Com cada any, el primer gran esdeveniment pel que fa als esports de motor és sens dubte el Rally París-Dakar. Una prova que es porta celebrant des de 1979 i que se sol dir que és més que un rally. Segons els propis participants és supervivència, és sacrifici, és aventura, és vèncer els propis límits i barreres per a conèixer-se un mateix. Són frases que acabo escoltant any rere any de tots aquells que hi participen, sobretot els que ho fan per primer cop, on l’objectiu d’acabar ja és una gran victòria. Per tant, aporta ingredients difícils de trobar en altres disciplines a motor.

El París-Dakar, des de la seva inauguració en 1979, portava realitzant-se cada any ininterrompudament fins a l’any 2008 a l’Àfrica, recorrent etapes on el quilometratge i la duresa dels ambients agafaven tal envergadura que a més d’un espantaria. Deu mil quilòmetres de París a Dakar travessant deserts, llocs inhòspits, on la civilització no existeix i no permetia cap tipus de suport; aquesta barreja havia fet que la prova s’hagués convertit en la prova per antonomàsia dels raids, però alhora en una marca comercial i coneguda arreu del món. Tal havia sigut l’èxit que la organització havia abandonat París com a lloc de sortida diversos cops per exportar la prova des d’altres indrets (entre ells Barcelona) que demanaven tenir repercussió i ser un reclam per albergar la prova inaugural de la cursa de raids més popular al món. Però, algú recorda què va passar per traslladar la prova a Sud-Amèrica?

la rioja

La vigilància policial relativament eficaç per part d’autoritats locals havia estat una constant al París-Dakar davant les amenaces terroristes fins a 2008./AFP

Per als que no recordin com i quan va passar la prova a l’altra banda de l’Atlàntic, el segrest de nou turistes francesos i posterior assassinat de quatre d’ells a Mauritània el 24 de desembre de 2007 en va ser el detonant, acompanyat d’un toc d’alerta per als organitzadors del rally París Dakar, que tot just s’havia de celebrar la setmana següent i que, òbviament, havia de passar per Mauritània. L’atac el va perpetrar el grup armat Salafista per a la Predicació i el Combat que en aquell mateix 2007, va canviar-se de nom i va passar a ser una branca d’Al-Qaeda, anomenada Al-Qaeda del Magreb Islàmic. Aquest grup armat en concret, va ser molt actiu sobretot durant la guerra civil algeriana als noranta i que va establir (fins als nostres dies) el seu radi d’acció d’atacs i atemptats en diversos països de la zona com Mauritània, Mali, Txad i Nigèria. Aquest atac en concret però, no havia sigut el pitjor que havia comès el grup terrorista darrerament. Què va passar? Es va emetre per part de la banda a més, un missatge explícit amb la voluntat d’atacar la caravana del París-Dakar.

 

Dos dies després, el director Etienne Lavigne, suspenia l’edició del 2008. Es va considerar que l’amenaça aquest cop era real i que no es podia controlar ni garantir la seguretat de la prova. Però per què ara i no anteriorment? Per suposat i des de fa molts anys el Dakar ha hagut de conviure amb el terrorisme i les amenaces constants de grups armats. Però normalment les autoritats locals solien controlar moviments i desarticular possibles atacs i segrests contra la caravana del rally. De fet, al llarg dels anys s’han suspès puntualment etapes o trams d’edicions anteriors per amenaça terrorista, però en cap cas la totalitat de la prova. La coincidència d’un París Dakar, que estava vivint uns anys dolços en quant a participants, patrocinadors, mitjans de comunicació, en definitiva de la repercussió que estava tenint al món, s’afegia ara una amenaça que actuava ara amb el nom i beneplàcit d’Al-Qaeda, impulsora i implicada en una Jihad Global, que havia ja deixat la seva emprempta en nombrosos atacs terroristes fora del món islàmic. No ens enganyem, a ulls d’occident hagués tingut una repercussió i un impacte molt més gran un atac contra els participants del Dakar que no pas un atemptat a nivell local i contra població civil dels països on solen actuar, que sol passar més sovint del que ens pensem i que no sol merèixer una notícia per als mitjans de comunicació.

