Des de l’actualitat, en pensar en l’herència del primer establiment europeu a Amèrica hem de posar els nostres ulls sobre Haití. Ens vindrà al cap el país més castigat per la pobresa de l’Amèrica Llatina, un dels països més empobrits del món. L’Haití que va aparèixer l’any 2010 a les nostres televisions després de ser devastat per un terratrèmol i que pocs mesos després es va esfumar dels telenotícies i del nostre dia a dia.

entierro_haitx.jpg_1718483346

Haitians transporten el fèretre d’una víctima del terratrèmol de l’any 2010 que provocà 222.570 morts.

Partint del moment en el que vivim pot semblar sorprenent descobrir que tres-cents anys enrere l’actual Haití era un dels principals pols d’activitat econòmica del continent americà, i era la joia de la corona dels monarques francesos que patirien la Revolució Francesa l’any 1789. La mateixa revolució que arribaria a Haití generant un fet històric importantíssim i sovint oblidat: la primera revolució esclava que triomfà al món modern i la primera independència d’una colònia d’allò que posteriorment es coneixeria com l’Amèrica Llatina.

Abans de l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica els territoris dels actuals estats d’Haití i la República Dominicana estaven poblats per natius americans, anomenats “taïnos” pels europeus. Els indígenes antillans van ser els primers a compartir espai amb els colonitzadors castellans, europeus en general, i no van trigar a patir-ne les conseqüències. Poc més de cent anys després, entrant al segle XVII, la població indígena de les Antilles s’havia reduït considerablement, la violència colonial, la sobreexplotació laboral i el xoc biològic van provocar la ràpida desaparició de comunitats senceres. A l’illa de “La Espanyola” la població indígena va quedar pràcticament aniquilada.

Cristòfol Colom anomenà “La Espanyola” a la primera illa on es va establir, un dels primers laboratoris colonials per a la Corona Castellana, que en poques dècades va quedar desplaçada per les grans conquestes continentals americanes que omplirien, breument, les arques de la monarquia amb la plata de Potosí i de Zacatecas.

Des del segle XVII la zona occidental de l’illa de “La Espanyola” havia esdevingut la colònia francesa de Saint-Domingue que quedà reconeguda per la Corona Hispànica amb el tractat de Rijswijk l’any 1697. La dècada dels setanta del segle XVII va suposar un punt d’inflexió en l’economia de la colònia francesa, que passà d’una producció de tabac i anyil a una producció massiva de sucre que tindria els seus moments d’auge al llarg del segle XVIII.

mapa

La colònia francesa de Saint-Domingue ocupava la part occidental de l’illa de l’Espanyola

Durant el segle XVIII Saint-Domingue es trobà amb un creixement econòmic constant que beneficiava tant la metròpoli com els plantadors. La producció de sucre antillana superava la capacitat de consum francesa. A finals del segle XVIII un 63% de la producció de sucre que arribava a França es reexportava a altres països europeus.

El creixement econòmic sucrer requeria de mà d’obra esclava per a la producció, l’arribada d’esclaus a Saint-Domingue era constant, les condicions laborals inhumanes dels enginys sucrers impedien la reproducció dels esclaus i en conseqüència la importació de persones d’origen africà a l’illa no va parar d’augmentar fins l’esclat de la revolució. Trobem que entre 1711 i 1720 van desembarcar a les Antilles Franceses un total de 42.390 esclaus; aquesta xifra, per si sola impressionant, queda petita si anem a finals del segle XVIII. Amb l’economia sucrera en auge, trobem que entre 1781 i 1790 van importar-se en el mateix territori un total de 243.947 africans per treballar com a esclaus en les plantacions franceses. En menys d’un segle es sextupliquen les importacions d’esclaus.

