El març de 2015 la monarquia d’Aràbia Saudita llençava una campanya d’atacs aeris sobre el Iemen en una sorprenent demostració de força. Sorprenent ja que, per primera vegada en molts anys, el cap dels Saud actuava sense el consentiment dels EUA, el seu habitual protector. No era la primera vegada que des de Riad, la capital d’aquest regne àrab, s’actuava per pròpia iniciativa; ja havien intrigat el 2013 amb els generals egipcis contra el president del país, Mohammed Mursi. Aquesta actitud independent dels Saud derivava directament del creixent desinterès de l’administració Obama per la regió, un desinterès que venia directament determinat pel fet que els EUA ja no depenien tant del petroli àrab com abans. Quasi un segle d’amistat a punt de trencar-se en mil bocins. 

Bandera d'Aràbia Saudita, on el wahabisme ha esdevingut la doctrina oficial del regne. La religió va ser usada per a assegurar la preeminença de la família Saud

Bandera d’Aràbia Saudita, on el wahabisme ha esdevingut la doctrina oficial del regne. La religió va ser usada per a assegurar la preeminença de la família Saud

A principis del segle XX es desenvoluparen als EUA i a l’Aràbia dues formes noves d’entendre la realitat política del seu territori i la seva relació amb el món. Els Estats Units, que tradicionalment havien triat aïllar-se dels afers mundials, havien vist amb les presidències de Theodore Roosevelt (1901-1909) i Woodrow Wilson (1913-1921) un canvi de tendència. Un cavi que, en el primer cas, els havia dut a una política molt intervencionista a l’Amèrica Llatina i, en el segon, a utilitzar la seva concepció de democràcia com a arma ideològica en els afers mundials (la Societat de Nacions creada a finals de la Primera Guerra Mundial s’inspirava en l’idealisme wilsonià). Per una altra banda, la casa dels Saud, una de les moltes famílies reials de la península aràbiga, havien buscat en el pensament del reformador religiós del segle XVIII Wahhab, un suport ideològic fonamental per a imposar-se a les altres cases de la zona.

La Gran Guerra (1914-1918) va situar per primera vegada aquests dos Estats en el mateix bàndol, però mentre els EUA es van centrar més a combatre els alemanys en ajut de francesos i anglesos, els Saud i els altres àrabs es van aliar contra l’imperi otomà, del qual eren encara súbdits. Anglesos i francesos havien promès un gran Estat àrab als Haiximites guardians de La Meca, però a l’hora de la veritat es van repartir les despulles de l’imperi otomà i van afavorir l’engrandiment de cabdills com els Saud a costa dels Haiximites. El projecte panarabista havia estat ràpidament traït pels Aliats, però encara seria reivindicat per líders polítics ideològicament dispars durant dècades. Després d’anys de guerres, el 1932 els Saud es consolidaven com a reis de bona part de la península i quan van trobar petroli al seu sòl, van trobar un nou complement per al poder a banda de la religió.

Mohammed Mossadeq, primer ministre d'Iran. Els seus intents per a nacionalitzar el petroli van portar al cop d'estat de 1953, organitzat per la CIA

Mohammed Mossadeq, primer ministre d’Iran. Els seus intents per a nacionalitzar el petroli van portar al cop d’estat de 1953, organitzat per la CIA

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va afeblir la influència britànica a la regió si bé no va trigar a aparèixer un nou client, els EUA, ara molt més avesats a aventurar-se a l’estranger i a utilitzar, segons les circumstàncies, l’idealisme prodemocràtic de Wilson. La relació entre els EUA i els Saud però, no era pas nova, ja que des dels anys 30 la família Bush hi tenia negocis. Aleshores Aràbia ja veia amb una certa preocupació el paper de l’Iran a la regió, atès que era un país antic i tenia un exèrcit molt més potent que el seu, de manera que no va veure amb mals ulls el cop d’Estat (el primer de la CIA) contra el primer ministre reformista Mossadeg quan aquest volgué nacionalitzar el petroli iranià. La debilitat política de l’Iran i els nous Estats sorgits de la descomposició otomana eren fonamentals per a la supervivència dels Saud.

Aleshores, però, hi havia un conflicte molt més important per als EUA: la Guerra Freda amb la Unió Soviètica. Defensors de faccions polítiques confrontades a cada país, la Casa Blanca veié amb bons ulls l’enfortiment de grups religiosos al voltant de l’URSS que contrarestessin la ideologia aconfessional dels grups prosoviètics: seria el cas del sindicat Solidarnosc a Polònia i els mujahidins a l’Afganistan. La família Saud, clienta dels EUA, va ajudar molt a la difusió de l’integrisme religiós als països musulmans, a organitzar grups contra els governs laics prosoviètics i finalment a crear grups terroristes, dels quals Al Qaeda seria el més famós. 

Els atemptats de l'11-S constitueixen el cop més exitós i mediàtic d'al-Qaeda, el qual ha estat finançat i protegit per l'Aràbia Saudita

Els atemptats de l’11-S constitueixen el cop més exitós i mediàtic d’al-Qaeda, el qual ha estat finançat i protegit per l’Aràbia Saudita

La fi de la Guerra Freda va fer trontollar l’esquema de països com l’Aràbia Saudita que, de cop, es veien en la situació d’haver de triar entre el seu poderós soci americà i els grups integristes que havien ajudat a crear. La Primera Guerra del Golf (1991) enfrontaria el rei saudita amb Osama Bin Laden a causa del suport de la monarquia a una intervenció americana en un país àrab. No era la primera vegada que la política oficial entrava en contradicció, ja que com molts altres països àrabs, el govern saudita feia proclames públiques contra l’existència d’Israel però al mateix temps hi tenia relacions i es necessitaven l’un a l’altre. I si bé els grups integristes feien perillar la mateixa Corona, aquesta depenia molt d’aquests en política exterior i seguí finançant (oficialment i extraoficialment) la construcció de mesquites wahhabites a l’Àsia Central i a d’altres indrets.

És aleshores que, ja a la segona dècada del segle XXI, les relacions entre els EUA i els Saud passen el seu moment més complicat. Per una banda, el descobriment de noves tècniques d’extreure petroli del seu propi sòl mou els americans a no dependre tant dels seus antics socis, i els permet tornar a mantenir relacions diplomàtiques amb l’Iran, país que havia estat aïllat des de la Revolució de 1979 i que sempre havia preocupat enormement als Saud. Un altre problema truca a les portes de la monarquia de la família i és el conflicte successori, ja que atès que no existeix la mateixa rigidesa hereditària que a les cases reials europees, no està del tot clar qui ha de succeir l’actual sobirà. Abandonat pels EUA, amenaçat per l’ascendència persa i en risc de veure’s en una guerra civil, el rei ha hagut de moure fitxa i assegurar (com ja va fer a Bahrain el 2011) que cap país de la península aràbiga pugui servir per a soscavar el seu poder. Aconseguiran els Saud conservar el poder i el seu gran amic  nord-americà? O tot el contrari, hauran de buscar nous amics? Amics com la Xina?

Les relacions EUA-Aràbia Saudita van tenir un bon moment amb l'administració Bush, la família del qual té interessos a la zona des dels anys 30

Les relacions EUA-Aràbia Saudita van tenir un bon moment amb l’administració Bush, la família del qual té interessos a Aràbia Saudita des dels anys 30