La popular salutació nacional-socialista, instaurada durant el Tercer Reich ha arribat fins als nostres dies com un dels elements representatius del nazisme, juntament amb l’esvàstica. Aquesta expressió va significar, durant el III Reich, quelcom més que fidelitat o simpatia pel Führer: va ser tota una mostra de la influència que l’aparell nazi pretenia exercir en el dia a dia de la població alemanya, de com el culte a Hitler es va barrejar amb la religió i de les idees nacionalistes que havien calat ja anteriorment a la societat. Perquè el fet de pronunciar aquestes paraules no volia dir, en absolut, estar d’acord amb les idees del dictador: darrere d’elles s’hi amagava un teixit de pors, idees anteriors al nazisme i fins i tot religió.
El juliol de 1933 l’NSDAP –d’ara endavant anomenat “el Partit”– va obligar tots els funcionaris a saludar de manera oficial amb l’expressió ‘Heil Hitler’. Això suposava que professors, metges, empleats de correus o personal del transport, entre d’altres, van haver de fer servir aquesta expressió corporal. Alguns ho van fer de bon grat, sens dubte, mentre que d’altres van reconèixer posteriorment que s’hi van veure obligats. Aquesta fórmula de l’oficialitat de la salutació va donar grans resultats, i es va anar estenent entre la població, ja fos per una veritable simpatia envers el nou règim i/o el seu líder o pel fet de que s’havia convertit en una expressió quotidiana. A la fleca, als quioscos, als llocs de treball, les emissores de ràdio, les escoles… el Heil Hitler va passar a formar part del dia a dia dels alemanys, va esdevenir normalitat. Aquest concepte de la quotidianitat va ser realment important: Hitler ja es feia veure prou als discursos, desfilades o actes oficials del Partit, esdeveniments minuciosament preparats en què els assistents eren conscients de què anaven a veure i què podia passar. Però el fet d’esmentar al Führer en moments del dia a dia era anar un pas més enllà i obrir la influència nazi a aspectes més privats. Evidentment no seria diligent fer un estudi de si la salutació va arribar a utilitzar-se a les llars: segur que en trobaríem casos, però mai es podria comprovar de forma fidedigna la veracitat de tots els testimonis.
Pot ser que alguns dels que pronunciaven aquestes paraules no sentissin cap afecte pel partit nazi ni per Hitler? Evidentment, molts alemanys no nazis van poder adoptar aquesta posició. Per quins motius? Era necessari no desentonar o seguir a la majoria? Realment van ser diversos els factors que van conduir a detractors del nazisme a confondre’s entre la multitud, però un dels més potents va ser la implacable obstinació de la societat –i en particular del Partit– a diferenciar els alemanys entre Volkskameraden –camarades del poble– i Volksfeinde –enemics del poble. Evidentment, era vital no donar indicis de pertànyer a aquest segon grup a causa de la forta repressió del règim. Així, podem dir que donar suport públicament a Hitler no equivalia a sentir-se identificat amb les polítiques nazis, però servia com a encobriment, per tapar diferències. Unes diferències que també volia amagar el Partit, que va servir-se del Heil Hitler per a mostrar unitat i homogeneïtat entre els habitants, i fins i tot de cara a l’exterior. Arribats a aquest punt, cal esmentar necessàriament el concepte de Volksgemeinchaft, la comunitat del poble, i la ideologia Volkische, dues idees prèvies al nazisme i molt poderoses dins la societat alemanya. S’anomena Volkische al corrent de pensament que era el pal de paller del nacionalisme alemany: el poble esdevenia un element gairebé sagrat, mostra d’unitat i solidaritat. Diversos filòsofs, com Friedrich Hegel, van donar suport a aquesta ideologia, que en origen no era racista ni xenòfoba, i que va calar fins al fons de la societat alemanya. Per aquest motiu era de vital importància no caure en les sospites de ser un enemic del poble, ja que era una condemna segura. Potser no a mort, però sí a la presó a un camp de concentració. En efecte, el fer de no saludar amb un Heil Hitler podia aixecar massa suspicàcies de ser un Volksfeinde. En paraules Baigent i Leight, la ideologia volkische “va proporcionar un dels ingredients principals del còctel embriagador amb el qual més tard el nacionalsocialisme va emborratxar al poble alemany”.
Sabent que no tots els alemanys que saludaven amb un Heil Hitler ho feien de bon grat, Sebastian Haffner, periodista alemany exiliat a Londres durant el govern de Hitler, fa una oportuna diferenciació entre alemanys nazis, alemanys lleials i alemanys deslleials. La unitat nacional era quelcom visible des de fora, amb creus gammades onejant a cada finestra, però no pas des de dins. La societat alemanya es va fragmentar entre partidaris del règim i opositors, aquests últims camuflats com hem dit, però intentant evitar el contacte directe amb els partidaris. Els alemanys lleials no eren exactament nazis, però sí fidels al règim. La diferència entre ells i els purament nazis rau en els lleials al règim estaven disposats a fer certs sacrificis a canvi d’un petit espai de llibertat individual. Al veure que això cada vegada era menys possible, alguns van abandonar aquesta postura per tornar-se alemanys deslleials, mentre que altres es van mantenir lleials, pensant que els sacrificis que feien ja no eren pel petit espai de llibertat, sinó per sentir-se orgullosos de ser alemanys. Així que fins i tot entre els que saludaven a Hitler amb major convenciment i no pas per camuflar-se, existien diferencies.