L’economia de plantació que generava beneficis econòmics desorbitats als propietaris blancs de Saint-Domingue, situava a un 89.1% de la població en una situació d’explotació extrema l’any 1789. De manera directament relacionada, la població esclava negra superava numèricament la població blanca en una proporció de 9 a 1; fet que evidencia la situació dels esclaus. L’arribada dels principis d’igualtat, llibertat i fraternitat de la Revolució Francesa havien de desestabilitzar sense cap mena de dubte una societat tan polaritzada com la de Saint-Domingue.

Al llarg del segle XVIII a la situació d’opressió, explotació i de discriminació racial que patien els esclaus negres es suma una nova problemàtica a l’illa: la creixent voluntat d’apartar les persones mulates, i els lliberts que ocupaven certs espais de poder tant polític com econòmic a l’illa. En aquesta línia s’anirien aprovant diverses lleis que buscarien limitar les llibertats de mulats i lliberts. Aquest procés portaria a una polarització encara més gran de la societat dominicana en la qual els plantadors blancs s’erigirien com una elit social, econòmica i política que buscaria acaparar tots els espais de poder.

L’impacte de la revolució francesa a Saint-Domingue va fer esclatar una sèrie de conflictes socials latents en la societat colonial; cada grup econòmic i ètnic intentava defensar els seus interessos, tots contraposats entre ells. La situació del moment era extremadament complexa: trobem que lliberts i mulats s’oposaven fortament a l’abolició de l’esclavitud, tot i l’origen esclau de molts d’ells. Per entendre aquesta realitat cal tenir en compte que alguns d’aquests ex-esclaus podien haver esdevingut petits i mitjans plantadors amb esclaus en propietat. Per altra banda, els grans plantadors, francesos o criolls, s’oposaven a les reformes promogudes pels revolucionaris de Paris, reformes que comptaven amb el suport de sectors blancs menys poderosos, que al seu torn s’oposaven a l’abolició de l’esclavitud.

L’any 1790 els grans propietaris blancs proclamaren la independència de Saint-Domingue, sense gaire èxit per l’oposició de la resta de grups socials i de la metròpoli; en aquest punt, i en una situació de gran inestabilitat, l’any 1791 els esclaus inicien una insurrecció massiva contra la pròpia institució de l’esclavitud.

Général_Toussaint_Louverture

Toussaint Louverture fou el principal dirigent de la Revolució Haitiana.

Durant la dècada següent el país entrà en un espiral de violència entre els diferents grups socials i entre diferents potències europees. En ple conflicte, l’any 1793, des de França s’abolí l’esclavitud. En aquest punt, els esclaus, liderats per Toussaint Louverture, anaren canviant de bàndol seguint els qui reconeixien la seva llibertat. Finalment, derrotades les forces franceses i els plantadors blancs, l’any 1804 es proclamà la independència de l’antiga colònia de Saint-Domingue, que a partir d’aquest moment rebé el nom d’Haití, cosa que posà fi al període de guerra d’independència. La guerra acabava amb el gruix de població blanca fora de l’illa. El control d’aquesta passaria a disputar-se entre plantadors de color i els esclaus que havien conquerit la seva llibertat al llarg de la guerra.

A partir de 1804 Haití es trobà amb un gran repte: la primera república del món formada per esclaus alliberats havia de definir un sistema econòmic, social, i polític tenint com a base el sistema de plantacions, en cap cas autosuficient, i estant aïllada de la resta del món colonial, que veia amb temor l’amenaça d’una revolta esclava triomfant.

A partir de la independència Haití quedà dividit en dues regions polítiques i econòmiques. La divisió del nou país respongué a la culminació de les diferents problemàtiques socials que havien tingut lloc durant la colònia. El nord del país quedà en mans d’una monarquia negra, controlada pels principals militars que havien lluitat durant la revolució i la guerra d’independència. El sud del país quedà en mans dels propietaris mulats, que instauraren una república.