Pel que fa a la pròpia competició, l’abril d’aquell any es va fer un rally molt descafeïnat de set etapes, que va travessar Hongria i Romania. Una prova que ni tan sols se la va anomenar París-Dakar. Va ésser un rally per a sortir del pas només aquell any, perquè diversos països d’Amèrica del Sud ja s’havien ofert a rebre la prova de cara a l’any vinent. Un lloc sense amenaces terroristes i amb una diversitat d’ambients que complien amb les demandes de la prova marcaria el camí del Dakar, que traslladaria allà l’edició de 2009, i que d’allà no s’ha mogut. El canvis òbviament, han estat significatius. La repercussió que hi ha hagut des de 2009 al propi continent va ser inesperada per als propis organitzadors.

A més, ha permès donar a conèixer nous paratges al món com Copiapó, Antofagasta, Iquique, el Salar de Uyuni, Arica, la Pampa, Atacama entre d’altres i que ja s’han convertit en etapes clàssiques de la prova (això sí, a costa d’un impacte mediambiental molt fort que està erosionant greument paisatges i ecosistemes); així com conèixer pilots locals que per motius principalment econòmics no els permetia traslladar tota la logística a Europa i Àfrica. Els resultats a Amèrica han estat tan bons per a la organització que de moment la prova no s’ha mogut del lloc ni té pinta de canviar. La popularitat de la prova allà així com la logística i infraestructures per albergar un bivac en condicions han assentat unes bases sòlides amb molt bona salut, portant el Dakar a la seva vuitena edició consecutiva, visitant Argentina, Xile, Bolívia, Perú i amb la vista posada en arribar a Colòmbia, Venezuela, i altres indrets de Sud-Amèrica. Els pilots però, anhelen a tornar a l’Àfrica. Inclòs tots aquells que no han disputat la prova allà. Aspiren a reviure moments, descobrir i fantasiejant amb sensacions d’aventura allunyats de tota civilització, semblants al que van sentir els pioners la primera vegada que hi van participar. Malauradament, la competició ha canviat i dic malauradament, perquè s’estan perdent algunes coses del camí que va inaugurar Thierry Sabine en 1979.

S’ha transformat en una competició on el model rally s’està imposant i la orientació enmig de deserts o ambients sòrdids i inhòspits està perdent influència en les etapes en favor de la velocitat. Amb això no vull restar mèrit a tota la gent que hi participa tot i el format que ha adquirit. Tot i així, aquesta prova segueix essent la més dura de totes a nivell d’esports de motor, més inclús que unes 24 Hores de Le Mans. Però, jo com a espectador també sóc un romàntic i l’essència s’està perdent tant per el format com per el lloc on s’ha traslladat. L’últim reducte d’aquesta essència però, encara la podem trobar intacte en l’amateurisme d’aquells que ni tan sols són pilots professionals, que s’obliden de la pròpia competició que paradoxalment és necessària per compartir la fortuna i la desgràcia amb altres companys un va trobant en el camí. Aquells són els que conserven l’esperit de viure quelcom diferent. Acabar l’etapa al vespre, reparar la moto o el cotxe sense assistència, sacrificar hores de descans, i quan ja t’has posat a dormir ja sigui al ras o en una tenda, t’has de tornar a llevar a trenc d’alba i tornar a recórrer durant cinc o sis hores uns altres 400 o 500 quilòmetres com si res. Una rutina que converteix l’aventura en supervivència, i malauradament de manera literal, ja que la pèrdua de vides és una constant inevitable en aquesta prova.

 

victor r. caivano

La duresa dels ambients que té Amèrica ha permès mantenir la dificultat que els pilots s’han trobat a llarg de les edicions celebrades allà. /Victor R. Caivano.

 

Cada any s’especula i es sondeja tornar a l’Àfrica. L’organització també vol tornar, és evident, però mentre el terrorisme sigui una amenaça que no es pugui controlar serà difícil veure aquest retorn. Sumat a que s’ha trobat a Amèrica unes condicions inesperadament positives, han pogut encaixar la prova de manera eficaç i idònia, i que no ha minvat amb el pas dels anys. Però tot i que alguns elements com la duresa i la cerca d’una aventura no han canviat, fet que un agraeix com a espectador, no és el mateix. No és el mateix perquè les dunes, les autèntiques dunes d’aquesta prova, son aquelles que aguarden a Mauritània i al Marroc, on la civilització no és possible trobar-la a desenes de quilòmetres al voltant, i on la última estampa abans d’arribar al final, sigui la dels pilots passant i assaborint els darrers moments de l’aventura al costat del Llac Rosa.

 

Fins la propera!