Però la instauració de la salutació al Führer anava més enllà de l’homogeneïtat buscada pel Partit i la necessitat ciutadana de no ser sospitós: també pretenia el despertar i exaltar les masses. Com deia el mateix Hitler: “Només són dirigibles les masses fanatitzades”. Evidentment, en aquest aspecte jugaven un paper fonamental els discursos de Hitler fins arribar a l’esgotament, les mostres del potencial militar alemany o els actes públics perfectament organitzats amb desfilades plenes de banderes del partit. La mateixa esvàstica tenia una funció exaltant gràcies a la combinació dels colors vermell, blanc i negre. Amb la menció a Hitler a cada salutació, els alemanys recordaven permanentment la figura del dictador. Una figura que, com és sabut, va ser divinitzada i motiu de culte a la societat de l’època, servint-se de la salutació oficial com un mecanisme més. Per entendre fins a quin punt arribava aquest culte, presentem aquest fragment de text:
“De la mateixa manera que Jesús va alliberar als homes del pecat i de l’infern, Hitler ha rescatat al poble alemany de la destrucció. Tant Jesús com Hitler van ser perseguits i, mentre que Jesús va ser crucificat, a Hitler el van exaltar a la posició de canceller. […] Jesús va edificar per al cel i Hitler, per a la terra alemanya.” (1923).
Aquestes paraules van ser redactades l’any 1923, 10 anys abans del triomf de Hitler a les eleccions, després d’un fallit cop d’estat que conduiria a Hitler a un judici farsa i a una petita estada a la presó, on va escriure Mein Kampf. El culte a Hitler ja va aparèixer quan aquest va esdevenir líder del Partit, i va augmentar al convertir-se en líder d’Alemanya. Aleshores, la religió va jugar un altre paper fonamental, fins al punt que no es parlem d’Església cristiana, sinó directament d’Església del Reich. Els sacerdots eren anomenats directament pel Führer, al qual en ocasions anomenaven Hitler Crist. Per tant, el Heil Hitler també tenia una funció de culte entre la població, i és aquest un dels motius pels quals es va escollir aquesta salutació i no pas el Sieg Heil –saludeu a la victòria. Com diu Joachim Fest, un dels majors experts mundials sobre la figura del dictador, tot això formava part de “les fórmules del despertar i l’aixecament, el culte al Führer: en poques paraules, tota aquella barreja perfecta i enginyosament arreglada de trucs i terror”.
Però amb el pas dels anys, l’ús de la salutació va anar minvant. A finals de la dècada de 1930 la realitat és que l’ús del Heil Hitler com a salutació mostra clars indicis de disminució. Tornen formes tradicionals, com el Guten Morgen o el Gruss Got, que si bé mai van desaparèixer del tot, van quedar rellevades a un ús molt menor. Aquest fet no ha d’indicar forçosament un menor suport al règim o una contestació superior per part de la població, sinó un relaxament de l’exaltació per part del propi Partit després del període inicial de mobilització de 1933. Si avancem una mica més en el temps i arribem a 1944, gairebé mai s’utilitza el Heil Hitler, i fins i tot se’n fa una parodització: Heilt Hitler, que vol dir ‘cureu a Hitler’.
A banda del menor ús de la salutació hitleriana amb el pas dels anys, també es fa evident que un dels condicionants del seu ús va ser la regió o les creences comunitàries. Així, per exemple, a Berlín va començar a disminuir abans que a Baviera. Dins una mateixa ciutat, algú podia saludar amb un Guten Morgen a un conegut o dins cert establiment, i amb un Heil Hitler quan entrava en un altre, segons les persones que es trobés. Alguns estudis demostren que, en un mateix carrer, les persones que acudien a les botigues podien dir bon dia o bona tarda en una, i Heil Hitler en una altra. Aquest fet podria estar influït per l’orientació política del comerciant. A barris d’orientació comunista o socialdemòcrata, la salutació era molt poc popular entre els habitants i es practicava sobretot amb persones foranes per mantenir les aparences. Qui no la van mantenir van ser els Testimonis de Jehovà, que mai van adoptar el Heil Hitler com a salutació: s’hi van negar en rotund.
Així doncs podem extreure diverses conclusions: d’una banda, que Heil Hitler va ser una salutació imposada que va esdevenir quotidiana. La gran majoria d’alemanys van utilitzar-la al seu dia a dia, i seria difícil trobar algú que, per una circumstància o una altra, mai l’hagués pronunciat. Va ser una expressió que va sobrepassar els límits dels radicals nacionalsocialistes i els adeptes al règim, però el fet de que algú l’adoptés no vol dir que estigués d’acord amb les polítiques del partit de Hitler, ni tan sols amb la figura del dictador. Aquesta fórmula va ser un mètode efectiu per estendre el culte al Führer, mantenir les masses en constant exaltació i fer notar la presència del dictador en ambients quotidians. Des de 1933 l’expressió va anar calant entre la població i va ser utilitzada com a mostra d’unitat per part del govern i com a senyal de pertinença a la comunitat del poble per part dels ciutadans, una idea que no era original del règim, però de la qual es va servir. Va ser molt efectiva a l’hora de mostrar unitat nacional i d’amagar diferències, però era difícil saber quanta sinceritat hi havia darrere de cada salutació. Un cop passada l’exaltació inicial, el Heil Hitler va anar perdent força i els condicionants geogràfics, religiosos i, sobretot, polítics, van marcar el seu ús, o més ben dit, el seu desús.