A la regió controlada pels ex-esclaus i els seus líders es mantingué un model agro-exportador, de plantació ara ja no treballada per esclaus sinó per camperols lliures. Es donaren certes mesures que buscaven una millora de les condicions de vida dels camperols. Tot i així les reformes foren molt restringides per les exigències d’una economia de plantació.

Al sud d’Haití els propietaris mulats buscaren la implantació d’un model de petites propietats camperoles i el manteniment de certes produccions per a l’exportació, com el cafè. La diferència entre totes dues zones provocà emigracions del nord cap al sud, molts camperols preferien el repartiment de terres realitzat per la república al model de la monarquia del nord.

A partir de 1818 Jean-Pierre Boyer arribà al poder, reunificà l’illa i prengué una sèrie de mesures que condicionarien definitivament el futur de l’illa. Boyer governà Haití fins 1843 i inicià el seu mandat reconeixent un gran deute extern amb França a causa dels grans perjudicis causats a l’antiga metròpoli durant la Guerra d’Independència.

Amb Boyer es consolidà el model agro-exportador hereu de la colònia. La manca de capitals nacionals, sumada a la pressió del deute extern sobre les arques del nou estat, deixà Haití en una situació de gran dependència. El comerç exterior de l’illa quedà en mans de potències estrangeres i l’estat haitià tingué dificultats importants per desenvolupar la seva acció sobre el país per falta, entre d’altres coses, de capacitat econòmica.

Com hem vist, Haití no aconseguí establir un sistema econòmic i polític que li permetés consolidar-se com a estat, ja que a partir de la independència es generaren una sèrie de problemes estructurals que s’anirien transformant i que han arribat fins als nostres dies.

La Revolució Haitiana és el procés d’independència volgudament oblidat. En el seu moment, va ser el malson de les elits criolles hispanoamericanes, que entrat el segle XIX volien separar-se de la metròpoli seguint el model dels Estats Units d’Amèrica, mai seguint el model Haitià.

Actualment Haití continua essent un país que ens crida l’atenció pels seus problemes, tot i així sempre és interessant de recordar que fins i tot els països més empobrits tenen una història, i en ocasions aquesta ens pot sorprendre. Recordem que el país més pobre de l’Amèrica Llatina va ser la primera colònia llatinoamericana a alçar-se contra el model imperialista europeu i a aconseguir amb èxit d’abolir l’esclavitud. Recordem que un dels països més sub-desenvolupats del planeta va poder finançar l’establiment de la monarquia absoluta a França, i va ser una font de capitals incalculable per al continent europeu, que poques dècades després es veuria immers en la industrialització.

Les Antilles vàren ser un dels principals espais receptors d’esclaus durant l’Època Moderna, a canvi dels esclaus exportaven productes colonials com el sucre

Per acabar cal plantejar una pregunta: hauria sigut possible el creixement econòmic europeu, que portà a la Revolució Industrial i a la implantació definitiva d’un model capitalista, sense el saqueig reiterat de les riqueses americanes durant l’època moderna? Probablement no. L’estudi de la història ens ha de permetre també reflexionar sobre la realitat actual, i veure com en certa manera la relació entre el món occidental i l’Amèrica Llatina que existeix a l’actualitat és l’hereva directa de les antigues relacions colonials que, tot i haver canviat en les formes, continuen mantenint els mateixos principals beneficiaris.

 

Per saber-ne més...

CRESPO, Ana i GONZÁLEZ-RIPOLL, Mª Dolores (2011) Historia de las Antillas no hispanas.

LAVIÑA, Javier (2012). Les profundes arrels del conflicte haitià.

LAVIÑA, Javier. (2013). Santo Domingo-Saint Domingue. Espacios en tiempos de guerra. Afroamérica, espacios e identidades.

LAVIÑA, Javier (2014). Trabajo y postemancipación en Haití. Boletín Americanista, núm 68, pp 37-54

MOYA PONS, Frank. (2010) Historia de la República Dominicana.

PIQUERAS ARENAS, José Antonio. (2014)  Historia comparada de las Antillas.