikipedia

De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l’exèrcit roig. Font: Wikipedia

Fracassada l’ofensiva, un qüestionat Kolchak abandonà Omsk a les tropes de Frunze i es dirigí cap a la siberiana ciutat d’Irkutsk, on esperava tornar a estabilitzar el front. Però, un amotinament de la Legió Txecoslovaca en connivència amb grups esquerrans d’Irkutsk prengueren el control de la ciutat i arrestaren al Comandant Suprem, al qual executaren el 7 de febrer de 1920.

Els límits del poder soviètic

La mort de Koltxak enterrà tota possibilitat blanca de guanyar de la guerra civil: Yudenich, entre els bolxevics i el mar, optà per refugiar-se a la república d’Estònia; les tropes del difunt Kappel es replegaren cap a l’extrem orient, seguint les passes del general Semiónov; Denikin per la seva banda, que encara conservava un exèrcit disciplinat i nombrós, hagué de cedir el comandament del mateix a Wrangel, qui decidí atrinxerar-se a la península de Crimea. Els governs britànic i francès seguien donant suport als blancs de Wrangel, però davant d’una opinió pública cada vegada més pacifista, era implantejable incrementar els ajuts. Ara es tractava de determinar quins serien els límits del nou govern soviètic.

Sense l’amenaça d’un atac a gran escala dels blancs, l’excèrcit roig es concentrà en reemplaçar les repúbliques nacionalistes que s’havien format a la seva perifèria amb suport Aliat per repúbliques soviètiques. La República Democràtica d’Azerbaidjan, d’importància cabdal donat els seus recursos energètics, fou de les primeres a ser conquerides el 28 d’abril de 1920 (menys d’un any després caurien també Armènia i Geòrgia). Els territoris orientals, donada la seva menor importància estratègica, trigaren a ser annexionats: la mort del comandant panturc Enver Paixà el 4 d’agost de 1922 a mans de les tropes de Frunze evidencià la superioritat soviètica a l’Àsia Central i la conquesta de Vladivostok, el 25 d’octubre d’aquell any, fou l’última de les grans campanyes d’aquella sagnant guerra civil.

Les fronteres orientals havien estat reconquerides, però no així les occidentals, aquelles més importants donada la voluntat del govern bolxevic d’estendre la revolució a la resta d’Europa. No es deixaven endur per l’idealisme: el 1919 s’havia configurat governs soviètics a Hongria i Baviera.

La Polònia del general Pilsudski era el principal mur de contenció de l’Exèrcit Roig, en la seva missió revolucionaria; donat el mutu odi cap al moviment blanc, ambdós s’hi havien compromès a una guerra de baixa intensitat que es transformà després del replegament de Wrangel.

Les tropes de Tukhatxevski i Budionni aconseguiren grans èxits a principis del 1920, però caigueren pels mateixos motius que els blancs de Koltxak: allargaren massa les línies de subministrament i infravaloraren la capacitat enemiga (els polonesos tenien armes i entrenament francès). La batalla de Varsòvia, l’agost de 1920, forçà el govern soviètic a reconèixer una Polònia hostil que tenia part dels territoris bielorussos i lituans. Letònia i Estònia també obtindrien la independència en aquestes circumstàncies.

Els acords amb Polònia i les repúbliques bàltiques segellaren la sort del moviment blanc a Crimea, el qual s’enfrontava ara a un Exèrcit Roig reforçat i aliat amb els anarquistes de Makhno. Conscient de l’impossibilitat de sostenir la guerra, Wrangel ordenà l’evacuació dels blancs que conclogué el 14 de novembre de 1920.

El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia

El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia

L’estat soviètic havia sobreviscut a la guerra però a un alt cost social i econòmic, així com territorial a les seves fronteres occidentals. Mentre els refugiats blancs s’escampaven per tot Europa i Àsia, les autoritats soviètiques tractaven de trencar el seu aïllament internacional mitjançant el suport a moviments revolucionaris com als acords amb els països vençuts de la Gran Guerra. No fou fins al Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 que el govern soviètic reconquerí els territoris de l’antic imperi rus i fins a la Conferència de Teheran de 1943 on l’URSS fou definitivament reconeguda pels EEUU i Gran Bretanya, els seus aliats a la Segona Guerra Mundial, com un membre legítim dins la comunitat internacional.

Per saber-ne més...

BULLOCK, D. The Russian Civil War, 1918-1922. Osprey Publishing. Oxford. 2008

CARR, E. H. La Revolución bolchevique (1917-1923). Alianza Universidad. Madrid. 1973

GORKI, M. Historia de la guerra civil en la URSS. Ediciones en lenguas extranjeras. Moscú. 1946

MAWDSLEY, E. Blancos contra rojos. La Guerra Civil rusa. Desperta Ferro Ediciones. Madrid. 2017

TROTSKY, L. The Military Writings of Leon Trotsey. Index Books. Londres. 1996